Les veus que lenvolten es camuflen entre els colors. Algunes les reconeix, daltres no, però per alguna raó sap que són les veus dels seus avantpassats. Tot el seu llinatge lobserva amb atenció, mentre ella es desplaça etèria i embriagada damor.
La passarel·la es deté, i com si fos una cortina les estrelles obren pas a un escenari improvisat on semet una pel·lícula muda, i els protagonistes són la iaia i els tres germans. Sempre que parla della, la defineix com una iaia de conte, de tan bona que arribava a ser. Li encantava estar amb ella, anar a caminar al bosc i escoltar les històries que li explicava. Quan arribava el bon temps, la iaia seia en el pedrís i ells berenaven asseguts a terra, escoltant-la captivats.
Lescena que la Sara pot contemplar li resulta entranyable i divertida.
Es tracta duna daquelles tardes on els tres germans, juntament amb la iaia, jugaven al parxís. Cada tarda, quan ho feien, seguien el mateix ritual, revisaven les fitxes i els daus i una vegada estava tot correcte i en Jordi havia escollit el dau, que el pare havia trucat, iniciaven la partida, alhora que obrien les bosses de pipes. Si no hi havia pipes, no hi havia parxís! Riu pensant que exagerats que eren, quan entre ells es mataven i feien tornar la fitxa de laltre a casa. Allò era tot un espectacle!
Sent la presència de la iaia al seu costat i olora el perfum que feia servir. Li somriu i, sense que li digui res, entén que ha davançar. Durant un tros del camí, que considera celestial, lacompanya amorosament i se sent protegida com quan era petita. Estaven molt unides, i quan va morir va deixar un gran buit dins seu. Durant molt de temps, lacompanyava en somnis, li deia que no patís, que ella estava molt bé, i en acomiadar-se li feia un petó al front com feia quan era viva.
En silenci, luna al costat de laltra, tenen diferents sentiments. La Sara se sent feliç destar amb la iaia, i laltra, temorosa però esperançada, desitja que la seva neta sàpiga trobar el camí. La mare ja li ha dit que no es descamini, però ella encara no se nadona, que el camí que vol la mare que agafi és un altre. Sembla més atreta per reviure records dun passat que ara queden massa lluny en el temps. Hauria davançar en el temps, que no lesperarà.
La passarel·la avança més ràpida que abans, i unes imatges esteses com llençols traspassen la Sara, fins a esvair-se com anelles de fum. Com en un trencaclosques, apareixen unes peces de colors, que dansen al voltant de la Sara, fent giravoltes i amb una calma desmesurada, sagrupen amb delicadesa, fins a formar una esfera que lembolcalla, separant-la de la seva dolça acompanyant.
Un cop lesfera sha completat, fa un ràpid moviment de rotació que fa desaparèixer tots els colors, i només es percep una llum blanca intensa, que lenlluerna i lobliga a protegir-se els ulls. A poc a poc, es va desaccelerant fins a aturar-se del tot, mostrant una imatge que li provoca crits dhorror que fan trontollar la fina estructura esfèrica. Es pot veure a ella mateixa plorant, amb les mans a lentrecuix, plenes de sang del fill que no naixerà mai. Allarga els braços, com en un intent absurd de consolar la Sara de fa cinc anys. Però és inútil, no hi havia consol de cap mena, aquells dos li van treure el que ella desitjava més en aquesta vida. Volia ser mare, volia formar una gran família, però els luxuriosos den Lucas i lEva li ho van prendre. Encara els pot veure, nus, suats, amb la mirada plena de vici i mancada damor. La van mirar avergonyits, i amb moviments maldestres volien tapar la culpa amb un llençol brut i suat com ells. Els va odiar tant que els desitjava els pitjors dels mals i després es va odiar a ella mateixa per lodi que va deixar néixer, en el lloc que abans ocupava el seu nadó.
