I la família com se troba, Pere? demanà el vicari, com si res.
Anam fent, mossèn Bernat, però el fill gran ha pres les terçanes. Les tremolors no han parat des de juliol passat.
Ja me sap greu! Els que vivim tan a prop de lalbufera correm sempre el risc demmalaltir.
Sí, és cert afirmà en Pere, i tot seguit, apartant la vista del camí per mirar-lo a la cara malgrat la fosca, adoptà un posat greu. Sobretot els que hi treballam a lestiu. No entenc per què generalitzau. No vos hi he vist mai, dins les aigües de lalbufera i per al seu interior hi afegí. «Vós, a resar, sempre a cobri, tant si plou com si fa sol, i els pobres a conrear, de mala manera».
Fill meu, cadascú té la seva missió a la terra. És així com ho vol Déu i així ha de ser.
En Pere, atent altre cop al camí, no es mossegà la llengua.
Però els pobres patim gana, i vós passejau una bona panxa. No en deveu passar gens, de rusca.
El pagès no podia consentir aquell privilegiat eclesiàstic que obligava els seus feligresos a pagar el delme mentre ell es gratava la panxa dient missa diària.
Avui tens la llengua molt esmolada, Pere, i no te convé gaire digué el mossèn, després darrufar les celles. Com dius, no són bons temps per a ningú, i molt menys per a un llenguallarga com tu. Avui tho passaré per alt. Farem una cosa: com que me fas el favor de dur-me fins a Inca i veig que la malaltia del teu fill te té una mica sulfurat, moblidaré dels retrets i te faré una gràcia. En passar de nou per sa Pobla, aturat a la parròquia. Te donaré una bosseta dencens, del que tenc per a la celebració de la missa dels diumenges. Com deus saber, és bo per espantar els moscards i és el que empren els senyors per protegir-se de la malaltia. Nhi ha que cremen sofre.
És el que feim a casa digué en Pere. Ensofrar i posar herbes, perquè a altra cosa no arribam. Vos agraesc loferiment. Passaré demà migdia per la vicaria, just en haver deixat en Miquel. Tota ajuda és poca.
Loferiment del mossèn el va fer callar. A més, era millor fer el viatge en silenci. Temorosos que les veus poguessin alertar les banderies que voltaven pels camins, varen restar muts. En Miquel assegut darrere, amb els cossis i els animals, ells dos a la bancada. Passaren entre sementers erms fins arribar a un espès alzinar on toparen de nou amb el llit sec del torrent. La frondosa vegetació dels brancals gairebé cobria el camí i augmentava, encara més, la percepció dobscuritat. Entre la fosca més pronunciada una sensació desagradable lenvaí. Se sentia vigilat. Era just en aquell indret, quan el camí polsós es convertia en una via empedrada, on creia que es trobaven més desvalguts i on les possibilitats de ser atacats augmentaven. Tanmateix, passaren el bosquet sense que res succeís. Ningú no donà senyals de vida rere les soques de les alzines o les abundoses mates. Poc després, travessaren el camí dArtà a Lluc, i en aquest punt giraren per la via anomenada dAlcúdia. A mà esquerra, a un centenar de metres del camí, entre les primeres clarors de lalba que era a punt dencendre el dia, podien entreveure les cases de Son Vivot.
Des dallà avançaren, sotraguejant, per les roderes marcades al camí. Deixaren a mà dreta el portell que menava a Son Bosc i seguiren la sendera que davallava lleugerament, envoltant en tot moment el puig dalt del qual es trobava una petita ermita dedicada a Santa Magdalena.
Aviat arribaren a Inca i a trenc de dia ja eren al carrer del Mercat, disposats a ocupar el trast que el saig els guardava per parar el lloc de venda.
El vicari es mostrà agraït altre cop amb el pagès i, abans dacomiadar-se, li recordà que lesperaria a la sagristia.
Tha dit què hi ve a fer, a Inca? volgué saber, recelós, en Pere, després que el mossèn girés la primera cantonada.
