Vaig experimentar aquestes sensacions de la vista, les olors i els sons quan anava pel camí cap a lescola. Quan vaig arribar a la carretera, hi vaig posar els peus, que mhavia calçat per primera vegada a la vida. Vaig prendren consciència. Era una carretera feta de pedres petites i fang premsat, que vaig abordar amb pas maldestre; el terra es movia, els peus em lliscaven enrere. La carretera sestenia davant meu i desapareixia en un revolt; vam anar fins allà, hi vam trobar un altre tros de carretera i, un xic més enllà, un altre revolt. Vam arribar a lescola abans dhaver superat lúltim revolt. Era un edifici petit amb una porta i quatre finestres; tenia el terra de fusta i, al sostre, un rèptil petit que sarrossegava pel damunt duna biga; hi havia tres escriptoris llargs alineats lun darrere laltre; i al davant, contra la paret, darrere duna gran taula de fusta i duna cadira, un mapa, i a dalt de tot del mapa, aquestes paraules: «LImperi britànic». Van ser les primeres paraules que vaig aprendre a llegir.
En aquella sala, de sempre només hi havia hagut nens. No vaig estar en una aula amb altres nenes fins que vaig ser molt més gran. Aquella situació no em feia pas por: un sentiment que ni coneixia aleshores ni he conegut mai. No tenia por perquè la meva mare ja era morta, lúnica cosa que pot fer por a una criatura; shavia mort quan jo havia nascut, i tots aquells anys els havia passat amb lEunice, una dona que no era la meva mare i que no em podia estimar, i sense el meu pare, a qui no sabia mai si tornaria a veure, de manera que la situació no mespantava. (I si no fos del tot veritat que no tenia por llavors, tampoc no havia estat lúnica vegada a la vida que no havia admès la meva vulnerabilitat.)
Encara que ara mateix parli clar, amb coneixement, daquells primers temps, no minvento res i no ha de sorprendre ningú; en aquella època, tot el que succeïa em quedava gravat al cap amb una nitidesa que ara em sembla la cosa més normal del món; aleshores, en canvi, allò no tenia cap significat ni cap context, jo no coneixia la història dels esdeveniments, ni tenia idea dels seus antecedents. La mestra que tenia era una dona que havia estudiat amb els missioners metodistes; pertanyia al poble africà, ho vaig veure de seguida, i allò la humiliava, la portava a menysprear-se ella mateixa, fins al punt que duia la desesperació al damunt com si fos una peça de roba, una capa o un bastó on es recolzava constantment, un llegat que ens havia de transmetre. Ella no ens estimava; nosaltres no lestimàvem; ni ens estimàvem entre nosaltres, ni llavors ni mai. Érem set nens i jo. Ells també pertanyien al poble africà. La mestra i els nens em miraven, i em miraven: jo tenia les celles poblades, els cabells aspres, tofuts i arrissats, els ulls separats i en forma dametlla, els llavis grossos i curiosament prims. Jo també pertanyia al poble africà, però no pas exclusivament. La meva mare era caribenya, i allò era el que veien quan em miraven. El poble caribeny havia estat derrotat i exterminat, se nhavien desfet com de les males herbes dun jardí; el poble africà havia estat vençut, però havia sobreviscut. Quan em miraven només veien en mi el poble caribeny. Anaven errats, però no els ho vaig dir mai.
En aquella època vaig començar a parlar sense pèls a la llengua: sovint dirigint-me a mi mateixa, i als altres quan era del tot necessari. A lescola parlàvem anglès anglès correcte, no anglès crioll i entre nosaltres, francès crioll, una llengua que no es considerava gens correcta, una llengua que una persona que hagués vingut de França no hauria pogut parlar i que hauria entès amb penes i treballs. Em parlava a mi mateixa perquè em començava a agradar el so de la meva pròpia veu. La trobava dolça, em mitigava la soledat, perquè em sentia sola i tenia ganes de veure persones amb rostres on pogués reconèixer alguna cosa de mi mateixa. Perquè... qui era jo? La meva mare era morta; feia molt de temps que no veia el meu pare.
