Lescola a on anava aleshores era a vuit quilòmetres de la casa, al poble del costat, i hi anava a peu amb altra mainada, quasi tots nens. Shavia de travessar un riu, però durant lèpoca seca només calia passar per damunt de les pedres del llit. Quan havia plogut i el curs creixia molt, ens havíem de treure la roba, fer-ne un farcell, col·locar-nos-el damunt del cap i travessar el riu despullats. Un dia que hi baixava molta aigua i creuàvem el riu conills, vam veure una dona a la banda del riu que desembocava al mar. Era un lloc fondo i no vèiem si estava asseguda o dreta, el que sí que teníem clar era que anava nua. Era una dona molt bonica, molt més que qualsevol altra que haguéssim vist, duna bellesa que ens era pròxima, no una destil europeu: tenia la pell dun color torrat fosc i els cabells negres, brillants i arrissats en forma de petits tirabuixons. Tenia un rostre com la lluna, una lluna suau, morena i lluminosa. Va obrir la boca i en va sortir un so curiós i agradable. Era fascinadora; ens la vam quedar mirant fix. Tenia tot de mangos al voltant era la temporada daquesta fruita, madurs i amb aquells tons vermells, roses i grocs tan atractius, que fan venir tanta salivera. Ens va fer senyal que ens hi acostéssim. Nhi va haver algun que va dir que no era una dona de debò, que no hi havíem danar, que havíem de fugir. No ho podíem pas fer, i tot duna, aquell nano, de qui recordo tant la cara perquè era lautèntica imatge de la irresponsabilitat i la fanfarroneria que al llarg de la meva vida he vist tan sovint, va començar a tirar endavant i endavant, i mentre ho feia anava rient. Quan va semblar que arribava al lloc on hi havia la dona, ella es va apartar, però alhora es va mantenir sempre al mateix lloc; ell es va posar a nedar per abastar-la, per arribar on hi havia la fruita, i cada cop que hi estava a tocar, laltra se nallunyava. Va continuar avançant així fins que es va començar a enfonsar pel cansament; només li vèiem les mans; al cap duna mica, ja no li vam veure res, només una sèrie de cercles concèntrics que sanaven ampliant des del punt on lhavíem vist feia un moment, com si hi haguessin llançat una pedra. Llavors també va desaparèixer la dona i la fruita, com si mai no hagués estat allí, com si allò no hagués passat.
El nen va desaparèixer; no el vam tornar a veure més, ni tan sols mort, i quan laigua va tornar a desaparèixer en aquell punt, ens hi vam acostar a mirar-ho, però no hi era. Era com si allò no hagués passat, i en parlàvem com si ens ho haguéssim imaginat, però no ho fèiem mai en veu alta, acceptàvem que shavia produït, això sí, només dins del nostre cap, un acte de fe, com la Immaculada Concepció per a alguns, o algun altre miracle daquests; i tenia el mateix poder de creença i descreença, amb lúnica diferència respecte de la Immaculada Concepció que ho havíem vist amb els nostres propis ulls. Jo ho havia vist. Havia vist un nen que venia amb mi a lescola i que havia començat a nedar per arribar on hi havia la dona despullada envoltada de fruita madura i que després havia desaparegut en laigua enfangada en el punt on el riu sajunta amb el mar. Havia desaparegut allí i no se lhavia vist més. La dona no era una dona; era una cosa que havia adoptat la forma de dona. Era quasi com si la realitat daquell horror fos tan aclaparadora que shagués convertit en un mite, una cosa daquelles que haguessin passat molt de temps enrere, i a altra gent, no a nosaltres. Alguns dels qui ho van veure amb mi van oblidar que jo també hi era i mho explicaven duna certa manera, com si em desafiessin a creure-mho; però era perquè ells mateixos no creien en el que deien: no es van creure mai el que havien vist els seus ulls, ni la seva pròpia realitat. Allò per a mi ja té una explicació. Tot el que té a veure amb nosaltres es posa en dubte i llavors som els vençuts els qui definim com a irreal el que no és humà, el que no comporta estimació, el que no comporta compassió. Nosaltres no som capaços dinterpretar lexperiència viscuda; no en coneixem la veritat. El nostre Déu no és el que toca, la nostra manera de veure el cel i linfern no mereix cap respecte. Allò de creure en laparició duna dona nua que estenia els braços per atraure cap a la mort un nen formava part de les creences dels il·legítims, dels pobres, dels de baix de tot. Jo hi vaig creure aleshores i hi continuo creient ara.
