Vaig donar les gràcies a lEunice per haver-me cuidat. No ho deia de debò, no ho podia dir de debò, no sabia com era de debò, però ara sí que ho volia dir. No vaig dir adeu: en el món en què vivia llavors i en el món en què visc ara, els adeus no existeixen, és un món petit. Tenia totes les meves coses en un sarró de roba i el meu pare les va posar en una de les alforges del burro que lhavia portat fins allí. Em va instal·lar a cavall del burro i ell es va asseure darrere meu. Daquesta manera vaig girar lesquena a la caseta on havia passat els primers set anys de la meva vida: un home que ja era important i la seva filla a cavall dun burro al capvespre dun dia normal i corrent, un dia que no tenia cap significació concreta per a algú que no arribava ni a la categoria dun esborrall en una pàgina impresa. Notava lalè del meu pare; no era lalè de la meva vida. De tant en tant la part de darrere del meu cap li fregava el pit, li sentia els batecs del cor a través de la camisa, aquell uniforme que espantava la gent quan sels acostava, ja que la presència dell amb aquella vestimenta solia ser mal senyal. A la meva vida, llavors, la seva presència era un bon senyal, llàstima que no hagués pensat a canviar-se de roba, llàstima que jo madonés que no ho havia fet, i llàstima que una cosa així tingués importància per a mi.
La nova experiència de deixar el passat enrere, danar duna banda a laltra, de saber que tot el que hi havia hagut es quedaria tal qual, va ser una cosa que vaig acceptar de seguida com un regal, com un do de la natura. El gest més simple del món, el de girar lesquena, és un dels més difícils, encara que un cop lhas fet no timagines que hagi pogut ser tan complicat. No havia estat capaç de fer-ho tota sola, però veia que havia provocat els esdeveniments que ho havien fet possible. Si pel que fos alguna vegada em tornava a trobar en aquella escola, o al pati de lEunice, si em tocava dormir al seu llit, seure a taula amb els seus fills, ja res no tindria per a mi la mateixa força dabans: la de fer-me experimentar un sentiment dindefensió i de vergonya davant de la desemparança.
No veia lexpressió del meu pare mentre cavalcàvem, no sabia què pensava, no el coneixia prou bé per fer-men una idea. Va agafar la carretera en direcció contrària a la danar a lescola. No havia fet mai aquell tros, però tenia un punt de familiar que em va entristir. A cada revolt veia el verd fosc dels arbres que creixien amb una salvatgia que encara cap mà no havia intentat de moderar, un verd tan implacable que assolia alhora una gran bellesa, una gran lletjor i una gran humilitat; era el color en si; no se li podia afegir res; no se li podia llevar res. Els precipicis de la carretera eren rostos i perillosos, una caiguda allí hauria comportat la mort o una ferida incurable. Després de cada pujada hi havia una baixada, al fons de la qual es veia el mateix atapeïment de plantes florides, cadascuna amb un objectiu que jo encara no copsava. I després de cada revolt a lesquerra en venia un a la dreta. El dia començava a adoptar els colors dun final, els colors dun funeral, gris, malva, negre; sem va començar a fer palesa la tristor que duia a dins; formava part duna processó trista que sanava allunyant de la meva vida dabans, una vida que només havia viscut set anys. Però no em resultava pas aclaparador. La foscor de la nit va arribar de cop com sempre, sense avisar. Allò tampoc no em va aclaparar. El pare em va passar el braç per damunt de lespatlla, com si em volgués protegir dalguna cosa: dun perill que jo no veiés enmig daquell aire fred, dun esperit maligne, duna caiguda. Labraçada primer va ser suau, però després va anar agafant la força dun cèrcol dacer, però ni llavors no em vaig sentir aclaparada.