Vaig aprendre a llegir i escriure molt de pressa. Van considerar que tenia una memòria, una capacitat de retenir informació, devocar el més mínim detall, de recordar qui havia dit què i quan, extraordinària, tant que la mestra, a qui només havien ensenyat a pensar sobre el bé i el mal i, per tant, tenia un criteri sobre aquesta qüestió totalment errat, deia que jo era dolenta, que estava posseïda, i per establir-ho de manera indiscutible tornava al fet que la meva mare era caribenya.
El meu món daleshores silenciós, tendre i vulnerable com una planta, sotmès als poderosos capricis dels altres, diürn, començava amb la pàl·lida escletxa de llum a lhoritzó cada matí i acabava amb larribada brusca de la foscor en començar la nit per a mi era un misteri i alhora el motiu dun gran plaer: magradava molt laspecte del cel gris, porós, granular, humit, que em seguia a lescola un matí rere laltre, que menviava unes tènues fletxes daigua; nadmirava laspecte quan adoptava un blau cru, inclement, el teló de fons dun sol cruel; la calor roenta que a la fi passava a formar part de mi mateixa, com la meva sang; magradaven els arbres prepotents (alguns tenien unes branques de la mida de troncs petits) que creixien sense aturador, com si la bellesa només fos qüestió de mida, i era capaç de descriurels a ulls clucs, escoltant-ne la remor de les fulles en el frec de les unes amb les altres; magradava el moment en què les flors blanques dels cedres començaven a caure en un silenci audible per a mi, amb els pètals encara tendres, una besada suau de color rosa i blanc, i lendemà ja eren aixafades, marcides, marronoses, molestaven la vista; magradava el riu que, de cop i volta, shavia convertit en un estany en canviar el curs, i jo mhi asseia a la riba a observar famílies docells, granotes que feien la posta, el cel que passava de negre a blau i de blau a negre, i la pluja que queia al mar estany enllà, però no a la muntanya de més enllà del mar. Va ser asseguda en aquell indret que vaig somiar per primera vegada en la meva mare; mhavia quedat adormida damunt de les pedres que cobrien el terra al meu voltant i el meu cos petitó shi havia enfonsat com en un munt de plomes. Vaig veure la meva mare que baixava duna escala. Portava un vestit llarg, blanc, amb la vora just per sobre dels talons, lúnica part del cos que li quedava al descobert; anava baixant, baixant, però en cap moment no se li veia res més. Només els talons i la vora del vestit. De primer vaig sentir el desig de veuren alguna cosa més, després en vaig tenir prou amb els talons que baixaven cap a mi. Quan em vaig despertar ja no era la mateixa nena que shavia adormit poc abans. Em delia per veure el meu pare i per estar sempre en presència dell.
Un dia que va començar sense res especial que pugui recordar vaig aprendre els principis bàsics que cal aplicar per escriure una carta normal i corrent. Una carta té sis parts: ladreça del remitent, la data, ladreça del destinatari, la salutació, el text de la carta i el comiat. Era prou clar que una persona de la categoria que se suposava que seria la meva la duna dona, i pobra no tindria mai la necessitat descriure cap carta, però la satisfacció que devia proporcionar als implicats en aquesta instrucció, la descriure una carta, segur que va ser immensa. Em pegaven i em deien de tot cada cop que cometia un error. Lexercici de copiar les cartes dalgú que expressava unes queixes o unes opinions que no minteressaven gens no em molestava: era massa jove per comprendre que la vanitat podia ser una arma tan perillosa com un ganivet; el que em va despertar van ser les ganes descriure les meves pròpies cartes, unes cartes en què podria expressar els sentiments sobre la meva vida, tal com els vivia als set anys. Vaig començar per escriure al meu pare. Hi vaig posar: «Estimat pare» amb una cal·ligrafia molt bonica i decorativa, una cal·ligrafia apresa a força de cops i de paraules gruixudes. Li volia dir que lEunice em maltractava de paraula i de fet, que lenyorava i que lestimava molt. Ho vaig escriure moltes i moltes vegades. Sense detalls. Era el clam planyívol dun animaló ferit: «Estimat pare, ets lúnica persona que em queda al món, ningú no mestima, només tu ho pots fer, em peguen a cops de paraules, em peguen a cops de pal, em peguen a cops de pedres, testimo més que res més al món, només tu em pots salvar». Aquelles paraules no anaven adreçades al meu pare, ni pensar-hi, sinó a la persona de qui només veia els talons. Nit rere nit li veia els talons, només aquells talons que venien cap a mi, que baixaven lescala per retrobar-me per sempre més.
