Coberta: Xisco Carrascosa a partir dun dibuix publicat per
Ramon Rosselló Vaquer a Deliqüència i repressió a Mallorca (s. xvi-xvii)
Primera edició: novembre de 2020
Edició digital: gener de 2021
© Antoni Rodríguez Mir, 2020
© Daquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
editorial@lleonardmuntanereditor.cat
www.lleonardmuntanereditor.cat
Maquetació e-book: Susana Cardona
e-ISBN: 978 - 84 - 17833-73-2
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
CAPÍTOL I
CAPÍTOL II
CAPÍTOL III
CAPÍTOL IV
CAPÍTOL V
CAPÍTOL VI
CAPÍTOL VII
CAPÍTOL VIII
CAPÍTOL IX
CAPÍTOL X
CAPÍTOL XI
CAPÍTOL XII
CAPÍTOL XIII
CAPÍTOL XIV
CAPÍTOL XV
CAPÍTOL XVI
CAPÍTOL XVII
CAPÍTOL XVIII
CAPÍTOL XIX
CAPÍTOL XX
CAPÍTOL XXI
CAPÍTOL XXII
CAPÍTOL XXIII
CAPÍTOL XXIV
CAPÍTOL XXV
CAPÍTOL XXVI
CAPÍTOL XXVII
CAPÍTOL XXVIII
CAPÍTOL XXIX
CAPÍTOL XXX
CAPÍTOL XXXI
CAPÍTOL XXXII
CAPÍTOL XXXIII
CAPÍTOL XXXIV
CAPÍTOL XXXV
CAPÍTOL XXXVI
CAPÍTOL XXXVII
CAPÍTOL XXXVIII
CAPÍTOL XXXIX
CAPÍTOL XL
CAPÍTOL XLI
AGRAÏMENTS
Havem de viura tota la vida agraviats i sufrir los oprobis de los cavallers y homes de honor? O maledesventura, privació de nostra comú llibertat y franquesa! O dur jou i áspera servitud! Ab quanta superbi som menyspreat!... Mostrem-los com ja no podem sufrir major tiranía, donemt-los entendre que som hòmes que sabem defensar nostres drets y posar las vidas per nostres llibertats!
Joan Crespí, desembre de 1520
CAPÍTOL I
19 de setembre de 1520
Eren mals temps per viure, i més a casa de pobre. En Pere Negre sortí de la casa, un edifici de pedra de dues plantes i coberta dun aiguavés, per un portal rodó de marès, senzill, com tot en aquella llar. Portava una torxa encesa a la mà. Passà vora el coll de la cisterna, travessà la clastra, enmig de la qual destacava, a besllum duna nit estelada, lombra dun lledoner, i entrà a la pallissa.
De lestable, un edifici separat del cos principal, vora el qual hi havia la soll i el forn on coïen el pa quan tenien farina, en sortí amb el mul fermat amb el ramal i el menà fins al carro. Era urgent arreglar la teulada. Passada per ull en un indret, amb larribada de les pluges, si encara vivien a Son Pelat, el mul correria seriós perill.
A la llum de la torxa féu recular la bèstia mentre aquesta amollava un renill. En Pere, un home de braços musculosos i estatura mitjana, amb el cap rapat, coll gruixut, nas aguilenc i ulls marrons com la terra on havia nascut, enganxà el mul al carro, li posà la cabeçada i ajustà la ventrera passant la corretja per davall lanimal.
Era fosca nit. La lluna, en quart minvant, era un fil dargent gairebé imperceptible, penjant duna cúpula poblada destels. Na Jerònima i ell shavien llevat abans que cantés el gall. Havia de partir cap a Inca com més aviat millor. El camí era llarg i shavia daturar a sa Pobla a recollir en Miquel, tal com havien quedat.
Enmig de la clastra, a les fosques, el solitari lledoner semblava vigilar els seus moviments. Un arbre centenari, immens, del qual, talment el mannà bíblic, la família naprofitava gairebé tot, des de la fusta, per fer els mànecs de les eines per al conreu, a la rama com a farratge per al bestiar o els fruits per a consum humà.
