Les reunions semblaven haver estat creades amb lobjectiu de vigilar el veïnat: controlar «certs elements», segons havia explicat a lHortensia la bibliotecària local. Quina bajanada, va pensar, una reflexió que aviat va quedar justificada després dhaver assistit a unes quantes sessions. Les reunions eren la mostra duna transcendència inexistent. Hi havia unes dones velles amb les seves perruques, les seves ungles pintades, el pintallavis que sescorria avall pels llavis arrugats, unes dones blanques riques, velles i espantades que feien veure que tenien alguna importància en lordre natural de les coses. LHortensia hi anava perquè eren divertides, fent petar la xerrada amb vehemència sobre qüestions totalment irrellevants. Li agradava pensar que se nestava fotent, però la veritat era que això lajudava a passar lestona i a distreures dallò que hi havia més enllà de la reunió.
Tanmateix, hi havia vegades que les reunions passaven de ser divertides a ser ofensives: en una ocasió, una parella de negres va venir a viure a Katterijn i va llogar un dúplex, no a lavinguda principal sinó en un dels carrers secundaris. Tenien dues criatures. Un veí, un home vell amb tan sols una dent que tenia cara de mala llet, es va queixar que els nens li remenaven la bústia, i la qüestió va sortir a lAssociació. Segons ell, els nens havien carregat contra la bústia i ho havien regirat tot. Com ho sabia?, que ho havia vist personalment? No, però quan baixava lesglaó de la veranda, lstoep, per anar a recollir el correu, en sentia lolor, coneixia perfectament lolor que feien els nens morenos. Hi havia alguna manera de posar fi a les molèsties?, va implorar. LHortensia va deixar anar un parell de renecs i sen va anar de la reunió. I com si el cel hagués sentit la súplica daquell home, les seves tribulacions es van resoldre, perquè al cap de poc es va morir.
Tanmateix, lHortensia sempre acabava tornant a les reunions. Per riure-sen, per fer-los veure que eren uns hipòcrites, per fer alguna cosa.
LHortensia es va mirar el rellotge. Habitualment, hi assistien més o menys unes deu persones, deu dels aproximadament trenta propietaris. Aquest vespre nhi havia dotze i totes eren dones, totes de més de seixanta anys i totes blanques. Això era Katterijn. Les reunions eren en general avorrides, però aquesta vegada semblava que estigués a punt de passar una cosa important. «Crucial», era la paraula que havia emprat la seva veïna Marion.
Bona nit lHortensia va saludar secament la llunàtica bibliotecària de qui en aquell moment no recordava el nom.
Hortensia, que bé que hagis vingut. Avui és crucial.
Era com si aquesta paraula lhagués posat en circulació la Marion en alguna mena de comunicat. Certament, hi havia un ambient dexcitació. Com sempre, lHortensia es va asseure en una cadira prop de la porta. Ho feia expressament per recordar a qualsevol que es dignés fixar-se en ella que si li donava la gana fotria el camp tranquil·lament. Bé, tots els assistents eren lliures danar-sen, però per a lHortensia era especialment important que la resta sabés que ella seria la primera a fer-ho.
Bona nit, senyores! Semblava com si la Marion Agostino es tragués les paraules directament del nas. El seu somriure lluïa un vermell massa vermell per a una pell tan blanca, va pensar lHortensia, expressant el seu desgrat gestualment i confiant que la resta de gent se nadonés. La reunió davui és especialment crucial.
Un estremiment va recórrer lestança, embolcallat en una barreja de fragàncies de Yardley, dAnaïs Anaïs i de pólvores de talc. De vegades, lHortensia tenia lesperança que aquelles dones fingien com ella, que venien pels mateixos motius, encara que fos en secret. Que no venien per discutir sobre les reixes que sempre quedaven obertes, les piles de totxos que havien deixat els obrers, les tanques que shavien de podar o aquells tres pressupostos que shavien de comparar. Que venien per la promesa dalguna cosa que fos feliçment avorrida, que no representés cap amenaça i que els permetés passar el temps, acostar-se a la mort, arribar al final. Després de viure durant tants anys massa anys lHortensia volia morir. No tenia cap intenció de llevar-se la vida, però almenys li quedaven aquelles reunions de lAssociació de Veïns de Katterijn que, lentament, anaven tocant les hores que faltaven.
Comencem?
LHortensia es va fixar que la Marion allargava el coll rabassut i entrellaçava els dits per damunt duna carpeta de paper kraft amb un rètol en què, de manera oficiosa, posava (amb una elaborada cal·ligrafia feta amb plantilla) «Dossier Reunions AV Katterijn». El fet que es tractés de la mateixa carpeta atrotinada que shavia fet servir durant tots i cadascun dels vint anys en què lHortensia havia estat matant laranya en aquelles reunions demostrava fins a quin punt era inútil tot plegat.
Sí, tenim una qüestió inajornable, però primer de tot magradaria tractar dels punts que van quedar pendents en lúltima reunió...