Qui era el meu pare? No vull dir només qui havia estat per a mi, la seva filla... sinó: qui era? Era un policia, però no un policia normal i corrent; inspirava molta més por del que shauria esperat duna persona de la seva categoria. Citava gent, homes, a casa seva, al lloc on vivia amb la seva família aquella entitat de la qual llavors jo nera membre, més o menys, i els feia esperar hores i hores; de vegades ni els rebia. En alguna ocasió lesperaven asseguts en una pedra passat el portal del pati, en daltres, passejant-se amunt i avall, cap a dins i cap a fora del pati, i amb això feien grinyolar la porta, cosa que molestava la seva dona; ella sortia i els deia coses grolleres, els tractava amb una mala educació que no tenia punt de comparació amb la molèstia que podia causar el grinyol del portal. Aquella gent sesperava sense queixar-se, sadormien drets, sadormien asseguts a terra, les mosques els xuclaven la saliva que els sortia de la comissura dels llavis, de la boca oberta... sesperaven i quan a la fi ell no compareixia, sen tornaven i venien altre cop lendemà amb lesperança de veurel; de vegades ho aconseguien, daltres no. Ell no patia cap conseqüència daquella manera de fer; tractava la gent així i ja està. Li era igual, almenys això és el que jo creia al principi, però no li era igual; aquell sistema de fer patir la gent era molt calculat; formava part del tarannà de lilla, una cosa que perpetuava el patiment.
A lèpoca que vaig anar a viure amb ell feia poc que dominava la màscara que li havia de fer de rostre durant la resta de la vida: la pell tibant, els ulls empetitits i endinsats com si se li nhaguessin anat cap al fons del cap, de manera que era impossible de copsar-ne la més mínima expressió, els llavis oberts en un somriure. Per laspecte semblava digne de confiança. Sempre portava la roba neta i planxada, sense ni una taca. No li agradava que ningú el conegués bé; mirava de no menjar mai davant de forasters o de persones que li tenien por.
Qui era? Mho he preguntat sempre, fins avui. Qui era? Un home alt; pèl de panotxa; dulls grisos. La seva dona, aquella amb qui es va casar després que es morís la meva mare en donar-me a llum, era filla única dun lladre, dun home que conreava plàtans, cafè i cacau en unes de les terres de la seva propietat (solia vendre el producte a un europeu, que lexportava). Va arribar al matrimoni sense dot, però el seu pare va proporcionar al meu molts contactes. Junts van comprar terres daltra gent, van dividir els guanys de manera satisfactòria per a tots dos, no es van barallar mai, i això que no semblava que fossin gaire amics; el meu pare no en tenia pas, damics. No tinc ni idea de quan havia conegut la filla daquell seu soci ocasional en qüestions delictives. Tant podia ser en una nit estrellada com en una nit sense llum, en un dia de sol radiant o duna claror tan minsa que fes tristesa de viure i tot. Ni ho sé ni tinc ganes de descobrir-ho. Ella tenia una veu aspra i abrandada; suposant que hi hagués una llengua que li pogués haver donat un toc musical, dinvitació al desig, jo no lhe sentit a parlar mai.
En aquella època, el meu pare em devia estimar, però no mho va dir mai. No vaig sentir que digués ni un sol cop paraules daquestes a ningú. Volia que jo continués a lescola, mirava dassegurar-se que ho fes, però no sé per què. Volia que hi anés més temps que la majoria de nenes. Hi vaig anar fins que ja nhavia fet tretze. Ningú no em va dir què havia de fer després. Era un gran sacrifici allò denviar-me a lescola, ja que, tal com es cuidava dinsistir sovint la seva dona, jo hauria fet molt més servei a casa. Ell em portava llibres perquè llegís. Men va portar un sobre la vida de John Wesley, i mentre el llegia, pensava què podia tenir a veure amb mi la vida dun home amb tant de desgavell espiritual i tanta devoció. El meu pare es va fer metodista, anava a lesglésia cada diumenge; ensenyava catecisme. Com més robava, més diners tenia i més sovint anava a lesglésia; però no es tracta pas dun cas únic. I com més ric es feia, més bé se li adaptava la màscara al rostre, fins al punt que ja ni recordo laspecte que tenia quan lhavia conegut tant de temps enrere, abans que me nanés a viure amb ell. De manera que la meva mare i el meu pare constituïen un misteri per a mi: luna perquè era morta, laltre, pel laberint que venia a ser la vida que feia; a ella, no lhavia vist mai, a ell, el veia constantment.
