Malament.
La Marion, tot i que era blanca i que es limitava a portar (almenys segons el coneixement de lHortensia) faldilles estretes de color caqui i bruses de color préssec, tot i que estava més pleneta i que era una fervent seguidora del mètode de tenyir-se els cabells grisos de ros, a lHortensia li recordava la seva pròpia mare. Totes dues dones eren especialistes a fer només les preguntes que tenien com a resposta una mala notícia. Per exemple, la Marion no preguntava mai com anava House of Braithwaite, perquè sabia que la resposta seria positiva. La Marion no preguntava mai com havia anat amb els de la revista Vintage Magazine, que havien vingut a entrevistar-la i a fer fotos de linterior de la casa. La Marion no preguntava mai per lestat del compte corrent de lHortensia ni on havia col·locat el trofeu de Millor Il·luminació Nadalenca del concurs que havia organitzat el veïnat lany anterior.
LHortensia es va tornar a posar la clau a la butxaca i va pujar els esglaons. Es va aturar i, amb la cama bona, va arrossegar un test fins que va quedar perfectament col·locat. Li havien espatllat la jornada, de tal manera que ni lotomana ni la tassa de xocolata desfeta podrien fer res per millorar-la. Se nhauria danar a dormir, que demà seria un altre dia.
I pel que feia a la seva pròpia mare va pensar lHortensia mentre assaboria la bilis recreant-se en com se li acumulava a la punta de la llengua, aquella dona, mentre encara era viva, només era capaç de fer una pregunta a lHortensia any rere any després de casar-se amb en Peter: «Quan em donaràs nets?».
LHortensia va entrar. Les infermeres no shavien molestat a encendre cap dels llums de baix. Va tancar la porta de cop, cosa que li estalviava haver danunciar la seva presència amb paraules i tenia com a conseqüència que, just en el moment que shagués tret la jaqueta i posat les sabatilles, aquelles dones ja baixarien les escales, amb les bosses i els accessoris que duen les infermeres. Donarien alguna instrucció per passar la nit i se nanirien; lHortensia estaria tranquil·la i en Peter podria progressar vers la mort sense impediments. Quanta dignitat que havien arrabassat a la mort!, reflexionava lHortensia alhora que tornava a desitjar la xocolata desfeta, amb loïda amatent al so inconfusible que feien els esclops dinfermera baixant lescala.
Senyora James, és vostè?
Havien passat a formar part de la casa. Des que en Peter ja no parlava i qualsevol moviment per part seva requeria tot un procés de persuasió, lhospital havia enviat dues infermeres diàriament. Quan van suggerir una infermera de nit, lHortensia shi va resistir. «A les nits no», havia dit. Fins i tot ho havia demanat per favor.
Soc aquí. Preferia no parlar-hi directament, però elles hi insistien. En general, a la gent li agrada parlar amb les persones grans.
Ha anat bé el passeig? Una de les infermeres (els noms anaven i venien, com el moviment de la respiració) estava palplantada davant la porta del guarda-roba.
LHortensia va preferir ignorar la pregunta.
Alguna cosa que hagi de saber? va preguntar en canvi, mentre feia una boleta amb els mitjons i els posava dins dun cistell baix i rabassut de color marró.
Està bé, ara dorm. Li hem donat les medecines per passar la nit. No hi ha cap motiu per preocupar-se. Demà serem aquí a primeríssima hora.
LHortensia va observar com aquella dona tan trempada sortia fent saltirons; la seva companya va sortir tot seguit i ambdues sen van anar.
En Bassey ja sabia que cada dia, abans danar-sen, li havia de deixar preparada la llauna de cacau per fer-se xocolata desfeta, així com la seva tassa preferida, que era dun color com de guix, semblant al dun eriçó de mar blanc, sense dibuixos ni lletres gravades. LHortensia va remenar la tassa, gaudint del tacte del gravat que hi havia en la diminuta cullereta de plata de lany 1942. Va recordar una anècdota que li havia explicat una amiga de feia molt temps sobre el seu oncle, que era xef. Aquell home tenia la fama de menjar-se un tomàquet a rodanxes i saber dir si estava tallat amb els seus coberts de plata o bé amb qualsevol ganivet ordinari; era capaç de detectar-ho. LHortensia va fer un glopet, va encendre linterruptor del llum i va anar cap a lotomana. La seva vida estava plena de càrregues. Lúnic consol que li quedava era poder apreciar les coses boniques, les coses correctes i impecables.
Quan la Marion es va adonar que estava totalment arruïnada, el seu primer pensament va ser: i ara com men surto? En Max era el que se sabia totes les martingales, però mira com va acabar la cosa. Però aleshores es va recordar del quadre.
La Marion va donar el matí lliure a lAgnes, fent veure que no es fixava en lexpressió atònita de la cara de la dona. Volia buscar per tota la casa sense que lAgnes es fixés en ella, comencés a sospitar i li fes preguntes. Segons li havia explicat ladvocat, la primera onada de creditors arribaria al llarg de les setmanes següents. Els havia estat donant allargues tant de temps com havia pogut.
