En Jordi arriba a casa, carregat com una mula. Deixa les bosses sobre lilla de la cuina, mentre crida a la seva germana, anunciant-li la seva arribada, però lEva no li contesta. Recorre totes les habitacions i no la troba enlloc, i amoïnat torna a fer el camí per on ha vingut.
Comença a ploure i en pocs minuts el xàfec es converteix en tempesta, on els trons fan tremolar la terra i els llamps sencarreguen dil·luminar de manera sinistra el paisatge. Feia temps que no plovia daquella manera; de fet, no recorda haver vist una tempesta daquelles dimensions, és com si la terra estigués enfadada. Desesperat per trobar la seva germana, baixa del cotxe i saventura cap a on creu que la trobarà. La crida sense descans, però amb el so aterridor dels trons és impossible que el pugui escoltar. Sense deixar davançar, plora dimpotència i de por pel que li pugui haver succeït.
Lúltim crit eixordador la fa tornar a la consciència, i respon mussitant als crits del seu germà, que no la sent. Xopa, plena de pinassa i de quatre grapes, es desplaça maldestrament pel sotabosc intentant allunyar-se dels pins alts que la rodegen, i alça la veu tant com pot perquè la pugui sentir.
El pare sempre els deia de petits que quan plovia havien de sortir del bosc i córrer cap a casa. I si els era impossible poder arribar-hi, era preferible que es quedessin a camp obert i en zones no elevades.
Continua amb el seu viacrucis particular, desitjant retrobar-se amb el seu germà i odiant-se per sentir-se tan vulnerable, tan petita i tan miserable El poble sempre la supera. Si la veiessin els seus amics de la ciutat, arrossegant-se per terra, bruta, molla i sense orgull, no sho podrien creure. LEva del bosc és llastimosa, no té res a veure amb la de la ciutat, i amb ràbia acumulada crida, alçant els braços, com demanant explicacions a un Déu inexistent per a ella. Baixa les mans amb tanta ràbia que sesquitxa amb una tifa de vaca que hi havia davant seu i que per culpa de la foscor no ha arribat a veure. Ja no sap si riure o plorar, i reacciona fent unes riallades que semblen les duna persona desequilibrada. Comença a agafar la merda a grapats i la llença en totes direccions mentre blasfema de la mateixa manera que ho feia el pare quan senfadava, sense adonar-se de la presència den Jordi, que resta immòbil i expectant darrere seu.
Coneix la seva germana i sap que no li agradarà gens que la vegi en aquella situació. Però no li queda cap més remei, lha de treure del bosc i portar-la a casa. La crida, i ella es gira de cop, clavant-li una mirada, que està a mig camí entre un «Mhas interromput» i un «Odio que em vegis així». Sense donar-li cap oportunitat de reaccionar, lestreny fort contra ell, fins que aconsegueix calmar-la.
Després duns minuts, la separa dell molt lentament, buscant-li la mirada, una mirada que ella defuig per la vergonya que sent. Insisteix, lagafa per la barbeta i, sense dir-li res, esbossa un lleu somriure. En creuar les mirades, troba els ulls verds i amorosos del seu germà. Li retorna el somriure i en Jordi, agafant-la per la cara i amb molta cura, la neteja amb un mocador que duia a la butxaca.
Amb aquestes mans, tu no te la pots rentar. Deixa que tho faci. Serà millor així. Li ho diu amb un to de veu que fa que se senti estimada i protegida.
LEva no diu absolutament res, tanca els ulls i el deixa fer. Gaudeix del moment, de la sensació agradable que sent. Feia temps que no rebia tant damor duna altra persona, sense que hi hagi un interès pel mig. Sucumbeix als sentiments i, sota la pluja, abraça el seu germà.
