La família patriarcal és un dels ideals que els polítics feixistes pretenen instaurar en la societat (o als quals volen retornar, segons ells). Se la representa sempre com una part primordial de les tradicions de la nació, deteriorades des de larribada del liberalisme i el cosmopolitisme. Però per què resulta tan rellevant el patriarcat per a les estratègies polítiques feixistes?
En una societat feixista, el líder de la nació es correspon amb la gura del pare dins la família patriarcal tradicional. El líder és el pare de la nació i la seva autoritat legal emana de la seva força i poder, de la mateixa manera que, segons el model patriarcal, la força i el poder del pare de família són lorigen de la seva autoritat moral suprema respecte els lls i lesposa. El líder vetlla pel benestar del seu país, mentre que, en la família tradicional, el pare nés el principal responsable. La seva autoritat resulta de la seva força, que constitueix el valor autoritari primordial. Equiparar el passat nacional amb una estructura familiar patriarcal permet a la política feixista dassociar la nostàlgia amb una estructura autoritària jeràrquica que compleix una funció organitzativa central i que troba la seva màxima expressió en aquestes normes.
En la dècada de 1920, Gregor Strasser va ser el cap de propaganda del Tercer Reich, càrrec que posteriorment va passar a ocupar Joseph Goebbels. Segons Strasser, «per a lhome, la forma de participació més completa i valuosa [era] el servei militar i, per a la dona, ho [era] la maternitat».3 Daltra banda, en un document del 1933 en què es deixava constància de la política pública ocial del nacionalsocialisme respecte a les dones, Paula Siber, cap en funcions de lAssociació de Dones Alemanyes, va armar: «Ser dona signica ser mare, signica asseverar amb tota la força i determinació de lànima el valor de ser mare, i fer-ne una llei de vida [...]. La vocació més honrosa per a la dona nacionalsocialista no és simplement donar a llum, sinó educar els lls i fer-ho pensant en la seva gent, consagrant tota la seva voluntat i zel al seu paper i deure com a mare».4 Segons Richard Grunberger, historiador britànic del nacionalsocialisme, «lessència del posicionament nazi respecte la qüestió de la dona» constitueix, en poques paraules, «un dogma de desigualtat entre els sexes tan immutable com el que estableix entre les races».5 En el seu article «Politics of Gender: Women in Nazi Germany» (1991), la historiadora Charu Gupta arriba a plantejar que, «de fet, lopressió de la dona a lAlemanya nazi representa el cas més extrem dantifeminisme del segle XX».6
Aquests ideals pel que fa als rols de gènere estan tornant a denir els moviments polítics en lactualitat. El 2015, a Polònia, el partit de dretes Llei i Justícia en polonès, Prawo i Sprawiedliwość (PiS) va guanyar les eleccions parlamentàries amb una àmplia majoria i es va convertir en el principal partit del país. Una reivindicació clau del PiS actual és el retorn a les tradicions socials cristianes i conservadores de la Polònia rural. La major part dels seus representants han expressat públicament la seva aversió a lhomosexualitat. El partit també es posiciona en contra de la immigració, i la Unió Europea ha condemnat les mesures més antidemocràtiques que ha pres, com ara la creació de lleis que permeten als seus ministres exercir el control absolut dels mitjans de comunicació públics, ja que els atorga la capacitat dacomiadar i contractar els directors de les emissores de ràdio i televisió estatals. En làmbit internacional, però, és conegut sobretot per lextremisme de les seves polítiques de gènere. Lavortament ja estava prohibit, a Polònia, amb lúnica excepció dels casos en què el fetus podia patir danys irreversibles, aquells en què la vida de la mare corria un greu perill i, nalment, els casos de violació o incest. El projecte de llei que va presentar el PiS hauria acabat amb lexcepcionalitat daquests últims casos i hauria implicat la pena de presó per a les dones que se sotmetessin al procediment; si no va ser aprovat va ser només gràcies a la indignació i a les manifestacions de les dones pels carrers de les ciutats poloneses.
A tot el món, inclosos els Estats Units, estan guanyant terreny idees similars pel que fa a les qüestions de gènere i, molt sovint, els arguments amb què se les justica es busquen en la història. Andrew Auernheimer, conegut com a Weev, és un neonazi destacat que, juntament amb Andrew Anglin, dirigeix el diari en línia The Daily Stormer. En un article titulat «Just What Are Traditional Gender Roles?», publicat al maig del 2017, Weev sosté que, tradicionalment, totes les cultures europees van considerar la dona com una propietat, amb lexcepció de les societats jueves i de certes comunitats gitanes, que eren matrilineals:
És per això que els jueus criticaven aquestes idees amb tanta vehemència: perquè la transmissió de béns per línia paterna resultava intrínsecament ofensiva per a la seva cultura. Si Europa té aquesta absurda concepció de les dones com a éssers independents, és com a resultat de la subversió organitzada pels agents del judaisme.7
Per a Weev, com per al nazisme del segle XX, els rols de gènere patriarcals resulten essencials per a la història europea i participen del «passat gloriós» de lEuropa blanca.