Van ser uns mesos molt difícils, plens de rancúnia, de dolor amarg i de gust de bilis. Ni tan sols abraçar el seu estimat pi la consolava. Durant molt de temps va deixar danar-hi, es va desconnectar de tot el que per a ella sempre havia sigut important i es va oblidar de viure. No va voler parlar amb cap dels dos, va desterrar la seva germana de Can Rovira i va cremar tot el que havia compartit amb en Lucas. No era Sant Joan, però ella va fer la seva particular foguera, on va incinerar tots els records compartits amb ell. Creia que destruint-los podria minvar o fer desaparèixer el seu dolor. No va ser així, va ser el temps el que va fer-la no sentir dolor. Oblidar, no ho fa fet mai!
En Jordi intentava entendre el comportament de la seva germana. En certa manera la podia comprendre, però el que no podia assimilar era com shavia abandonat, com la persona generosa amb la vida, enèrgica, caminava amb una aura tan fosca i sense llum en la seva mirada.
La casa, que sempre havia gaudit duna lluminositat especial, la va perdre amb lamargor de la Sara. La llum de totes dues es va apagar, era com estar enterrats en vida. Així ho sentia en Jordi. La Sara, amb la seva negativitat, estava matant tot el que ella més estimava; a ell i Can Rovira.
Els dies passaven lentament, i les estacions semblava que no acabaven darribar, ni tampoc de marxar. Va ser un temps estrany, on la paciència den Jordi es va posar a prova. Amb la seva calma habitual, esperava, sense presses, que la seva germana tornés. No calia dir-li res més, després del seu temps de dol, havia de trobar sola el camí de tornada. Va ser un dia qualsevol, mentre seia al pedrís, contemplant els últims rajos solars de la tarda, quan la Sara se li va acostar.
Lesfera es desfà com una pintura, a la qual han tirat dissolvent. Regalimant, desapareix la imatge del passat i les últimes restes de dolor, si és que lin quedava cap. En la immensitat de lespai, es troba rodejada destrelles, dinfinites intensitats i colors molt vius. Li recorden els llums que abans feien servir per decorar la casa per Nadal. Més ràpid del que ni tan sols pot pensar, davant seu es troben els tres germans amb la iaia, resant un parenostre abans danar a fer cagar el Tió. Estan molt emocionats, cadascun dells té el seu bastó i estan disposats a picar molt fort per aconseguir tots els dolços possibles, que es menjaran durant les festes nadalenques. A casa, tot el que feia cagar el Tió havia de ser compartit, menys quan cagava larengada, que entregaven al pare, perquè se la mengés tot sol.
Quan treien la manta al Tió, els germans esperaven trobar els boníssims torrons de xocolata amb arròs inflat i les neules. Les restes de dolços tradicionals, els eren força indiferents, i quan sortia un dolç que no els agradava de seguida el regalaven al primer adult que tenien a la vora. Ara bé, quan trobaven el seu, volien obrir-lo de seguida. La mare els en donava un tros petit i els posava un tovalló a manera de pitet, perquè no sembrutessin, ja que després havien danar a la missa del gall i havia darribar tota la família immaculada. Com que el pare gairebé sempre es tacava, la mare procurava que tingués una altra camisa i jaqueta de recanvi. El pare feia la broma que les taques eren medalles. Aquell Nadal en va guanyar tres!
Sho mira amb enyorança, i no entén com ha pogut passar dun record tan dolorós a un de tan agradable i tendre. Va a la babalà! No té cap mena de sentit, la mare li ha dit que no es descamini, però no sap per on ha de continuar. És la passarel·la el camí o són els records els que fan el camí? I si és així, quins records lajudaran?
Asseguda sobre una mena de núvol, intenta relaxar la ment. No vol pensar en res, de fet creu que tampoc sabria què és el que hauria de pensar. Es distreu, palpant el núvol, de textura molt agradable i esponjosa. De petita, pensava que estaven fets dun cotó fluix especial, molt flonjo i amb olor de caramel, com els núvols de sucre que compraven quan anaven a fira per la Patum. Té devoció per aquesta festa, de fet no ha canviat gaire el seu ritual en els últims anys. Segueix i totes les celebracions pre-Patum i en gaudeix. Va a la sortida del Tabal, a la Patum del carrer de la Pietat i als Quatre fuets, i finalment el dimecres fa acte de presència a la passada del migdia, on com cada any lemoció dels primers compassos li fa saltar alguna llàgrima. I finalment arriba el tan esperat dimecres al vespre, on a les vuit es planta a la plaça de Sant Pere, per gaudir de la festa amb intensitat. Mira el rellotge de lesglésia, esperant que les busques marquin les vuit en punt, i allà al mig de la plaça ja sap que aquella serà una bona Patum.
