I també hi havia altres coses, com ara les fines arrugues de la vida, les negociacions fetes amb peus de plom. En una ocasió, lAgnes li havia demanat si podia portar a la feina la seva nena, que amb prou feines caminava; la guarderia on solia deixar-la estava tancada durant uns dies, i no hi havia cap problema, oi? La Marion shi va negar, però lAgnes es va posar a plorar i aleshores el nadó de la Marion (era lStefano o la Marelena?) també; nestaven molt, de lAgnes. Així que la Marion va haver de cedir, però durant alguns dies va estar força nerviosa. En Max estava de viatge i li va telefonar.
Però què et preocupa, exactament?
És que... no ho entens? Que the dexplicar les coses cada vegada?
Malgrat el ressentiment silenciós de la Marion, a la pràctica no discutien gariebé mai.
No vull que discutim. Escolta, què vols?
Em penso que... si hi ha un altre... un nen petit per aquí... això la distraurà, nestic segura. La distraurà de la seva feina.
La Marion va sentir una punxada de vergonya; sestimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si sexpressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible.
Doncs aleshores digue-li que no va dir en Max. Probablement estava assegut a la vora del llit de lhabitació dalgun hotel amb les cames encreuades. Digue-li que thas adonat que la cosa no anirà bé.
Parlava amb veu tranquil·la, exposant la solució com si en tingués daltres de reserva. No era daquells que té la necessitat constant de controlar totes les facetes de la seva vida, sinó que, pel que semblava, cadascuna era capaç de mantenir-se per si sola dins dels seus límits.
La Marion no parava de donar-hi voltes. La raó per la qual no havia volgut que lAgnes portés la seva nena a casa era perquè hauria estat una distracció; aquest era el motiu principal. I la raó per la qual havia suggerit que lAgnes no es rentés la roba juntament amb la bugada de la família era perquè el més lògic era mantenir les coses separades. Per què havien de complicar la bugada? Ho va explicar a lAgnes a poc a poc, amb calma, però durant unes quantes setmanes es va assegurar que seguís les seves instruccions. I la raó (això responia a una pregunta de la Marelena) per la qual lAgnes tenia un nyanyo al cap era perquè els negres eren perillosos i la policia shavia pensat que lAgnes era un daquells negres. No, lAgnes no era perillosa. Sí, la majoria de negres eren perillosos i causaven problemes. No, lAgnes no portava cap problema. No, no era injust. De fet, era molt just; la vida era justa!
Possiblement la vida era molt justa, però de fet se li estava descontrolant. De mica en mica, les energies de la Marion sabocaven cada cop més a mantenir-ho tot sota control. Tanmateix, com més temps passava en Max fora de casa i com més grans es feien els fills, més porosos es tornaven els límits. Els nens feien preguntes, i la Marion era intel·ligent i perfectament capaç de respondre-les, exceptuant el fet que les preguntes que feien els nens solien adoptar la forma dun zig-zag. Les platges de negres tenen la sorra negra? Si aquest banc és perquè hi seguin els negres, per què està pintat de blanc? Tot això creava tot un garbuix mental a la Marion. Encara tenia el despatx, però cada cop es feia més i més difícil (i amb en Cumfred sempre vigilant) ser una persona normal, amb els límits intactes.
De jove, shavia explicat a si mateixa el seu país duna manera determinada, però ara els seus fills es negaven a acceptar-la. Amb totes aquelles preguntes insistents tenia més dificultats a fixar-se només en allò que li resultés més còmode i seguir desviant la mirada dallò que preferia no haver de veure. En aquesta batalla, la Marion va perdre qualsevol possibilitat de ser feliç. I donat que sempre és més fàcil barallar-te amb el teu marit que amb el govern, la Marion va emprendre una lluita silenciosa contra en Max, usant com a artilleria lamor que sentia ell envers els fills. I no deixava dobservar el número 10, esperant.
