Per reequilibrar la balança, invoquem la presència de Maria Aurèlia Capmany. En la recuperació que laltra escriptora total i filòsofa, recordem-ho! fa dels llocs de les dones dins la societat catalana, no hi ha marge per a encantaments; però, en el seu esforç dhistoriar-les, no deixa passar per alt la denúncia que Monserdà abanderava contra el «tracte innoble de la dona dins la indústria». Ni laltre camí que va emprendre amb lespasa a la mà: el de la instrucció. Però clar, glossa Capmany, aquesta reivindicació sinclinava cap a les escoles ménagères on la dona havia daprendre a fer de dona, sense que se li acudís «dabandonar la llar». I conclou magistralment la seva visió del pensament de Monserdà quan afirma que «revela duna manera diàfana aquesta utilització de la dona, de la dona que semancipa, de la dona que pren consciència de ser social, precisament mantenint-la en allò que ja era». Que és com dir, parafrasejo jo, que clama per millorar-ne sensiblement les condicions de vida, sense que això representi cap revolució de lstatu quo. Ara bé, el fet dalbirar la direcció política del projecte humanitari és una cosa; una altra, completament diferent, és reconèixer la correcció de lanàlisi de Monserdà. I això té, com a conseqüència directa, acceptar-ne el traç amb el qual representa aquesta situació social dins la seva narrativa. Com li direm a tot això? Objectivisme? Naturalisme? Realisme figuratiu?
Del món
Mirem els contes del volum que tenim entre mans amb les eines que ens hem donat fins ara per a una clau de lectura, i la primera etiqueta que li penjaríem seria la del descripcionisme. Fet i fet, aquesta aproximació tampoc no és original: la idea la recuperem de la mateixa autora. O, més ben dit, de la pàgina final de ledició de LAvenç de 1908, on apareix el llistat de les obres de Monserdà fins als relats en qüestió, identificats, entre parèntesis, com a «quadros en prosa». Definició reveladora, cal admetre, dun conjunt descenes preeminentment ciutadanes que els lectors visionaran com si es trobessin davant dun diorama il·lustratiu de lèpoca.
Una tercera part de la dotzena de textos que componen el volum va ser publicada anteriorment. Deixem la paraula a Carme Mas, que ens indica que «Un de tants, que en el recull es titula Don Baltasar, havia estat publicat, el 1899, com a fulletó de La Veu de Catalunya i al Diari de Girona; Vella!, el 1903, i La mirada, el 1904, a Ilustració Catalana, i Nit de lluna, el 1907, a Feminal». Més tard, alguns contes tornarien a ser reproduïts en petits grups (a la col·lecció de la Lectura Popular de la Ilustració Catalana, per exemple) o de manera aïllada per la premsa periòdica, i també traslladats al castellà.
El volum, en canvi, té una segona vida el 1930 per mèrit de lEditorial Políglota, i una tercera, parcial perquè conté només una tria de set relats, per leditorial LaSal, el 1983. Cal destacar, amb una menció específica, aquesta darrera publicació perquè és la que inaugura la col·lecció Clàssiques Catalanes que Isabel Segura, com a directora, bateja amb una introducció fundacional sobre lautora i sobre el seu feminisme. Hi explica la vida i el pensament de Dolors Monserdà a partir de la biografia que Roser Matheu nhavia fet lany 1972. Sobretot, la col·loca, històricament i socialment, en el camp del feminisme; i la reconeix, cronològicament i culturalment, com a primera novel·lista catalana i com a personalitat integrada dins el moviment (larxipèlag, podríem dir) de la Renaixença, per explicar-nos el seu catalanisme. Comptat i debatut, la construeix com a autora. I també examina els contes del recull per remarcar-ne el punt de vista femení, la importància respecte als detalls de la moda, del mobiliari i de lornamentació, i assenyalar-nos un manlleu concret que Elisa Vives de Fàbregas, en el seu estudi Vida femenina barcelonesa en el ochocientos (1945), fa del relat Els vestits de la Conchita.
