Miriam Toews
ELLES PARLEN
Traducció de Carme Geronès
Títol original: Women talking
Autor: Miriam Toews
Primera edició ebook: novembre 2020
WOMEN TALKING
Copyright © 2018, Miriam Toews.
All rights reserved
© de la traducció: Carme Geronès
© de ledició: Editorial Les Hores S.L.
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Correcció: Maite Puig, Manuel Gómez Poyato i David Sempere
Maquetació: Dan Monells
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
ELLES PARLEN
Per a Marj
ricordo le risate
I per a Erik
e ancora ridiamo
UNES PARAULES SOBRE LA NOVEL·LA
Entre el 2005 i el 2009, en una remota colònia mennonita de Bolívia anomenada colònia de Manitoba amb referència a la província del Canadà que es diu així, una colla de noies i de dones van viure lexperiència de despertar-se als matins adolorides i en un estat somnolent, amb el cos masegat i ensangonat, després dhaver sofert assalts de nit. Van atribuir els atacs a fantasmes i dimonis. Determinats membres de la comunitat van considerar que Déu o Satanàs els havien infligit aquell turment com a càstig pels seus pecats; nhi va haver molts que les van acusar de mentir per cridar latenció o bé per dissimular ladulteri; daltres van pensar que tot allò era fruit de la desfermada imaginació femenina.
A la fi va sortir a la llum que vuit homes de la colònia havien fet servir un anestèsic per a bestiar per deixar les víctimes inconscients, per tal de violar-les. El 2011, un tribunal bolivià va condemnar aquests homes a llargues penes de presó. El 2013, mentre els condemnats encara eren a la presó, es va saber que a la colònia es continuaven produint atacs i agressions sexuals similars.
Elles parlen és, duna, banda una reacció davant daquests fets reals expressada mitjançant la ficció, i de laltra, lobra de la imaginació femenina.
M.T.
ELLES PARLEN: LES ACTES
Corresponen a les reunions de la colònia de Molotschna dels dies 6 i 7 de juny del 2009, redactades per August Epp.
Hi van assistir:
Les Loewen
La Greta, la més gran.
La Mariche, la filla gran de la Greta.
La Mejal, una filla més jove de la Greta.
LAutje, una filla de la Mariche.
Les Friesen
LAgata, la més gran.
LOna, la filla gran de lAgata.
La Salome, una filla més jove de lAgata.
La Neitje, neboda de la Salome.
6 DE JUNY
LAugust Epp, abans de la reunió
Em dic August Epp, i no tindria cap rellevància si no fos perquè mhan responsabilitzat de deixar constància escrita de les reunions de les dones, ja que són analfabetes i, per tant, no ho poden fer elles. Atès que aquestes són les actes, i jo el secretari (i que com a professor ensenyo a fer-ho als meus alumnes), mha semblat que havia dincloure el meu nom a la part superior de la pàgina, juntament amb la data. LOna Friesen, també de la colònia de Molotschna, va ser qui em va demanar que les redactés, les actes, tot i que no va emprar el mot actes, sinó que es va limitar a dir-me si podia deixar constància de les reunions amb la redacció dun document.
En vam parlar ahir al vespre, palplantats al camí sense asfaltar que va de casa seva al cobert on mhe estat dençà que, set mesos enrere, vaig tornar a la colònia. (Un acord temporal, segons el bisbe de Molotschna. «Temporal» pot significar qualsevol període de temps, ja que Peters no es regeix per la percepció convencional dels dies i de les hores. Som en aquest món, o al paradís, una eternitat; això és tot el que cal saber. Les principals cases de la colònia són per a les famílies, i jo estic sol; per tant, podria ser que visqués sempre més al cobert, cosa que de fet no mamoïna gens. És més gran que una cel·la de presó i hi ha prou espai per a mi i un cavall.)
Mentre parlàvem, lOna i jo evitàvem les ombres. En un moment determinat, a mitja frase, el vent li va fer voleiar la faldilla i vaig notar que la vora em fregava la cama. A mesura que sallargassaven les ombres ens anàvem desplaçant una vegada i una altra un xic més cap al sol, fins que va desaparèixer la claror i lOna, amb una rialla, va alçar el puny cap a la posta, cridant-li traïdor i covard. Sem va acudir la idea dexplicar-li la qüestió dels hemisferis, el fet que ens toca compartir el sol amb altres bandes del món, que si observéssim la Terra des de lespai podríem veure fins a quinze sortides i postes de sol en un dia, i que potser, en compartir el sol, el món podria aprendre a compartir-ho tot, podria prendre consciència que tot és de tothom! Però em vaig limitar a fer un gest dassentiment amb el cap. Sí, el sol és un covard. Com jo. (I també mho vaig callar perquè justament aquella meva tendència de creure, amb tanta exaltació, que ho podíem compartir tot feia poc mhavia dut a la presó.) El cas és que no tinc un sistema de conversa efectiu i per desgràcia cada minut que passa pateixo langoixa que em provoquen els pensaments que no puc expressar.
