Jamaica Kincaid
AUTOBIOGRAFIA DE LA MEVA MARE
Traducció de Carme Geronès
Títol original: Autobiography of my mother
Autor: Jamaica Kincaid
Primera edició ebook: novembre 2020
THE AUTOBIOGRAPHY OF MY MOTHER
Copyright © 1996, Jamaica Kincaid
All rights reserved
© de la traducció: Carme Geronès
© de ledició: Editorial Les Hores S.L.
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Correcció: Gerard Malet, Manuel Gómez Poyato i David Sempere
Maquetació: Dan Monells
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
AUTOBIOGRAFIA DE LA MEVA MARE
Per a Derek Walcott
La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que shagi interposat entre la meva persona i leternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre. Al principi de la meva existència no podia pas saber que aniria així; men vaig assabentar quan ja era a la meitat, havia deixat enrere la joventut i madonava que se mhavia reduït el nombre de coses que havia tingut en abundància i se mhavia multiplicat el de les que abans ni coneixia. I aquella consciència del que perdia i del que guanyava em va fer mirar endarrere i endavant: al principi de lexistència hi tenia la dona de qui mai no havia vist el rostre, però al final no hi havia res, ningú entre la meva persona i lespai negre del món. Em va venir la idea que mhavia passat la vida al caire dun precipici, que el que havia perdut mhavia convertit en una persona desprotegida, dura i indefensa; en adonar-men, la tristor, la vergonya i lautocompassió em van deixar aclaparada.
Quan es va morir la meva mare, i em va deixar com una criatureta desemparada davant del món, el meu pare em va agafar i em va portar a la dona que li rentava la roba perquè em cuidés. No mestranyaria que li recalqués la diferència entre un paquet i laltre: lun era la seva filla, no lúnic descendent que havia posat al món, però sí lúnic que havia tingut amb lúnica dona amb qui shavia casat fins aleshores; laltre, la roba bruta. És probable que tractés un dels paquets amb més delicadesa que laltre, que donés instruccions més precises sobre la cura de lun que sobre la de laltre, devia esperar que tractaria més bé lun que laltre, el que no sabria dir és quin dels dos, perquè era un home molt presumit i donava una gran importància a laparença. Que jo era una càrrega per a ell, ho sé; que la roba bruta era una càrrega per a ell, ho sé; que no sabia com mhavia de cuidar ell tot sol o com es feia allò de rentar-se un mateix la roba, ho sé.
Ell havia viscut amb la meva mare en una casa molt petita. Era pobre, però no perquè fos bona persona; encara no havia fet prou malifetes per enriquir-se. La seva caseta era en un turó i ell lhavia baixat portant en equilibri en un costat la criatura i en laltre, la roba, i ho havia lliurat tot, farcell i nadó, a una dona. Aquesta dona no era ni parenta seva ni de la meva mare; es deia Eunice Paul, i ja tenia sis fills, a lúltim dels quals encara donava el pit. Vet aquí per què encara li quedava llet a la mamella per a mi, però jo hi vaig trobar un gust agre i no en vaig voler. Vivia en una casa allunyada de les altres, amb una gran vista sobre el mar i les muntanyes, i quan estava emmurriada i no em sabia consolar amb res, ella mestintolava amb una pila de draps contra un arbre i, davant de la vista daquell mar i daquelles muntanyes tan meselles, em desfeia en llàgrimes.
La Ma Eunice no era antipàtica: es limitava a tractar-me com ho feia amb els seus fills, cosa que no vol dir que amb ells fos amable. En un lloc com aquell, la brutalitat és realment lúnic llegat i de vegades lúnica cosa que es dona de franc. A mi, no magradava, jo enyorava el rostre que no havia vist mai; mhavia acostumat a mirar per damunt de lespatlla per veure si venia algú, com si esperés alguna visita, i la Ma Eunice em preguntava què mirava, de primer a tall de broma, però amb el temps, en vista que jo em mantenia tossuda amb allò, va pensar que potser veia esperits. Desperit, jo no en veia cap ni un, el que feia era buscar el rostre aquell, el rostre que no havia de veure mai, encara que visqués una eternitat.
No vaig arribar a estimar mai aquella dona amb qui mhavia deixat el meu pare, aquella dona que no era desagradable amb mi, però que tampoc no podia ser amable, simplement perquè no en sabia, i potser jo tampoc no la podia estimar perquè jo tampoc no en sabia. Quan va veure que no volia mamar i encara no tenia dents, em va començar a donar menjar que passava per un colador; i quan em van sortir les dents, la primera cosa que vaig fer va ser clavar-li queixalada a la mà mentre em paixia. Aquell dia li va sortir de la boca un sorollet, més de sorpresa que no pas de dolor; va saber de què es tractava la meva primera mostra dingratitud i la va posar en guàrdia contra mi per a la resta del temps que ens vam relacionar.
