Primera edició: octubre del 2020
Editorial Autores del Mundo
info@autoresdelmundo.com
© Raquel Capdevila Carbajo, 2020
Imprès a Espanya
Capdevila Carbajo, Raquel
Els fills de Can Rovira / Raquel Capdevila Carbajo. - 1a ed. - Ciutat Autònoma de Buenos Aires : Autores del Mundo, 2020.
CDD 863
Queda rigorosament prohibida, sense lautorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Al meu estimat fill, Joan
1
Seguint les indicacions dun dels infermers de la planta, de seguida ha trobat lhabitació de la Sara, la seva germana petita. Tan sols havia danar fins al final del passadís i seguidament girar a mà esquerra per trobar la 807. Es deté davant de la porta, observa el número per assegurar-se de no equivocar-se dhabitació i seguidament busca el mòbil dins de la bossa, de pell de cocodril. Recorda que en Jordi li va enviar totes les dades, però ara li sembla que ho ha de revisar una vegada més, no voldria equivocar-se i obrir la porta dun altre pacient; seria desagradable.
Fa un gran esbufec i es guarda el mòbil a la butxaca del seu abric de caixmir de color beix. Li fa una figura excel·lent amb la gran llaçada de la cintura i se la veu molt elegant. Encara no lhavia estrenat i ha decidit fer-ho el dia que havia danar a visitar la seva germana. No sap amb exactitud què era el que pretenia vestint-se com ho ha fet. Sempre ha destacat per la seva bellesa i ara, vestint-se de manera pretensiosa, tothom es fixarà en ella, ja li agrada, però no és el lloc on ha de promocionar-se. Se sent estúpida per haver-se guarnit daquella manera i vestint una roba tan cara per anar a aquella merda dhospital universitari, ple de bacteris. Gruny, perquè sap que cada vegada que sel posi pensarà en aquest dia i decideix que no sel posarà mai més. De fet, creu que cremarà tota la roba que porta posada, odia els hospitals dençà que la mare es va posar malalta.
Agafa el pom i el fa girar. Durant uns segons es queda immòbil davant de la porta, agafant-lo amb la mà, sense fer cap intent dobrir-la; no té valor per fer-ho. Sap la situació amb què es trobarà darrere daquella porta lleugera que li pesa tant, no les té totes i es pregunta si aquella és la imatge final que vol recordar de la seva germana. Deixa anar el pom bruscament i senretira de davant de la porta. Avui no és el dia, ja ho ha decidit, avui no la veurà.
El passadís de tornada a lascensor se li fa etern a causa del silenci que hi regna. Els sons han estat engolits i només es pot percebre un murmuri aterridor, que el personal sanitari ajuda a complimentar amb el seu xiuxiueig. Passa davant de la recepció i veu que totes les mirades se li claven, unes mirades que li retreuen el soroll que fan els seus talons dagulla, que dalguna manera profanen latmosfera tenebrosa de la planta dels no morts. Sacomiada fent un gest amb el cap i diligent es dirigeix a lascensor. Un cop és al carrer, corre a buscar un taxi que la porti tan lluny com sigui possible dallà. Abans de pujar, es descorda labric, que deixa entreveure el vestit cenyit que abraça el seu cos perfecte, aconseguit gràcies a lherència genètica i al bisturí. De tots els germans, és la que sassembla més a la mare, rossa, alta i amb una figura de maniquí que fa girar tots els caps que passen pel seu costat. Ho sap, i al llarg dels seus trenta-cinc anys ho ha fet servir per aconseguir tot allò que es proposava. Sempre ha tingut molt clar fins on volia arribar i ha utilitzat totes les armes per aconseguir-ho; la mediocritat no està feta per a ella.
Les gotes de pluja regalimen en els vidres del taxi i, embadalida, observa la pluja com cau lentament sobre lasfalt de la ciutat. Els primers paraigües es comencen a obrir i el paisatge, de mica en mica, comença a canviar. Sembla com si tothom shagués posat dacord i justament, aquell dia tan gris, els colors i estampats dels paraigües fossin més alegres que mai. Esbossa un lleu somriure que desapareix immediatament quan sent la trucada den Jordi, el seu germà mitjà. No li cal mirar la pantalla, per la melodia que li té assignada sap perfectament que és ell. Espera que el telèfon deixi de sonar per poder-se submergir, de nou, en el paisatge de colors en què sha convertit la ciutat. Si pogués, es quedaria dintre del taxi una bona estona més; se sent a gust.
No sap per què ha anat a veure-la, feia anys que no es parlaven dençà que la Sara la va enxampar amb el seu promès al llit, en Lucas, un enèrgic i gran amant amb una mirada luxuriosa que la posava molt calenta, com mai lha posada cap altre. No ha entès mai com aquell semental estava amb la seva germana, una provinciana de casa bona que no destacava en res.
El taxi satura davant de ledifici on viu lEva, un edifici senyorial en un dels millors carrers de la ciutat. Un cop paga el taxista, el porter de ledifici corre a aixoplugar-la amb un gran paraigua de color negre, que la fa pensar en el de pastor, que feia servir el pare.