Bruts i junts surten del bosc. Ell se sent feliç dhaver-la trobat i ella està agraïda de ser trobada. La tempesta, amenitzada pels trons i els llamps, ja no li sembla tan forta al seu costat. No les ha suportades mai, li fan un pànic terrible. Quan era petita i hi havia tempesta, sempre es ficava al llit amb els pares. La mare sempre li deia que no havia de tenir por, que era la manera que la natura tenia de fer neteja.
Els eixugaparabrises no tenen prou potència per apartar laigua dels vidres. Però a en Jordi no el preocupa, això, ja lha trobada. El camí a casa és curt i sel coneix tan bé que sap perfetament on són els sotracs i com evitar-los. LEva seu al seu costat tranquil·la, sense dir res. Recorda les paraules que deia la seva mare sobre la pluja i la neteja de lambient. Pensa que laigua haurà fet el seu fet, però ella encara té les mans plenes de merda i no només en sentit literal.
Laigua calenta fa lliscar la brutícia de les seves mans fins a fer-la desaparèixer pel desguàs. Se les renta com si fos un cirurgià, abans duna operació, i per molt que ho fa, no les acaba de veure netes del tot. Ara mateix, sent que ni un altre diluvi universal podria endur-se tanta merda. Se sent bruta i, un cop ha deixat neta la pica, decideix dutxar-se i submergir-se sota el curiós capçal de dutxa fix, amb acabats de bronze envellit, que de ben segur va triar la Sara. Mentre li cauen les primeres gotes daigua, somriu pensant que segurament també deu tenir un control de la quantitat daigua que deixa passar, altrament no lhauria triat.
Es fa una dutxa ràpida i, decidit, va cap a la cuina a endreçar la compra i preparar el sopar per a tots dos. Sempre ha estat molt bon cuiner, però aquesta nit té poques ganes de fer un gran sopar. Es decideix per una amanida tèbia amb formatge de cabra i una mica de pa amb embotit. És una persona molt tranquil·la, però els nervis de no poder trobar la seva germana lhan estressat fins a tal punt que encara pot notar tensos els músculs de les extremitats. Si la Sara estigués amb ell, soferiria per fer-li un massatge i, juntament amb la dolçor de la seva veu, el deixaria com nou. Sempre ha estat la seva germana preferida i la persona a qui més unit sha sentit mai. Ha pogut comptar-hi en tots els moments de la seva vida, tant en els bons com en els dolents i gràcies a ella el seu divorci no va ser tan traumàtic com semblava en un principi.
Les passes de lEva anuncien la seva arribada. Es gira per rebre-la i se sorprèn gratament de veure-la amb els cabells recollits i sense gens de maquillatge.
Estàs molt més guapa així. Set poden veure les pigues. Magrades més.
Gràcies, ets molt amable. Agafa el seu germà de la mà, per agrair-li el que ha fet per ella. Sense tu, no hauria sortit del bosc. Realment estava espantada. Ja saps que les tempestes sempre mhan horroritzat. I el sentiment de culpa que tinc tampoc mha ajudat gaire
La interromp, dient-li que no sha de sentir culpable. La Sara, encara que no li ho havia pogut dir, lhavia perdonada. Es va treure aquell odi de dins, que la mortificava, volia que els germans tornessin a ser una família i ho volia de veritat. Mentre sentaulen, en Jordi li explica que també va anar a parlar amb en Lucas.
En escoltar el seu nom, se li posa la pell de gallina. Era una atracció tan animal la que sentia per ell, que la va fer perdre loremus. Va tenir sort que els enxampessin i poder-se allunyar dell, daltra manera no hauria pogut desenganxar-sen. Era el latin lover per excel·lència; amb aquells cabells ondulats, els ulls negres, les faccions marcades i virils, la seva sexualitat i aquells llavis tan carnosos que la feien estremir de plaer cada cop que la besava. Com si fos ara, el recorda dintre seu, movent-se harmoniosament i amb una potència controlada que la feia desfer de plaer. Només pensar-hi, els mugrons se li posen erectes.
Eva, que mescoltes?