La Marion es va enfilar per les escales que anaven a les golfes, arrapant-se a la barana; no li agradava la tensió que notava al taló dAquil·les. Segurament voldrien quedar-se la casa. Va obrir amb un cop la porta reinflada. Estava així per culpa de les humitats, per les pluges daquell cap de setmana del 98 en què havien estat fora i quan havien tornat shavien trobat tota una sèrie de catifes fetes malbé. Les teranyines se li enganxaven a les galtes mentre ella intentava treure-se-les de sobre sense aconseguir-ho.
La mare...!
Només la desesperació havia pogut dur-la fins aquí dalt. Hi entrava un raig de llum que era gairebé palpable, com si es tractés dun sentinella. La Marion va veure la lluïssor del marc daurat del petit retrat que hi havia amagat. Eren els seus pares vestits de nuvis, fent el posat de la gent que té por però que ha après a dissimular. Quan va endreçar lhabitació de la seva mare (el seu pare ja feia deu anys que era mort), es va endur una sorpresa en trobar aquell retrat, que shavia conservat desafiant la realitat del seu divorci. Per què la seva mare no se nhavia desfet? I aleshores ella mateixa, la Marion, va descobrir que també era incapaç de llençar-lo. Era com si aquella fotografia, aquell record del passat, tingués algun poder màgic.
La Marion va contemplar els dos rostres que apareixien al retrat i va fer una ganyota. Seria un procés dur, el millor seria evitar els problemes al màxim. Caram, ara sortia la maleta plena de vestits den Max! La Marion va fer equilibris en els espais que quedaven entre tants objectes que shi havien anat acumulant al llarg dels anys. De fet, tan sols necessitava una sola cosa. Va anar fins a una pila de caixes; estava segura que lhavia amagat allà. Aleshores va tenir un ensurt en sentir un soroll com si algú rasqués, i es va sentir alleujada dhaver tancat la porta de les golfes.
Alvar! No entris!
El gos va continuar rascant uns moments, però després la Marion va sentir que fugia avall per les escales. Més tard li donaria menjar.
Es va obrir pas fins a la paret del fons, angoixada imaginant-se que la trobarien enterrada sota una muntanya de caixes i de fotos de persones esporuguides. El quadre era allà. Uns músculs que ella no havia notat que estiguessin en tensió es van relaxar de cop. Per precaució, lhavia embolicat amb plàstic de bombolles, però tot i així es va adonar que havia comès lerror de deixar-lo aquí, a les golfes. Es va sentir alleujada quan va comprovar que no tenia desperfectes. Si en Max tenia raó, aquesta pintura valdria prou diners perquè li duressin fins que es morís, però lhauria damagar durant els propers mesos, o com a mínim durant el temps que sallargués la rapinya. La cacera. Va aixecar el quadre i el va trobar suficientment lleuger per endur-sel. Va retrocedir fins a la porta de lhabitació, fent esforços per no haver de veure els seus pares i amb les galtes vermelles per la vergonya.
Un cop a baix, més que sentir, va notar una commoció. Des de lstoep de lentrada, va veure que lambulància aparcava al costat del número 10. Ja havia estirat la pota, aquell home? LAlvar se li va cargolar a la falda mentre ella observava el que passava, mig distreta. Pensava en el quadre, en com amagar-lo. Van treure una llitera de casa de lHortensia. Hi havia un cos totalment tapat. La Marion estava massa angoixada per la bancarrota i pels advocats per poder gaudir de la desgràcia de la veïna. Lambulància sen va anar, seguida de lHortensia amb el cotxe. Semblava més irritada que trista.
Senyora?
Ai, Agnes, mare de Déu, quin ensurt! Has tornat molt aviat.
Em sap greu haver-la espantat.
La Marion es va fixar que lAgnes observava el paquet polsegós embolicat amb el plàstic de bombolles que tenia al costat.
Bé, tant se val. Ves fent la feina.
Un cop va tenir lAgnes ocupada a la cuina, la Marion va tornar a arrossegar el quadre escales amunt i el va repenjar contra la paret de la seva habitació. Però li tornava la mirada, i ella el volia tenir a prop, però fora de la vista. Potser sota el llit. Es va agenollar i va apartar les sabatilles (sempre ben arrenglerades, com si estiguessin fent guàrdia). Sabia perfectament que tenir el quadre rondant per casa era estúpid: ladvocat ja lhavia advertit que les coses podien anar encara pitjor, sobretot si se sospitava que sestava saltant les lleis. Mentre sajupia per fer lliscar el quadre sota el llit, se li va marcar una arruga al front. Havia damagar la pintura en algun lloc que ningú pogués sospitar. Quan arribessin els creditors a xafardejar, ficant el nas pertot arreu i fent preguntes, investigant..., quin seria lúltim lloc on sels acudiria mirar? La Marion es va haver de reprimir per no trucar a lHortensia immediatament. Malgrat lentusiasme que sentia davant daquesta nova solució, estava prou serena per saber que seria un gest inapropiat. Shauria desperar una mica, tot i que no disposava de gaire temps. I també hauria de persuadir lHortensia amb bones paraules sense despertar sospites. Fins i tot amb el marit que se li acabava de morir, aquella dona era tan aguda com un punxó.