A mitjans del 1994, el número 10 es va tornar a posar a la venda. Quan la Marion va aconseguir esbrinar totes les dades del cas, va saber que la matriarca de la família holandesa shavia mort i, juntament amb ella, se nhavia anat també la intenció de la família de mantenir un peu posat a lÀfrica. La Marion treia foc pels queixals perquè els holandesos no li havien comentat mai que volien vendre, així que va arribar a la conclusió que ho havien fet per despit; havien celebrat prou sopars perquè sortís el tema per casualitat, però no, al final la transacció shavia fet mig damagat. I així, un bon dia la Marion es va despertar i es va trobar una dona negra, amb els cabells grisos i curts, pràcticament sense pits i amb una cintura magra, dirigint tota una orquestra de bastaixos amb gesticulacions exagerades. Comando, aquest va ser el mot que li va venir al cap aquell matí fred mentre mirava la dona des de darrere la finestra balconera, a través de la qual es veia lstoep del número 10, que donava al nord.
Era tot un insult: de cop i volta apareixia una negra a la casa que, durant tants anys, la Marion havia somniat que seria seva; més ben dit, una casa que per dret era seva i de la qual altres persones insistien a apropiar-se. A més a més, resultava que la dona era una espècie de celebritat local. La Marion no havia sentit mai a parlar de lHortensia, però la Sarah Clarke shi havia referit com si fos un guru del disseny. Segons la Marion, allò era impossible. Va interrogar la Sarah perquè nhi donés més detalls: pel que semblava, una amiga dels holandesos havia comentat alguna cosa de disseny tèxtil. «Què vols dir, que confecciona roba?», havia preguntat la Marion a la Sarah, massa emprenyada per dissimular amb fredor una curiositat plena de fúria. Al cap duna setmana, ho va estar comentant com qui no vol la cosa amb la bibliotecària. «Tenim una nova veïna, Marion. Es dedica al disseny, com tu, ves quina casualitat.» La Marion havia somrigut amb una expressió que, esperava, manifestés desinterès. «No siguis beneita, Agatha; soc arquitecta i pel que em dius ella és més aviat una mena de modista.»
Ves quina casualitat, però. Per començar, la Marion havia dissenyat la casa duna altra persona com si fos la seva, després shi havia instal·lat a viure pràcticament al costat però sense poder posar-hi els peus, i això shavia convertit en una obsessió. I ara, una vegada més, perdia aquell trofeu esquiu davant dalgú que feia gargots i que dallò en deia disseny. Pel que feia al marit, la Marion va suposar que es tractava de lhome blanc, un dels blancs més alts que havia vist en sa vida. El primer dia gairebé no sel va veure, però de tant en tant apareixia i es dedicava a anar al darrere de la seva dona mentre li oferia un got amb un refresc, un telèfon sense fil o una plàtera de fruita. Els binocles de la Marion eren un regal dels nets, tot i que ella no havia tingut mai cap intenció dutilitzar-los per observar ocells. Espiar els veïns era molt més entretingut. Excepte aquell matí, que més que un motiu de diversió ho era demprenyament. La diversió real hauria consistit a observar els Clarke, que finalment havien demostrat la seva vulgaritat deixant-se influir per la moda i shavien comprat tres porquets com a animals domèstics. Els Von Struiker també eren motiu de distracció, ja que les seves discussions havien arribat a un nivell de violència tal que només podia significar que tornaven a estar a punt de divorciar-se. La gent rica i els seus drames eren divertits, però lHortensia James era una lladre.