Si mirem el llibre per parts separades, constatarem una diversitat de temes i de moviments, com si es tractés de parts aïllades duna simfonia. Nit de lluna és una prosa dart, i faig servir, conscientment, una terminologia tècnica de la narrativa europea daquell període en què el genitiu, subjectiu i objectiu alhora, denota un relat dedicat a una pintora i, daltra banda, en subratlla el to de fons basat en impressions cromàtiques. I que funciona, a més a més, com a porta dentrada ideal als contes que segueixen. Vulgaritats ens produeix de seguida la suspicàcia de ser un esborrany de novel·la o, al revés, una reducció dels primers capítols de Maria Glòria. Ben al contrari, Don Baltasar mostra lampliament a nouvelle de lelement patètic, i desenganyem-nos: si lhaguéssim de convertir en un llibret dòpera de Puccini, la monotonia prevaldria sobre qualsevol sentiment i la música no podria rescatar largument. El desinterès del marit cap a lesposa encara jove plana respectivament sobre La mirada i Sense timó, que comparteixen també la presència del que la crítica semiòtica anomena una deuterantagonista, la qual, en un cas, pot interpretar-se fins a un cert punt com un autoretrat oval de lescriptora mentre que, en el segon cas, assumeix la forma de personalització del retorn dallò reprimit. Però Sense timó! , en fer lullet a les històries dinfanticidis el monòleg de Víctor Català és de 1897, la novel·la Linnocent, «que és sens dubte la pitjor de DAnnunzio» (Barberi Squarotti), de 1892 arriba a la tragèdia final tot integrant-se en el llistat dels finals estereotipats que col·leccionen les escriptores del Naturalisme. A Un bon acomodo i Per lluir, el punt de vista és el de la classe adinerada contra la mentalitat ignorant o picaresca de les classes més baixes, i tots dos relats tenen un contrapunt ideològic a Les estrenes de Nadal, on la voluntat de defensar el sistema social existent és superada per la simpatia cap a la figura del marrec, el qual, gràcies a la seva empenta, obté una beatificació metafòrica per part de la veu narradora. Guapes i lletges i Vella! són reflexions sobre psicologia de lindividu en clau femenina, mentre que Els vestits de la Conchita amplia la perspectiva a lestructura familiar i sense concessions pietoses. Tothom se diverteix!, potser, és un dels contes més reeixits, un joc dramàtic de revelacions narratives que capgiren, amb lapropament de linstrument òptic, la felicitat daltri en un seguit de desgràcies.
En fi, el volum es planteja com el resultat dun calidoscopi humà en què els fragments sigui quina sigui la manera de combinar-los aconsegueixen un resultat final sempre acceptable. Queda, per últim, la qüestió del valor literari que podem donar a aquesta escriptura avui dia. Els més de trenta anys que separen la Història de la literatura catalana més canònica del seu intent de reactualització encara en curs no han comportat canvis substancials als judicis sobre lobjecte estudiat. Així, doncs, en el passat es retreia a Dolors Monserdà un «realisme estereotipat molt proper al costumisme moralitzador» (Antònia Tayadella). En el present, i de forma gairebé telegràfica, sapunta el dit cap a La fabricanta per indicar que «el sentit extern dels costums, les coordenades despai i temps sobre les quals sorganitza lacció i la constant intervenció autorial per aprovar o desaprovar els actes dels personatges allunyen Monserdà del procediment realista» (Enric Cassany). No cal dir que tant luna com laltre crític poden tenir tota la raó. Tanmateix, es fa inevitable que, en llegir-los en seqüència, hi notem una actitud metodològica que es repeteix, un discurs que no avança, una interpretació que arrossega els propis prejudicis. No, no es tracta duna reivindicació de quotes femenines dins del cànon tot i que ja seria dagrair una certa obertura mental, sinó més aviat de la necessitat dallunyar-se dunes línies de lectura preestablertes, de temptejar nous camins per copsar una altra cara de la dimensió històrica de lèpoca: la de la llengua del periodisme que, a lEuropa mediterrània i més enllà, va deixar un espai que recorrerien, amb més o menys perspectiva de gènere, Carme Karr, la Marchesa Colombi o fins i tot Colette. Amb una escriptura que sanava edificant a poc a poc, mitjançant un lèxic ciutadà, una sintaxi senzilla i, sobretot, un ús acurat més aviat, cautelós de la ironia.
En fi, el volum es planteja com el resultat dun calidoscopi humà en què els fragments sigui quina sigui la manera de combinar-los aconsegueixen un resultat final sempre acceptable. Queda, per últim, la qüestió del valor literari que podem donar a aquesta escriptura avui dia. Els més de trenta anys que separen la Història de la literatura catalana més canònica del seu intent de reactualització encara en curs no han comportat canvis substancials als judicis sobre lobjecte estudiat. Així, doncs, en el passat es retreia a Dolors Monserdà un «realisme estereotipat molt proper al costumisme moralitzador» (Antònia Tayadella). En el present, i de forma gairebé telegràfica, sapunta el dit cap a La fabricanta per indicar que «el sentit extern dels costums, les coordenades despai i temps sobre les quals sorganitza lacció i la constant intervenció autorial per aprovar o desaprovar els actes dels personatges allunyen Monserdà del procediment realista» (Enric Cassany). No cal dir que tant luna com laltre crític poden tenir tota la raó. Tanmateix, es fa inevitable que, en llegir-los en seqüència, hi notem una actitud metodològica que es repeteix, un discurs que no avança, una interpretació que arrossega els propis prejudicis. No, no es tracta duna reivindicació de quotes femenines dins del cànon tot i que ja seria dagrair una certa obertura mental, sinó més aviat de la necessitat dallunyar-se dunes línies de lectura preestablertes, de temptejar nous camins per copsar una altra cara de la dimensió històrica de lèpoca: la de la llengua del periodisme que, a lEuropa mediterrània i més enllà, va deixar un espai que recorrerien, amb més o menys perspectiva de gènere, Carme Karr, la Marchesa Colombi o fins i tot Colette. Amb una escriptura que sanava edificant a poc a poc, mitjançant un lèxic ciutadà, una sintaxi senzilla i, sobretot, un ús acurat més aviat, cautelós de la ironia.