En aquella època, el meu pare em devia estimar, però no mho va dir mai. No vaig sentir que digués ni un sol cop paraules daquestes a ningú. Volia que jo continués a lescola, mirava dassegurar-se que ho fes, però no sé per què. Volia que hi anés més temps que la majoria de nenes. Hi vaig anar fins que ja nhavia fet tretze. Ningú no em va dir què havia de fer després. Era un gran sacrifici allò denviar-me a lescola, ja que, tal com es cuidava dinsistir sovint la seva dona, jo hauria fet molt més servei a casa. Ell em portava llibres perquè llegís. Men va portar un sobre la vida de John Wesley, i mentre el llegia, pensava què podia tenir a veure amb mi la vida dun home amb tant de desgavell espiritual i tanta devoció. El meu pare es va fer metodista, anava a lesglésia cada diumenge; ensenyava catecisme. Com més robava, més diners tenia i més sovint anava a lesglésia; però no es tracta pas dun cas únic. I com més ric es feia, més bé se li adaptava la màscara al rostre, fins al punt que ja ni recordo laspecte que tenia quan lhavia conegut tant de temps enrere, abans que me nanés a viure amb ell. De manera que la meva mare i el meu pare constituïen un misteri per a mi: luna perquè era morta, laltre, pel laberint que venia a ser la vida que feia; a ella, no lhavia vist mai, a ell, el veia constantment.
El món que vaig anar coneixent era ple de perills i de traïdoria, però no em feia por, ni tampoc em va fer ser prudent. No era pas indiferent als perills que em feia córrer la dona del meu pare, com tampoc no ho era als perills que ella considerava que li plantejava la meva presència. Així doncs, a la casa del meu pare, que era casa della, mirava denvoltar-me duna atmosfera dexcuses. De fet, no hi havia res que em sabés greu, jo no havia fet res que, ni de manera deliberada ni de manera accidental, justifiqués demanar perdó, però aquella actitud era una arma: una manera de desviar latenció della cap a mi, de convence-la que jo era una nena desgraciada i ignorant. No magradava ella, no li desitjava la mort, lúnic que volia era que em deixés tranquil·la. Havia danar molt amb compte de fins a quin punt portava aquella actitud virtuosa perquè no volia inspirar simpatia a ningú més, i molt menys al meu pare, perquè pensava que això li despertaria la gelosia. També tenia una versió daquesta virtut que menduia cada dia a lescola per als mestres. Amb ells feia de nena tranquil·la i estudiosa; em mostrava modesta, és a dir, els feia veure que no tenia cap interès pel món del meu cos o del cos de qualsevol altre. Aquella exigència esgotadora era una més de totes les que se mexigien pel sol fet de ser noia. Des del moment que posava el peu a terra a primera hora del matí fins que la foscor de la nit em tornava a embolcallar, tramava una pila denganys i traïdories per als altres, encara que jo sabia perfectament qui era.
Ajaguda al llit de nit, parava lorella als sons de dins i de fora de la casa, els anava identificant i destriava els reals dels irreals: havia de distingir si els xisclets que entrecreuaven la nit, que feien caure la foscor a la terra com si fossin una multitud de cintes, eren xisclets de ratapinyades o dalgú que hagués adoptat la forma duna ratapinyada; si el so del batement dales en aquell espai tan buit de llum venia dun ocell o dalgú que hagués adoptat la forma dun ocell. El so del portal era el del meu pare que tornava, molt després que la quietud del son shagués apoderat de gran part de la casa, amb pas furtiu però segur, que travessava el pati, que pujava lescala; la mà que obria la porta de casa seva, que la tornava a tancar un cop a dins, que posava la barra per afermar-la i es dirigia cap a laltra part de la casa; mai no menjava res quan tornava a altes hores. Després sentia amb tota la claredat el so del mar de nit, de vegades un sacseig suau, un clapoteig donades contra les pedres negres de la riba, daltres, la fúria de laigua que bull en una caldera col·locada en desequilibri damunt dun gran foc. I en ocasions, quan la nit era del tot silenciosa i negra, sentia, a fora, el llarg sospir dalgú en el seu trànsit cap a leternitat; i això era el que alterava més la pau de tot el que era real: els gossos adormits a les cases, les gallines als arbres, els mateixos arbres en el seu moviment, però no era una agitació que pogués fer pensar que es podien desarrelar, sinó un bellugueig com si volguessin fugir. I si parava lorella altre cop, sentia el so dels que sarrossegaven amb la panxa, dels que tenien fiblons enverinats, dels que portaven la metzina mortal a la saliva; sentia els que caçaven, els caçats, el crit llastimós dels petits a punt que els devoressin, seguit del so de satisfacció dels qui els devoraven: tot això és el que sentia nit rere nit, un dia i un altre. I no sacabava fins que no mhavia recorregut tot el cos amb les mans amb tendres carícies, per deturar-me al punt suau i humit dentre les cuixes, quan se mescapava dels llavis lexhalació del sospir de plaer que ningú no havia de sentir.