Sylvain Tesson
Va néixer a París el 1972 i és geòleg de formació. Ha escrit novel·les, llibres de viatges, assaigs i llibres il·lustrats, basats sempre en els seus viatges daventures arreu del món. El 2009 guanya el Premi Goncourt i el Premi de lAcadèmia Francesa amb Une vie à coucher dehors, i el 2011 el Premi Médicis dAssaig amb Dans les fôrets de Sibérie.
Sylvain Tesson accepta la invitació del fotògraf Vincent Munier danar al Tibet a fotografiar la pantera de les neus, un animal llunyà i esquiu, del qual avui només viuen uns milers dexemplars. Tesson ha viatjat incansablement pel nostre planeta al llarg de trenta anys, especialment pels territoris més despoblats i inaccessibles. Però fotografiar la pantera lobligarà a esperar llargues estones en terrenys glaçats gairebé sense vida animal, a laguait dun aleteig, duna pedra que rodola, duna ombra damunt la neu.
De lexperiència en naixerà un llibre sobre la fràgil bellesa natural, sobre la degradació del planeta, sobre linsostenible ritme de vida actual. A la recerca de la pantera de les neus, imbuït duna certa filosofia de lespera i la contemplació, Tesson senfronta també a la mort de la seva mare i a altres pèrdues recents. I el que havia arrencat com una aventura viatgera deriva en una recerca espiritual, amb interrogants irresolubles i aforismes il·luminadors. Un antídot contra el desassossec contemporani.
«No tot havia estat creat per a la mirada de lhome. Les coses infinitament petites ens escapaven a la raó, les infinitament grans a la voracitat, les bèsties salvatges a lobservació.»
PREMI RENAUDOT
«Una història daventures que sembla una recerca espiritual. Un elogi de la paciència, la naturalesa salvatge i la bellesa.»
François Busnel, La Grande Librairie
«Sylvain Tesson està a laguait. Està esperant una aparició: la de la pantera de les neus. Hi ha set de purificació i dabsolut en aquesta recerca. Lescriptor viu al món com un poeta.»
Étienne de Montety, Le Figaro Littéraire
«La història de lexpedició de Sylvain Tesson al Tibet és un bell cant dadmiració per la natura i els animals, una obra sovint lírica en què, malgrat tot, la preocupació del viatger per ser veritable i precís es manté constant.»
Bernard Pivot, Le Journal du Dimanche
«El seu millor llibre, un regal de lectura!»
Frédéric Pagès, Le Canard Enchaîné
«És bo que un autor tan llegit recordi en veu alta i clara alguns fets obvis sobre la bellesa dun món que ens depassa.»
Grégoire Leménager, LObs
«Un elogi de la lentitud, la paciència, el silenci, lamor tendre.»
Éric de Kermel, La Croix
«Dens, erudit, sensible i alegre. Lantídot perfecte contra el frenesí actual.»
Marie Chaudey, La Vie
LA PANTERA DE LES NEUS
INSPIRA
82
Amb el suport de
Títol original:
La panthère des neiges
© Éditions Gallimard, París, 2019
© 2021 Jordi Martín Lloret, per la traducció
© Vincent Munier, per la foto reproduïda a la pàgina 124
© SuperStock/agefotostock, per la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: gener de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Sylvain Tesson
La pantera de les neus
Traducció de Jordi Martín Lloret
A la mare dun cadell de lleó
«Totes les femelles són menys valentes que els mascles, tret de lossa i la pantera: les femelles daquestes espècies semblen més valentes.»