Li ho he demanat i ha fet lorni. No mho ha volgut dir.
No men fii gens daquest escarabat buiner. Ja és perquè els meus fills han de mester el remei que mha ofert! Si no, no me veuria el pèl. Miquel, descarreguem i anem per feina.
CAPÍTOL II
Setembre de 1520
Tornava a ser un matí assolellat, com tots els daquell setembre, més xafogós que de costum. Mentre el sol envaïa la vila i topava amb les parets de les cases, uns infants jugaven al carrer amb bolles de fang a toc i pam.
No gaire lluny don es trobaven, un enorme gos negre de pèl curt i tacte aspre, un animal massís i poderós dulls grans i ovalats, foscos, els guaitava ajagut a lombra. Regal de lavi Xim, els acompanyava amb la mirada, amb un cert aire indolent, mentre sentretenien jugant.
En Miquelet, un nin de poc més de set anys, de pell bruna, cabells castanys curts i ulls verds, resultava un bon amfitrió per a na Clara. Amb tot, estava una mica molest amb la seva companya de jocs en veure com ella li guanyava les bolles quan un mes enrere ni sabia que existís aquest joc.
He pensat que ja som amics i te puc mostrar un secret.
La nina, girant-se de cop i fent voleiar la cabellera morena que li queia arrissada sobre les espatlles, malgrat portar-la recollida amb un llaç blau cel, sel quedà mirant i amb un somriure dissimulat li digué:
Quin secret me vols mostrar? El que tu vols és no perdre més.
No tho puc dir en Miquelet sestimà més desviar la conversa. Sha de veure. No és gaire lluny. Si vols hi anam.
Sense esperar resposta, recollí les bolles que restaven escampades pel terra, les posà dins el saquet de tela que li havia cosit la mare, agafà la mà de la nina i començaren a córrer pels carrerons estrets. En Llamp no necessità que el seu amo el cridés. Saixecà i partí darrere seu.
Era dijous, dia de mercat a la vila. El carrer per on volien escurçar el trajecte era ple de gent traginant amunt i avall entre les parades. Alguns venedors havien posat les taules a lombra dels noguers situats a banda i banda del carrer del mercat, i cridaven les excel·lències del poc que tenien per vendre.
Els infants, seguits no gaire lluny pel seu fidel guardià, safanyaren i sesmunyiren entre la multitud esquivant la gent, sense amollar-se la mà lun de laltra. En Miquelet no volia perdre lamiga. Li agradava que el veiessin en companyia de na Clara, arribada feia poc a Inca.
Es dirigiren carrer amunt fins arribar a les últimes cases, des don prengueren cap a lesglésia de Sant Bartomeu, el patró de la vila. Poc abans darribar-hi es desviaren i anaren a parar al peu dels molins fariners situats dalt del turó. Un pujol des don es dominava la petita conca entre el puig de Sant Bartomeu i el puig den Roure, per on transcorria el cabal de dos torrents, el de Can Tabou a la conca esquerra mirant cap a la serra de Tramuntana, i el del Rei, a la dreta. Des dallà dalt els infants veien unes figures humanes, disminuïdes per la distància, que traginaven amunt i avall.
Què fa aquella gent, Miquelet? demanà, encuriosida, la nina.
Recullen fang.
Ten vols riure de jo contestà ella.
No, és ben cert. Recullen fang per fer plats i tassons.
En Pau, el pare, li havia explicat que les terres argiloses daquella zona, sobretot les dels voltants del torrent de Can Tabou, servien per a lelaboració de vaixelles. La bassa major que es divisava des del turó, formada per lacumulació daigües en el clot fet per a lextracció de largila, també era utilitzada per adobar-hi pells i llana.
Just darrere aquell munt de terra seca, hi ha una altra bassa, la petita. No ho diguis, hi anem per refrescar-nos i jugar. Però els grans no ho volen. Diuen que ens podem fer mal. Que les aigües són molt brutes. Ens és igual.