En els seus articles, el passat serveix no tan sols per justicar els rols de gènere tradicionals, sinó també per establir una distinció entre els col·lectius que es regeixen per ells i els que no. En lAlemanya nazi, però també en la història més recent, sha comprovat que aquesta distinció venjativa pot arribar a desembocar en el genocidi. LHutu Power va ser un moviment supremacista ètnic de caràcter feixista que va sorgir a Ruanda en els anys previs al genocidi del 1994. Lany 1990, el diari Kangura, afí a la seva ideologia, va publicar els Deu manaments hutus. Els tres primers estan vinculats a qüestions de gènere: el primer considerava que qui es casava amb una dona tutsi era un traïdor que estava contaminant la puresa ancestral hutu; el tercer exigia a les dones hutus que impedissin que els seus marits, germans i lls contraguessin matrimoni amb dones tutsi. El segon manament diu així:
2. Els hutus hem de tenir present que les nostres lles hutus són les que millor i amb més dedicació compleixen el seu rol de dones, esposes i mares dins la família. No trobeu que són belles i ecients secretàries, i més honrades?
Segons la ideologia de lHutu Power, les dones daquest poble només compten com a esposes i mares, en tant que sels cona la responsabilitat sagrada de garantir la puresa ètnica hutu. Aquesta és, precisament, la puresa que es va esgrimir com a justicació del genocidi perpetrat contra els tutsis lany 1994.
És evident que en el discurs polític sintrodueix sovint, i sense que es prengui consciència del fet ni de les seves implicacions, un llenguatge dominat pel punt de vista masculí, així com referències als rols de les dones i a la seva vàlua particular. Durant la campanya electoral del 2016 als Estats Units, va sortir a la llum un vídeo en què Donald Trump, aleshores candidat republicà a la presidència, feia comentaris vexants i grollers sobre les dones. Mitt Romney, que havia sigut el candidat del partit en les eleccions del 2012, va opinar que les paraules de Trump humiliaven va dir textualment «les nostres esposes i lles». Per la seva banda, Paul Ryan, president de la Cambra de Representants i membre del Partit Republicà, va armar: «Sha de donar suport i venerar les dones, no tractar-les com a objectes». Ambdues declaracions deixen entreveure una ideologia patriarcal subjacent que caracteritza en gran mesura les polítiques del Partit Republicà dels Estats Units. Tots dos polítics es podrien haver limitat a descriure els fets de la manera més clara possible, indicant que els comentaris de Trump humilien la meitat de la ciutadania del nostre país. Larmació de Romney, però, en un llenguatge que recorda el dels Deu manaments hutus, descriu les dones referint-se exclusivament a rols familiars tradicionalment subordinats, és a dir, com a «esposes i lles» (ni tan sols com a germanes). Paul Ryan, amb la caracterització que duu a terme de les dones com a objectes de «veneració» i no de respecte com a iguals, està fent el que la seva pròpia frase condemna: parlar-ne en termes dobjecte.
Dins la política feixista, la família patriarcal sinsereix en un relat més ampli entorn de les tradicions nacionals. Lactual primer ministre hongarès, Viktor Orbán, va assumir el càrrec el 2010. Des de llavors, ha supervisat la demolició de les institucions liberals daquell país a i efecte de crear el que ell descriu obertament com un estat il·liberal. A labril del 2011, Orbán va promulgar una nova constitució: la Llei fonamental dHongria. Al seu inici, la «Professió de fe nacional» en deixa clar lobjectiu; el primer que fa és lloar la fundació de lEstat hongarès per part de sant Esteve: «Ell va incorporar el nostre país a lEuropa cristiana, mil anys enrere». A continuació, shi expressa, amb orgull: «Durant segles, el nostre poble ha defensat Europa en diferents lluites» (en referència, se suposa, a lImperi otomà musulmà). A més, el text reconeix «el paper del cristianisme en la protecció de lesperit nacional» i es compromet a «promocionar i defensar el patrimoni del país». Finalment, promet complir amb «la renovació intel·lectual i espiritual que Hongria necessita» i donar eines a les noves generacions perquè, gràcies a elles, «Hongria torni a ser un gran país».
La primera sèrie darticles de la Llei fonamental, recollits sota el títol «La fundació», estan identicats amb lletres. Larticle L diu el següent:
(1) Hongria protegirà la institució del matrimoni com a unió entre marit i muller fonamentada sobre una decisió voluntària, i la família com a base per a la supervivència de la nació. Els llaços familiars es basaran en el matrimoni i|o en la relació entre pares i lls.
(2) Hongria incentivarà la ciutadania perquè tingui família.
(3) La protecció de les famílies estarà regulada per una llei orgànica.
Els articles del segon apartat, «Llibertat i responsabilitat», estan introduïts per números romans. Larticle II prohibeix lavortament.
