Del món - Dolors Monserdà

Del Món

Dolors Monserdà

Pròleg de Francesco Ardolino

Epílegs de Marta Pessarodona i Carme Mas

Del món

Primera edició: juny de 2020

Publicat per Filigrana

filigrana.media info@filigrana.media Twitter Edició a cura de Rosa Oliveros Arasa i Joan Puigmalet

© daquesta edició, 2020: Filigrana

Disseny de coberta: Anna Pons Àlvarez

Il·lustracions de Lluïsa Vidal, extretes de la revista Feminal. (Font: Biblioteca de Catalunya)

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adrecis a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment daquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Amb el suport del Departament de Cultura

LA IDEALITAT ÉS TAN SUBTIL, QUE UN SOL ÀTOM DE MATÈRIA LA CORROMP O LESVAEIX

Francesco Ardolino

Generalia

«He decidit, després del divorci, reprendre pel meu compte la publicació de FIRE». La frase és treta de la novel·la La fugida dUrània (2018) de Susanna Rafart. La redacta, en una carta, la directora (fictícia) duna revista inventada; però el personatge, Ella Comabella, va ser construït com a alter ego de Dolors Monserdà que va ser col·laboradora assídua de Feminal (constatem-hi la lleugera semblança fonètica amb FIRE), tal com em va confessar la mateixa Rafart. Per això totes les seves apreciacions es poden llegir a contrallum respecte a les vicissituds (reals) de lautora de La fabricanta. Daltra banda, els esdeveniments de la novel·la de Rafart se situen en la Barcelona de 1888, un any que, dins la biografia literària i periodística de Monserdà, representa una fita per remarcar: als Jocs Florals guanya el ram de llorer dargent amb el poema Les tres banderes, però, evidentment, això passa en segon pla davant la publicació del seu primer llibre de versos, Poesies catalanes, per la Impremta La Renaixensa. Ara bé, el que va despertar la curiositat de Rafart per Monserdà va ser la participació activa i ideològica en el debat sobre lExposició Universal. Al diari La Renaixensa, del 22 de juliol, publica un article que va tenir una certa repercussió i que torna a aparèixer el 25 dagost al setmanari La veu de Montserrat. Es titulava La veritat sobre la Exposició Universal de Barcelona i el citarem, amb transcripció diplomàtica, daquesta segona versió. El discurs sobre amb una tesi expressada de manera, si més no, dogmàtica: «Dantich se ve repetint que Catalunya es eminentment industrial ys diu perquè es una veritat indiscutible». El desenvolupament daquesta tesi és el següent:

En lo present sigle la restauració dels Jochs Florals, vivificant las fibras poéticas del nostre poble, li han comunicat lo gust de la vida artística de que avuy gosa, però havém de confessar que no es pas aquest lo nostre fort, per més que en la manifestació de totas las Bellas Arts, poguém enorgullir-nos ab genis que han lograt ferse un nom universal.

Tota una línia programàtica que deixa lloc a lespai conceptual de les explicacions, enunciades a tall de faula, segons les quals Espanya, en veure els resultats que havia produït el model nostrat de «salut y feyna», amb la voluntat d«esmenar la plana à Déu», es va dedicar a sabotejar-lo. Nihil novum sub sole, podríem comentar, però ara ve la reivindicació, dialèctica i crítica, de «la combatuda, però grandiosa, imponent y magnífica Exposició Universal». Lanàlisi concreta, detallada i reforçada amb exemples, ocupa el cos central de larticle per demostrar, amb una visió entre patriòtica i populista, que el punt feble de la iniciativa dels catalans era la incapacitat de vendre el producte. Un cop assumit això, caldria esforçar-se perquè els periodistes estrangers, amb honestedat, «escriguin á sos respectius päyssos la veritat de lo que vegin, la veritat sola, però dita, publicada, no reclosa dins los límits dEspanya perquè tenim la certitud de que ab la veritat la nostra Exposición tindria prou».