LOna va deixar anar una altra rialla, cosa que em va animar, i em van venir ganes de preguntar-li si jo físicament li recordava el mal, i si a la colònia em veien com el mal, no perquè hagués estat a la presó, sinó pel que havia passat feia molt de temps, abans que mempresonessin. Però en comptes daixò em vaig limitar a dir-li que mencarregaria de les actes, per descomptat que ho faria: no podia fer altra cosa, perquè per lOna Friesen hauria fet el que fos.
Li vaig preguntar com és que les dones volien tenir constància escrita de les seves reunions si no sabien llegir. LOna, que pateix narfa, nerviosisme igual que jo; per alguna cosa em diuen Epp, nom que ve daspen, que és com sanomena el trèmol americà, un arbre amb unes fulles que tremolen, i que de vegades rep el malnom de «llengua de dona», pel moviment constant de les fulles, com a resposta em va explicar això.
Aquell matí, aviat, molt aviat, lOna havia vist dos animals: un esquirol i un conill. Havia observat com lesquirol perseguia el conill, a tot drap. Just en el moment que estava a punt datrapar-lo, el conill havia fet un bot enlaire de gairebé un metre. Lesquirol, despistat, o això va pensar lOna, havia fet mitja volta i havia encalçat el conill per laltra banda, però shavia tornat a encarar amb el buit, ja que el conill, ben bé a lúltim segon, havia saltat per amunt per esquivar lesquirol.
Em va agradar aquella història perquè me lexplicava lOna, encara que no vaig entendre exactament per què ho feia, ni què tenia a veure allò amb les actes.
Jugaven!, em va dir.
Ah, sí?, vaig fer jo.
LOna es va explicar: tal vegada ella no havia dhaver vist aquell joc de lesquirol i el conill. Era al matí, molt aviat, a una hora en què no hi havia ningú més que ella rondant per la colònia, amb els cabells no tan tapats com calia, la vora del vestit mig feta i deixada estar, una silueta suspecta: la filla del diable, com li deia Peters.
Però lhas vist?, li vaig preguntar. Aquest joc secret?
Sí, amb els meus propis ulls, els que en aquell moment, mentre explicava la història, lluïen democió.
LAgata Friesen i la Greta Loewen havien organitzat de pressa i corrents aquelles reunions com a resposta a les estranyes agressions que feia uns quants anys que patien les dones de Molotschna. Des del 2005 quasi totes les noies i dones de la colònia havien estat violades pel que els dallí en deien uns fantasmes o per Satanàs, i se suposava que allò era un càstig pels seus pecats. Els atacs sempre shavien perpetrat de nit. Mentre les famílies dormien, esbaltien les noies i les dones amb un esprai fet a base de belladona, que sutilitzava per al bestiar. Lendemà es despertaven adolorides, atordides, sovint ensangonades, i no entenien per què. Feia poc que shavia descobert que els vuit dimonis responsables de les agressions eren homes de carn i ossos de Molotschna, i molts dels quals, parents pròxims germans, cosins, oncles, nebots de les dones.
Amb penes i treballs en vaig reconèixer un, daquells homes. Havíem jugat de petits. Era un nen que sabia el nom de tots els planetes, o si més no ho feia veure. Jo li deia Froag, que en la nostra llengua significa «pregunta». Vaig recordar que abans danar-men de la colònia amb els meus pares me nhavia volgut acomiadar, però que la meva mare mhavia dit que havia tingut problemes amb els queixals que li sortien, que hi tenia una infecció i que no sortia de la seva habitació. Ara mateix no sé si allò era veritat. Sigui com sigui, abans danar-men, no em vaig acomiadar ni daquell nen ni de ningú.
Els altres atacants eren molt més joves que jo, no havien nascut o tenien un parell o tres danys quan ens en vam anar i no en tinc cap record.
Molotschna és una colònia autogestionada, com totes les nostres. De primer, Peters va decidir de tancar aquells homes en un cobert (semblant al meu habitatge actual) una bona colla danys, però de seguida es va veure clar que en un lloc com aquell hi corrien perill. La Salome, la germana petita de lOna, en va atacar un amb una dalla; a un altre, uns quants de la colònia, parents de les víctimes, enfurismats, borratxos, el van penjar de les mans a una branca dun arbre. Hi va morir, abandonat, pel que sembla, ja que tots els daquella colla, exaltats i torrats, havien perdut la consciència enmig dun camp de melca de prop daquell arbre. Després dallò, Peters, juntament amb els ancians, va decidir davisar la policia per detenir-los per la seva pròpia seguretat, van dir i endur-sels a la ciutat.
