Yewande Omotoso
LA VEÏNA DEL COSTAT
Traducció dÀfrica Rubiés Mirabet
Títol original: The women next door
Autor: Yewande Omotoso
Primera edició ebook: novembre 2020
Copyright © Yewande Omotoso 2016
First published as The Woman Next Door by Chatto & Windus, an imprint of Vintage. Vintage is part of the Penguin Random House group of companies
© de la traducció: Àfrica Rubiés Mirabet
© de ledició: Editorial Les Hores S.L.
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Correcció: Maite Puig, Manuel Gómez Poyato i David Sempere
Maquetació: Dan Monells
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
LA VEÏNA DEL COSTAT
Per a lEmily Doreen Verona Atherley i en
Percy Leroy Rice
Per a lAjjibabi Daramola Oladumoye i en
Gabriel Omotoso Falibuyan
La paret és allò que els separa, però també és
el seu mitjà de comunicació.
Simone Weil, La pesantor i la gràcia
U
LHortensia havia agafat el costum danar a caminar quan en Peter es va posar malalt. No al començament de la malaltia, sinó més endavant, quan el seu estat va empitjorar i estava enllitat. Va ser un dimecres. Sen recordava perquè el dimecres era el dia que tenia lliure en Bassey, el cuiner, i a la nevera hi havia medallons de xai dins dun tàper, que shavien descalfar al forn de convecció abans de menjar-sels acompanyats de verdures darrel regades generosament amb oli doliva. Però no tenia gana. La casa se li feia petita, cosa que semblava impossible donat que era un habitatge de sis dormitoris, però tanmateix...
Vaig a passejar! havia cridat lHortensia des del peu de lescala.
Segons les infermeres, no el podia deixar sol, però lHortensia desdenyava tant les infermeres com les seves opinions. Tampoc veia la necessitat de trucar a la porta per dir a en Peter que sortia; shavia convençut a si mateixa que el sentit de loïda del seu marit, contràriament a la resta del cos deteriorat, estava intacte, i que era capaç de sentir-la, fins i tot enterrat sota una pila de mantes, travessant la porta tancada del que ella anomenava «la infermeria», baixant les escales i sortint per la porta principal que ella havia tancat rere seu. LHortensia va obrir la portella que donava a la vorera, va mirar amunt i avall per la Katterijn Avenue i va girar a la dreta, en direcció al Kopje.
El Kopje era un petit pujol aïllat enmig del que, daltra banda, era un paisatge totalment pla. Era el lloc més obvi on anar, aquella primera vegada i cadascuna de les següents. Com que no era jove ni estava gaire en forma, resultava important per a ella (especialment per a la cama fumuda) que el pendent fos gradual perquè no se li fes massa feixuc, però suficientment pronunciat per obtenir una sensació de triomf cada cop que arribava fins al cim. LHortensia era menuda i feia unes passes petites. Amb els anys, li costava més caminar, però quan era més jove, entre que era baixeta i que es movia amb nervi, generalment la confonien amb una nena, almenys de lluny. Els cabells, negres i arrissats, tallats arran del cap, tampoc contribuïen que semblés adulta. Tanmateix, si te la miraves de prop, no hi havia res dinfantil en els pòmuls aguts, en la cara fosca i seriosa i en els ulls marrons.
Quan arribava a dalt del Kopje, a lHortensia li agradava caminar a latzar entre les herbes i les botges. Duia les botes dexcursió, i li agradava sentir com les soles cruixien en el terra irregular. Però aquella primera vegada tot això havia estat una sorpresa. En general, lHortensia no acostumava a gaudir de la natura, però ara, tan vella i amb més de seixanta anys de matrimoni fracassat al seu darrere, aquest acontentament era precari: qualsevol cosa el podia alterar.
A lesplanada del cim del Kopje hi havien plantat vinya, que ara creixia sense control, i alguns pins esparsos. Hi havia un caminet que travessava lherbassar i que, tot i que semblava cuidat, a lHortensia li feia lefecte que era un tros de terra oblidat. Tot just quan shi havia començat a interessar, de seguida es va fixar que els nens del barri no hi jugaven, i que els adults de Katterijn semblava que aplanessin el turó amb la mirada, com si no existís.
Poc temps després de començar a pujar al Kopje per fugir dun home moribund, per donar-li espai, perquè es morís més de pressa, per respirar aire fresc, no sabia ben bé per quina daquestes coses una daquelles velles maniàtiques de lAssociació de Veïns va esmentar lindret; de fet, el va fer aparèixer a lordre del dia. Les reunions de lAssociació de Veïns de Katterijn solien fer molt de rebombori sobre coses quotidianes; els membres treien el suc dels detalls més innocus per tal de passar-se com a mínim una hora cadascun parlant de les diverses menudeses que havien viscut dençà de lúltim cop que shavien reunit.