La lucidesa daquestes idees ens ubica al centre de la situació: és com si ens trobéssim davant duna autora dimidiata entre futur i passat, entre conservadorisme i progressisme, entre tradició i innovació. És clar que la nostra lectura és injusta perquè llegim la història de la fin de siècle amb les nostres ulleres del tercer mil·lenni, i que aquestes dicotomies són aplicades a la babalà a partir dels nostres posicionaments ideològics actuals. Però tampoc no podem caure en el parany contrari i justificar i acollir, amb el benefici de lèpoca, un seguit de tendències que ja no podem reconèixer com a tals. Ho il·lustrarem amb detalls, però abans fem una pausa històrica.

Personalia

Hem apuntat al 1888 per marcar un punt dinflexió dins la vida de lautora. Es tracta duna data forçada, però ens facilita una visió general: Dolors Monserdà ja té gairebé trenta-tres anys i ha començat a diversificar la seva producció entre articles i poemes. La primera novel·la, però, la publica un lustre més tard. En un lapse de temps que no arriba a quinze anys de la publicació de La Montserrat (1893) a La Quitèria (1906), passant per La família Asparó (1900) i per la seva obra més coneguda, La fabricanta (1904), gairebé sexhaureix tota la seva activitat de romancière. Queda fora del període la tardana Maria Glòria (1917), que va aparèixer dos anys abans de la mort de lautora. Aquesta darrera obra sha tornat a editar en temps molt recents, amb una introducció de Carme Mas (lespecialista per excel·lència de Monserdà) i un preciós afegitó: el conte No sempre la culpa és della, retrat desapassionat de linterior duna parella de la burgesia catalana. Conte, afegiríem, que aspira a la qualificació de nouvelle, no tant per la seva dimensió si fa no fa, parlem com a molt duna vintena de pàgines, sinó per lestructura de la narració, amb alternança entre un jo impersonal (fill del Naturalisme), els diàlegs, i fins i tot la redacció duna carta on lobjectivisme del text es veu dinamitat fins a esclatar amb la nota final a peu de pàgina que, paradoxalment, assegura al lector que lúltima frase pronunciada és «rigorosament verídic[a]». I, tanmateix, cal considerar que les preferències personals que Carme Mas havia deixat caure al llarg dels seus estudis apuntaven més aviat a La Quitèria: dins aquesta mena de cànon intern, que tradicionalment és dominat per La fabricanta, lestudiosa anteposava «lúnica novel·la de lautora en què [...] es deixà emportar més per la creació literària, per la tendència estètica del moment, que no pas per la seva intenció ideològica, que també la té». Més enllà dels judicis de valor, el que ens interessa daquesta afirmació és loposició constant que ocupa lespai de creació de Dolors Monserdà: la dialèctica entre literatura i ideologia. Perquè, si Maria Glòria esdevé la novel·la del Patronat per a les Obreres de lAgulla, La fabricanta ja era el Bildungsroman de la petita emprenedoria femenina. Daquestes tendències socials no nés exempt cap element de la seva producció, ni tan sols la poesia, i això, per se, no representaria cap defecte si no shi insinuessin uns missatges morals que ens dificulten el plaer de la lectura. No parlo ni dels versos patriòtics ni dels religiosos, sinó dun cert humanitarisme emfasitzat i poc alliberador que la porta a construir tornades com ara «Los obrers de Catalunya / així són, / de més honrats i més nobles / no en té el món!» (Lobrer català). Surt espontani el dubte que Jaume Sobrequés ja deixava aflorar respecte a les pàgines de La fabricanta en les quals, segons ell, «no transiten els obrers industrials, ni el moviment sindical, ni les vagues dels treballadors, i quan [Dolors Monserdà] parla de la Internacional, la poderosa organització anarcosindicalista, ho fa en to despectiu i lacusa de ser generadora de tota mena de conflictes i desordres socials». No ens hi acarnissem, perquè hi ha dos aspectes que caldria tenir en compte abans de pronunciar-se. Un el treu el mateix Sobrequés: «Ho fa lautora o aquesta es limita a posar en boca dels seus protagonistes de ficció, dels quals ella ha configurat la mentalitat, aquestes expressions?». Laltre element de reflexió ens fa tornar al començament de la qüestió. No som nosaltres, lectors dara, que imposem un filtre ideològic a un text perquè no en sabem marcar les distàncies respecte a la nostra més candent actualitat? Hi ha un mecanisme que condiciona la nostra capacitat de fruïció de qualsevol obra: com més la sentim a prop en el temps, més difícil ens resulta separar les nostres posicions dels continguts que el seu missatge desprèn (i, fins i tot, dels que atribuïm al seu autor). Hi ha una petita objecció, però. De la producció de Dolors Monserdà ens distancien més de cent anys: per què, llavors, la sentim tan pròxima a nosaltres?