Massa nerviosa per sentir-se ridícula, la Marion va tornar a carretejar el quadre escales avall i el va col·locar al costat de la porta dentrada. Es va preparar un te mentre permetia que el regust de la seva idea li anés impregnant la ment. La idea era perfecta. Evidentment, no diria que estava arruïnada (Déu nos en guard, daixò, era millor fer veure que lalarma estava espatllada o alguna cosa així). Hortensia, que em podries guardar això? És el més valuós que tinc i... seria horrible si li passés alguna cosa... si entra algú i ho roba... Et faria res...?
Sí, és clar que discutien, però al llarg dels anys shavien fet uns quants favors. Tres, concretament. En Peter havia demanat consell a en Max i ell li havia passat certa informació en veu baixa sobre unes accions. Quan el preu es va triplicar, en Peter va regalar als Agostino mig impala que havia caçat ell mateix. La Marion va quedar horroritzada, però al final va haver dadmetre que la carn de laltiplà del Karoo tenia un gust deliciós. I abans de morir, en Max els va oferir un altre consell financer que també va funcionar. Per què el seu marit era capaç dajudar els altres a fer diners i al mateix temps perdre tots els que tenia? De tota manera, la qüestió era que els James tenien un deute amb els Agostino. Havia arribat el moment de reclamar els favors.
Aquesta idea va tranquil·litzar la Marion, i li va donar una calma que feia mesos que no sentia, des que havia tingut notícia de les acrobàcies financeres den Max. La inevitabilitat de la bancarrota havia sorgit a la superfície de la mateixa manera que el fantasma tan sols apareix quan el cos ja està mort i enterrat.
Evidentment, per demanar ajut a lHortensia shauria dempassar lorgull, però a la llarga aquesta ferida acabaria tancant-se; era un petit preu a pagar a canvi de no morir enmig de la misèria. La Marion va començar a assajar les paraules que faria servir, i amb els binocles es va dedicar a observar la casa de la seva veïna, el número 10 de la Katterijn Avenue. Li resultava difícil pensar-hi objectivament, perquè des que ja feia més de cinquanta anys que havia començat a dibuixar-ne les primeres línies en paper de calcar, la casa del número 10 era seva.
Le Corbusier afirmava que una casa era una màquina per viure-hi. La Marion, tot i que el cap de projectes de lassignatura es va posar a riure, va exposar la seva opinió: Que no tenim ja prou màquines? És necessari comparar-ho tot amb peces i cables perquè tingui algun valor? Una casa és una persona, va argumentar amb el so de fons de les riallades de la resta de la classe. Però va continuar insistint-hi i va presentar el projecte de fi de curs. Què és dissenyar una casa sinó lestudi de larmadura, de les disfresses i de les aparences? Era la forma més íntima de crear un espai, el màxim que un arquitecte es podia acostar a fer una representació. Interessant, interessant, havia dit el professor, però no està prou argumentat. La Marion va pensar que aquell home era idiota, amb una ment més estreta que una fulla de pi, així que no va permetre que la tèbia resposta del professor ofegués el seu propi entusiasme. Volia dissenyar cases de la mateixa manera que les altres noies de la seva edat volien tenir fills.
Així doncs, com et pots presentar davant duna persona que tha pres el teu propi fill i demanar-li que tajudi en un assumpte tan delicat? Amb gràcies i sisplaus, és clar. La Marion els va assajar mentalment, però els mots no li sortien, ni tan sols fent-ho a poc a poc. Tret que hi hagués alguna altra manera de fer-ho... Podia anar al funeral, per exemple, fer una mica el paperot. Va començar a rumiar els passos que havia de seguir. Aleshores va sonar el telèfon.
Sí, reina... Sí, volia saber... Ja ho entenc... Tampoc the demanat tants diners, Marelena. Ni tan sols he esmentat cap quantitat. Només volia saber si en el cas que... Bé, ja pots dir al teu maridet que no necessito els seus diners. A més, tinc una idea, així que és possible que finalment no necessiti el teu ajut... Ja tho explicaré quan ho tingui tot pensat... Què vols dir, que soc tan... Ja ho sé, Marelena, però... Sé que nets conscient... Vinga, adeu.
La Marion va contemplar el quadre. Enviar flors, anar al funeral i després esperar uns quants dies. I en el moment adequat, atacar. Valia la pena intentar-ho.
La Marion va tornar al porxo i es va beure el te, però ja shavia refredat i lúnic gust que notava era el de la bilis. Després de finalitzar el projecte del número 10, després que els noruecs ja hi haguessin anat a viure, res no havia estat capaç dalleujar la sensació denfonsament que restava al fons del ventre de la Marion. Ni el casament amb en Max, ni un fill rere laltre. Ni muntar el seu propi estudi. Res.