El primer dissabte que és a la casa, la senyora li diu que a lendemà se llevi una hora abans que els altres dies per anar a missa. LAssumpta queda sobtada. Des de que és a Barcelona ningú nhi ha parlat mai danar a missa... Casi, casi ni sen recorda de quan, criatura, hi havia anat al poble! I per què hi ha danar, a missa...? Oi! I amb tantes i tantes males coses que nha sentit dir de les iglésies i dels capellans! I per això perdria una hora de dormir? Com ne va tan sobrera!
Per altra part, la senyora, així que ha donat lordre, no es cuida pas denterar-se de com sha complert, ni de la doctrina que sap la seva serventa. El catecisme no és cap cosa que li puga ensenyar de planxar, ni darreglar mobles, ni de bregar amb criatures! Pobra senyora! Prou feina té en fer visites i en rebren; en seguir modistes; en assistir a teatres i diversions; en fi, en viure com li pertoca a la seva posició.
Malgrat lo que treballa, lAssumpta està contenta: li agraden força totes aquelles coses boniques que la rodegen; i ja guanya quatre duros cada mes, i sovint pot enviar algun diner als seus pares i comprar-se vestits fets a la moda; i si bé la senyora, com més temps fa que té la noia a casa seva més crida i renya, el senyor li parla amb força manyagueria sempre que sescau a trobar-se a soles amb ella. El dia de Nadal fins li ha donat dos duros damagat de sa muller. A lendemà li parla de coses estranyes... LAssumpta sel mira de cap a peus, com si per primera vegada el veiés, i el troba vell i lleig. Què sha pensat aquell senyor que li pot ser pare...?
Sobtadament, lamo sha tornat més exigent i renyador que la mestressa i, sense saber com, lAssumpta es troba al carrer.
Ara ja ha vist cases boniques, i abans de llogar-se vol que laspecte del pis li agradi; i el noviciat que passà per les tendes dels arrabals ara el fa en les cases bones del centre de la ciutat, en les quals ella passa de luna a laltra com la papallona que entra pel balcó que dona al carrer i surt per la galeria que cau sobre el jardí sense que ningú dels que viu a dintre se preocupi de saber on anirà, ni lo que es tanca dins daquell capet tan xic; mentres que ella, amb els seus ullets tafaners, veu tot un món dividit per envans recoberts amb papers daurats, i mobles bonics, i dones que es vesteixen amb trajos hermosos i joies esplèndides. Oh! Que en veu, que en sent i que en sap de coses amagades als de fora, que an ella li són ensenyades en els més petits detalls, en les més fondes intimitats!
I lAssumpta ja té divuit anys; i al mirar-se al mirall troba que la seva figura és atractiva i sa cara agraciada; i, amb la costum dajudar a vestir senyores i senyoretes també nha après força de vestir-se ella. I per si aquest gust li fos desconegut, la senyora, que no sha preocupat mai dencarir-li limportància del vestit de lànima, li exigeix que es presenti amb un habillament que faci goig, amb un vestit negre que modeli bé la figura, un davantal blanc amb tiretes brodades, un collet planxat amb llustre que afavoreixi la cara, un pentinat que li escaigui. I tan i tan bé li escau que el senyoret, el fill de la casa, no sen sap pas estar de dir-li, i el senyoret no és pas vell i lleig com aquell amo que li va fer por en la primera casa de senyors on va servir. És jove, ben plantat, vesteix amb una elegància que la noia, per la costum del viure junts, ne pot apreciar tots els detalls; sap dir coses molt boniques i les hi diu an ella, que des de que és al món ningú les hi ha dites mai; i la senyora crida i renya amb motiu o sense; i les senyoretes, sovint, molt sovint per qualsevulga cosa, li fan sentir el pes de la seva superioritat; i si bé en algun moment de jovenívola expansió enraonen amb ella, la conversa no va mai dirigida a sondejar el cor de la serventa, a enaltir els seus sentiments o la seva consciència, que dorm inconscient, atrofiada, ignoranta de les ensenyances de la religió, de la moralitat, del dever... I el senyoret parla, parla amb voluptuoses suavitats; i la serventa, que si no sap re de lo que saben les senyoretes de la seva edat sent com senten elles, cau i rodola fons, molt fons, fins a labim; mentres el món senyoril, que exigeix virtuts que no sha cuidat mai de que florissin, parla, amb auster catonisme, de lo molt pervertit que està el servei...