Fins als quatre anys no vaig parlar. Una cosa que no va fer perdre ni un minut de felicitat a ningú; de tota manera, no hi havia ni una persona a qui pogués amoïnar aquest fet. Jo ja sabia que era capaç de parlar, el que passava era que no ho volia fer. Veia el meu pare cada quinze dies, quan venia a recollir la roba neta. No em va passar mai pel cap que em pogués venir a veure a mi; pensava que venia a buscar la roba neta. Quan arribava, em feien anar a veurel i ell em preguntava com estava, però era una pura formalitat; mai no em va tocar ni em va mirar als ulls. Què mhi havia de veure? LEunice li rentava, planxava i plegava la roba; lhi embolicava com si fos un regal amb dues teles dalanquins netes i polides i lhi deixava damunt duna taula, de lúnica taula que hi havia a la casa, a lespera que ell la vingués a buscar. Eren visites prou regulars, de manera que alguna vegada que havia fallat, jo me nhavia adonat. «On és el meu pare?», deia en aquelles ocasions.
Ho deia en anglès no en crioll francès ni en crioll anglès, sinó en anglès anglès i la sorpresa devia ser aquella: no que parlés, sinó que ho fes en anglès, una llengua que no havia sentit parlar a ningú. La Ma Eunice i els seus fills parlaven la llengua de Dominica, crioll francès, i el meu pare, quan sadreçava a mi, també, però no perquè em menystingués, sinó perquè es pensava que no nentenia cap més. El cas és que ningú no shi va fixar; van quedar parats de veure que parlava i preguntava com era que no venia el meu pare. Ara mateix no és cap misteri per a mi el fet que hagués articulat les primeres paraules en la llengua dun poble que no mhavia dagradar mai, que no havia dapreciar mai; a la meva vida, tot allò, bo o dolent, a què em sento lligada duna manera inextricable em provoca dolor.
Tenia quatre anys i veia el món com una sèrie de línies borroses que sajuntaven, un esbós en carbó; per això, quan el meu pare venia a recollir la roba, només veia que de sobte apareixia en el camí que arrencava a la carretera i arribava a la porta de la casa on vivia jo i, un cop acomplerta la missió, desapareixia en agafar la carretera on desembocava aquell camí. No sabia què hi havia més enllà del camí, no sabia si quan el perdia de vista continuava sent el meu pare o passava a ser una cosa completament diferent i no el tornaria a veure més sota la forma del meu pare. Allò, ho hauria acceptat. Hauria considerat que el món anava així. No parlava ni tenia intenció de fer-ho.
Un dia, sense voler, vaig trencar un plat, un plat de porcellana dossos, el primer que havia tingut lEunice a la seva vida, i no hi va haver manera que em traspassessin els llavis les paraules «Em sap greu». La tristesa que va expressar quan va perdre aquell objecte em va deixar fascinada: una cosa tan carregada de dolor, tan aclaparadora, tan profunda que hauries dit que havia perdut algú a qui estimava molt. Saferrava a aquella bossa gruixuda que li feia de panxa, sestirava els cabells, es colpejava el pit; li anaven baixant cara avall unes llàgrimes com pedrots en un devessall que a mi, aquella personeta tan menuda, em va fer un efecte com si li hagués començat a brollar dels ulls una font, com en una llegenda o en un conte de fades. Mhavia avisat moltes vegades que no toqués aquell plat perquè havia vist que mel mirava amb una curiositat obsessiva. Sí que mhavia mirat intrigada aquell paisatge que hi havia pintat a la superfície, on es veia un gran camp cobert dherba i flors de tons grocs, roses, blaus i verds dallò més delicats; al cel, shi veia un sol brillant però no encès i uns núvols escampats com per decorar, però no daquells espessos i concentrats, que presagien desgràcies. Un paisatge dun camp amb herba i flors en un dia assolellat i una atmosfera dabundància secreta, de felicitat i calma latents; a sota, amb lletres daurades, la paraula paradís. No era una imatge del paradís, ni de bon tros; era una imatge idealitzada del camp anglès, però jo no ho sabia, no sabia que existís allò que sen deia camp anglès. I lEunice tampoc; es pensava que era una imatge del paradís, que oferia la promesa secreta duna vida sense patiment, sense maldecaps ni necessitats.
Després dhaver trencat el plat de porcellana amb aquell paisatge i dhaver fet plorar tant i tant la Ma Eunice, de primer no em va saber greu, men va saber molt de temps després, quan ja era tard per poder-lhi dir, quan ja shavia mort; potser va anar al cel i se li va fer realitat la promesa del plat. Quan vaig trencar aquell plat i no vaig dir que em sabia greu, va maleir la meva mare difunta, va maleir el meu pare, em va maleir a mi. Va fer servir unes paraules que no tenien cap sentit; jo les vaig entendre, però no em van ferir, perquè no lestimava. Em va fer agenollar en un caramull de rocs, que tenia en un lloc on tocava el sol dun cap de dia a laltre, amb els braços enlaire i una pedra a cada mà. Tenia la intenció de deixar-mhi fins que li digués «Em sap greu», però no ho vaig fer, no ho podia fer. Allò era més fort que jo; eren unes paraules que no em podien sortir dels llavis. Em vaig quedar en aquella postura fins que es va cansar de maleir-me i de maleir els meus progenitors.