El Kopje també va suposar una sorpresa, ja que lHortensia havia arribat als vuitanta-cinc anys sense haver experimentat encara lenergia meditativa que proporciona una acció tan simple com caminar. Per què no ho havia descobert abans?, es retreia a si mateixa. Però ara que en Peter se nhavia anat gairebé del tot, tenia tot el sentit del món haver fet aquesta troballa i passar-se moltes hores caminant sense resistir-se a lestat contemplatiu que li provocava, a levocació del passat, a lexploració. LHortensia havia adquirit una gran habilitat per esquivar precisament tot això. Al llarg de la seva vida, havia ocupat el temps amb la feina i, a canvi, la seva empresa, House of Braithwaite, li havia fet guanyar molts diners i, en determinats cercles exclusius (especialment a Dinamarca), shavia fet cèlebre entre els dissenyadors dinteriors i els estudiants de disseny tèxtil amb posat de cultureta modern.
Abans del Kopje, els records eren com boles de foc instal·lades al centre del lòbul de cada orella. El seu metge de Nigèria li havia dit que era tan sols una cefalea, però no es tractava daixò, sinó dun cas simple de ressentiment, i lHortensia va descobrir que si procurava no fixar-se en allò que li feia venir certs records, no era feliç però tampoc patia tant. I al cap de molts anys, quan va descobrir el poder que li proporcionava caminar, va esbrinar que si recordava les coses mentre estava fent aquesta activitat, la situació era molt més suportable. Podria ser perquè, mentre pensava cap enrere, vers el passat, simultàniament es desplaçava també cap endavant en un espai ampli, obert, sense restriccions? La veritat era que caminar no feia que els records fossin més dolços, sinó més aviat plens de ràbia. Per sort, com que al Kopje no hi havia ningú, lHortensia es podia permetre cridar sense que la molestés cap altre ésser viu, tret dalguns esquirols i, segons semblava per les muntanyetes de sorra, un niu de formigues.
Katterijn era un enclavament que consistia en unes quaranta cases dins làrea suburbana de Constantia, a Ciutat del Cap. Els propietaris no vivien tots allà mateix, sinó que molts eren europeus que llogaven la seva propietat i presumien de casa de vacances a lÀfrica quan es reunien per sopar. Originalment, la finca era una explotació vitivinícola. Quan lHortensia i en Peter shavien mudat a Sud-àfrica, lagència immobiliària els havia explicat amb pèls i senyals la magnífica història de Katterijn, que es remuntava a finals del segle xvii. Un holandès que es deia Van der Biljt (lHortensia trobava que era un nom impossible de pronunciar) havia visitat el Cap com a convidat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Dins la Companyia, la corrupció estava a lordre del dia, i Van der Biljt va formar part a contracor dun equip de persones que van enviar els directors per controlar tant desordre. Aquell terreny va ser el regal que li van fer per endolcir-li el tracte i per animar-lo perquè shi instal·lés un cop acomplerta la missió, si així ho desitjava. Això és el que va fer, i va acabar fent ús de la terra per produir vi, a més de fruites i verdures. Es deia que Katterijn era el nom de la seva amant, una concubina esclava, tot i que segons altres opinions (més interessades a forjar una història del veïnat menys escandalosa) insistien que la Katterijn era la seva filla. Però què passava amb els esclaus?, havia preguntat aleshores lHortensia, perquè en aquella època ja tenia la tendència a provocar que la gent se sentís incòmoda. La dona de lagència no sabia res dels esclaus de Katterijn, així que es va posar a parlar de la meravellosa vista de la muntanya de la Taula.
Era lany 1994. Sud-àfrica va celebrar eleccions i va córrer la sang. Els Estats Units van ser el país amfitrió de la Copa del Món, i Nigèria va guanyar Bulgària per 3 a 0. En Peter, que ja estava malalt, ja no sentusiasmava per res, tret del futbol. I mentre els jugadors colaven la pilota entre els pals de la porteria, el president de Nigèria, elegit democràticament, va ser detingut. Lany anterior ja shavien anul·lat unes eleccions perfectament legals. LHortensia i en Peter van decidir llavors anar-sen de Nigèria. Després del clima constantment càlid, no tenien gaires ganes de tornar al fred dAnglaterra, així que Sud-àfrica, amb una nova democràcia, uns estius llargs i uns serveis mèdics de primera, era una garantia que, a mesura que la malaltia den Peter anés progressant, tindria les millors condicions de vida possibles. Quan es van instal·lar a la seva nova llar, lHortensia es va adonar que era lúnica persona negra que vivia a Katterijn en qualitat de propietària. Li feien fàstic lentorn i lalta burgesia blanca que hi vivia, constantment protegida, i en els moments més foscos de la seva vida privada, també sentia fàstic envers ella mateixa.