LA MIRADA
A la distingida Sra. D. Clotilde Casanovas, Vda. de Cornet
Assegudes en còmodes butaques al costat dun balcó amb vistes al Passeig de Gràcia, conversaven íntimament dues senyores: jove, duns vint-i-sis anys, la que per son habillament pareixia ser la mestressa de la casa; de quaranta i tants la que, embolcallada amb llarg abric de seda folrat de pells i coberts els agrisats cabells amb eleganta toca de vellut, havia anat a visitar-la.
La jove enraonava i plorava alhora; la de mitja edat, escoltant-la amb manifesta atenció, de tant en tant la interrompia amb qualque pregunta seca i breu, que era contestada amb ploroses afirmacions per laltra.
De sobte, la dama de labric de pells consultà el seu rellotget dor i, prenent aire daixecar-se, digué:
Sí, sí, tot això no és pas de bona llei; però, què hi vols fer? Els homes! Els homes!
Què hi vull fer? repetí la senyora jove, amb els ulls encara espurnejants pel plor. Per això li he contat, perquè vostè mho diga, perquè morienti amb la seva experiència del món i de la vida. A la mamà no li he volgut dir res perquè la pobra, amb la seva poca salut...
Malegro de que hagis tingut tant enteniment. El disgust que li donaries tampoc taliviaria del teu...
Bé, però, a vostè què li sembla que tinc de fer?
Què has de fer? Ai, filla! És ben difícil de donar-te consells que tampoc no seguiries.
I per què no els seguiria?
Perquè és més fàcil el receptar que el prendre. I com jo no puc posar damunt de la flama del teu sentiment el glaç de la meva experiència, tot lo que et diga ha désser temps perdut.
Això vostè ho diu... De totes maneres no li costa res de provar-ho.
Temps perdut, Adela, temps perdut! Per regla general la justesa dels consells tan sols se regoneix quan ja és tard per a seguir-los. Recordat dels que vaig donar-te amb motiu del teu prometatge, que jo mai tel vaig aprovar. Bé prou que tho deia que en Ricardo no era el teu pendant! Tan alegre, tan lleuger, tan despreocupat! Ja era de preveure que, passat més o menos temps... Bé, no thas pas de desconsolar per això. Després de tot, amb lo que mhas contat se veu bé que estàs en linterregne dels símptomes: per ara no hi veig la malaltia; per més que, si ja fos declarada, hi hauria ben poca cosa a fer!
Bé, però ara..., en això, en aquest interregne que vostè en diu dels símptomes... Oh, per Déu, tia, diguim lo que vostè faria en el meu lloc!
Oh! Oh! Lo que jo faria! exclamà rient amb aire irònic la dama de labric de pells. Doncs mira: jo, ara com ara, amb els meus anys i amb limpertinent i mal geni que sha tornat el teu tio, me naniria a casa, diria a la cuinera que reforcés amb vi de Jerez el rostit del dinar; invitaria a la Guadalupe, que sempre té una dotzena dhistòries picantes de gent coneguda per a contar, que vingués a esgranar-les tot fent-me companyia al palco; me vestiria amb el darrer traje que mhan portat de París; escoltaria, o no escoltaria, lòpera, i me naniria al llit molt contenta de que ningú vingués a interrompre la quietud del meu repòs...
Oh! Oh! Lo que jo faria! exclamà rient amb aire irònic la dama de labric de pells. Doncs mira: jo, ara com ara, amb els meus anys i amb limpertinent i mal geni que sha tornat el teu tio, me naniria a casa, diria a la cuinera que reforcés amb vi de Jerez el rostit del dinar; invitaria a la Guadalupe, que sempre té una dotzena dhistòries picantes de gent coneguda per a contar, que vingués a esgranar-les tot fent-me companyia al palco; me vestiria amb el darrer traje que mhan portat de París; escoltaria, o no escoltaria, lòpera, i me naniria al llit molt contenta de que ningú vingués a interrompre la quietud del meu repòs...