Per quina raó aquell càstig mhavia de fer un efecte tan durador? Com podia ser un reflex tan clar de la relació entre capturador i captiu, amo i esclau, amb la imatge del gran i el petit, del poderós i lindefens, del fort i el feble, amb un fons de terra, mar i cel, amb lEunice que em vigilava de prop i sanava convertint en diferents éssers carregats de fúria, mancats dhumanitat, a cada síl·laba que li sortia dels llavis, amb aquell vestit que duia dun cotó mal ordit, atrotinat, amb el cos dun color i un estampat que no lligava ni amb fums de sabatot amb la faldilla, els cabells, bruts, embullats, que feia mesos que no veien laigua, recollits amb un parrac vell que encara duia més ronya? I tornant al vestit: algun dia es devia haver vist nou, net, i la brutícia lhavia envellit, encara que aquella mateixa brutícia li havia donat una vida nova, unes tonalitats que no havia tingut mai, i a la fi també el portaria a la desintegració; i això que lEunice no era una dona bruta: es rentava els peus cada vespre.
Feia un dia clar, no era lèpoca de les pluges, hi havia homes que havien anat a mar a calar les xarxes, però no portarien gaire peix justament perquè era un dia clar; tres fills de lEunice sestaven per allí menjant pa, nagafaven trossos de molla, en feien boletes i me les tiraven, rient-se de mi, mentre jo continuava agenollada; al cel, no shi veia ni un núvol i no corria ni un bri daire enlloc; una mosca em passava arran de cara i de tant en tant se maturava a la comissura del llavi; un fruit madur dun arbre es va deixar anar de la branca i va anar a parar a terra amb un so que recordava el dun puny que es clavés a la part més carnosa dun cos. Recordo tot això, tot això... I com pot ser que em fes una impressió tan fonda?
Allí agenollada vaig veure tres tortugues de terra que van entrar en un foradet de sota de la casa i després en van sortir, i men vaig enamorar; les volia tenir a prop, només volia parlar amb elles cada dia durant la resta de la meva vida. Molt després de la fi daquella experiència tan dura que es va concloure duna manera que no va agradar gens a la Ma Eunice, perquè no li vaig dir que em sabia greu, vaig aplegar les tres tortugues i les vaig posar en un tancat don no podien sortir quan els donava la gana i on la seva subsistència estava a les meves mans. Els portava fulles de verdura i aigua en unes curculles. Les trobava precioses, amb aquella closca gris fosc amb delicats cercles grocs, el coll llarg, els ulls sense prejudicis, la lenta determinació en el pas rèptil. Però es retreien dins de la closca quan jo no volia que ho fessin i, quan les cridava, no en volien sortir. Per donar-los una lliçó, vaig agafar fang de la llera del rierol i els vaig tapar el foradet per on els sortia el coll i vaig deixar que sassequés. Vaig recobrir amb pedres el tancat on les tenia i men vaig desentendre uns dies. Quan hi vaig tornar a pensar, men vaig anar a donar un cop dull al lloc on les havia deixat. Ja eren mortes.
El meu pare va voler que anés a lescola. Una cosa ben poc habitual; les nenes no hi anaven, a lescola, no hi anava cap de les filles de la Ma Eunice. No sé pas què el va portar a voler una cosa així. Tot el que em puc imaginar és que se li havia acudit sense rumiar-hi gaire, perquè ben mirat, què en podia fer de la cultura algú com ara jo? Em podia adonar del que no havia tingut, comparar-ho amb el que havia tingut i desesperar-me amb la diferència. Però ben mirat, ben mirat... justament per això vaig veure per primera vegada què hi havia més enllà del camí que sortia de casa. I encara recordo perfectament el tacte del teixit de la faldilla i de la brusa aspre, perquè era nou, una faldilla verda i una brusa beix, un uniforme duns colors i un estil que imitaven els colors i lestil dels duna escola dun altre lloc, dun lloc llunyà; i també portava unes sabates de lona marró i mitjons del mateix color que el meu pare havia trobat no sé pas on. I dic que no sé on havia trobat tot allò, que era una cosa que mintrigava, per venir a dir que portava sabates i mitjons per primera vegada a la vida, i que em feien mal, que minflaven els peus i mhi feien butllofes i nafres, però ho havia de portar fins que els peus se mhi acostumessin, i ho van fer els peus i tota jo. Aquell matí era un matí com qualsevol altre, tan corrent com profund: trossos amb sol i trossos sense, i els uns i els altres (els assolellats i els ennuvolats) ocupaven tranquil·lament diferents parts del cel; hi havia el verd de les fulles, lesclat vermell de les flors dels delònixs, el groc descolorit dels anacards, lolor de la llima, lolor de les ametlles, el cafè al meu alè, la faldilla de lEunice que voleiava davant de la meva cara, i el xarbot de flaires que li venia de lentrecuix, que no oblidaré mai, ja que cada cop que em flairo jo mateixa hi penso. El rierol tenia laigua soma, per això no sentia com petava contra les pedres; la brisa era suau, les fulles no brogien als arbres.