Asseguda sobre una mena de núvol, intenta relaxar la ment. No vol pensar en res, de fet creu que tampoc sabria què és el que hauria de pensar. Es distreu, palpant el núvol, de textura molt agradable i esponjosa. De petita, pensava que estaven fets dun cotó fluix especial, molt flonjo i amb olor de caramel, com els núvols de sucre que compraven quan anaven a fira per la Patum. Té devoció per aquesta festa, de fet no ha canviat gaire el seu ritual en els últims anys. Segueix i totes les celebracions pre-Patum i en gaudeix. Va a la sortida del Tabal, a la Patum del carrer de la Pietat i als Quatre fuets, i finalment el dimecres fa acte de presència a la passada del migdia, on com cada any lemoció dels primers compassos li fa saltar alguna llàgrima. I finalment arriba el tan esperat dimecres al vespre, on a les vuit es planta a la plaça de Sant Pere, per gaudir de la festa amb intensitat. Mira el rellotge de lesglésia, esperant que les busques marquin les vuit en punt, i allà al mig de la plaça ja sap que aquella serà una bona Patum.
Sestira sobre el núvol, esperant que passi alguna cosa. Sense adonar-se que tot el que li passa ho provoca ella mateixa. No ha desperar res, ha de tornar a través dels últims records. Reviure la infància la fa perdre en el temps, que en una altra dimensió li manca. Fora de la galàxia en espiral, tot pot succeir en mil·lèsimes de segon i pot haver exhaurit tots els minuts duna vida en un altre pla.
La iaia ja no hi és, la passarel·la ha desaparegut i ella jau en un núvol que flota enmig del no-res. Intenta no pensar en res, però cada vegada que sen fa el propòsit li venen al cap mil imatges que de seguida es treu, repetint tan de pressa com pot: «Ment en blanc, ment en blanc, ment en blanc». Com quan de petita la feien resar, agenollada davant del llit, el parenostre i lavemaria abans danar a dormir. Ho recitava tan de pressa que ni tan sols podia entendre el que estava dient, de la velocitat que arribaven a agafar les pregàries.
Obre els ulls i un camp dherba ple de gallarets sestén per sobre seu. Està convençuda que no ha pensat en cap moment en gallarets. Si estira els braços gairebé ho pot tocar amb les mans. Sincorpora i la meitat superior del seu cos queda coberta dherba fresca i gallarets vermells. Voldria submergir-se en el camp, però hi ha alguna cosa que li ho impedeix, mira a veure què és, i ràpid reacciona en veure que és el cordó de plata, que està tens. Aquella veu que lacompanyava la va avisar que no podia estar-ne. Nerviosa i amb sensació dofec, veu que no té gaires opcions; es queda al núvol esperant que el cordó no sesberli o es llança al buit.
Pensa en el seu germà, de ben segur trobaria una solució eficaç, amb calma i analitzant tots els ets i uts de la situació, i li oferiria una resposta tan evident que, com sempre, se sentiria molt estúpida de no haver vist que la tenia davant dels seus ulls. Sempre li diu que les coses són més simples, que no ha de ser tan rebuscada i que no sho ha dagafar tan a la valenta: «Per dos dies que som aquí, creus que has de perdre el temps amb aquestes ximpleses?». Li responia amb un no, que no li acabava de quedar del tot sincer, i sense estar gaire convençuda, feia cas dels consells savis que li regalava aquell homenàs de metre vuitanta-cinc, que provocava que al seu costat se sentís com una germana de butxaca amb el seu metre seixanta-cinc.
El troba a faltar, faria qualsevol cosa per poder estar al seu costat i gaudir de la seva companyia. Novament, li demanaria perdó pel dolor que li va fer passar quan es va abandonar al patiment i el va apartar del seu costat. No li deia pràcticament res, però les poques vegades que satrevia a dir-li alguna cosa de més, les paraules se li clavaven com punyals. Gairebé sempre, quan es diuen les veritats, aquestes són profundament doloroses, sobretot quan lencerten de ple. En Jordi no és gaire parlador, però quan la clava, no deixa puntada sense fil.