En Pere Negre era el cap duna família pagesa, propietari duna petita possessió, Son Pelat, no gaire llunyana de la vila de Muro. Terra eixuta. Un tros erm a prop de lalbufera, que no servia ni per malviure.
Estaven arruïnats. Males anyades en el conreu del blat i la manca daigua significarien, ofegats pels deutes, o malvendres la casa i la terra de Son Pelat o tornar-les al baró de Pedraforta, lanterior propietari. Les hi reclamava des de feia temps per no haver satisfet uns interessos que a en Pere li semblaven terriblement abusius.
Obligat per les circumstàncies havia venut els dos esclaus que lajudaven en les tasques del camp a un preu molt inferior al del seu valor. Ara seria ell qui es veuria forçat a treballar per a altri.
Mentre lhome preparava el carro, na Jerònima anava fent, entre la llar de foc i la pica descurar, per acabar denllestir una mica de menjar per al seu marit. Per al camí i per als dos dies que passaria fora.
Vaig a dir adeu als nins digué lhome.
No els despertis. És prest perquè saixequin, sobretot els menuts contestà ella, mentre seixugava les mans amb un drap i posava unes verdures a bullir.
No passis ànsia. Aniré amb compte. Vull veure com se troba en Joan.
En Pere il·luminà el pas amb un llum doli i pujà lescala que duia a la cambra del pis superior, destinat als dormitoris, vora la sala on acumulava la palla per al bestiar. Obrí la porta de lhabitació i hi pegà una ullada. A dins, les màrfegues amb matalassos farcits de palla eren ocupades pels quatre fills. En Joan, el major, na Francina, la petita, i en Sebastià i nAntoni, els bessons. La sala es trobava tranquil·la. Només lolor de sofre cremat que envaïa lestança indicava que alguna cosa no anava com calia. Sacostà a un dels jaços on descansava, amb una bosseta plena dalls penjada al coll per espantar els moscards, el major dels seus fills. Sassegué a lespona del llit i amb el palmell de la mà li tocà el front. Semblava que la febre havia minvat.
En Joan havia emmalaltit dos mesos enrere i, malgrat que els remeis de lapotecari fessin efecte, no seria fins més endavant que les febres del fill gran sapagarien del tot. Les aigües estancades de lalbufera, els dies de calor sufocant, duna humitat ofegadora, i els moscards que shi havien acarnissat, sobretot en linfant, eren els culpables que hagués pres mal.
Tot i que no havia estat el primer cop que el fill lhavia acompanyat a segar i recollir bova, una planta robusta que venien posteriorment a altres per fer barraques, llenderes i vencills, lal·lot caigué malalt. Color esgrogueït, ventre inflat i febres intermitents nhavien estat el resultat. En Pere se sentia culpable de la malaltia del fill, però què podia fer, si en necessitava les mans per treballar? La terçana era la maledicció dels pobles que envoltaven lalbufera, i no se nescapava ningú. Des dels infants duè fins als al·lots més grans. Shauria estimat més caure malalt ell altre cop que no que ho fes el fill, el qual, amb nou anys, i sense la força dels esclaus que lajudaven en les feines del camp, shavia convertit en el seu reforç primordial.
Què voleu, mon pare? en Joan shavia despert just sentir lentrada den Pere a la sala.
Bon dia, Joan. Com te trobes? digué, amb to preocupat.
Millor. Molt millor. Què feis? demanà el fill mentre se li dibuixà un somriure trist a la cara.
Res. He pujat a veuret abans de partir cap a Inca. No tornaré fins demà i volia saber com estaves explicà en Pere, amb ulls entendrits.
Anau tranquil. Estic millor, i ja veureu com en tornar vos podré ajudar de nou. Hi anau amb el mul?
És clar, el necessit per dur la càrrega. Però no parlis, ara. Descansa. No sigui cosa que despertem els teus germans. Fes bonda i creu ta mare.
Sempre en faig va dir el nin, mentre un somriure se li tornava dibuixar i, incorporat, saferrava al tors de lhome. Adeu, mon pare.
Fins demà el pagès acaronà els cabells del fill i li besà el front, afectuosament. Abandonà la cambra i baixà lescala.
Dorm? demanà na Jerònima.