Vam arribar al poble de nit. No hi havia llum enlloc, cap gos que bordés, no vam topar amb ningú. Vam entrar a casa del meu pare, on vam veure la llum que venia duna llàntia de vidre esplèndida, una cosa que jo no havia vist mai de la vida; nalimentava la flama un líquid transparent a través del qual es veia la base, decorada amb els caps duns animals totalment desconeguts per mi. El llum era a sobre duna lleixa de caoba muntada en uns suports que acabaven en unes potes amb urpes tancades. La sala estava plena de mobles: un seient on es podien instal·lar dues persones alhora, dos més on es podia asseure una persona en cadascun i una tauleta coberta amb un tapet de fil blanc. Les parets i lenvà que separava aquella ala de la resta de la casa estaven coberts amb un paper amb tot de roses petitones de color rosa. Només havia vist una cosa semblant a lescola, fullejant un llibre, però en aquella ocasió havia estat un dibuix que il·lustrava un conte sobre la vida domèstica dun petit mamífer que vivia al camp amb la seva família. A les parets del cau on sestaven, hi havia un paper que sassemblava al de la sala de casa del meu pare. Quan ho veia al llibre pensava que la història daquells animals era un artifici per distreure les criatures, però allò era la casa de debò del meu pare, una casa amb un llum que il·luminava tota la peça, un lloc que semblava que només existia per a ocasions concretes.
En aquell moment em vaig adonar que hi havia moltes coses que jo no coneixia, sense parlar del més important de tot el que no coneixia: la meva mare. No coneixia el meu pare; no sabia don venia, ni què ni qui li agradava; no coneixia la contrada que acabava de recórrer a cavall dun animal; no sabia qui era jo ni què feia en aquella sala reservada per a ocasions concretes, amb aquell llum. Davant meu es desplegava un mar immens format per tot allò que no coneixia, amb uns corrents intensos i traïdors que em batien sense parar contra el cap fins a fer-me pensar que mhavia mort.
Només mhavia desmaiat. Quan vaig tornar a obrir els ulls vaig veure la cara de la dona del meu pare molt a prop de la meva. Era la cara del mal. No la podia comparar amb cap altra; només vaig entendre que, tal com ho veia jo, era la cara del mal. Jo no li agradava. Això es veia. No mestimava. Això es veia. En aquell moment no li veia res més: la cara i prou. Pertanyia al poble africà i al de França. A nit closa, ella era a casa seva, per això duia els cabells al descobert; els tenia brillants, però molt arrissats, amb la clenxa al mig, recollits en dues trenes aplegades amb agulles a la nuca. Tenia els llavis com els de la gent de climes freds: prims i miseriosos. Tenia els ulls negres, però no bonics, sinó falsos. El nas, llarg i punxegut, com una fletxa; els pòmuls també ho eren, de punxeguts. Jo no li agradava. Lhi veia a la cara. Sem va alçar lesperit per fer front a aquell desafiament. Sense estimació: ja hi podia viure, en un lloc com aquell. Un ambient que coneixia perfectament. Lestimació mhauria vençut. Lestimació mha vençut sempre. Podia viure bé en un ambient sense estimació; en aquell ambient sense estimació hi podia fer vida tota sola. Ella em va acostar una tassa als llavis, amb la mà em va fregar un pèl la galta i em va fer venir fred; em va donar una infusió, una cosa perquè em refés, però ho vaig trobar amargant, com una poció malèfica. La meva llengua menuda no en va deixar entrar a la boca més duna gota, però aquella amargor em va donar calidesa al cor, tan jove. Em vaig incorporar. Les nostres mirades no van coincidir ni un instant; era massa petita per llançar un desafiament daquells, només podia respondre de manera instintiva.
Em van acompanyar a través dun passadís curt fins a lhabitació. La que havia de ser la meva; el meu pare vivia en una casa que tenia prou dormitoris perquè jo en pogués tenir un de propi. Aquella circumstància tan poc important es va convertir de seguida en un punt clau de la meva vida: em vaig adaptar a aquella prova dintimitat sense qüestionar res. Il·luminava lhabitació un llum de la mida del puny que tinc ara, gran, adult, de manera que vaig veure el llit: petitó, de fusta, amb un llençol blanc damunt del matalàs de copra i un coixí quadrat, pla. Hi havia un trespeus amb un gibrell i un gerro amb aigua. No hi vaig veure cap tovallola. (En aquella època encara no em sabia rentar com cal i, de fet, en vaig aprendre a base de molts insults.) A les parets no hi havia cap imatge, ni tampoc paper que les recobrís; eren de fusta de pi normal, sense pintar. Era lhabitació més senzilla de totes les habitacions senzilles que hi pogués haver, però delatava més luxe del que jo mhagués pogut imaginar mai, moferia una cosa que ni tan sols sabia que em calia: solitud. Tot el meu petit ésser, físic i espiritual, podia trobar pau allí, en aquell meu petit racó, on em podia instal·lar i pensar.