TRES
Shavia alterat un equilibri delicat. Com que lHortensia caminava més ràpid del que era habitual en ella, sestava quedant sense alè. Imaginat, la Marion es pensava que lHortensia es preocuparia per aquella ximpleria sobre la tal Beulah. Va notar una escalfor a les orelles i a les extremitats, a més duna sensació de cremor al lloc on hi havia el cor. Va parar de caminar i va allargar el braç fins a tocar lescorça tortuosa dun pi. Els arbres sempre la feien sentir vella, més conscient de la seva edat. Va inclinar el cap endavant i va examinar les arrels gruixudes que sestenien pel terra, la pinassa caiguda, la terra molla. Amb un dels seus passos havia aniquilat una corrua de formigues que estaven enfeinades transportant la closca amarada daigua dun cargol. Aquella punyetera Beulah, el seu coi dàvia i aquells estúpids nens morts! La còlera va començar a fer-li bullir la sang, una indignació que sempre estava a punt desclatar. La Beulah i els seus avantpassats, amb aquells sentiments embafadors, ja eren un motiu suficient per remoure aquella sensació que coneixia prou bé. LHortensia va deixar anar un gruny i va agitar els punys.
Quan es va tornar a posar en marxa, va mirar al seu voltant, observant els pins amb fúria. Que estigués a punt de barallar-se amb els arbres podia ser un símptoma que no estava bé del cap? Renegant i escopint la bilis més verinosa que trobés al fons de la vesícula biliar. I als arbres què els importava, això? LHortensia es podia permetre dirigir un raig dodi pur vers els pins sense haver de bregar amb el seu ploriqueig.
Va caminar amb passos lleugers, forçant el pas fins que els pulmons li van dir prou. Lescorça dels arbres semblava formar cares, i lHortensia estava segura que lobservaven, tot el grup de cinquanta-set (els havia comptat). Es va aturar i es va inclinar cap endavant. Estava perdent loremus: shavia enfadat amb els arbres, senyal que no estava gaire bé del terrat. Va continuar caminant. Un floc de cabells grisos, una petita caiguda dels pits prou subtil perquè no tingués cap importància, una arruga de més al coll... Res daixò lhavia preocupat mai. Estava bé de la vista i les dents eren les seves. Però això de no poder caminar com abans era el primer senyal que el temps és malèvol i que posseeix uns dits que fa servir per robar coses. No es tractava només dels fulls del calendari que sortien volant, sinó que això era una guerra declarada. El temps li estava prenent les caminades. Un matí, quan es va despertar, li feia mal la cama esquerra, un batec que anava i venia però que no desapareixia del tot. Així que ara lHortensia anava mig coixa i vacil·lant; tot i que sovint sasseia per descansar, des que havia complert seixanta-cinc anys ja no podia caminar amb normalitat. Quan ets lHortensia James i tens orgull, però no el pots mostrar en els teus passejos... Bé, la vida es torna difícil.
LHortensia va comptar els arbres. Els comptava per tornar a sentir que era humana, per deixar descopir verí, per tornar a ser simplement el seu jo normal emprenyat. Va seguir comptant. Havien plantat els arbres a distàncies irregulars, però dençà de la seva primera visita a aquest indret, feia ja gairebé dues dècades, shavia inventat un itinerari per travessar el bosquet comptant els arbres, com si aquesta acció correspongués a una pregària colèrica. Deu. Shavia acostumat a fer servir més la cama dreta i shavia negat a anar al metge per saber exactament què li passava a lesquerra. Quinze. El terra estava humit de la pluja dahir, les fulles eren verdes i lluents. LHortensia va procurar que les seves vambes Puma tinguessin un contacte físic directe amb les formigues; no les trepitjava per casualitat, sinó que les buscava expressament. Això era el seu jo normal cabrejat. Va serrar els llavis. Vint-i-cinc.
En arribar al trenta-cinc es va aturar per recuperar lalè. Es va tornar a posar en marxa, però es va haver de parar novament en arribar al grup darbres següent. Aleshores es va repenjar en un tronc i va sospirar. Podia veure des de dalt la majoria de propietats de Katterijn, inclosa la seva. LHortensia va fer un esforç per desenganxar-se de larbre. Va notar un pessic de fred, i aleshores es va cordar més la cremallera de la dessuadora, es va posar les mans a les butxaques vellutades dels pantalons de xandall i va continuar caminant.
