Ja a lhora peremptòria, i neguitosa de trobar-se amb tal contrarietat, pensà que lo únic que es podia fer era que la dida que tenia una galant figureta, deixant els nens al cuidado de la noia de les Borges i posant-se sobre dun dels seus vestits bons el davantal blanc de la cambrera, servís la taula, cosa en la que, per fer ja temps que era a la casa, nestava prou ensinestrada. I, una volta salvat aquest inconvenient i acabats dultimar tots els detalls, esperà larribada del marit, el qual, després de canviar el seu paletó per un còmodo batin, sencaminà al menjador sense notar-se que hagués fet esment de les novetats que es manifestaven en el vestuari de la seva muller. Mes, ja posats a taula, davall del potent resplendor de la llum elèctrica i dun seguit de moviments de la pobra Adela, que, tan prompte jugant amb una llaçada de cintes com estirant els plecs de les grosses mànegues, no deixava en pau a la seva hermosa bata de París, el seu espòs, adonant-se, per fi, de la flamant transformació, digué senzillament, quasi irònicament:
Que has de rebre visites aquest vespre, que thas posat tan mudada?
La jove senyora, encara que glaçada per la fredor de la pregunta, tingué esma de fixar els seus ulls en els del seu marit, en els quals, per més fondo que els explorà, no hi sapigué veure cap expressió que es diferenciés de la que habitualment hi tenia; i amb tanta vivesa la ferí aquesta desil·lusió que les llàgrimes li formaren com una mena de nu en el coll; nu que, fent un violent esforç, pogué rompre per confegir les frases duna evasiva resposta.
Amb aquesta impressió, el sopar seguí desanimat. LAdela sincrepava an ella mateixa per la seva ingenuïtat en creure que un vestit pogués fer brollar una mirada; és a dir, una mirada de la potència de què li havia parlat la seva tia; una mirada que pogués revelar les emocions interiors, quelcom de llum psicològica..., quan tot de sobte la germana de la dida, que shavia quedat en una cambra interior de la casa cuidant els nens, sense preocupar-se de si cometia o no cometia una inconveniència, entrà al menjador fent uns grossos alirets per explicar als senyors el susto que li havia donat el noi gran fent-li sortir duna capsa de joguines, petita, petita, un ninot amb cucurulla i unes grosses barbasses el qual, al sortir, li donà un gran cop al nas. I la noia de les Borges, vestida amb el sac i faldilles de color de sang de bou, no nescatimava cap detall; i, balancejant-se dun cantó a laltre, seguia la seva narració amb un enfilall de rialles que deixaven veure, per entremig dels seus llavis vermells i molsuts, dues fileres de dents més blanques que la llet, mentres que els seus grossos ulls negres, brillant amb tota lalegria duna forta i sanitosa joventut, parlaven molt més que la seva llengua pel damunt de ses galtes massisses i rodones, cobertes del ros envellutat del préssec a punt de collir.
LAdela, que estava asseguda enfront del seu marit, el mirà temorosa dels renys que anaven a eixir de sa boca dhome refinat enfront daquella falta de respecte, però, en lloc de trobar-se amb el regany que temia, se trobà amb una mirada plena de fosfòriques lluïssors, dintenses irradiacions, de delitós embadaliment; amb una mirada de tan parladora potència, que en un mateix instant conseguí encendre amb el carmí de la vergonya el rostre de lhonrada muntanyesa i asclar amb la destral dun dolor jamai sentit el cor de lenamorada esposa.