ARISTÒTIL, Història dels animals, IX
TAULA
Pròleg
I. LACOSTAMENT
El motiu, El centre, El cercle, El iac, El llop, La bellesa, La mediocritat, La vida, La presència, La senzillesa, Lordre
II. LATRI
Levolució dels espais, Lúnic i el múltiple, Linstint i la raó, La Terra i la carn
III. LAPARICIÓ
Res més que els animals, Lamor als glacis, Lamor al bosc, Un gat en una gorja, Les arts i les bèsties, La primera aparició, Ajeures en lespaitemps, Paraules per al món, El pacte de la renúncia, Els nens de la vall, La segona aparició, La part de les bèsties, El sacrifici del iac, La por de la foscor, La tercera aparició, Consentir el món, Lúltima aparició, Letern retorn de letern retorn, La deu separada, A la primera sopa, Potser que tornem!, La consolació del salvatge, La cara oculta
Pròleg
Lhavia conegut un dia de Pasqua, durant una projecció de la seva pel·lícula sobre el llop dAbissínia. Mhavia parlat de la inabastabilitat dels animals i daquesta virtut suprema: la paciència. Mhavia explicat la seva vida de fotògraf animalista i mhavia detallat les tècniques de laguait. Era un art fràgil i refinat que consistia a camuflar-se en la natura per esperar una bèstia que mai no era segur que aparegués. Hi havia moltes possibilitats de tornar-sen amb les mans buides. Aquesta acceptació de la incertesa em semblava molt noble, i per tant antimoderna.
Tan aficionat com era jo a recórrer camins i carreteres, mavindria a passar hores immòbil i en silenci?
Agotzonat entre les ortigues, obeïa en Munier: ni un gest, ni un soroll. Podia respirar, era lúnica vulgaritat permesa. A les ciutats mhavia acostumat a garlar de qualsevol cosa. El més difícil era callar. Els cigars estaven proscrits. «Ja fumarem després, en un talús del riu, nit i boira!», havia dit en Munier. La perspectiva de fumar-se un havà a la vora del Mosel·la ajudava a suportar la posició del guaita ajagut.
Els ocells a lemparrat estriaven laire del vespre. La vida esclatava. Els ocells no pertorbaven lesperit del lloc. Sent com eren part daquell món, no nalteraven lordre. La bellesa era allò. El riu corria a cent metres dallà. Esquadrons despiadimonis volaven per damunt de la superfície, carnívors. A la riba oest, un falcó mostatxut encapçalava ràtzies. Vol hieràtic, precís, mortal: un Stuka.
No era el moment de deixar-se distreure: dos adults sortien del cau.
Fins a la nit allò va ser una barreja de gràcia, comicitat i autoritat. Devien haver fet un senyal, els dos teixons? Van aparèixer quatre caps i unes ombres van sortir disparades de les galeries. Els jocs del crepuscle havien començat. Estàvem apostats a deu metres i les bèsties no ens veien. Els teixons joves sesbatussaven, escalaven el terraplè, queien al clot, es mossegaven la nuca i rebien el carxot dun adult que sencarregava de restablir el bon comportament en aquell circ del vespre. Les pells negres i ratllades de tres corretges divori desapareixien entre el fullatge i ressorgien més lluny. Les bèsties es preparaven per furetejar pels camps i pels marges. Sescalfaven abans de la nit.
De tant en tant, un dels teixons sacostava a la nostra posició i allargava el llarg perfil, que es reenquadrava de cara amb un moviment del cap. Les franges fosques on sallotjaven els ulls dibuixaven dos regalims malenconiosos. Continuava avançant, se li distingien les potes plantígrades, potents, corbades cap endins. Les urpes deixaven en el sòl de França aquelles empremtes dossos petits que certa raça dhomes força inepta per jutjar-se a si mateixa identificava com a petjades d«animals danyosos».
Era el primer cop que mapostava tan tranquil·lament, amb lesperança de veure alguna cosa. No em reconeixia! Fins aleshores, havia corregut des de Iacútia fins a Sena i Oise, obeint tres principis:
Com que limprevist no ve mai tot sol, cal empaitar-lo pertot.
El moviment fecunda la inspiració.
Lavorriment no passa tan de pressa com un home atrafegat.