Em van acompanyar a través dun passadís curt fins a lhabitació. La que havia de ser la meva; el meu pare vivia en una casa que tenia prou dormitoris perquè jo en pogués tenir un de propi. Aquella circumstància tan poc important es va convertir de seguida en un punt clau de la meva vida: em vaig adaptar a aquella prova dintimitat sense qüestionar res. Il·luminava lhabitació un llum de la mida del puny que tinc ara, gran, adult, de manera que vaig veure el llit: petitó, de fusta, amb un llençol blanc damunt del matalàs de copra i un coixí quadrat, pla. Hi havia un trespeus amb un gibrell i un gerro amb aigua. No hi vaig veure cap tovallola. (En aquella època encara no em sabia rentar com cal i, de fet, en vaig aprendre a base de molts insults.) A les parets no hi havia cap imatge, ni tampoc paper que les recobrís; eren de fusta de pi normal, sense pintar. Era lhabitació més senzilla de totes les habitacions senzilles que hi pogués haver, però delatava més luxe del que jo mhagués pogut imaginar mai, moferia una cosa que ni tan sols sabia que em calia: solitud. Tot el meu petit ésser, físic i espiritual, podia trobar pau allí, en aquell meu petit racó, on em podia instal·lar i pensar.
Em vaig asseure al llit. El cor mesclatava; tenia ganes de plorar, em sentia tan sola... notava que estava en perill, em sentia amenaçada; tenia la impressió que a cada minut que passava algú altre em desitjava la mort. Va venir la dona del meu pare a dir-me bona nit i em va apagar el llum. Aleshores em va parlar en francès crioll; davant dell, mhavia parlat en anglès. Ho va fer així tot el temps que vaig ser allí, però aquell primer cop, en el refugi de la meva habitació, als set anys, ho vaig interpretar com un intent per part seva de convertir-me en una filla il·legítima, dassociar-me amb aquell llenguatge inventat de les persones a qui no consideraven reals: els de lombra, els eternament humiliats, els que serien sempre inferiors. Després, sen va anar cap a la part de la casa on dormien ella i el meu pare; era tan lluny que vaig anar notant com sesvania a poc a poc el soroll dels seus passos; això sí, els sentia la veu quan parlaven, els sons senfilaven en una mena de remolí fins a lespai buit que hi havia a sota del sostre. Tenien una conversa; no arribava a comprendren les paraules; les emocions semblaven neutres, ni exaltades ni indiferents. Es va fer el silenci; vaig sentir bleixos i sospirs; després, els sons de les persones que dormen, lalè que els surt de la boca.
Em vaig ajaure per dormir i somiar en la meva mare, perquè sabia que ho faria, sabia que ho aconseguiria, ho necessitava. Va anar baixant de lescala una vegada i una altra, sense que jo li veiés res més que els talons i la vora del vestit blanc; avall, avall, adés adés. La vaig contemplar tota la nit en somnis. No li vaig veure la cara. Allò no em va pas decebre. Mhauria agradat distingir-li la cara, però ja no ho anhelava tant. Cantava una cançó sense lletra; no era de bressol, no era una melodia sentimental, no tenia la finalitat de tranquil·litzar-me quan se magitava lesperit davant de la duresa de la vida; era una cançó i prou, però el so de la seva veu era com un petit tresor que hagués trobat en un bagul abandonat, un tresor que no inspira esglai, sinó satisfacció i plaer durador.
Vaig dormir tota la nit i en el son li vaig veure els peus que baixaven lescala, un graó darrere laltre, però la cara, mai; li vaig sentir entonar aquella cançó, en algun moment cantussejant, en daltres amb la boca ben oberta.
Encara avui se mapareix de tant en tant en somnis, però mai més no ha cantat ni ha emès cap mena de so; com abans, baixa per lescala, li veig els talons i, per sobre, la vora blanca del vestit.