No. Està despert digué en Pere, acostant-se a la dona. He parlat amb ell. Sembla que se troba millor. Men vaig més tranquil. I una altra cosa, ves alerta. No te fiïs dels desconeguts. Darrerament nhi ha molts que ronden per aquí. Si en veus cap, tancau-vos dins la casa i no sortiu per res. Demà tornaré i esper dur bones noves. A més, miraré de vendre laviram, a veure si trec alguns doblers. Ens faran falta abans no venguin els homes del baró a cobrar el deute.
Es besaren i, en separar-se, la dona, amb semblant seriós, de preocupació, allargà la senalla amb el menjar que havia preparat i li digué:
No passis ànsia. Qui ha danar amb compte sou vosaltres dos, pel que pugueu trobar pel camí. Segur que aquí estarem bé. És necessari que no tornis fins demà?
Sí. No queda més remei.
Lhome no donà més explicacions. La parella es tornà a besar i ell sortí de la casa. Havia deixat el carro carregat amb les gàbies, llest per marxar. Anava al mercat que cada dijous se celebrava a Inca. Tenia previst arribar-hi a trenc dalba. De sobte, una ombra se li llançà a sobre, saixecà davant seu i alguna cosa li banyà la galta.
Vaja, Tord! Ets tu en Pere acaronà el cap del gos que dret a dues potes era tan alt com ell. Guardals, eh? Amic. Guardam la família.
Lanimal quedà a terra i bordà repetidament per acomiadar lamo. En Pere prengué les regnes llargues, posà el peu a lestrep i pujà al carruatge. Sassegué damunt la pell de moltó i, enmig de la fosca nit, manà a la bèstia posar-se en marxa.
Abans de perdres en la fosca, es girà cap enrere. Na Jerònima, amb el llum doli a la mà, el seguia amb la mirada, des del portal estant. Ell tornà al camí, on la negror ho dominava tot. La lluna gairebé no lluïa, però tant ell com el mul coneixien el camí a la perfecció, un camí que fins a sa Pobla era pla i en certa manera còmode si sanava en carro. Tot i que hauria pogut dormir una estona, sestimà més mantenir-se amb els ulls ben oberts, atent a qualsevol novetat.
En arribar a les primeres cases del poble en Pere respirà més tranquil. En Miquel, amb qui faria el camí fins a Inca, esperava vora lesglésia, tal com havien quedat, amb els barrils plens de peix.
Però lamic no estava tot sol. El pagès reconegué de seguida la bota amb cames i sotana negre que lacompanyava i no li feu gens de gràcia. Era mossèn Bernat Caldés, el vicari de sa Pobla.
Sempre és molt millor colcar que anar a peu sentí en Pere que comentava el capellà en aturar el carruatge, i anar en companyia que sol per aquests camins de Déu. Tan insegurs!
El pagès botà del carro per ajudar lamic a carregar els barrils. Saludà el vicari, que, sense tornar la salutació, sapressà a pujar i ni tan sols soferí a ajudar-los.
Què hi fa, aquí? xiuxiuejà en Pere, perquè el mossèn no el sentís. No magrada que vengui. Massa addicte al virrei i als dalguna banderia que volta la contrada.
Què volies que hi fes? li contestà en Miquel. En saber que havies de passar a cercar-me tot duna shi ha apuntat. Tampoc a mi magrada. Sempre sembla que en dugui alguna damagada. Però no mhi podia negar.
El vicari, assegut a la bancada, al costat del lloc den Pere, esperava que el pagès i el peixater acabessin de carregar per reprendre el camí.
En Miquel pujà per la part posterior del carro i es feu un lloc entre gàbies i cossis; en Pere sassegué en el tros de seient que no ocupava el cul gros del capellà. Així ubicats, sortiren de sa Pobla pel camí de Búger i reprengueren la senda en direcció a Inca.
Vorejaren el llogaret de Búger i en un punt del camí travessaren el torrent per un gual de còdols, ran les pedres passadores per on la gent que feia el camí a peu anava quan portava aigua. Feia mesos que no plovia i el llit era sec.
I la família com se troba, Pere? demanà el vicari, com si res.