Francesco Ardolino
NOTA DEDICIÓ
Del món es va publicar per primera vegada el 1908 (Biblioteca popular de LAvenç) i no es va tornar a publicar íntegrament fins al 1930 (Editorial Políglota). Això implica que Dolors Monserdà va escriure aquest recull de contes abans que lIEC publiqués les Normes ortogràfiques per al català, de Fabra, el 1913, i va morir abans que sen publiqués una edició revisada segons els nous criteris.
El text base és el que va veure la llum en vida de lautora i la nostra tasca dedició ha consistit a regularitzar alguns aspectes lingüístics per apropar-lo al lector actual preservant al màxim, però, la llengua original. En aquesta operació de conservació hem mantingut, per davant de tot, un respecte profund per les construccions sintàctiques i el lèxic de lescriptora perquè són el reflex duna llengua emprada en el context literari, geogràfic i social concret duna època determinada, i aquesta és una de les riqueses que podem oferir al lector davui en dia. Això no treu que haguem hagut de prendre decisions que ens han portat a realitzar certes regularitzacions, dacord amb la normativa actual, o també homogeneïtzacions quan el text original presentava algun tipus dincongruència.
Aquest exercici lhem portat a terme amb lajut dels Criteris de transcripció per a les obres maragallianes (Haidé. Estudis maragallians, núm. 6, 2017), en què sestableix un model vàlid i extensible per a les publicacions dautors de lèpoca prefabriana. En aquest sentit, pel que fa a Del món hem regularitzat:
Ortografia
Els accents.
Les formes antigues com obto en opto, ont en on, reb en rep, troç en tros, etc.
La l·l: ilusions en il·lusions, etc.
El grup oclusiu ch a final de paraula en c: Vich en Vic, etc.
La x de formes com extès per estès i extrany en estrany, etc., així com la recuperació daquesta en formes com estracte per extracte, etc.
La g en la forma sugestiva i derivats, en gg: suggestiva.
La r de la forma prendre i derivats.
El grup ig de despaig en despatx.
Les formes numerals com vintissís en vint-i-sis.
La vacil·lació entre relligió i religió (i derivats) optant per religió, atès que és la forma que apareix amb més freqüència en el text original.
Les formes vaia/vaja apareixen al text sense respondre a cap criteri concret. Hem adoptat la forma vaia als diàlegs i la forma vaja a la narració.
La majúscula de Parenostre i Extremaunció en minúscula.
Els signes dexclamació i dinterrogació, deixant-los només al final (excepte en els casos en què no posar el signe dinterrogació al principi pot dificultar la comprensió de la frase, llarga i sense partícules interrogatives clares a linici, i confondre, així, el lector).
La puntuació de comes, punts i coma, dos punts, en aquells casos en què no salterava el significat de la frase.
Morfosintaxi
Les locucions prepositives i adverbials: desde en des de, en mig en enmig, apenes en a penes, etc.
La preposició ab en amb.
La preposició composta pera en per a (i hem regularitzat els pocs casos en què no sutilitza dacord amb la normativa actual).
Les vocals inicials elidides dels articles després de verb acabat en vocal: tanqui ls ulls en tanqui els ulls.
Hem mantingut, en canvi:
Ortografia
Les formes analisar, tranquil·lisar, etc.
Les palatalitzacions en formes com llumínica.
Les vacil·lacions entre les formes estiu i istiu, res i re, o casi i quasi.
La forma conseguir (i derivats), així com la forma Agna en comptes dAnna.
Laccent diacrític dós en lexpressió fer lós, per tal que la seva manca no indueixi a una pèrdua del sentit de la frase feta, que és fer el beneit.
La cursiva original en paraules com ara noms propis, castellanismes, etc., excepte en el cas de missenyora i orléans (a Els vestits de la Conchita), en què la cursiva és nostra.
Morfosintaxi
Lestructura verb + preposició a + complement directe.
Lestructura al + infinitiu.
La forma plena dels pronoms en posició proclítica. Escrivim, en canvi, la forma reforçada en els casos en què en loriginal apareix la forma reduïda darrere dun verb acabat en vocal: que em penso en comptes de quem penso.
La forma apostrofada de larticle determinat femení singular davant de paraules que comencen amb i o u àtones: limmensitat, lidea.
La preposició composta per a que.
La preposició àtona de en la forma des de + que.
La vacil·lació entre el xacolata i la xacolata.
La nostra intenció és convidar el lector a submergir-se en lunivers i la societat catalana de principis del segle XX, no només a través del contingut daquest recull de narracions que il·lustren un moment concret de la nostra història, sinó també mitjançant la llengua amb què aquestes històries han vingut a lexistència. Perquè la llengua conté tanta realitat com la realitat que explica.
Rosa Oliveros Arasa