Quan més esplèndid estava, era en els sopars amb els amics de la infància. Feia temps que van pactar que, passés el que passés, es veurien un cop al mes, i així ho han anat fent durant els últims anys. Encara que, per culpa del seu divorci, la llista de comensals es va reduir força. En lactualitat ja només es reuneixen en Pep i la seva dona, en Joan, la Sara i ell. Són pocs, però molt ben avinguts!
Lúltim sopar que van fer va ser a Can Rovira, exactament un mes abans de laccident de la Sara. En Jordi va cuinar per a tots, com era costum sempre que anaven a casa dels germans. No es pot dir que la seva germana fos una gran cuinera, no sen sortia del tot malament, però tampoc gaire bé. Així que entre els cinc, entre riures, en un daquells sopars, on es van veure obligats a encarregar unes pizzes, van decidir que si havien de menjar pa amb tomàquet i embotit, lencarregada havia de ser ella, però per a la resta de receptes ho faria en Jordi.
Desitja tant poder veurel, que en un tancar i obrir dulls es troba davant del camí de casa. A la llunyania pot veure Can Rovira, la seva estimada llar. El vent aixeca la pols del camí, que tantes vegades ha recorregut al llarg dels anys, i, immòbil, se sent com el fill pròdig que torna a casa. Amb la vista devora el paisatge, intentant no perdres ni un mínim detall. Es troba en una mena destat de trànsit, embadalida per tota la natura i els records que lenvolten.
De cop es gira, i sorpresa va a lencontre dels seus germans, però ells ni tan sols sadonen que ella és allà. En Jordi està més prim i els ulls no li brillen tant, però està contenta perquè no està sol, ha fet cas del que li va dir i li va deixar per escrit; lacompanya lEva. Sap que està bé i, atreta per un magnetisme especial, dirigeix latenció cap a la seva germana gran.
Se la nota que ha estat plorant Està encuriosida i, en observar-la detingudament, sadona que no queda cap resta dodi per ella; el perdó ha estat sincer i real. Els germans sacomiaden, en Jordi marxa amb el cotxe i lEva fa les primeres passes del camí a casa. Comprèn que realment qui fa de fill pròdig és la seva germana i no ella, ja que la Sara pertany a Can Rovira en cos i ànima i sempre serà així. Pot percebre un gran penediment i culpa per part de la seva germana gran, que camina durant una estona amb pas ferm pel camí. Satura, observa amb atenció lentorn i després duns minuts sendinsa al bosc, i la Sara la segueix. Sap perfectament cap on es dirigeix la seva germana, i sense que sàpiga de la seva presència, caminen de costat fins a arribar al pi. LEva labraça, com si es tractés del mur de les lamentacions, i es deixa portar pels sentiments més sincers que ha pogut mostrar mai, al llarg de la seva vida. Abraça el pi, desconsolada i amb els ulls plens de llàgrimes, es lamenta dels fets del passat, desitjant que laccident lhagués tingut ella i no la Sara. Sense cap mena de dubte, es canviaria per la seva germana petita.
La Sara, etèria i petrificada, no reconeix la germana que té davant. Mai shauria imaginat veure-la daquella manera; pot percebre el dolor tan profund que sent i com el seu penediment és sincer.
Esgotada, es desmaia i cau als peus del pi. La Sara resta al seu costat, intentant protegir-la de la tempesta que sacosta. Sap que des de ben petita que li fan pànic, i no vol deixar-la sola; se sent impotent perquè no sap com fer per despertar-la. Entremig dels trons, la Sara sent la veu den Jordi que crida lEva, suneix al clam del seu germà i a luníson repeteixen el nom de la seva germana gran, fins que finalment aconsegueixen que es desperti.
Els llamps latreuen per la llum i lenergia que emeten. Alça la mà i es fusiona amb un dells, desapareixent del bosc sense deixar cap indici que hi hagi estat mai.