Nota sobre traducció: Les dones parlen plautdietsch, o baix alemany, lúnica llengua que coneixen, i lúnica que parlen tots els membres de la colònia de Molotschna, encara que avui dia, a lescola, sensenya als nens molotschnesos un anglès rudimentari i que els homes també parlen una mica el castellà. El plautdietsch és una llengua medieval àgrafa, moribunda, barrija-barreja dalemany, holandès, pomerani i frisó. Hi ha ben poques persones al món que parlin plautdietsch, i els que el parlen són tots mennonites. Ho cito per explicar que abans de transcriure les actes de les reunions he de traduir (mentalment, de pressa) a langlès el que diuen les dones, per poder-ho anotar.
I encara una altra precisió, irrellevant pel que fa al debat de les dones, però necessària per explicar en aquest document com és que jo sé llegir i escriure en anglès i comprenc aquest idioma: vaig aprendre anglès a Anglaterra, on van anar a viure els meus pares quan els va excomunicar el bisbe de Molotschna de lèpoca, Peters el vell, el pare de Peters, el bisbe actual de Molotschna.
Durant el quart any a la universitat, vaig patir una crisi nerviosa (narfa) i em vaig implicar en determinades activitats polítiques, arran de les quals em van expulsar i em van tancar una temporada a la presó. Mentre era allà dins es va morir la meva mare. El meu pare feia anys que havia desaparegut. No tinc germans perquè a la meva mare li van treure la matriu després de néixer jo. Fet i fet, a Anglaterra, no hi tenia res ni ningú, tot i que el temps que vaig estar a la presó vaig acabar per correspondència els estudis per exercir de professor. En una situació desesperada, sense lloc on viure i mig trastocat o trastocat del tot, vaig decidir de suïcidar-me.
Un dia que era a la biblioteca de més a prop del parc, el lloc que havia convertit en casa meva, rumiant les diferents opcions que tenia per llevar-me la vida, em vaig quedar adormit. Vaig dormir molt i molt i a la fi em va donar un cop de colze amb tota la suavitat del món la bibliotecària, que em va dir que me nhavia danar perquè tancaven. Tot seguit, aquella bibliotecària, una dona gran, es va fixar que havia estat plorant, que anava força malforjat i que sem veia neguitós. Em va preguntar què em passava. Li vaig dir la veritat: no volia continuar vivint. Em va dir que em convidava a sopar i, allà, al petit restaurant de laltra banda del carrer, em va preguntar don era, de quina part del món havia vingut.
Li vaig respondre que venia duna part del món que shavia establert per crear el seu propi món, a part del món. En certa manera, li vaig dir, la meva gent (recordo que vaig arrossegar una mica aquestes dues paraules, amb ironia, i men vaig avergonyir a lacte i vaig demanar perdó de baix en baix) no existeix, almenys representa que no nhan de fer mostra.
I potser un no triga gaire a creures que en realitat no existeix, va fer ella. O que la seva existència corpòria és una aberració.
No sabia ben bé què volia dir i em vaig gratar el cap, frenètic, com un gos carregat de llagastes.
I després?, em va preguntar.
La universitat, molt poc temps, i la presó, li vaig dir.
Ah, va fer, potser una cosa no exclou laltra...
Sem va dibuixar un somriure estúpid.
La incursió al món justament men va fer fora, vaig respondre.
Una cosa així com si thaguessin donat existència per no existir, va dir, rient.
Distingir-se per fer el que toca. Just, vaig respondre, mirant de seguir-la en la rialla. Nascut per no ser.
Em vaig imaginar aquell meu jo xisclaire, que feien fora de la matriu de la meva mare, una cosa que li havien arrencat de qualsevol manera i havien llançat finestra avall per evitar que es repetís una abominació com aquella: el part, el nen, la nuesa, la vergonya della, la vergonya dell, la vergonya de tots dos.
Vaig dir a la bibliotecària que era difícil dexplicar don venia.
«Vaig conèixer un viatger dun país antic», va dir la bibliotecària, em penso que citant un poeta que coneixia, que li agradava.