La resta dhomes de la colònia (deixant de banda els que repapiejaven o ja no saguantaven drets, o a mi, per raons vexatòries) sen van anar a la ciutat a dipositar la fiança amb lesperança que els agressors poguessin tornar a Molotschna en espera del judici. Quan ho fessin, les dones de la colònia tindrien loportunitat de perdonar-los, i amb això tothom sasseguraria el seu lloc al cel. Suposant que les dones no els perdonessin, va dir Peters, elles mateixes se nhaurien danar de Molotschna, i això que no coneixien ningú de fora de la colònia. Tenien molt poc temps, només un parell de dies, per organitzar-se i respondre.
Ahir, tal com em va dir lOna, les dones de Molotschna van votar. A la papereta, hi havia tres opcions:
1. No fer res.
2. Quedar-se i lluitar.
3. Anar-sen.
Com que les dones no sabien llegir, cadascuna de les opcions anava acompanyada dun dibuix que la il·lustrava. (Nota: No tinc intenció danar puntualitzant que les dones no saben llegir, ho faig només quan cal per explicar certes coses.)
La Neitje Friesen, de setze anys, filla de la difunta Mina Friesen i actualment sota la protecció constant de la seva tia Salome Friesen (Peters havia enviat uns anys enrere el pare de la Neitje, en Balthasar, a un extrem recòndit de la part sud-oest del país a comprar una dotzena de poltres i encara no nha tornat), en va fer els dibuixos.
«No fer res» anava acompanyat amb la il·lustració dun horitzó desert. (Encara que em va semblar, però no ho vaig dir, que era un dibuix que també podria servir per il·lustrar lopció danar-sen.)
«Quedar-se i lluitar» tenia un dibuix on es veien dos membres de la colònia en un duel a punyalades. (Les altres el van titllar dexcessivament violent, però tenia un sentit prou clar.)
I acompanyava lopció «Anar-sen» un dibuix del darrere dun cavall. (Aquí també vaig pensar, però no en vaig dir res, que allò també podia implicar que les dones miraven com se nanaven daltres.)
A la votació van quedar empatades les opcions dos i tres: el duel a punyalades i el darrere del cavall. Les Friesen, en general, van optar per quedar-se i lluitar. Les Loewen sestimaven més anar-sen, si bé en unes i altres shi notaven vacil·lacions.
També hi va haver molotschneses que van votar de no fer res, de deixar les coses en mans de Déu. Són les que avui no vindran. La defensora més acèrrima del «No fer res» és la Janz Caratallada, una de les membres de la colònia més lleials, la nostra curandera, i alhora coneguda per la seva extraordinària visió en la tasca de mesurar distàncies. En una ocasió em va explicar que ella, com a molotschnesa, tenia tot el que volia; lúnic que havia de fer era convèncer-se que li calien ben poques coses.
LOna mha dit que la Salome Friesen, iconoclasta a més no poder, havia precisat a la reunió del dia anterior que «No fer res» en realitat no era una opció, si bé el fet de permetre a les dones votar «No fer res» era si més no una alternativa per empoderar-les. La Mejal (que en plautdietsch significa «noia») Loewen, una jove encantadora, que fuma com un carreter, amb dos capcirons ben grocs i el que podria molt ben ser una vida secreta, hi havia estat dacord. És clar que lOna havia dit, va precisar també la Mejal, que a la Salome Friesen no se li havia atribuït la potestat de determinar què era veritat i què no, ni de precisar quines eren les opcions que calia votar. Pel que sembla, les altres Loewen hi havien fet un moviment de cap dassentiment, mentre que les Friesen havien manifestat impaciència amb uns gestos secs de menysteniment. Aquest tipus de conflicte secundari il·lustra prou bé el to del debat entre els dos grups, el de les Friesen i el de les Loewen. Ara bé, com que no hi ha gaire temps i urgeix una decisió, les molotschneses han pres la decisió col·lectiva de permetre que totes dues famílies debatin els pros i els contres de cadascuna de les opcions deixant de banda lopció del «No fer res», que la major part de dones de la colònia descarten com a dummheit, estúpida, decideixin quina és ladient i per acabar triïn la millor manera de posar-la en pràctica.
Nota sobre traducció: Les dones parlen plautdietsch, o baix alemany, lúnica llengua que coneixen, i lúnica que parlen tots els membres de la colònia de Molotschna, encara que avui dia, a lescola, sensenya als nens molotschnesos un anglès rudimentari i que els homes també parlen una mica el castellà. El plautdietsch és una llengua medieval àgrafa, moribunda, barrija-barreja dalemany, holandès, pomerani i frisó. Hi ha ben poques persones al món que parlin plautdietsch, i els que el parlen són tots mennonites. Ho cito per explicar que abans de transcriure les actes de les reunions he de traduir (mentalment, de pressa) a langlès el que diuen les dones, per poder-ho anotar.