Em convides a passar o penses estar-te aquí com un estaquirot, tot el dia? I tanca la boca, que sembles idiota! diu ella al seu germà, amb una mena de mig somriure, mentre passa pel seu costat, dirigint-se a linterior de la casa. En Jordi tanca la porta i la seva germana lespera al mig de la sala, dreta i amb una mirada còmplice que anticipa la conversa que es produirà després dels primers formalismes socials.
El tic-tac et fa venir cantusseja lEva, amb inseguretat, mirant fixament els ulls del seu germà, esperant que allò que li diu no li soni estrambòtic i no es pensi que sha tornat imbècil del tot.
El tic-tac et fa marxar respon en Jordi.
LEva fa un xiscle, tapant-se la boca amb les mans, i ell labraça, afirmant així que aquell petit vers sí que ha format part dels seus somnis compartits. Té una sensació estranya, feia temps que no sabraçaven de manera sincera i en menys de vint-i-quatre hores ho han fet dues vegades.
Jordi, pensava que em prendries per boja.
I jo! De fet, vaig estar dubtant si trucar-te o no. Creus que és la Sara, la que ha provocat tot això? Penses que dalguna manera es vol posar en contacte amb nosaltres? Potser ens vol fer arribar un missatge. Potser
No sé què és el que he de pensar. És de bojos diu lEva, bufant.
En Jordi, amb un gest, convida lEva a anar cap a la cuina. Potser un bon esmorzar els ho farà veure amb altres ulls. Ahir, el seu sopar van ser els gots de whisky, i ara hauria domplir lestómac. Mentre en Jordi prepara els cafès i el pa torrat, lEva el felicita per la bona feina de restauració que han fet a la planta baixa. La cuina és absolutament preciosa. Li encanta la combinació del color crema dels mobles de fusta amb els taulells de color beix.
Els taulells són dun material ecològic molt resistent, el model es diu Toffee, i com pots apreciar la superfície és llisa i lluent i mentre ho diu, es gira per comprovar quina és la cara que fa la seva germana gran.
Ui, si que hi estàs posat somriu lEva.
La Sara va insistir que tots dos havíem de participar de les obres i fer servir materials respectuosos amb el medi ambient. Això sí, poc vaig decidir, respecte de la cuina. Per cert, els electrodomèstics són els més eficients energèticament que trobaràs enlloc. Mentre ho acaba de dir, esbossa un gran somriure que deixa veure les seves dents blanques i alineades.
Paren taula i seuen a les cadires noves, que combinen a la perfecció amb la taula que va restaurar la Sara. Esmorzen, en silenci, lun esperant que laltre iniciï la conversa que tenen pendent. Bé, en tenen moltes, però ara mateix la conversa que han de mantenir és la que ha portat lEva a tornar a casa després de cinc anys.
LEva no ha estat mai una dona de gaires silencis. En canvi, agraeix aquest silenci al costat del seu germà. Lasserena poder estar amb ell. Sempre ha estat un tipus relaxat i si hagués dutilitzar un antònim destrès, de ben segur que triaria el nom del seu germà.
En Jordi menja amb gana, com si fes dies que no ho fa en condicions. Amb lúltima queixalada, fa un gest amb el cap, com convidant-la que iniciï la conversa, o això és el que interpreta ella.
Jordi, escoltam amb atenció i fins que no acabi, si us plau, no minterrompis. Jo mateixa penso que tot això és de bojos i no sé com ho he dinterpretar. Els calmants que mhe pres no mhan fet res. Li mostra les seves mans tremoloses, que de seguida tornen a agafar la tassa de cafè.
Dacord. Endavant.
En Jordi, mentre lescolta, la mira amb enyorança, feia temps que la seva germana havia desaparegut sota la cuirassa de prepotència en què shavia embolcallat els últims anys, i ara li sembla que torna a brollar, encara que molt tímidament. Se la veu molt nerviosa, però en canvi el seu discurs és eloqüent, i a mesura que va finalitzant el seu relat, sembla que els nervis fugen del seu cos. Està calmada i receptiva.