Perdona, era als núvols.
Amb en Lucas?
En escoltar el seu nom, se li posa la pell de gallina. Era una atracció tan animal la que sentia per ell, que la va fer perdre loremus. Va tenir sort que els enxampessin i poder-se allunyar dell, daltra manera no hauria pogut desenganxar-sen. Era el latin lover per excel·lència; amb aquells cabells ondulats, els ulls negres, les faccions marcades i virils, la seva sexualitat i aquells llavis tan carnosos que la feien estremir de plaer cada cop que la besava. Com si fos ara, el recorda dintre seu, movent-se harmoniosament i amb una potència controlada que la feia desfer de plaer. Només pensar-hi, els mugrons se li posen erectes.
Eva, que mescoltes?
Perdona, era als núvols.
Amb en Lucas?
Sí.
La Sara sempre em deia que nestava molt enamorada i sobretot que sentia que estava enganxadíssima. El definia com un semental insaciable i alhora tendre com un osset de peluix. Era com si estigués amb dos homes alhora, lun era romàntic, atent i respectuós, i laltre era un monstre sexual amb gana constant.
Uf, i aquestes coses te les explicava?
Ens ho dèiem tot.
Vaja! Bé, jo només coneixia el mascle. La nostra relació es basava en trobades sexuals.
Com et deia, fa uns mesos que la Sara va decidir que ja era hora de tancar el passat i viure plenament en el present. Un dia li va trucar i van quedar per explicar-li com es va sentir i tot el que van perdre pel camí.
I què va dir? linterromp bruscament.
Em va explicar que es va quedar blanc de cop, i que se li va desencaixar la cara. Va quedar uns minuts en silenci i finalment li va demanar perdó amb llàgrimes als ulls, sense parar dimplorar-li què podia fer per compensar-la? Que no es mereixia tot el que va patir, que era una molt bona persona, amb grans valors, i la dona ideal per poder formar una família. I alguna cosa més
No me limagino plorant. No el sé veure.
Només el coneixies del llit!
Touché!
Ho sento, no volia dir-ho respon penedit.
No pateixis, és com era. Mai ens vam voler involucrar en cap altre aspecte que no fos el sexual. Quedàvem, follàvem i automàticament un dels dos es vestia i marxava. Mentre ho diu, se sent bruta per haver-ho expressat de manera tan freda i vulgar.
Afamats, comencen a sopar i lEva el felicita per lamanida, perquè la troba boníssima. Orgullós, en Jordi li diu que és una creació pròpia i que a ell personalment li encanta la combinació de la poma caramel·litzada amb el formatge de cabra i la resta dingredients, que fan que el nom damanida no tingui gaire sentit.
A lexterior, la tempesta comença a remetre i de mica en mica es converteix en una pluja relaxant i agradable que amenitza la vetllada com a música de fons. Comenta a lEva que per a ell no és fàcil explicar-li els fets de la vida de la Sara, però va deixar-li molt clar que si per alguna causa no li ho pogués explicar personalment, ho havia de fer ell. No ha sigut mai tafaner, la vida de la gent i el que pensin de la seva li és del tot indiferent.
El seu cap bull per les preguntes que li vol fer. Mesura les paraules que vol dirigir al seu germà i es disposa a iniciar una conversa, intentant no ferir-lo més del compte. Emet un so que fa que aixequi el cap del plat. Somriu lleument, i amb inseguretat comença el seu discurs. Li costa entendre que no lhagi avisada abans. Pensa que encara que la relació entre els germans no fos gens propera els últims anys, hi ha coses que superen qualsevol emprenyament.
Perdona, però no et vull fer patir més o fer-te sentir malament. Potser no tinc dret a demanar-te explicacions. Mho has explicat per sobre i no sé els detalls de tot plegat. Sé que la Sara va estar a lUCI, i que fa poc que lhan passat a planta, monitorada fins a lavorriment. Que va patir un atropellament que li va provocar un politraumatisme Jordi, necessito saber més, si us plau!