Amb el mòbil a les mans i dret, mirant pels finestrals bruts per la pluja, en Jordi espera que lEva li truqui. Té la mirada absent i perduda, en alguns moments sembla que torni al present, però de seguida els records el fan perdre en el temps. Està convençut que lEva no ha anat a lhospital a veure la Sara i pensa que ho hauria de fer, hagi passat el que hagi passat, és la seva germana petita i és ara o mai.
«És impossible, és una meuca egoista. No ho farà!», pensa en Jordi mentre estampa el mòbil contra la butaca de pell. Es penedeix del seu gest i es dirigeix corrents cap a la butaca per veure si encara funciona. Sel guarda a la butxaca de davant dels texans, i senrabia sabent que està perdent el temps esperant una trucada que potser no arribarà mai.
Se serveix un whisky i deixa caure tot el seu pes sobre la butaca. Gairebé, sel beu tot dun glop, sense assaborir-lo i oblidant el poc que va aprendre en aquell tast de whisky escocès. Ara mateix li és indiferent, el que vol és desconnectar i continuar amb la seva nova fita; acabar-se lampolla dels collons i poder dormir tota la nit.
El segon sel pren més lentament, amb calma, assaborint-lo i gaudint de lexperiència. Li ve al cap la imatge de la Sara, el dia que van anar plegats al tast de whisky. Van visitar a unes bodegues a prop de Barcelona. Ara mateix no en recorda el nom i tampoc fa cap esforç per fer-ho. Somriu, recordant com la Sara i ell reien com dos nens petits, escoltant els altres participants del tast. Semblaven unes eminències del whisky, però en realitat, com ells, tampoc tenien idea del que deien, però era molt divertit i curiós escoltar-los fent-se els experts. De tots els matisos que havien de descobrir del tast, només una cosa van poder identificar en aquells petits glops; va ser el record del pare bevent-se un whisky i fumant el seu havà, mentre seia relaxat en la seva butaca de pell.
Se serveix el tercer whisky, més feliç que quan ho havia fet amb el primer. Ara la gola ja no li crema en empassar-se lalcohol. Feia molt de temps que no en bevia i quan ho feia sempre era amb la Sara, per homenatjar el pare. Es bevien un parell de gots cadascú, sencenien un havà i daquesta manera li feien el seu petit homenatge, abans de caure marejats pel fum dels cigars; sobretot la Sara.
El quart got, tal com entra, torna a sortir. Ara tot li comença a donar voltes. Com pot, arriba al llit, on abandona cos i ànima per poder descansar tota la nit sencera. Feia temps que no ho podia fer, dençà de laccident de la Sara.
Surt de la dutxa i se serveix un whisky imitant els seus germans quan ho fan per homenatjar el pare. És una tradició que molt poques vegades ha compartit amb ells perquè creu que és un ritual molt íntim entre en Jordi i la Sara, i alhora és massa melodramàtic pel que ella poc aguantar.
Fa molts anys que se sent molt lluny dels de casa. De jove, ja tenia clar que no es quedaria a viure a la masia ni que es casaria amb cap pagès de la comarca. Volia marxar tan de pressa com fos possible. Era un sentiment molt estrany, el que sentia; estimava molt la seva terra, però alhora era presonera i el que volia era llibertat. Tenia uns tiets a Barcelona que no tenien fills, i sempre li havien ofert la possibilitat de viure amb ells quan anés a estudiar a la ciutat. La tieta era la germana petita de la mare, era una addicta a les ONG i col·laborava amb tot el que podia. Desitjava amb totes les seves forces que lEva visqués amb ells, tenia grans plans per a ella.
Amb el segon got, li torna a venir al cap en Lucas. Feia molts anys que no el veia. Van deixar de veures poc temps després que la Sara els enxampés.
Un tercer whisky creu que se li posarà de meravella, i sel comença a servir amb una elegància desmesurada, que la porta a anys enrere, quan la tieta la instruïa. Aquells anys amb els tiets va aprendre molt i de tot. Quan va acceptar la proposta de viure amb ells, ja sabia més o menys el que esdevindria tot plegat. No era un peatge gaire alt, si aconseguia marxar de la masia. Hauria fet qualsevol cosa per anar-sen dallà i, de fet, ja ho va fer.
Beu molt lentament, notant com lalcohol la crema per dintre, provocant-li basques, que finalment la fan vomitar. Tot li dona voltes i sense pensar-ho gaire es lliura al llit.