Vaig arribar a casa del meu pare embolcallada amb la voluptuosa i negra capa de la nit; com és natural, la va seguir un matí. Em vaig despertar en el fals paradís on havia nascut, en el fals paradís on havia de morir, en el paisatge que havia conegut sempre, irreprotxable en tots els seus aspectes, bonic, lleig, humil i orgullós alhora; ple de vida, ple de mort, capaç de mantenir luna i de reclamar inevitablement laltra.
La dona del meu pare em va ensenyar a rentar-me. Ho va fer sense cap mena damabilitat. La forma i lolor del meu cos li van servir dexcusa per deixar anar damunt meu el seu menyspreu. Jo li responia de la manera que ja havia après a fer feia temps: tot el que em deien que havia dodiar, ho apreciava, ho apreciava molt més. Mencantava lolor daquella capa fina de brutícia que tenia darrere de les orelles, lolor de la boca abans de rentar-me-la, lolor de lengonal, lolor de les aixelles, lolor dels peus bruts. Tot el que era meu de sempre ofenia els altres, tot el que no podia evitar i no constituïa una taca moral, totes les meves coses magradaven amb el fervor del devot. Les seves mans, quan em tocaven, em semblaven fredes i em feien mal. Ella i jo no ens havíem dapreciar mai. En ella havia arrelat un desig frustrat de feia temps: no havia estat capaç de donar un fill al meu pare. Em tenia por; temia que per culpa meva el meu pare pensés més sovint en la meva mare que en ella. Aquell primer matí em va donar un menjar passat, ranci, com si lhagués guardat expressament perquè em fes mal. A partir daleshores no vaig tornar a menjar el que em va oferir; vaig aprendre a preparar-me les meves pròpies menges i allò ho vaig convertir en un tret distintiu amb el qual laltra gent mhavia de reconèixer: era una nena que es preparava els seus propis àpats.
Unes parts de la meva vida, els incidents de lexistència que tenia llavors, em fan la impressió, en recordar-les ara, com si haguessin succeït en un lloc petitíssim i fosc, un lloc de la mida duna casa de nines, que fos al fons dun forat, i com si jo em situés a dalt, tot a la vora del forat, observant la caseta, mirant desbrinar què hi havia passat exactament. I de vegades quan em miro la panoràmica hi ha coses que no són al mateix lloc que eren la darrera vegada que les havia vist: a cada moment hi ha diferents coses a lombra i diferents coses a la llum.
La dona del meu pare em desitjava la mort, al principi duna manera que li hauria permès de demostrar un devessall de pena per la pèrdua: un accident, la voluntat de Déu. Després, com que no es produïa laccident en qüestió i semblava que a Déu tant li feia que jo fos morta com viva, va intentar abordar-ho pel seu compte. Em va regalar un collaret fet de baies seques, fusta polida, pedres i curculles. Era preciós, massa bonic per a una criatura; una criatura de debò hauria quedat enlluernada, seduïda amb allò, se lhauria posat a lacte al coll. Jo no era una criatura de debò. Lhi vaig agrair i lhi vaig tornar a agrair. I lhi vaig agrair un altre cop. No mel vaig endur al petit dormitori. No el volia tenir a prop. Em vaig muntar un petit amagatall al bosquet darbres perennes que hi havia a la part posterior de la casa. Ella no ho sabia; quan ho va descobrir, va enviar-hi alguna cosa invisible que men va fer fora. Va ser en aquell lloc secret on vaig decidir deixar el collaret fins al moment que sabés què en volia fer. Ella em mirava el coll i veia que no el portava, però mai no en va fer esment. Ni una sola vegada. Mai no em va incitar a posar-mel. Tenia un gos que senduia arreu on anés; havia estat un regal del meu pare per protegir-la del mal dels humans, un mal visible, lhi havia regalat per proporcionar-li una mena de seguretat. Un dia vaig posar el collaret al coll del gos, dissimulant-lo entre el pèl; al cap de vint-i-quatre hores, el gos va embogir i va morir. Suposant que ella li hagués trobat el collaret posat no men va dir mai ni una paraula. Llavors va quedar embarassada i va tenir el primer dels seus dos fills, cosa que li va desviar latenció que tenia centrada en mi; de tota manera, no va pas deixar de desitjar-me la mort.