Tampoc no vaig entendre gaire què volia dir, però vaig fer un gest dassentiment. Li vaig explicar que havia estat mennonita, de la colònia de Molotschna, i que quan tenia dotze anys, nhavien expulsat els meus pares i ens nhavíem anat a viure a Anglaterra. Ningú no ens havia dit adeu, vaig explicar a la bibliotecària (sempre més viuré amb la vergonya dhaver dit una cosa tan deplorable). Em vaig pensar durant anys que ens havien obligat a abandonar Molotschna perquè mhavien enxampat robant peres a la colònia del costat de la nostra, a Chortiza. A Anglaterra, on vaig aprendre a llegir i escriure, lletrejava el meu nom amb pedres en un gran prat verd perquè Déu no trigués a trobar-me i em pogués imposar el càstig que em corresponia. També havia intentat de muntar amb pedres de la tanca del jardí de casa la paraula confessió, però la meva mare, la Monica, es va adonar que anava minvant la paret de pedra seca que dividia el nostre jardí del dels veïns. Un dia em va seguir fins al prat, resseguint la vora de la rodera que havia deixat amb el carretó, i em va enxampar en el moment que em rendia davant de Déu fent servir les pedres de la tanca, amb unes lletres immenses, per indicar on era. Em va fer asseure a terra, em va abraçar i no em va dir res. Al cap duna mica, em va dir que calia refer la tanca. Li vaig preguntar si podia tornar les pedres quan Déu mhagués trobat i castigat. Estava tan aclaparat amb lexpectativa del càstig que ho volia enllestir duna vegada. Em va preguntar per què creia que Déu em volia castigar i li vaig parlar de les peres, dels pensaments que tenia sobre les noies, dels dibuixos que feia i de la fal·lera que tenia de guanyar en els esports i de ser fort. Li vaig dir fins a quin punt era pretensiós, bel·ligerant i viciós. La meva mare es va posar a riure i em va tornar a abraçar, disculpant-se dhaver rigut. Va dir que era un nen normal, una criatura de Déu dun Déu amorós, malgrat el que deia tothom, però que els veïns estaven amoïnats per la tanca que anava desapareixent i que hauria de tornar les pedres al seu lloc.
Tot això va ser el que vaig explicar a la bibliotecària.
Va respondre que comprenia per què la meva mare havia fet el que havia fet, tot i que, si ella hagués estat allí, a la plaça de la meva mare, hauria dit alguna altra cosa. Mhauria dit que jo no era una persona normal, que era innocent, això sí, però que tenia una profunda necessitat de fer-me perdonar, encara que no hagués fet res malament. Moltes de nosaltres, va dir, ens eximim de la responsabilitat de canviar les coses aferrant-nos als sentiments del nostre passat. Llavors vivim amb llibertat, feliços, o si no som feliços del tot, almenys vivim sense una angoixa terrible. La bibliotecària es va posar a riure. Va dir que si hagués estat en aquell prat amb mi, mhauria ajudat a aconseguir aquella sensació dhaver obtingut duna manera o altra el perdó.
Però el perdó de què en concret?, li vaig preguntar jo. Dhaver robat peres?, dhaver dibuixat noies despullades?
No, no, va fer ella, el perdó de ser viu, de ser al món. Per la prepotència i la vanitat de continuar amb vida, labsurditat que representa, el fàstic que fa tot plegat, la gran incongruència. El teu sentiment és aquest, va afegir, aquesta és la teva lògica interna. Mho acabes dexplicar.
Va continuar dient que, segons el seu parer, el dubte, la incertesa i el qüestionament van lligats de manera inextricable amb la fe. Una existència intensa, va continuar, una manera de ser al món, no?
Vaig somriure. Em vaig gratar el cap. El món, vaig dir.
Què en recordes, de Molotschna?
LOna, vaig dir. LOna Friesen.
I li vaig començar a parlar de lOna Friesen, una nena de la meva edat, la que fa un moment mha dit que transcrivís les actes de la reunió.
Després duna llarga conversa amb la bibliotecària, en què jo li vaig parlar bàsicament, si bé no només, de lOna dels nostres jocs, de com identificàvem les estacions de lany per com sanava allargant el dia a pas de puça, de com ens fèiem els deixebles rebels primer incompresos pel nostre mestre, Jesucrist, i més tard aclamats com a herois, de les justes que havíem organitzat amb cavalls i uns pals de tanca (corrent a brida abatuda, igual com els cavallers dabans, com lesquirol i el conill del matí), de com ens havíem besat, i barallat, la bibliotecària em va aconsellar que tornés a Molotschna, al lloc on la vida tenia sentit per a mi, ni que fos per un temps breu, ni que fos per algun joc imaginari a la posta de sol, i que demanés al bisbe (Peters, el jove, el que tenia ledat de la meva mare) que macceptés com a membre de la colònia. (No vaig pas dir a la bibliotecària que allò comportaria demanar perdó a Peters pels pecats del meus pares, uns pecats relacionats amb la possessió de material intel·lectual i amb la seva difusió i propagació, encara que per això entenguéssim llibres dart, fotografies o quadres que el meu pare havia trobat a les escombraries del darrere duna escola de la ciutat, i encara que ell només fos culpable de compartir aquelles imatges amb altres membres de la colònia, i fos incapaç de llegir-ne el text.) També em va suggerir que moferís per fer classes danglès als nens de Molotschna, ja que era una llengua que els faria servei per tirar endavant negocis a fora de la colònia. I em va dir que mhavia de tornar a fer amic de lOna Friesen.