Sense perdre les bones formes, respira profundament i, prenent-se uns segons per explicar-se, que a ella li semblen eterns, comença a parlar. Li diu que la Sara fa un any va fer un testament vital, dirigit a un futur metge responsable, on va plasmar les seves últimes voluntats, que shavien de complir en cas que a ella no li fos possible fer-ho. En va fer un altre de personal, que va fer signar als seus amics de la infància, a en Pep, en Joan i a ell mateix.
Sense poder continuar, tanca els ulls i les llàgrimes cauen precipitadament per la seva cara. La seva germana li agafa les mans, donant-li suport i mirant-sel amb pena. Sap perfectament el que està patint, i com és de feble, sense la seva Sara. Sempre ha estat el seu puntal; ara ha de caminar sol i enfrontar-se amb una situació que de ben segur el supera.
Les llàgrimes no paren de rajar-li, i trist com un gos abandonat saixeca de la cadira per agenollar-se davant de lEva, que lacarona amorosament i suneix als plors del seu germà, vençuda pels sentiments de tristor que lenvaeixen.
Els llums parpellegen al so de les campanades del rellotge de paret i, coincidint amb lúltim so metàl·lic, sapaguen, deixant-los en la més absoluta foscor. Intenta tranquil·litzar-la, dient-li que és una baixada de tensió elèctrica, a causa de la tempesta, però lEva no les té totes i no se separa del costat del seu germà, que inhàbil es dirigeix al rebedor a buscar un lot. Amb el lot a les mans, enfocant en direcció a la sala, veuen una silueta desdibuixada que sembla que balli. Quan lenfoquen, només poden veure els ulls de la Sara, que els miren fixament, fins que desapareixen molt a poc a poc.
Sencenen els llums i a sobre de la taula es pot veure un munt de fotografies familiars, que de mica en mica es tornen borroses.
La mare que em va parir! diu en Jordi amb un to de veu més elevat del que és normal. La seva germana agafa les fotografies i les observa detingudament. De cop fa un xiscle, en veure que les persones retratades es van movent.
Ho veus?
En el moment que amb el dit li assenyala les imatges, fan una revolada i desapareixen davant dels seus ulls. Esverada, fa preguntes que ningú respon. Li dona un cop de colze, esperant alguna reacció dell, però en Jordi no diu res i seu a la primera cadira que troba. Alterada, sen va cap al moble bar, buscant algun licor que els tranquil·litzi, lampolla de whisky és buida i agafa la primera ampolla que troba i dos gots. Serveix el seu germà, que no sha fixat gens en la beguda que li abocava, i amb el primer xarrup sadona que és Barreja de lúltima Patum.
LEva sho beu de cop, colpeja la taula amb el got de vidre i finalment seu a la cadira esperant alguna explicació del seu germà. En Jordi queda mut i serveix una segona ronda de Barreja.
4
I ja està? Aquí sacaba tot? demana la Sara al seu misteriós acompanyant, del qual només coneix la veu.
No sha acabat res! El que has de fer és no tensar el cordó de plata. Deixa que flueixi i assenyalant-lhi, la Sara sadona que un cordó surt della i que va a parar a un altre lloc que no pot distingir entre tanta boira.
Per què hi ha tanta boira?
Perquè no vols veure. El que no vol veure, no veurà. Quan estiguis preparada, la boira desapareixerà.
I què és el que veuré?
No és el què, és a qui veuràs. Ara, camina i fes el que has de fer.
Envoltada destrelles, la Sara avança per una passarel·la transparent que la va desplaçant lentament cap al centre duna galàxia en espiral. El viatge és agradable i està envoltada de colors que la fan passar per diferents estats emocionals positius. Cada color que apareix nou, li sembla més embriagador i espectacular que lanterior, i li transmet sensacions molt diverses que la fan percebre que és la millor versió della mateixa.