Per tornar a casa va agafar el camí més llarg, donant la volta a tot Katterijn per la carretera circular que els veïns anomenaven «la Paella», tot i que ella preferia dir-ne «la Tifa». Va mirar cap al cel per calcular més o menys quan tornaria la pluja. Va passar pel costat dalguns veïns que passejaven els gossos o empenyien els cotxets dels nets; hi havia algunes parelles més joves que feia poc que vivien al barri i que anaven agafades de la mà. La seva vida havia estat mai tan simple perquè la persona a qui estimava volgués agafar-li la mà? Mentre caminava, lHortensia feia com si laltra gent fos invisible i, si algú la saludava, mirava cap a una altra banda. Quan va tombar a lúltima cantonada, fins i tot la cama fotuda va semblar que es reviscolés en pensar en lotomana de la sala i una tassa de xocolata desfeta. Però allà, dreta davant del número 12 i amb els braços a la cintura, hi havia la Marion Agostino.
Hortensia.
Gràcies a lodi especial que li tenia, lHortensia es va aturar per adreçar-li la paraula.
Marion va dir.
Durant uns instants les seves mirades es van creuar, i aleshores lHortensia va seguir caminant. Va arribar a la reixa de lentrada de casa seva mig coixa, conscient que la Marion lobservava, i la va trossejar mentalment com si fos carronya. Va buscar les claus.
Hortensia la Marion shi va acostar mentre lHortensia manipulava les claus intentant obrir el pany.
LHortensia va tancar els ulls, que era el gest que, en els últims deu anys, sacostava més a lacció de resar. Hi va haver una època en què resava de veritat Déu meu, etcètera però últimament pensava que ja era massa vella. El que feia ara era cloure les parpelles uns quants segons i obrir-les tot seguit, confiant que Déu era omnipotent i li concediria el que li demanava, coses de lestil: Ajudam a treurem de sobre aquesta dona, fes que es torni muda, o potser paralitzada del coll cap avall; fes que soblidi que existeixo, emporta-te-la, benvolgut Déu, amén.
Sí, Marion? LHortensia va empènyer suaument la reixa de lentrada i la va obrir del tot (la de lHortensia James no grinyolava mai, ni xerricava, ni feia cap altre soroll inadequat). Va esperar que passés el que havia de passar.
No pots ignorar la petició de la Beulah Gierdien.
Sí que puc. Bona nit, Marion.
Espera!... També volia... Si vols comentem això de la Gierdien a la propera reunió, però ara també... Va fer cara de pena i a lHortensia li van venir basques. Ara justament hi pensava: com està en Peter? Està bé?
En Peter sestà morint, Marion. Alguna cosa més?
Oh, no!
Oh, sí. Doncs adeu.
LHortensia ja havia tancat la reixa de lentrada darrere seu quan la Marion va disparar el tret següent.
I com tens la cama?
Malament.
La Marion, tot i que era blanca i que es limitava a portar (almenys segons el coneixement de lHortensia) faldilles estretes de color caqui i bruses de color préssec, tot i que estava més pleneta i que era una fervent seguidora del mètode de tenyir-se els cabells grisos de ros, a lHortensia li recordava la seva pròpia mare. Totes dues dones eren especialistes a fer només les preguntes que tenien com a resposta una mala notícia. Per exemple, la Marion no preguntava mai com anava House of Braithwaite, perquè sabia que la resposta seria positiva. La Marion no preguntava mai com havia anat amb els de la revista Vintage Magazine, que havien vingut a entrevistar-la i a fer fotos de linterior de la casa. La Marion no preguntava mai per lestat del compte corrent de lHortensia ni on havia col·locat el trofeu de Millor Il·luminació Nadalenca del concurs que havia organitzat el veïnat lany anterior.