Un dia que va començar sense res especial que pugui recordar vaig aprendre els principis bàsics que cal aplicar per escriure una carta normal i corrent. Una carta té sis parts: ladreça del remitent, la data, ladreça del destinatari, la salutació, el text de la carta i el comiat. Era prou clar que una persona de la categoria que se suposava que seria la meva la duna dona, i pobra no tindria mai la necessitat descriure cap carta, però la satisfacció que devia proporcionar als implicats en aquesta instrucció, la descriure una carta, segur que va ser immensa. Em pegaven i em deien de tot cada cop que cometia un error. Lexercici de copiar les cartes dalgú que expressava unes queixes o unes opinions que no minteressaven gens no em molestava: era massa jove per comprendre que la vanitat podia ser una arma tan perillosa com un ganivet; el que em va despertar van ser les ganes descriure les meves pròpies cartes, unes cartes en què podria expressar els sentiments sobre la meva vida, tal com els vivia als set anys. Vaig començar per escriure al meu pare. Hi vaig posar: «Estimat pare» amb una cal·ligrafia molt bonica i decorativa, una cal·ligrafia apresa a força de cops i de paraules gruixudes. Li volia dir que lEunice em maltractava de paraula i de fet, que lenyorava i que lestimava molt. Ho vaig escriure moltes i moltes vegades. Sense detalls. Era el clam planyívol dun animaló ferit: «Estimat pare, ets lúnica persona que em queda al món, ningú no mestima, només tu ho pots fer, em peguen a cops de paraules, em peguen a cops de pal, em peguen a cops de pedres, testimo més que res més al món, només tu em pots salvar». Aquelles paraules no anaven adreçades al meu pare, ni pensar-hi, sinó a la persona de qui només veia els talons. Nit rere nit li veia els talons, només aquells talons que venien cap a mi, que baixaven lescala per retrobar-me per sempre més.
Escrivia aquelles cartes sense intenció denviar-les al meu pare. No sabia com es feia això denviar-les. Les plegava duna manera que si algú les hagués estripat nhaurien quedat vuit quadradets. Allò no tenia cap significat misteriós, simplement ho feia per fer-les encaixar bé a sota duna pedra gran que hi havia abans darribar al portal de lescola. Cada dia, quan en sortia, hi amagava la carta que havia escrit al meu pare. Les escrivia damagat, durant el poc temps que teníem desbarjo o quan havia acabat la feina i ningú se nadonava. Feia veure que estava immersa en la tasca que tocava i em posava a escriure al meu pare.
Aquell petit clam de socors no em mitigava pas a lacte el malestar. Era conscient de la meva pròpia desgràcia, però el fet que es pogués alleujar que em pogués canviar la vida, que poguessin canviar les circumstàncies ni se mhavia acudit.
Les cartes no es van pas mantenir com un secret. Un nen que es deia Roman mhavia vist com les deixava allí damagat i, sense que jo ho veiés, les havia agafat. No li van despertar cap mena de simpatia, ni llàstima; tenia destrossat linstint de protecció dels febles. Va portar les cartes a la mestra. En una deia al meu pare: «Tothom modia, lúnic que mestima ets tu», però de fet no les havia escrit amb la intenció de fer-les arribar al meu pare, i si algú mhagués preguntat si creia que tothom modiava, que el meu pare era lúnic que mestimava, no hagués sabut què respondre. Però la reacció de la mestra a les cartes, als gargots aquells, va resultar tonificant. Va donar per fet que «tothom» es referia a ella i només a ella. Va dir que aquelles paraules eren mentides, que eren calúmnies, que savergonyia de mi i que no em tenia pas por. Mho va dir davant de tots els altres alumnes de lescola. Em van considerar humiliada i es van alegrar de veurem tan denigrada. Jo no mhi sentia pas, dhumiliada. Experimentava un sentiment. Veia que la mestra tenia les dents tortes i esgrogueïdes i pensava com podia ser que li haguessin quedat així. Unes mitges llunes de suor considerables li tacaven les cises del vestit, cosa que em va fer pensar si, quan em fes dona, jo també suaria tant i quina olor faria la suor. Darrere de lespatlla de la mestra, a la paret, hi havia una aranya grossa que traginava el sac dous, i em van venir ganes dacostar-mhi i aixafar-la amb el palmell de la mà perquè no sabia si era de la mateixa espècie, o de la família, duna que mhavia xuclat la saliva de la comissura del llavi la nit anterior, abans que madormís, i mhi havia deixat tres picades petites però doloroses. A fora queia un xim-xim que se sentia al sostre de llautó.