Deixaren enrere els molins i, a uns metres, en una petita esplanada ocupada per un gran garrover, després damollar la mà de la nina i demanar-li que lesperés, en Miquelet senfonyà entre les branques duna mata i, tot orgullós, cridà na Clara.
Vine, Clara! Mira!
La nina aviat se situà al seu costat. Al terra, amagada entre la mata llentrisquera, sobresortia una roca.
Mira repetí en Miquel. Fins aquí arribà el nostre rei En Jaume. Veus, damunt aquesta pedra, lempremta de la ferradura del seu cavall? Pegà un llongo des de dalt de les muntanyes que hi ha allà lluny.
A la roca hi havia un senyal semblant a lempremta deixada sobre el fang per la pota dun cavall. En veure-ho el neguit de na Clara es va esvair.
Mon pare me mostrà aquest lloc digué el nin, tot emocionat. Me contà la història del nostre ben estimat rei. Me feu prometre que no en parlaria amb ningú. És el nostre secret. I ara també el teu.
En Miquelet narrà la història de com, no feia encara tres segles, el rei En Jaume havia arribat a Mallorca i com shavia fet present a Inca per rescatar una bella donzella de les mans del sarraí que la tenia empresonada.
Mentre en Miquelet explicava el que sabia a na Clara i li anava indicant el que es divisava des de dalt del turó, per lampla esplanada que sestenia als seus peus, talment una mar daigües daurades formada pels rostolls del blat que shavia segat durant lestiu, hi transitava un carro carregat de garbes fins a dalt. Anava estirat per un mul somerí de color blanquinós i seguia el camí en direcció als molins.
El carreter, de físic eixut, alt i magre, de pell colrada, amb la roba polsegosa i un pedaç blanc fermat al cap per protegir-se del sol, anava camí amunt menant la bèstia, que estirava la càrrega disposada per lhome.
Mentre en Miquel i na Clara sasseien sota larbre per contemplar les muntanyes situades prop dInca, en Llamp deixà anar un lladruc i fugí escapat pel camí en direcció al traginer, que lentament sacostava.
On va, en Llamp, ara? demanà na Clara.
Ha ensumat en Blai i lha conegut. Mira tu si és intel·ligent, el meu ca. Tan lluny i sap qui mena el carro contestà, tot cofoi.
En Llamp lhavia reconegut, sí. El carreter era, en efecte, en Blai Reixac, amic del pare den Miquelet. Mentre el gos sallunyava turó avall, una veu ressonà.
Ei, tu. Què hi feis, aquí? No sabeu que larbre és nostre i que unes ninetes com vosaltres no shi poden posar, a lombra?
En Miquelet es girà i veié en Llorenç, un jovencell cepat, que tenia tres anys més que ell i era dues vegades més alt, amb els cabells negres i embullats. Duia pantalons de tela basta, apedaçats i doblegats just per sobre dels genolls, una camisa esparracada i un somriure murri dorella a orella. En Llorenç era un individu de qui en Miquelet sestimava més no sentir ni lolor. Anava acompanyat dels de la seva colla. Els coneixia tots. En Joan, el més forçut dels quatre, armat sempre amb un pal dullastre; en Macià, un pèl-roig espigat i esprimatxat, i nAndreu, el menut. Descalços i bruts, sempre seguien en Llorenç per tot arreu. Talment una guarda de moixos salvatges sacostaren pel darrere. Loreig en aquell indret bufava de cara als al·lots i el gos no nhavia sentit lolor.
Mentre en Llamp arribava on era en Blai, el seu amo es veia assetjat per una colla de brètols. Na Clara, sorpresa pels quatre bergants, llançà un crit que gairebé no sentí ningú. Lanimal, però, després de saludar al traginer amb un lladruc, aixecà el cap en direcció als infants i en ensumar el perill que corrien tornà enrere. En Llorenç, veient com el gos arrencava a córrer bordant cap on es trobaven, esclafí una riallada i duna manotada prengué la cinta color blau cel que coronava els cabells de na Clara. Sense discutir gaire, els nouvinguts emprengueren una ràpida retirada turó avall, en sentit contrari al del gos.