El missatge és clar: el patriarcat és una pràctica exemplar heretada del passat i cal protegir-lo del liberalisme amb lajuda de la Constitució del país. La política feixista se serveix dels mites del passat patriarcal, en perill davant lavenç dels ideals liberals i tot el que comporten, per sembrar el pànic entre els qui veuen trontollar el seu estatus jeràrquic, ja sigui el gènere masculí o el grup dominant que necessita protegir la seva puresa i el seu estatus de lassetjament extern.
Mentre que el «retorn» a una societat patriarcal consolida la jerarquia de la política feixista, lorigen daquesta jerarquia es remunta a una època encara més remota (en el cas dHongria, la de sant Esteve). En els temps gloriosos, els membres de la nació o ètnia elegida es feien amb el lloc que els corresponia, al capdamunt de lescala social, a través del control absolut que exercien sobre la cultura i leconomia. Aquesta estratègia és de vital importància. La política feixista es pot concebre com una política de jerarquies (als Estats Units, per exemple, la supremacia blanca requereix i comporta una jerarquització estructural), en la qual el poder duu a terme una distorsió de la realitat. Si saconsegueix convèncer una població de la seva excepcionalitat, del fet que està predestinada, per la natura o per inspiració divina, a governar altres pobles, el resultat és la instauració duna mentida monstruosa.
El moviment nacionalsocialista va derivar del moviment völkisch alemany, els partidaris del qual volien recuperar les tradicions del passat medieval mític del país. Malgrat que lobsessió dAdolf Hitler estava vinculada a una determinada visió de la Grècia antiga, que servia com a model per al seu Reich, altres nazis destacats, per exemple Alfred Rosenberg i Heinrich Himmler (un dels membres més poderosos del règim), eren grans admiradors i promotors del pensament völkisch. Bernard Mees, el qual, en The Science of the Swastika, del 2008, ressegueix la connexió històrica entre lestudi de lantiguitat a Alemanya i el nacionalsocialisme, escriu:
Aviat, els escriptors völkisch van descobrir que la imatge dels antics alemanys podia resultar útil; el grandiós passat germànic es podia utilitzar per justicar els afanys imperialistes del present. Cap a nals dels anys trenta, els periòdics nazis presentaven el desig de Hitler de dominar lEuropa continental com lacompliment natural del destí germànic, que el duia a repetir les migracions del poble ari en la prehistòria, així com els posteriors desplaçaments del poble germànic per tot el continent durant lantiguitat tardana.8
La tàctica que van desenvolupar Rosenberg, Himmler i altres líders nazis ha servit dinspiració a les polítiques feixistes daltres països. Per als seguidors del moviment Hindutva, a lÍndia, els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb larribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents dOccident van ser introduïts al país. El moviment Hindutva ha elaborat una versió mítica del passat de lÍndia, la idea duna nació hindú pura, amb la qual es pretén complementar de manera efectista la que és la veritable història del país segons els especialistes. El principal partit nacionalista de lÍndia, el Bharatiya Janata Party (BJP), va adoptar la ideologia Hindutva com el seu credo ocial i va adquirir inuència al territori gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació dun retorn a aquest passat ctici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa. El BJP és hereu del braç polític del Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), un partit nacionalista hindú dextrema dreta que defensa la repressió de les minories no hindús. Nathuram Godse, lhome que va assassinar Gandhi, era membre de lRSS, com també ho va ser lactual primer ministre indi, Narendra Modi. LRSS reconeixia obertament la inuència dels moviments feixistes europeus i, a la darreria dels anys trenta i durant els quaranta, els seus representants van elogiar amb freqüència Hitler i Mussolini.
La nalitat estratègica daquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció dun passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història ctícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualicar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per morticar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part dun procés de miticació del passat heroic del sud que volia restar importància als horrors de lesclavitud. El president Trump va criticar que es vinculés aquest passat miticat amb lesclavisme, en el que per a ell era un intent de castigar els estatunidencs blancs per honrar el seu «patrimoni».
Eliminar el passat real legitima la visió dun passat nacional exemplar i ètnicament pur. A Myanmar, com a part de la neteja ètnica de la població rohingya, sestà procurant esborrar tot rastre de la seva existència material i històrica. Segons U Kyaw San Hla, membre del Ministeri de Seguretat de lestat de Rakhine, on ha viscut tradicionalment aquesta minoria, «els rohingyes no existeixen: es tracta duna notícia falsa».9 Un informe de lAlt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans doctubre del 2017 assenyalava que les forces de seguretat de Myanmar havien estat treballant per tal d«eliminar tots els elements geogràcs que havien servit de referència als rohingyes en el seu moment, de manera que, en tornar a les seves terres, no trobessin altra cosa que terrenys desolats impossibles de reconèixer». El que, en determinades àrees de Rakhine, havia estat ns lany 2012 una orent comunitat multiètnica i multireligiosa ha sofert una transformació radical, orientada a eliminar qualsevol vestigi de població musulmana.