Va caure la nit, les bèsties es van repartir entre els matolls, se sentia fregadissa. En Munier es devia haver adonat de la meva alegria. Considerava aquelles hores una de les nits més boniques de la meva vida. Acabava de conèixer una colla déssers vius totalment sobirans. Ells no lluitaven per fugir de la seva condició. Vam tornar a la carretera pel marge. Havia esclafat els cigars dins la butxaca.
Hi ha una bèstia al Tibet que fa sis anys que empaito va dir en Munier. Viu als altiplans. Cal fer acostaments llargs per veure-la. Aquest hivern hi torno, vine amb mi.
Qui és?
La pantera de les neus va contestar-me.
Em pensava que shavia extingit vaig dir.
Això és el que ella vol fer creure.