Feminisme

«Va ser tan novel·lista (i la primera catalana) com qualsevol altra; va ser tan feminista com, al cap dels anys, ho seria Simone de Beauvoir a França», adverteix Marta Pessarrodona. I també introdueix el concepte, molt en sintonia amb els anys de wagnerisme a cavall dels dos segles, d«escriptora total». Hi estem dacord: el fet de ser, com a narradora, contemporània de Víctor Català no la va afavorir gens ni mica; el fet de ser, com a poeta, immediatament posterior a Josepa Massanès (de la qual fou admiradora, amiga i confident), li treu la palma de la primacia cronològica tot i que hem desmentar el lloc privilegiat que obté lany 1909 com a presidenta dels Jocs Florals de Barcelona, un càrrec honorífic que cap dona no havia ocupat fins a aquell moment. Si sortim mentalment de la comparació i intentem col·locar Monserdà dins el seu temps, és fàcil veure com altres personalitats limítrofes li retallen espai. Penso, per no anar més lluny, en les coincidències amb Narcís Oller, destinatari de moltes cartes i dedicatòries que, però, ell no sembla correspondre amb el mateix entusiasme: potser Víctor Català exagera en afirmar que Oller va llegir lobra de Monserdà només arran de la seva mort, però és cert que tampoc no la menciona a les seves memòries. La comunicació amb Apeles Mestres sembla més sincera (si més no, ella no li imposava la ela geminada); ara bé, com destriar lamistat i ladulació de les apreciacions reals? Cal dir que, quan Monserdà mira cap enrere sesvaeix qualsevol dubte: Jacint Verdaguer i Josep Anselm Clavé són, per a ella, dos pilars indiscutibles. Més complicat és esbrinar quines eren les relacions amb autors coetanis més enllà de les traces que en deixen alguns epistolaris. Trobo que és molt intrigant la quasi total absència de contactes demostrables entre ella i Joan Maragall. És segur que es van trobar al banquet dhomenatge a Jaume Massó i Torrents el 5 de febrer de 1910; també hi podem afegir un encontre in absentia, immortalitzat en una fotografia: quan Monserdà diposità les flors al peu del monument del poeta després dels Jocs Florals de 1915. És curiós, però, que lapreuament que tant luna com laltre tenien per Ivon lEscop i lentusiasme amb què tots dos van fer-li costat en la propaganda de la Lliga del Bon Mot no els haguessin fet estrènyer una amistat més profunda. Anecdòticament, podríem comptar amb una altra coincidència molt anterior: Monserdà i Maragall eren al Liceu el 7 de novembre de 1893 quan Santiago Salvador hi llançà les dues bombes Orsini.