Oh, Déu meu! I quines coses que se li ocorren! Però ara no es tracta de lo que vostè faria als seus anys, sinó en els meus!
Ah! En els teus! Doncs mira: en els teus me canviaria tot seguit aquest pentinat tan llis, i que testà tan malament a la cara, per un que fos una mica més comme ça; me trauria aquest vestit de llana fosca, que et fa semblar una mademoiselle de companyia de casa cursi, per un deshabillé més chic, més a lordre duna dona de la meva condició, me canviaria aquests prosaics borseguins negres per un calçadet blanc; deixaria caure un petit ruixat dextracte de violetes pel damunt de la meva persona i, sobretot, això: a larribar el meu marit no em descuidaria de mostrar-li, en lloc daquesta cara traspostada que et posa deu anys a sobre, una carona alegre, riallera, per listil de la que feies quan ensenyaves a les teves amigues lanell de prometatge!
Ai, tia! I vol dir que...?
Oh! Tot això ni vol dir ni pot resoldre res; però lo que sí tasseguro és que, amb sols la mirada que sorprenguis en els ulls del teu espòs, coneixeràs tot seguit si el mal té encara remei o si, per tranquil·litat teva, te caldria més saltar en un instant els anys que et separen dels meus per a buscar, filosòficament, lorientació de la teva vida en els rostits ruixats amb Jerez , les converses picantes, les diversions mundanes i els sons tranquils.
* *
*
Quan per darrere del reixat store que cobria els vidres del balcó lAdela vegé arrancar els cavalls que tiraven lenxarolat cupé on acabava de pujar la seva tia, se dirigí a la cambra vestidor i, col·locant-se enfront del mirall, donà una inquisitorial mirada a la seva persona.
Feia temps, molt temps, que la jove senyora no shavia mirat amb la minuciositat que ho feia en aquell moment. Esposa enamorada i mare de tres fills, havia concentrat tots els seus afanys, totes les seves aspiracions, als goigs i cuidados de la família, preocupant-se molt més dels models de vestidets pels seus infants que dels trajos i usos que la vertiginosa moda renovava a cada instant al seu entorn. Per ella..., per ella amb lo necessari nhi havia prou. No tenia pretensions de fixar latenció de ningú: amb agradar al seu marit quedaven complerts tots els seus desitjos. I el seu marit... Sí, sí: fins allavores, és a dir, fins feia poc temps, tot li havia semblat en ell natural i correcte; però ara, des dalguns mesos an aquella part, apareixia un bon xic canviat. Malhumor, concentració, desviament, indiferència... ¿Aquesta conducta era ineludible llei del curs de lestat matrimonial, o era que en realitat el seu marit no lestimava...?
An aquesta idea, el cor de la jove senyora shavia encongit amb tal força que li semblà sentir el rosec més crudel que es pogués sofrir en la vida; i, amb la necessitat de cercar consol i consell, ho havia explicat a la seva tia, la qual, amb el seu fred escepticisme, com una cosa naturalíssima, més semblà decantar-se a accentuar que a desvanèixer els seus recels. Ni mai que nhi hagués parlat! Ella ho havia fet creguda de que la tranquil·lisaria, de que posaria sobre els seus dubtes una contundent negativa, i linquietud en què lhavia deixada li produí un desassossego que en un instant tingué el poder dennegrir tot lo que la rodejava. No, no: la seva tia no lhavia pas tranquil·lisada. Sort que a la fi, com a dona de societat i dexperiència, li havia indicat un plan; i un plan que podia produir una mirada que acabés amb els seus dubtes; una mirada que li revelés lo que tan dolorosament la tenia inquieta. Sí, sí: potser nhavia fet un xic massa en parar tan poc esment en el seu vestir! La veritat era que en aquell instant, al mirar-se al mirall suggestionada per un nou eixam de pensaments que per primera volta fosforejaven per la seva pensa, se trobà ben poc atractiva amb aquell vestit fosc i aquell pentinat sense cap gràcia...! I la seva tia ja lhavia sermonada altres vegades. No és pas possible desviar-se de les corrents, i més amb els gustos del seu marit. Un home tan a la moda, un home al qual el món calificava de refinat. Sols que ella shi trobava tan bé, tan al seu gust, amb aquella senzillesa casolana!