Llamp, deixals! Vine aquí! cridà en Miquelet.
Lanimal es deturà, aixecà les orelles i optà per no fer gaire cas a les paraules del seu amo, que li ordenava deixar dencalçar els atacants. Decidit, lanimal sortí corrents cap a la colla den Llorenç, que seguia fugint davant el perill.
Ves, Llamp, dul! cridà en Blai Reixac, el carreter, del camí estant.
Els agressors se separaren i cada un procurà córrer tant com podien les seves cames. El gos escollí la seva víctima. En Llorenç. Lencalçà i, en tenir-lo a labast, talment una presa de caça, li saltà a sobre i el llançà a terra sota el seu pes. Lanimal grunyí i quan un instant més tard en Llorenç, estirat panxa enlaire, obrí els ulls, es trobà, aterrit, el gos cara a cara, amb lalè de lanimal que li entrava pels narius i la bava que li queia a sobre. Espaordit, en Llorenç deixà anar un crit que omplí la vall. En sentir-lo, en Joan, alt i gros com pocs i amb els braços i cames plens de crostes, girà sobre les seves passes i amb el garrot dullastre copejà amb força lespatlla de lanimal. En Llamp gemegà de mal, es regirà i bordà a qui li havia pegat. Li ensenyà els claus amb el barram estret i a punt estigué de tirar-shi a sobre per mossegar-lo. En Llorenç, aprofitant la situació, sincorporà de nou.
Llamp, vine aquí, the dit! cridà en Miquelet. Decidit a prendre part en la baralla, ràpid, es desfermà la fona despart que portava subjectada a la cintura, prengué una pedra del terra, la col·locà en el trau de la bassetja, donà just dues voltes per damunt del seu cap i amollà un dels dos extrems de la corda. Una fuetada feréstega ressonà com un tro i la pedra sortí amb tanta força que en un no-res impactà en el cap den Llorenç. Au, jas! tornà cridar el nin amb la cara tenyida per la ràbia, en veure com els que els havien amenaçat volien escapar-se pendent avall.
En Llorenç caigué amb tot el seu pes. Rodolà per terra i xisclà pel dolor de limpacte. Perdé lalè i en provar daixecar-se les cames no laguantaren. Els amics es returaren. Estirat panxa enlaire, el ferit plorava. Mentre el recollien, es tocà el cap amb les mans i les retirà xopes de sang. La cinta que acabava de prendre estava feta un manyoc i en un instant canvià el color cel blau per un color negrós. El color de la sang sobre la tela.
El bergant, enrabiat, potser més per haver quedat en ridícul davant la seva colla que pel mal físic que sentia, renegava i jurava venjança. Havia estat humiliat per un passerell.
Preparat, Miquelet, aquesta te la torn! Vadéu si te la torn cridava mentre corria per uns terrenys irregulars, carena avall, ajudat pels companys. Tho faré pagar molt car! repetí, amenaçant.
Dalt del pujol, en Miquelet i na Clara escapaven corrents cap a la vila amb el gos al darrere. Passaren al costat dels molins, assoliren lentrellat de carrers, traspassaren laldarull del mercat i arribaren, suats i cansats per la carrera, a casa della.
Entraren esperitats, com un cap de fibló, i hi trobaren el pare de na Clara conversant amb un altre home, alt i eixut, molt ben vestit amb una camisa llarga. Tots dos envoltaven un bell bufet de cames tornejades, amb incrustacions precioses divori i tiradors de ferro forjat. Ocupaven el centre de la cambra. La resta del mobiliari estava format per uns prestatges replets de llibres que omplien les parets de lestança, quatre cadires de braços amb seient i respatller de cuiro treballat i un cofre, obert, folrat de vellut, que contenia llibres i pergamins.