La respiració dels dos és ràpida i gèlida i el tic-tac dun rellotge els fa entrar en una profunda fase REM. En Jordi i lEva caminen enmig de la foscor, lun en direcció a laltre. Se senten lliures de càrregues i una pau desconeguda els fa avançar cap a un retrobament que fa molt de temps que esperen. A mesura que avancen, la foscor desapareix i de mica en mica les seves siluetes desenfocades esdevenen nítides i properes. Ara són lun davant de laltre, lEva saluda el seu germà despentinant-li els cabells, com feien quan eren petits, i ell li acarona la cara amb tanta dolçor que fa que aquells ulls tan blaus comencin a plorar. Es fusionen en una gran abraçada, que produeix un efecte terapèutic per als dos germans. No cal dir res, és del tot innecessari, les mirades ho diuen tot. De cop, senten un riure escandalós, que els fa girar.
És la Sara! exclamen alhora els germans. Aquella manera de riure tan peculiar i amb tantes as i os, la reconeixerien entremig de la dun centenar de persones.
Com espectadors duna obra de teatre, observen lescena, que els és del tot familiar. Ho recorden perfectament, volien fer un pa de pessic per berenar i van acabar fent una guerra de farina i ous.
Corrien, xisclaven i reien per la cuina, fins que la mare hi va entrar, tota esverada, en sentir aquell xivarri. La cara de la mare era un poema, va estar una bona estona mirant-ho tot, sense dir res. Fins que el pare va irrompre a la cuina, amb lenorme cistell ple de verdures que acabava de collir de lhort. Van intercanviar les mirades, i ell, sense pensar-ho dos cops, els va fer sortir per la porta que donava a lhort. Va engegar la mànega i allò es va convertir en un festival de pastetes, xiscles i rialles.
De cop, lescena es deté i la Sara va cap a ells. A mesura que es va acostant, els personatges secundaris de lestrany teatre la van seguint fins a aconseguir fer una rotllana, on al mig hi ha la Sara quan era una nena, en Jordi i lEva. Comencen a ballar una espècie de dansa macabra, i la Sara sels afegeix, deixant els seus germans sols, al mig i petrificats.
Els dansaires estrenyen la rotllana acostant-se als dos germans, i a luníson cantussegen una senzilla melodia inaudible per a les seves oïdes, però dalguna manera ja lhan encastat en els seus cervells. Sobresaltats, es desperten, sentint el tic-tac dun rellotge que no tenen. Durant uns minuts resten immòbils als seus respectius llits, sense parpellejar, intentant controlar la respiració accelerada i obligant-se a creure, que tot allò ha estat un malson. Un malson idèntic, que han tingut dos germans que viuen a cent quilòmetres de distància.
En Jordi mira el rellotge del mòbil i creu que és massa dhora per poder trucar a lEva. Encara no són ni les sis i ni tan sols és clar. Fa estona que transita amunt i avall de la casa, sense saber què és el que ha de fer. Ara mateix no sap si lalcohol el va afectar massa, si ha estat un malson que li ha deixat un mal regust de boca o potser si ha estat la primera experiència paranormal de la seva vida. Se sent imbècil, només de pensar què li dirà la seva germana gran, si li arriba a trucar. Segur que sen riu dell i li recrimina lalcohol que va beures ahir a la nit.
Es passa la mà per la cara, tocant-se la barbeta, com si estigués analitzant la situació i decidint el que ha de fer al respecte. La imatge que li retorna el mirall del lavabo defineix ben bé la situació que està vivint. El dolor sha empassat el seu atractiu i els seus ulls verds gairebé han perdut la llum que els ha caracteritzat sempre. La resta de la cara queda tapada per una espessa barba, que, sota la dutxa, decideix que no portarà més.
Mentre es posa la loció after shave, somriu. Encara no sap com definir el seu aspecte. Feia molt de temps que portava barba i es veu força diferent. Net i polit baixa les escales i pel camí es posa un jersei que havia deixat a la barana.
En obrir els porticons, lenlluernen els fars dun cotxe que sacosta cap a la casa. Surt a rebrel, pensant-se que és algun turista despistat buscant el camí de lhotel rural, com sol passar sempre. Però, a mesura que sacosta i amb els llums del porxo encesos, no té cap mena de dubte de qui és la persona que hi ha dins daquell cotxe dalta gamma.
LEva baixa del cotxe, vestida amb una camisa de quadres negres i vermells, i uns texans amb tants forats que només veure-la fa agafar fred. Per sort, aquesta vegada ha vingut amb un calçat normal i no amb aquelles botes que va dur lúltima vegada, que semblava que anés a pujar a lEverest.
En Jordi fa uns ulls com unes taronges mentre sagafa els cabells per darrere amb les dues mans, com en un gest de sorpresa.
Em convides a passar o penses estar-te aquí com un estaquirot, tot el dia? I tanca la boca, que sembles idiota! diu ella al seu germà, amb una mena de mig somriure, mentre passa pel seu costat, dirigint-se a linterior de la casa. En Jordi tanca la porta i la seva germana lespera al mig de la sala, dreta i amb una mirada còmplice que anticipa la conversa que es produirà després dels primers formalismes socials.
El tic-tac et fa venir cantusseja lEva, amb inseguretat, mirant fixament els ulls del seu germà, esperant que allò que li diu no li soni estrambòtic i no es pensi que sha tornat imbècil del tot.