Et vas fixar en els ulls de la Sara?
Dençà que va néixer que els té així, un de cada color. Sen diu heterocromia respon en Jordi.
Ja ho sé, no siguis impertinent! El que vull dir és que semblava que estaven canviats. El blau era a lesquerra i el verd a la dreta. No ten vas adonar?
No. Ara mateix no et sabria dir de quin color és el de la dreta i de quin el de lesquerra. I això és important?
No ho sé. Oblida-ho, és ridícul.
Saixequen i entre tots dos endrecen la cuina. Caminen cap a la sala, on lEva no pot deixar dadmirar la gran feina que han fet els seus germans amb la casa. Reconeix algun dels mobles restaurats, de quan vivien tota la família i no en faltava cap. La sorprèn gratament la combinació que han fet de mobles i materials, i sobretot la sensació de caliu que desprèn la casa. En Jordi seu a la butaca del pare, adquirint el paper de patriarca, i la convida a seure al seu costat. Abans de fer-ho, lEva ho observa tot detingudament, com si no es volgués perdre cap detall, i assenteix amb el cap com donant la seva conformitat a les obres fetes. Seu al costat del seu germà, resta en silenci, esperant que ell reprengui la conversa.
Sem fa molt estrany no veure-la per casa.
Ho sé. Sempre heu estat molt units Vol dir alguna cosa més, però al final se la guarda per a ella. El que no satreveix a dir és lenveja que sentia de veure la complicitat que desprenien sempre que estaven junts.
Estic molt content que hagis vingut a casa. Hauríeu dhaver arreglat les coses fa anys.
Ho sé. No vaig actuar del tot bé. Però ara no vull parlar daixò. Ho diu abaixant la mirada i penedint-se del que va fer.
Del tot? No vas actuar gens bé!
Ara no.
Dacord. Demà voldràs anar a lhospital amb mi?
Saps una cosa? Ahir hi vaig anar. Però no vaig tenir valor dentrar-hi, i em vaig quedar a la porta de la seva habitació com una bleda.
En Jordi se la mira sorprès. No shauria imaginat mai que ella, una dona tan segura, i ara li sembla que no tan freda, no hagués tingut el valor dentrar i dubta de si és la culpabilitat o el dolor el que la va frenar.
Sí, hi anirem junts respon amb determinació.
I sense dir-se res més, resten muts, deixant-se hipnotitzar pel moviment de les flames i el crepitar dels troncs que cremen en la llar de foc. Els efectes dels calmants i la son endarrerida fan efecte, i sense adonar-sen les parpelles se li tanquen, i finalment la deixen descansar.
Agafa dues mantes de quadres de lúltim calaix de la calaixera, que van restaurar amb la Sara, i tapa molt acuradament la seva germana, que adormida sembla una persona propera i relaxada. Sembolica amb laltra manta i es deixa vèncer per la son.
2
He de tenir por, mare?
No, Sara.
I així, què haig de fer?
No descaminar-te.
I no pots acompanyar-me?
No és el meu camí.
Mare! Tinc moltes preguntes No marxis!
Ja les aniràs resolent.
Testimo, mare.
La Sara es disposa a fer un camí que no sap cap a on la portarà. No té por, està tranquil·la i embriagada de pau. Lleugera, sense cap càrrega i decidida, fa les primeres passes cap als records de la seva vida.
Reviu lúltim record Passeja per la Rambla de Barcelona, agafant orgullosa el ram de cinc flors de lau del paradís que ha comprat per a la seva germana. Ho té claríssim, tot allò forma part del passat i vol oblidar-sen completament. No vol viure amb aquella rancúnia dins seu i està disposada a perdonar-la i començar de nou.
Passeja feliç per la decisió que ha pres i, aliena a lexterior, no sadona del perill que laguaita. Quan reacciona és massa tard, una furgoneta blanca fa volar pels aires les flors, el perdó i la mateixa Sara.