Com sempre, la Marion no feia més que donar voltes i més voltes al problema. Marion el Voltor. LHortensia va passejar la mirada al voltant de la taula. Estaven criticant un dels gronxadors del parc que hi havia just al costat de la carretera principal que anava fins al centre de la ciutat. Hi havia un grup de rodamons que nhavien pres possessió, i shi veia roba estesa aprofitant les barres del gronxador. També shi sentien pudors. Algú va decidir que el missatge havia darribar a oïda de lAjuntament. També hi havia un grup darbres que tapava la vista de la muntanya de la Taula a un veí, però resultava que els havia plantat làvia de no sé qui, i etcètera.
Molt bé, doncs som-hi.
La Marion es preparava per a la gran escomesa. Portava el cabell tenyit dun color esvaït per tal damagar el fet que ja duia més de vuitanta anys a sobre. En una reunió, lHortensia va sentir la Marion referint-se a si mateixa com si tingués seixanta anys i escaig, i aleshores li va faltar poc per ennuegar-se amb el roibos tebi que estava prenent.
... I finalment, senyores, anem al punt més important del dia. No estic segura de si en teniu coneixement. De fet, lúnica raó per la qual jo me nhe assabentat és perquè la meva neta més gran, ja sabeu, la que està estudiant Dret Doncs la qüestió és que han publicat un avís de reclamació de terres a Katterijn. Lavís ha aparegut a la Government Gazette, i lha publicat... la Comissió de Reclamació de Terres.
Què és això? va preguntar la Sarah Clarke.
La Sarah era laltra persona de lAssociació capaç dinterrompre la xerrameca constant de les reunions. Era la xafardera del barri, però ara es trobava en la situació poc habitual dhaver de preguntar, ja que hi havia poques coses que sescapessin al radar de la Sarah Clarke.
És la... comissió... que tracta de reclamacions de terres i coses així.
LHortensia va fer un posat de desdeny. No és que li interessés gaire el tema, però naturalment sabia qui era la Comissió de Reclamacions i què feia, així que els va explicar que es va constituir als anys noranta per restituir la terra als desnonats per lapartheid. La Marion li va clavar una mirada assassina mentre remenava en la carpeta dels nassos.
Aleshores en va treure un mapa de Katterijn que va desplegar al centre de la taula, mirant-se el paper amb una veneració que lHortensia no li havia vist mai.
La Comissió de Reclamació de Terres, Sarah, té el nom que té per alguna raó. I ara es va incorporar per tal dassenyalar les parcel·les de terreny un grup de... Aleshores es va posar a remenar una pila de papers, amb un gest que era més una demostració de la pròpia importància que no pas una recerca real dinformació. Són tres famílies... Bé, de fet és una família nombrosa extensa, els Samsodien.
La Marion va regirar encara més papers, fins que lHortensia va haver dadmetre que sí, que probablement buscava una informació concreta i que, de fet, aquella dona semblava nerviosa.
Què reclamen, Marion?
Un moment, Hortensia, un segon.
Finalment va trobar el que buscava.
El procés de reclamació sha reobert precisament aquest mes, així que... Vull dir que el procés havia finalitzat el 1998 però després, per diversos motius, el dia 1 de juliol...
I per què va finalitzar? va preguntar una dona que lHortensia no recordava com es deia.
Mira, Dolores, es va tancar perquè... Va tornar a regirar papers. Aquí no ho posa, però...
La Comissió només va obrir el període de reclamacions del 94 al 98, que va ser el període de marge.
LHortensia sho estava passant de conya. No era gaire propi de la Marion presentar-li tantes oportunitats per guanyar punts, però volia aprofitar aquesta generositat per part seva per obtenir-ne el màxim nombre possible. La rivalitat entre ambdues era prou notòria perquè la resta de dones de lAssociació callessin per tal de gaudir de lespectacle. Era conegut que lHortensia i la Marion compartien tanca divisòria i odi mutus, i que es dedicaven a esporgar ambdues coses amb una vehemència impròpia per a la seva edat.
La Marion semblava aclaparada. Per descomptat, estava acostumada a barallar-se amb lHortensia, tant a la cua del Woolworths com a loficina de correus, però per a la Marion aquelles reunions de lAssociació eren com un terreny sagrat i inviolable, i cada vegada que lHortensia qüestionava la seva autoritat, la Marion quedava en estat de xoc.
Aquesta comissió va continuar lHortensia ignorant els ulls furiosos de la Marion va sorgir com a resultat de la Llei de restitució dels drets sobre la terra que va aprovar el nou govern. A lHortensia lencantava fer servir aquests mots: nou i govern, conscient de lefecte que provocaven en la resta de dones.
Dacord, dacord, Hortensia. Sisplau, tornem al tema principal pel qual ens hem reunit. Les lliçons dhistòria poden continuar després que sacabi la reunió. Gràcies. Els Samsodien reclamen terrenys, bàsicament el Vinyet. Mestranya que els Von Struiker no hagin arribat, els trucaré per dir-los que vinguin a la propera reunió. Encara que es tracti del seu propi terreny, aquest tema també ens afecta una mica a tots plegats. Per no parlar de com pot influir això en els preus de les propietats.