Total, que estava convençut que hi havia una relació entre la distància i linterès dels esdeveniments. Considerava la immobilitat un assaig general de la mort. Per deferència amb la meva mare, que descansava al seu panteó a la vora del Sena, vagarejava amb frenesia el dissabte a la muntanya i el diumenge a la platja, sense parar esment en el que passava al meu voltant. Com pot ser que, després de milers de quilòmetres de viatges, et trobis un dia amb la barbeta entre les herbes, a la vora dun clot?
Al meu costat, en Vincent Munier fotografiava els teixons. La massa de músculs dissimulada per la roba de camuflatge se li confonia amb la vegetació, però el perfil encara se li retallava sota la llum dèbil. Exhibia un rostre de contorns francs i arestes llargues, esculpit per donar ordres, un nas que donava als asiàtics motius de befa, una barbeta escultural i una mirada molt dolça. Un bon gegant.
Mhavia parlat de la seva infantesa, de quan ell i el seu pare havien anat a amagar-se sota una pícea per assistir a lenlairament del rei, és a dir, del gran gall fer; de com el pare ensenyava al fill el que prometia el silenci; de com el fill descobria el valor de les nits a la terra glaçada; de com el pare explicava que laparició duna bèstia representa la recompensa més bonica que la vida pot oferir a lamor per la vida; de com el fill començava a parar aguaits, desentranyava tot sol els secrets de lorganització del món i aprenia a enquadrar lenlairament dun enganyapastors; de com el pare descobria les fotografies artístiques del fill. El Munier de quaranta anys, al meu costat, havia nascut en la nit dels Vosges. Shavia convertit en el fotògraf animalista més important de la seva època. Les seves imatges de llops, dossos i de grues impecables es venien a Nova York.
«Tesson, et portaré a veure teixons al bosc», mhavia dit, i jo havia acceptat perquè no es refusa la invitació dun artista al seu taller. Ell no sabia que Tesson significa teixó en francès antic. Encara sutilitzava lexpressió en els patuesos de loest de França i de Picardia. «Tesson» havia nascut de la deformació del taxos llatí, del qual provenien les paraules taxonomia, ciència de la classificació dels animals, i taxidèrmia, art de dissecar les bèsties (aficionat com és lhome a escorxar el que acaba danomenar). Als mapes de lestat major de França shi trobaven «teixoneres», noms de paratges campestres que portaven el record de massacres. Perquè el teixó era odiat als camps i irreprimiblement destruït. Se lacusava de gratar la terra, de foradar les bardisses. Sel fumava i sel matava. Es mereixia lacarnissament dels homes? Era un ésser taciturn, una bèstia de la nit i de la solitud. Demanava una vida dissimulada, regnava sobre lombra, no suportava les visites. Sabia que la pau es defensa. Sortia de nit dels seus refugis i hi tornava a punta de dia. Com hauria suportat lhome lexistència dun tòtem de la discreció que erigia la distància en virtut i feia honor al silenci? Les fitxes zoològiques descrivien el teixó com a «monògam i sedentari». Letimologia em lligava a lanimal, però jo no mhavia conformat a la seva naturalesa.
Va caure la nit, les bèsties es van repartir entre els matolls, se sentia fregadissa. En Munier es devia haver adonat de la meva alegria. Considerava aquelles hores una de les nits més boniques de la meva vida. Acabava de conèixer una colla déssers vius totalment sobirans. Ells no lluitaven per fugir de la seva condició. Vam tornar a la carretera pel marge. Havia esclafat els cigars dins la butxaca.
Hi ha una bèstia al Tibet que fa sis anys que empaito va dir en Munier. Viu als altiplans. Cal fer acostaments llargs per veure-la. Aquest hivern hi torno, vine amb mi.
Qui és?
La pantera de les neus va contestar-me.
Em pensava que shavia extingit vaig dir.
Això és el que ella vol fer creure.