No és just!
Ni just, ni injust. La vida terrenal és així, a cadascú li toca viure la seva li respon una veu en off.
3
Es desperten encarcarats i mandrosos a lhora de dinar.
És hipnotitzador, el foc diu en Jordi, en veure la cara de mandra de la seva germana. Hauríem danar a comprar, no tinc res a la nevera, i de pas ja ens podríem quedar a dinar en el primer restaurant que ens agradi. Què et sembla? O tens altres plans?
No, no, ja mestà bé. Però la veritat, no sé si em ve de gust passejar-me gaire.
Eva, thas de reconciliar amb el passat. I crec que dinar fora ens ajudarà per poder-nos explicar moltes coses, estarem més relaxats. Serà una zona neutral, sense recriminacions!
Dacord. Però primer deixam que agafi la bossa del cotxe i marregli una mica.
No cal, estàs preciosa. Rentat la cara i espavila!
Ara funciona, el rellotge de paret? comenta lEva encuriosida.
Ja ho fa, hi ha dies que toca totes les hores, daltres només quan li sembla i a vegades em pareix que va al revés. Jo lhauria llençat, el rellotger ens va dir que no sabia com arreglar-ho perquè no sabia què li passava, però la Sara va dir que era molt important per a ella i que no el podia llençar.
«El tic-tac et fa venir», cantusseja lEva.
Pel camí, en Jordi li explica que han obert tres restaurants nous que estan força bé i nhi ha un que a ell li agrada especialment; fan una escudella de blat de moro escairat que està per llepar-sen els dits. Durant el trajecte, li explica els seus plats preferits dels tres restaurants, fet que la fa desconnectar del monòleg culinari del seu germà, transportant-la anys enrere, quan tot era diferent i millor, i lencarregada de fer lescudella de blat de moro era la iaia.
Un cop entaulats, el cambrer els porta les cartes. En Jordi la deixa a un costat de la taula. Té molt clar el que demanarà, una bona escudella i una graellada de carn. LEva mira la carta, sense gaire esma, la veritat, perquè li és indiferent, no acaba de trobar cap plat que no sigui excessivament calòric, i sense oposar resistència accepta de bon grat el suggeriment del seu germà: escudella de blat de moro i graellada de carn per a dos.
Els porten unes olives per picar, juntament amb el vi de la casa que ha demanat en Jordi. Shauria estimat més triar un bon vi de la carta, però el seu germà ha demanat tan de pressa que li ha semblat inoportú portar-li la contrària.
Fa el primer glop, que la fa estremir de com el troba davinagrat. Creu que en tota la seva vida no ha begut un vi tan dolent i ho fa saber al seu germà. Ell riu descaradament, com sabent la reacció que tindria, i li treu importància comentant-li que és la classe de vi que necessiten per poder mantenir una conversa èpica.
He estat pensat en allò que em vas dir dels ulls de la Sara, i tens raó, estaven canviats. Thas adonat que les persones daquella estranya rotllana no tenien cara? Primer, vaig pensar que podrien ser els nostres familiars, però la sensació que tenia era una altra. No sé com explicar-ho, no crec que ens volguessin fer mal, però tot en si era una mica sinistre i, la veritat, amb la cançoneta shan lluït. Què en penses?
Lúnic que sé és que em vaig despertar alarmada i suada. Vaig notar que era molt real, que estava passant i que no només era un somni. Però si em fas dir quin significat té tot plegat, sincerament no sé què dir-te.
La conversa queda tallada quan el cambrer els porta la sopera i la safata amb la carn dolla. Els ho vol servir, però en Jordi sestima més fer-ho ell, i molt gentilment en serveix un cullerot a la seva germana i dos per a ell.
Lúltima vegada que havia menjat escudella lhavia fet la iaia, i dençà que va marxar a Barcelona no nhavia tornat a menjar. No té cap mena de dubte, lha tastada i ho té claríssim: és la recepta de la iaia.