LHortensia odiava els Von Struiker, uns xovinistes de primer ordre; eren propietaris de la finca del Vinyet de Katterijn, feien un vi blanc de producció limitada i de tant en tant un de negre. LHortensia trobava que eren imbevibles, però no pel gust que tenien; encara que fossin els millors del món, els hauria trobat inacceptables: només de pensar a beure alguna cosa feta per la Ludmilla i en Jan von Struiker li venien basques.
Em fan venir basques va comentar lHortensia a en Peter amb agror una vegada que van anar a sopar a casa de la Sarah Clarke, on la Ludmilla havia esmentat casualment la data en què ella i en Jannie havien arribat a Ciutat del Cap per iniciar la seva «petita empresa». Va trigar tot un minut a adonar-se del fet que venir a viure a Sud-àfrica als anys seixanta no era gaire correcte.
La Ludmilla pronunciava les ves baixes com si fossin efes, i semblava una nina russa gegant. En una ocasió, quan lHortensia encara es dignava a convidar-los a casa seva, va presentar-li les galtes perquè la Ludmilla li fes un petó i aleshores va captar-ne una bafarada de respiració pudenta. Per a lHortensia, tots aquests detalls constituïen una col·lecció de motius que considerava incriminatoris.
Aquesta reclamació data dels anys seixanta, quan els Von Struiker van comprar el terreny. Nhe fet fotocòpies per a tots els que heu vingut, i podeu consultar-ne els detalls per comentar-los a la propera reunió. Serà un procés llarg.
Què vols dir? lHortensia tenia ganes de discutir.
Doncs que ho impugnarem, evidentment. Per part meva, jo no hi estic dacord, i dubto que la Ludmilla i en Jan pensin diferent. Si sels pressiona, estic segura que aquesta gent tindrà difícil justificar aquestes reclamacions. Per mi que només busquen diners fàcils.
Quan dius «aquesta gent» et refereixes concretament a persones negres, suposo
Doncs suposes malament, i magradaria...
Marion, avui no estic dhumor per al teu xovinisme. Recordo perfectament que et vaig demanar que et reservessis les converses racistes per a les sobretaules a casa teva.
Perdona, però...
Senyores, sisplau. Procurem acabar la reunió com cal. Marion, suposo que per avui ja podem plegar, oi? La Sarah tenia també la seva utilitat. Tot i la seva estupidesa, era un parapet perfecte. Continuem a la propera reunió? Hem descriure alguna resposta formal a la Comissió? Potser convindria que parlessis primer amb la Ludmilla i que després ens ho comentessis.
Doncs sí, però de fet... la Marion ja somreia. Que de pressa que sha recuperat, va pensar lHortensia amb amargor. Hi ha una altra cosa, que té a veure concretament amb la propietat dels James.
LHortensia va aixecar les antenes.
Es tracta dun cas especial. Bé, no és exactament un «cas» pròpiament dit, sinó més aviat una petició.
La Marion estava gaudint enormement i, tot i laire distret que havia mostrat tan sols feia uns moments, ara semblava que se sabés de memòria tots els detalls daquell «cas especial»; paraula per paraula, amb pauses incloses, com si lhagués escrit ella mateixa.
He rebut una carta duna dona, una tal Beulah Gierdien. Tenia una àvia que es deia Annamarie i que va néixer el 1919, justament aquí va dir la Marion, mentre unes quantes miraven al voltant de la sala de reunions com si dalguna manera esperessin trobar una placenta penjada del respatller duna cadira o estesa damunt de la catifa, que era espessa i dun intens color blau. La mare de lAnnamarie va ser una de les esclaves de la finca de Katterijn, on el número 10 era la casa principal aquí la Marion es va mirar fixament lHortensia. Segons el que diu aquí, al número 12, que ara correspon a la meva propietat, hi havia els allotjaments dels esclaus, però resulta que... Perdoneu, això és una mica... Vull dir que em sembla que shan equivocat en aquest punt. Vull impugnar-ho això, però tot i així... On era...? Ah, sí, la veritat és que crec que aquesta petició és bastant forçada, una mica estranya. Es notava que la Marion sho estava passant molt bé. No hi ha diners pel mig, Hortensia, així que pots estar tranquil·la.
Parla clar, Marion, que aviat he de tornar a casa.
És que precisament aquesta tal Beulah Gierdien està interessada en aquesta casa o, almenys, en un dels arbres que hi ha a la finca. Shi refereix com a «Argentat».
Deu ser larbre argentat. Sí, en tinc un daquests. Què passa? Que vol larbre?
No és tan senzill com això.
La bibliotecària, lAgatha, va estossegar. Una dona que tenia els llavis acabats de passar pel bòtox es va servir un got daigua, però es notava que tenia certes dificultats per beure-se-la. Les assistents a la reunió es van dreçar a la cadira, es va sentir un badall com un espetec i es va tornar a fer el silenci.
Pel que sembla, els nostres argentats (lúnic que tens tu més els que tinc jo) en aquella època marcaven els límits de les propietats, ja que no hi havia tanques. I, aparentment, al tronc del teu hi ha unes inscripcions. La Marion va alçar una cella. Això ho hauries de confirmar, Hortensia, però diu que aquestes marques són uns senyals.