El que passa és que, en el moment dinserir-la en aquest context, sens reforça la impressió duna escriptora en trànsit, entre una poètica que sapaivaga i una de nova que sorgeix. Hi ha dues qüestions, aparentment deslligades, però que sentrellacen en una perspectiva complicada: el feminisme i el Naturalisme. El desig dobjectivisme té resultats diametralment oposats al llarg de les diferents formes lingüístiques (i sovint nacionals) de la literatura europea. Dintre ladopció comuna dunes tècniques narratives experimentals, la intentio auctoris que separa la producció del progressista Zola del reaccionari i verista Verga és oceànica. Ara bé, la recerca dinnovació és la mateixa. Si mirem aquest fenomen sub specie mulieris, entenem de seguida per què leclosió dautores a Itàlia que parlen de la condició femenina i que ens presenten històries de dones que moren de part, davortament clandestí o bé suïcides, de víctimes de violació, desposes infelices que desemboquen en la histèria o de noies que cauen en misèria no implica cap mena de reivindicació social ni de clam per a la justícia. Les coses són com són, repeteixen aquestes escriptores, i nosaltres les descrivim. Però quan la tendència autobiogràfica es tenyeix dibsenisme i implica la fuga del personatge narrador que abandona marit i fill (Sibilla Aleramo), quan la muller anuncia la irrevocabilitat del seu gest «no provis pas de seguir-me... Te... mataria...» (Víctor Català), intuïm que la closca naturalista sha esquerdat definitivament. Dolors Monserdà es troba més ençà daquest trencament, i alhora, paradoxalment, ja és més enllà de la presa de consciència que vindrà arran daquests gestos. Ho demostren, si més no, títols com ara El feminisme a Catalunya (1907) o Estudi feminista (1909). Obrim aquest darrer volum dassaigs i hi descobrirem, amb sorpresa, que la introducció és a cura del Pare Miquel dEsplugues. Si aquest nom no diu res al lector, a la lectora, cal que sàpiga que no mereix cap punició per la seva ignorància; però quan el posi en connexió amb una imatge simbòlica de lèpoca, se li desplegarà davant els ulls de seguida un mapa de connexions ideològiques. Doncs bé, es tracta del confessor de Joan Maragall, responsable principal de tota lestela dencens que seguirà la mort del poeta de lHaidé: des de de la vestició del cadàver amb lhàbit franciscà fins a la consagració espiritual definitiva que, amb cops de tisores filològiques, ens llegaria unes Notes autobiogràfiques escapçades amb arbitrarietat dogmàtica. Una censura que després es reflectiria sobre la lectura de la seva obra, com si, fora del Comte Arnau, no hi hagués, en els versos de Maragall, ni erotisme, ni humorisme. No ens distraguem, però, perquè el Pare Miquel dEsplugues, en la presentació del llibre de Monserdà, ens parla de la Mare Santíssima de Jesús, però també de la Mater viventium, Eva; impreca contra misògins i abusadors; i exalta la figura de la dona per la seva bondat natural, atès que si lhome, «per lley de naturalesa es eminentment intelectual», la dona, «per la mateixa lley de natura es principalment sentimental y afectiva». Però llavors, què és i què vol el feminisme? Dolors Monserdà, amb coherència natural amb el seu prologuista, respon a les primeres planes del seu assaig: «treballar pel millorament de la dona, per la defensa dels seus drets, pera protestar de les vexacions y de les injustícies de que se la fa objecte; y, en fí, pêl perfeccionament de la seva missió a la família y a la societat». A diferència del personatge que Susanna Rafart crearia un segle després, jugant, de manera sorneguera, amb la seva figura, Monserdà escomet contra la «inicua lley del divorci» i no cal ni verbalitzar el que pensa de «les sensuals doctrines sobre lamor lliure». Daltra banda, què podríem pretendre duna escriptora que dedica tot un capítol a la dona i la política declarant que, a causa de lescassa instrucció de les dones catalanes, no satreviria, «ni voldria, la responsabilitat dincitar-les a seguir lexemple de les feministes que reclamen lo dret del sufragi»?

Per reequilibrar la balança, invoquem la presència de Maria Aurèlia Capmany. En la recuperació que laltra escriptora total i filòsofa, recordem-ho! fa dels llocs de les dones dins la societat catalana, no hi ha marge per a encantaments; però, en el seu esforç dhistoriar-les, no deixa passar per alt la denúncia que Monserdà abanderava contra el «tracte innoble de la dona dins la indústria». Ni laltre camí que va emprendre amb lespasa a la mà: el de la instrucció. Però clar, glossa Capmany, aquesta reivindicació sinclinava cap a les escoles ménagères on la dona havia daprendre a fer de dona, sense que se li acudís «dabandonar la llar». I conclou magistralment la seva visió del pensament de Monserdà quan afirma que «revela duna manera diàfana aquesta utilització de la dona, de la dona que semancipa, de la dona que pren consciència de ser social, precisament mantenint-la en allò que ja era». Que és com dir, parafrasejo jo, que clama per millorar-ne sensiblement les condicions de vida, sense que això representi cap revolució de lstatu quo. Ara bé, el fet dalbirar la direcció política del projecte humanitari és una cosa; una altra, completament diferent, és reconèixer la correcció de lanàlisi de Monserdà. I això té, com a conseqüència directa, acceptar-ne el traç amb el qual representa aquesta situació social dins la seva narrativa. Com li direm a tot això? Objectivisme? Naturalisme? Realisme figuratiu?