Tots dos germans assaboreixen cada cullerada que es fiquen a la boca, i fins que no acaben el primer plat no es tornen a dirigir la paraula. Cadascun dells és en el seu món: en Jordi, que no és tan complicat, només pensa a omplir el pap i la seva germana gran, novament, sha deixat emportar pels records.
Només veure la graellada de carn, li venen ganes de descordar-se el botó dels texans. Feia anys que no menjava tant, i ja no està acostumada a ingerir quantitats industrials de menjar.
Crec que rebentaré.
Tu tranquil·la, menja el que puguis i el que no ens puguem acabar, ens ho emportarem a casa.
Seràs capaç?
I tant. On et penses que ets? No pateixis quan anem a casa teva, em comportaré com un gentleman. ¡Palabrita del niño Jesús! diu en to burleta.
Ets un carrincló. Això és de lany de la quica! i rient com una ximple, autoritza el seu germà a endur-se les sobres del dinar.
Són les quatre de la tarda quan els serveixen els cafès, i després de parlar dels antics amics i dalguna xafarderia que altra, en Jordi inicia de nou una altra conversa. Finalitzat el relat, la cara de lEva ho diu tot, i dels seus ulls cauen llàgrimes agredolces per les paraules que acaba descoltar.
Se sent més vulnerable que mai i ara només voldria tornar a casa, no a la seva de Barcelona, sinó a la que realment ho ha estat sempre, Can Rovira, la casa don va fugir anys enrere. Es disculpa amb el seu germà per no acompanyar-lo a comprar i li demana que la deixi a linici del camí que porta a casa. Ha dairejar les idees i per fer-ho necessita caminar; sacomiaden, i li assegura que estarà bé.
Es corda lanorac i amb pas ferm inicia el camí cap a casa, intentant assimilar les paraules que ha sentit. Sha girat una mica daire, cosa que lobliga a inhalar la natura que lenvolta, i, rodejada de muntanyes vestides de pins, decideix anar al lloc especial de la Sara.
Després duns quants metres recorreguts, sendinsa al bosc i, decidida, busca el pi roig que la seva germana abraçava quan se sentia perduda i necessitava oxigenar-se. La Sara sempre parlava de les propietats vibracionals dels arbres; explicava que eren una font de curació i el nexe dunió entre el cel i la terra Ara està decidida a connectar-se amb la seva germana a través de larbre que tantes vegades la devia haver nodrit.
Davant de lEva, salça solemne el pi de la Sara i, com una pecadora que demana clemència, labraça desesperada i abatuda. Les llàgrimes no paren de rajar-li i el sangloteig gairebé no la deixa pronunciar les paraules que surten de la seva boca. Com pot, li dona les gràcies per descarregar-la de tota culpa i, absolutament penedida dels seus actes passats, li demana perdó per haver-la traït amb en Lucas i sobretot li ho demana per haver-li causat un dolor tan desesperant i amarg que va provocar que patís un avortament. En Jordi li ha explicat que ni el mateix Lucas ho sabia, ja que la Sara sho havia guardat per a ella fins a trobar un moment adient, que de fet no va arribar mai.
Agraïda pel perdó de la seva germana i enfonsada per adonar-se de com va ser de malparida i el mal que va causar, plora desconsolada, sense deixar dabraçar el pi. Sap que era important ser mare, per a la Sara. Des de ben petita deia que seria una gran esposa i mare. En canvi, ella quan lescoltava només podia pensar en que patètica que era la seva germana. Tenia infinitat de possibilitats de fer coses més importants a la vida i es limitava a desitjar ser una mestressa de casa. Només escoltar-la es posava molt nerviosa. I ara, abraçant aquell pi, sadona del dolor inhumà que devia sentir la seva germana, en perdre lhome que estimava i el nadó que creixia en el seu ventre. I tot per culpa seva! Amb els ulls botits de tant plorar i sense forces per continuar abraçant-lo, sucumbeix al dolor i cau a terra sense control, perdent el coneixement.