Malgrat la seva bellesa, Katterijn va resultar ser un lloc lleig i, per acabar-ho dadobar, lHortensia va ser incapaç desbrinar-ne el perquè. Com que no li agradaven les incerteses, va preferir no fixar-se en les coses boniques; daquesta manera, sestalviava haver-se de plantejar lenigma de per què una cosa aparentment atractiva era capaç de provocar-li tant de fàstic. Les cases eren blanques i verdes, amb amplis espais enjardinats on hi havia plantats arbustos, flors i gespa, tot plegat un lloc daspecte silvestre però perfectament polit. Els jardins semblaven haver brotat espontàniament tal com eren, exceptuant el fet que no havia estat així, sinó que semblava més aviat que formessin part dun quadre, amb branques que creixien, es recargolaven i sinclinaven duna manera predeterminada. Senzillament, els katterijnencs havien arribat a dominar un passatemps popular que consisteix a fer passar una cosa pel que no és. Però quan lHortensia va arribar a aquesta conclusió, ja estava massa cansada per tornar a canviar de residència. I a més, es preguntava si, tal vegada, aquest indret no era precisament fet a la seva mida.
LAssociació de Katterijn es reunia un cop al mes. Tal com lHortensia ho tenia entès, lhavia creat una tal Marion Agostino, que, casualment, també era veïna seva, una dona desagradable que a lHortensia no li queia gens bé. És clar que, en general, a lHortensia no li queia bé la majoria de gent. Va descobrir lexistència daquestes reunions de manera accidental, poc després darribar a Katterijn. No li havien explicat que, com a propietària, tenia tot el dret a perdre el temps amb els altres membres de lAssociació; dalguna manera, la informació no li va arribar. En aquella època, lHortensia va arribar a pensar que aquesta omissió no era producte de cap oblit, sinó un acte deliberat, i era summament fàcil deduir que aquest greuge es basava en el color de la pell. Armada amb aquesta informació, lHortensia va fer el petit recorregut fins a la casa de la Marion i va prémer el timbre de lintèrfon.
Soc lHortensia James, la veïna daquí al costat.
Labsència de detalls de benvinguda per part de la seva veïna o de la resta de residents del barri no lhavia ofès; no havien vingut a Katterijn per fer amics, una cosa de la qual tant ella com en Peter havien prescindit durant gran part de la seva vida.
Un moment, que aviso la senyora va fer una veu incorpòria.
LHortensia va arrambar el colze a la paret.
Digui? Aquesta devia ser la Marion.
Soc lHortensia, la veïna del costat.
Sí?
Va ser en aquell moment que lHortensia va comprendre que no la convidarien a entrar. Aquell menyspreu la va amoïnar una mica, però ho va deixar córrer perquè no era important.
Vindré a les reunions. No havia de sonar com si estigués demanant permís. Les reunions de lAssociació.
Vaja, no sabia que vostès fossin propietaris.
LHortensia encara escoltava laltaveu del porter automàtic com si fos una captaire.
Doncs sí, ho som.
Ah, vaja, devia estar confosa. I... lHortensia va arribar a sentir pràcticament com la Marion feia marxa enrere aquell senyor és el seu marit? Més que una pregunta, semblava que la renyés.
Qui, en Peter? Sí. Això tampoc va sorprendre lHortensia. Shavia enamorat dun home blanc al Londres dels anys cinquanta. En moltes ocasions els havien demanat que confirmessin el seu festeig, que aportessin alguna prova que tenien una relació, que justifiquessin el seu amor. Al cap dun any destar junts ja ho tenien per la mà. Sí, en Peter és el meu marit.
Ja ho veig.
Enmig de la pausa de silenci, lHortensia va suposar que la Marion estava pensant, planificant amb cautela el moviment següent, preparant un altre assalt, però en lloc daixò va sentir un sospir, i va anar de poc que lHortensia no es perdés les explicacions sobre la reunió següent. La Marion fins i tot li va donar pistes sobre la manera de vestir, com si li fes un regal de comiat.
A les reunions anem força arreglats, senyora James. Seguim unes normes de decòrum rigoroses. Com si es pensés que la dignitat fos quelcom que lHortensia encara no hagués après.
Les reunions semblaven haver estat creades amb lobjectiu de vigilar el veïnat: controlar «certs elements», segons havia explicat a lHortensia la bibliotecària local. Quina bajanada, va pensar, una reflexió que aviat va quedar justificada després dhaver assistit a unes quantes sessions. Les reunions eren la mostra duna transcendència inexistent. Hi havia unes dones velles amb les seves perruques, les seves ungles pintades, el pintallavis que sescorria avall pels llavis arrugats, unes dones blanques riques, velles i espantades que feien veure que tenien alguna importància en lordre natural de les coses. LHortensia hi anava perquè eren divertides, fent petar la xerrada amb vehemència sobre qüestions totalment irrellevants. Li agradava pensar que se nestava fotent, però la veritat era que això lajudava a passar lestona i a distreures dallò que hi havia més enllà de la reunió.