No hi tenia res a perdre. Mho vaig prendre seriosament.
La bibliotecària va demanar al seu marit que moferís una feina de xofer per al servei de limusines que tenia per anar a laeroport, i tot i no tenir el carnet de conduir, hi vaig treballar tres mesos, prou temps per reunir els diners per comprar un bitllet per anar a Molotschna. Durant aquella temporada vaig dormir a les golfes dun alberg de joventut. De nit, quan tenia la impressió que mexplotaria el cap, maldava per estar-me ajagut tan quiet com podia. En aquell alberg, cada nit, mentre mestava immòbil al llit, tancava els ulls i sentia unes notes de piano quasi imperceptibles, uns acords contundents sense cap acompanyament de veu. Un matí vaig preguntar al que feia la neteja, que també dormia allí, si de nit sentia una música de piano quasi imperceptible amb uns contundents acords. Em va dir que no, que mai. Amb el temps, vaig deduir que la música que sentia de nit, quan tenia el cap a punt dexplotar, era la de la cançó «La seva misericòrdia no sesgota», i que allò eren els meus propis funerals.
Peters, que porta les mateixes botes altes, negres, que havia dut el seu pare, o unes de molt semblants, va considerar la meva sol·licitud de readmissió a la colònia. A la fi va dir que mhi admetria sempre que renegués els meus pares (això que luna era morta i laltre havia desaparegut) davant dels ancians, que em bategessin a lesglésia i que em comprometés a fer classes danglès bàsic i de rudiments de matemàtiques als nens a canvi daixopluc (el que he citat abans) i de tres àpats al dia.
Vaig dir a Peters que em batejaria i faria les classes, però que no renegaria els meus pares. Ell, no gaire content, però delerós de tenir algú que fes classes de càlcul als nens, o potser perquè el meu aspecte el desconcertava, pel fet que massemblava molt al meu pare, hi va estar dacord.
Quan hi vaig arribar, la primavera del 2008, tot el que vaig sentir van ser murmuris, fragments de murmuris, en relació amb els misteriosos daltabaixos nocturns. En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat «Lestenedor», en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes.
Aquella tarda, quan tornava al meu cobert, vaig mirar els estenedors de Molotschna i hi vaig veure com voleiaven els vestits de les dones, les granotes dels homes, la roba de casa, la de llit i les tovalloles. Hi vaig parar lorella, però no vaig treure laigua clara del que deien. Potser, ara que hi penso, va ser perquè no em parlaven a mi. Parlaven entre ells.
Lany que vaig arribar, les dones explicaven els somnis que havien tingut, i amb el temps, quan tot va anar encaixant, van comprendre que somiaven col·lectivament un sol somni, i que allò no era, ni de bon tros, un somni.
Les dones de les famílies Friesen i Loewen que shan aplegat a la reunió davui representen tres generacions cadascuna i totes han estat víctimes dels assalts en més duna ocasió. He fet uns càlculs senzills. Entre el 2005 i el 2009, van estabornir i assaltar més de tres-centes noies i dones molotschneses quan eren al llit. Hi va haver una mitjana dun atac cada tres o quatre dies.
A la fi, la Leisl Neustadter va aconseguir de mantenir-se desperta nit rere nit fins que va enxampar un jove que esbotzava la finestra de la seva habitació amb un esprai de belladona a la mà. La Leisl i la seva filla gran shi van encarar, el van reduir i el van lligar amb cordill dembalar. Més tard, aquell matí, Peters es va presentar a la casa daquell jove, den Gerhard Schellenberg, per interrogar-lo i el noi va anomenar set homes més implicats en els atacs.
Gairebé totes les membres de la colònia de Molotschna han estat violades per aquests vuit homes, si bé la majoria (llevat de les nenes que són massa joves per poder comprendre aquestes actes, i les dones liderades per la Janz Caratallada, que havien optat per «No fer res») ha marcat una X al costat del seu nom per indicar que estan satisfetes (i moltes, bastant felices) de no assistir a les reunions on es decideix com cal respondre-hi. I han decidit, per la seva banda, que contribuiran al benestar de la colònia fent-se càrrec de les tasques daquesta, que són moltíssimes ara que els homes són fora, i si sabandonaven un sol dia es podria produir un daltabaix, sobretot pel que fa a munyir els animals i donar-los menjar.
Les joves i les que van més lleugeres de les famílies Friesen i Loewen, lAutje i la Neitje, shan ofert per explicar a la resta al vespre, quan ja hagin tornat a casa, el que sha debatut a la reunió.
Ara mateix, al paller del graner on ens hem reunit discretament aquest matí, mespero per fer el que mha demanat lOna.