La mestra va enviar les cartes al meu pare per demostrar-me que tenia la consciència tranquil·la. Li va dir que jo havia interpretat les reprovacions, fetes per lamor que em professava, com a expressions dodi, cosa que demostrava que jo pecava dorgull. Deia que esperava que arribés a comprendre la diferència entre els dos sentiments: lamor i lodi. Encara avui intento en va establir la diferència entre lun i laltre, i no ho aconsegueixo, perquè tenen una imatge molt semblant. Quan em va dir allò, me la vaig mirar bé per intentar determinar si era veritat que mestimava, i si aquelles paraules, que sovint més aviat semblaven un reguitzell de cops, de fet eren una expressió damor. La cara no em va pas semblar amorosa, és clar que potser em vaig equivocar: potser era massa jove per jutjar, massa jove per saber-ho.
No vaig pas entendre a lacte el que havia passat, el que havia fet: de manera inconscient, sense pensar-hi gaire, fent servir unes quantes paraules, havia canviat la situació, potser fins i tot havia salvat la vida. Això de parlar de la meva situació, dexplicar-me-la i dexplicar-la als altres, ho he fet sempre més. Així és com vaig prendre realment consciència de mi mateixa, em vaig interessar per les meves pròpies necessitats, em vaig proposar de satisfer-les, vaig copsar els ressentiments que sentia, els plaers que experimentava. Aquella expressió de dolor imprecisa i infantil em va transformar la vida, i en vaig prendre nota.
El meu pare em va venir a buscar amb uniforme de carceller. Per a ell, allò no tenia cap significat, no volia dir res. Venia a Roseau des de St. Joseph, on havia estat tot el dia de servei, a la policia. No mhavien dit que arribaria aquell dia; no lesperava. En tornar de lescola el vaig veure a lúltim revolt de la carretera que portava a la casa on mestava. Em va sorprendre de veurel, però només mho vaig confessar a mi mateixa; no vaig voler que ningú ho sabés. La raó que explicava per què lhavia trobat tant a faltar per què no venia a la casa on vivia jo a portar-hi la roba bruta i a recollir la neta era que shavia tornat a casar. Mho havien dit, però per a mi allò era un misteri, una mica com quan mhavien dit que la terra era rodona; vaig pensar què podia voler dir i per què era així. El meu pare shavia tornat a casar. Em va agafar de la mà, va dir alguna cosa, en anglès, la boca li onejava al voltant de les paraules i allò li donava un aspecte benèvol, atractiu, fins i tot amable. Vaig entendre el que em deia: ja tenia una llar per a mi, una bona llar; magradaria la seva dona, la meva nova mare; mestimava tant com a si mateix, potser més i tot, perquè li recordava una persona que havia conegut i a qui havia estimat més que a si mateix. Magradaria molt la nova casa; magradaria el cel que tindria al damunt i la terra de sota.
Parlava tant d«estimar» que el meu cor de set anys i el meu cap de set anys van deduir que allò no existia. Els ulls se li empetitien i se li engrandien; es creia el que deia, cosa que estava bé, perquè jo, no. Però tampoc no volia aturar aquell nou progrés, allò nou, aquell punt de partida; i no mel creia, però no tenia cap raó, cap raó autèntica per no creure-mel. Encara no era cínica i pensava que darrere de tot el que sentia hi havia una altra història, la de debò.