Mes, ja hi estava ben resolta a canviar de procediment; i si amb la sola mortificació (que tal li semblava ocupar-se de la seva persona) conseguia esbargir aquell malestar, aquella preocupació que la tenia corpresa, alcançant del seu marit una mirada en la que hi vegés lesperança de tornar a ésser lo que havia sigut per ella, cap sacrifici li semblaria prou gran.
I amb aquests pensaments lAdela regirà el seu guarda-robes per a trobar un vestit que respongués a les seves noves aspiracions.
La feina fou un xic difícil: els vestits de carrer no servien i sigué precís recórrer a les robes dalguns anys enrere per trobar-hi una bata blanca que, pels molts adornos que tenia, mai havia trobat el moment prou oportú per posar-se-la. Era tan extremada, tan guarnida! Ara se la posaria i, si conseguia el fi proposat, ja sen procuraria daltres.
Encesos els llums del lavabo, la jove senyora començà la tasca de la seva toilette. Ondejà els seus cabells castanys i els pentinà amb aire més modern; destapà capses i ampolles de perfumeria que estaven per encetar i, estrenyent un bon xic els cordons de la cotilla, se posà la bata blanca. Per més que aquesta ja feia quatre o cinc anys que era feta la seva tia, que era senyora de molt bon gust, li havia portada com a present en un dels seus freqüents viatges a París i les robes de casa no passen de moda com les de carrer, fou lo cert que la bonica figura de lAdela restà tan elegant com distingida sota el gran plec Wateau de lespatlla i dels guarniments en el coll i delantero, fets amb graciosos escarolats de glaces i cintes.
La gentil senyora quedà encantada de la seva obra.
Verament semblava més jove, i sa cara de línies fines, amb sa sonrosada blancor i sos hermosos ulls negres, dels quals sen desprenia un dolç mirar, havia aumentat visiblement els seus naturals encisos. La transformació era tan manifesta que lAdela no dubtà ja de que aquesta li atrauria la mirada de què li havia parlat la seva tia. Mes, com satansava lhora de la prova, amb el seu bon criteri pensà que, amb major motiu que els demés dies, tenia de cuidar de que tot lo de la casa estigués en harmonia amb el seu vestit nou i, ja en aquest punt, recordà amb esglai que tenia cambrera nova, una germana de la dida, que li havia arribat aquella mateixa tarda del poble de les Borges, tan estrafalàriament vestida amb un sac i faldilles de cretona de color de sang de bou amb pics grocs, i un cap amb unes estuferes que semblava que no havien sentit mai el pas de la pinta espessa, que no hi havia manera de pensar en que aquell vespre pogués servir la taula, perquè el seu marit era intransigent en el vestuari i bona presentació del servei.
Ja a lhora peremptòria, i neguitosa de trobar-se amb tal contrarietat, pensà que lo únic que es podia fer era que la dida que tenia una galant figureta, deixant els nens al cuidado de la noia de les Borges i posant-se sobre dun dels seus vestits bons el davantal blanc de la cambrera, servís la taula, cosa en la que, per fer ja temps que era a la casa, nestava prou ensinestrada. I, una volta salvat aquest inconvenient i acabats dultimar tots els detalls, esperà larribada del marit, el qual, després de canviar el seu paletó per un còmodo batin, sencaminà al menjador sense notar-se que hagués fet esment de les novetats que es manifestaven en el vestuari de la seva muller. Mes, ja posats a taula, davall del potent resplendor de la llum elèctrica i dun seguit de moviments de la pobra Adela, que, tan prompte jugant amb una llaçada de cintes com estirant els plecs de les grosses mànegues, no deixava en pau a la seva hermosa bata de París, el seu espòs, adonant-se, per fi, de la flamant transformació, digué senzillament, quasi irònicament: