LÉté circulaire
1a edició catalana: octubre de 2020
© 2018, Editions Albin Michel
© 2020, Mia Tarradas, per la traducció
© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Mercè Estévez
Producció de lebook: booqlab
Aquesta traducció ha rebut un ajut del Centre National du Livre.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Marion Brunet
Lestiu circular
Traduït del francès
per Mia Tarradas
CLUB EDITOR
BARCELONA
A la meva germana
Llavors va afegir, responent sens dubte als seus propis pensaments: La vida, sap, no és mai ni tan bona ni tan dolenta com ens pensem.
Guy de Maupassant, Una vida
Gossa
A casa, recorda la Johanna, una mà al cul era una cosa simpàtica, una manera de veure com pintava, de dir tens futur a mig camí entre una carícia i un cop a la gropa duna euga. Les noies tenien els seus trumfos, com a les cartes, i podies creure que jugats al bon moment hi havia manera de guanyar la partida. Però cap noia ni la Jo ni la seva germana Céline no en va guanyar mai cap. La cosa estava fotuda de bones a primeres, trumfo o esquer, ho tenien negre fins i tot amb el concepte de joc, perquè no eren pas elles qui nhavien escrit les normes.
Aquest vespre, per a la Céline, no és una mà al cul, és una hòstia a la cara. El pare, boig de ràbia, mig sofega. Ja prou que no té gaire vocabulari, ara encara pitjor. Li ha girat la cara amb la seva enorme manassa de paleta; queda estesa al terra de la cuina un munt de roba molla. Fa un soroll estrany, com si shagués esmicolat.
¿Qui és?
Per més que volgués parlar, la Céline seria totalment incapaç de respondre. Intenta recuperar lalè. Els cabells li pengen com una cortina, no se li veuen els ulls ni la boca. La Jo de bona gana lajudaria, però es nota els peus clavats a terra com els dun llit de presó.
La cuina fa olor de detergent i despígol, perfum de publicitat per al sud, cigales i tota la mandanga.
¿Qui és el porc que tha fet això? ¿Qui és el fill de la gran puta?
La mare omple un got daigua. Li rellisca de les mans i rodola per la pica dacer inoxidable. Mormola para, però sense convicció. Tampoc se sap a qui ho diu.
¿Contestes, sí o no?
Llavors el pare deixa de cridar. La barbeta li comença a tremolar, una amenaça molt pitjor la Jo aparta els ulls. La mare sajup amb el got daigua a la mà i aixeca la cara de la Céline, sense cap tendresa. Tampoc nha tingut mai, tot sha de dir. Per un moment no se sap si li llançarà laigua a la cara o si lajudarà a beure. La Céline es repenja a terra amb una mà i amb laltra se li agafa al canell. Laigua es vessa, regalima pel genoll de la mare i això la irrita. Fa un pas enrere, deixa el got a terra, saixeca amb dificultat de cop, una dona molt vella, tot i aquests aires dencara tenir trenta anys. La Céline li deixa anar el canell i es queda prostrada, aguantant-se amb el colze. La boca se li ha inflat, el nas es veu tort. Mai no havia picat tan fort, el pare. Agafa el got per beure però laigua li regalima pel costat, per la barbeta i la samarreta estampada amb una calavera rosa amb lluentons tot al voltant, i també la sang del nariu dret, que raja i fa bombolles. Milers de puntes se li claven al ventre.
El pare sha plegat de braços, ha recuperat forces fins i tot en la postura, desafia la Céline amb els ulls. Ella els té plens daigua, les galtes xuclades de tant serrar les dents.
No dirà res fa la mare. No dirà res, aquesta gossa.
Freed from Desire
En el moment de sortir de casa aquell vespre, fa no res, eren quasi guapos. La mare, moreno pastanaga i lluent de crema, duia la cadeneta daurada amb el dofí. Se la veia tan jove, amb el penjoll entre les dents de davant, somrient sense adonar-sen. El pare feia olor de sabó i aftershave, respirava fort. Dun gest viu shavia guardat el paquet tou de Marlboro a la butxaca de la camisa el coll ja estava xop de suor i havia encès un cigarro en el crepuscle. Els ulls se li estrenyien amb la llum, que encara era forta, morada. Contemplava les fileres de ceps com si en fos lamo.
La Céline, com a cada inici destiu, exhibia la seva bellesa indecent amb roba massa ajustada, els shorts de texà tallats tan curts que el plec de carn entre cul i cuixa sobria i es tancava a cada pas. En canvi a la Jo se lin fotia completament, la roba. Com cada any, des de sempre, anava a la fira amb aquella punta de fàstic de tenir-ne ganes encara que no volgués. Per tant, els slims amb els genolls bruts i la samarreta negra informe sense mànigues anaven bé de sobres. Es repenjava a lespatlla de sa germana com una alga reblanida.
¿Per què no agafem el cotxe?
Ningú no li va contestar. Se sentien retrunyir els baixos deu minuts a peu, com a molt.
Caminaven tots quatre per la cuneta, i això passava tan poc sovint. Les noies havien accelerat el pas per deixar certa distància, com quan eren petites. Lherba seca sentaforava a les sandàlies, molestava els dits dels peus. Saltaven a peu coix i sagafaven a lespatlla de laltra per poder treures els brins. Quan ja eren a tocar de la fira, passada la creu de terme, van tornar a alentir el pas de manera que els altres, amuntegats enmig de les atraccions, no sadonessin que sen morien de ganes, malgrat tot.
El poble estava transformat. Durant tres dies la fira modificava els carrers, hi escampava una alegria enganxifosa i bafarades doli refregit que arribaven fins a la placeta del centre, al costat de lesglésia. Els pares havien anat al xiringuito, els amics del pare ja hi eren, amb les dones. Reien fort i xavacà, estaven contents. En Patrick intentava fer ballar la dona, que reia i baladrejava que no en tenia ganes, que ell ja anava massa torrat. Sels veia enamorats, gairebé no es notava que li havia fet la cara nova una setmana abans. Ella remenava el cul amb un vestit blavós una gran papallona de nit. Les dones bevien vi rosat, els homes, pastís. Van saludar les noies, que no shi van estar gaire.
Tu, la gran, lhauràs de vigilar va deixar anar la dona den Patrick amb una ganyota que traspuava enveja.
El pare va somriure, cofoi, tot seguint amb la vista el culet de la Céline. Setze anys i prometia. En Patrick es va escurar la gola i va demanar una altra copa.
Eren els mateixos de sempre cada any, colles i famílies que signoren o es barregen enmig de la fregiduria i el caos de les atraccions. Un cop lany. És veritat que també hi ha Sant Joan i la festa de lescola, però la fira està més bé. A la Céline li ha agradat sempre, és la reina de la festa, adulada pels nois de tots els grups. Ja de més joveneta hi havia racons foscos on es deixava anar damunt dalgun noviet i jugaven a no passar de la ratlla, a aturar-se al moment just. Ells somiaven els seus ditets dungles roses agafant-los el penis empiuat, ella sabraçava a uns peluixos enormes guanyats a la parada del tir i esperava paraules tendres. Si per obtenir algun testimo i altres tòpics per lestil shavia de deixar grapejar els pits, hi estava dacord. Una miqueta. La Jo mentrestant vigilava.
Però aquell vespre només ho veia ella, que la seva germana feia comèdia. Sesclafia per riure les estupideses den Lucas, les bromes que no fan gràcia de lEnzo. El seu gloss brillava de cara a la galeria.
Es van acostar amb els altres a la Taràntula. Deu anys fa que latracció shi plantifica, amb les cistelles dalumini que fan pampallugues vermelles i grogues i les llumetes que es tornen boges quan sona Freed from Desire. El vertigen, encara ara, i els crits quan la màquina es posa en marxa i aixeca els penjolls de voladors voluntaris. Fins i tot als vells els diverteix, que els joves sembarquin per xisclar de por allà dalt. Ningú no sembla trobar estrany que soni sempre, cada any, la mateixa cançó de dance, com si el temps shagués aturat el 1996, vint anys enrere.
La Céline i la Jo sho coneixen de sobres. Ja ni sen recorden, de quantes vegades han xisclat quan els seients comencen a girar a poc a poc abans de caure en picat i enfilar-se igual de ràpid. Però sempre hi tornen, per les pessigolles al ventre.
En Lucas ja estava intentant avançar lEnzo per pujar-hi amb la Céline.
Ella sha passat la mà pel clatell per fer-se caure la melena endarrere i el temps satura en els ulls dels nois durant el vol dels cabells, fins a la fuetada a lesquena. Després respiren, una mica menys creguts i molt més agosarats que abans, amb un somriure una mica estúpid. Però malgrat tota la comèdia davant dels altres, malgrat el plaer del volum al màxim que obliga a cridar o enganxar els llavis a lorella, leufòria era fingida. Ja hi havia aquesta cosa en ella, per més que fingís ignorar-la: una conseqüència lògica, una lògica freda que fa que la misèria no engendri res més que misèria. Es mentia a si mateixa encara una mica més, el temps de fer un tomb, de veure dos nois que es barallen pel privilegi dagafar-li la cintura en ple rodament, dacollir els seus crits de por i els cabells enredats durant les caigudes en picat de la màquina, desperar alguna cosa més. I tot i així, amb el cap alçat en direcció a la gran aranya de ferro i els peus damunt dels graons estriats que fan pampallugues de colors, es trobava malament. Era absurd: no tenia por de les altures ni de la velocitat, sempre li havien agradat les atraccions. Una opressió una mica enganxosa ¿una intuïció de fa segles?
La Céline es va girar cap a lEnzo i amb una mirada el va escollir per a aquell primer tomb. En Lucas va quedar decebut, però nhi hauria daltres, feien deu tombs cada vespre de fira, la nit tot just començava. No està clar que hagi de guanyar sempre el que obre la partida descacs. Es va allunyar per liar-se un peta. El tomb següent seria per a ell. La Vanessa es va aferrar a la Manon, o potser va anar al revés. Xisclaven tot traient-se de sobre lAntony, que les agafava xiuxiuejant-los coses a lorella. Elles feien veure que no lentenien, ventaven cops de cap i de malucs. Els brillaven els ulls. Al seu voltant la música saturava laire, feia vibrar el terra, pujava per les cames Want more and more, people just want more and more, fins i tot les cames de la Jo. Els genolls li vibraven una mica, no hauria sabut dir ben bé si aquell furor li agradava o no. Els ulls li anaven de les cistelles que acabaven de buidar-se a la seva germana.
¿Estàs segura que vas bé?
Havia de cridar. La Céline no va respondre, estava blanca, amb els ulls dilatats pels llums histèrics. Va fer que sí amb el cap baix, els cabells a la cara.
Ningú thi obliga si no et trobes bé va tornar-hi la Jo. Que no som aquí per menjar-nos la mateixa atracció de fa deu anys.
Va tenir el mèrit de fer somriure la Céline, que es va ajupir per gratar-se una picada de mosquit al panxell. En redreçar-se va sentir que tot girava, uns puntets blancs li alteraven la visió. La suor li xopava el clatell, sempre humit amb aquesta tofa de cabells i lestiu que començava sels hauria hagut de lligar. I la gentada, el soroll, lescalfor dels motors que pujava de la màquina....
Va, pirem va insistir la Jo. Fas una cara de merda.
Deixam estar. ¿Thas vist la cara, tu?
Vés a cagar, Céline. Tu mateixa, puja-hi i potaràs damunt de lEnzo, que segur que li encantarà.
¿Què dieu? va cridar linteressat.
Res contesten totes dues sense mirar-lo.
La música hi torna, incrustada a laràcnid com el cant duna bèstia. Sense parar, desesperadament encallada a repeat. La Jo pensa que és lúnica que capta la ironia de la cosa.
Han agafat lloc a les cistelles. La Jo sinstal·la i abaixa la barrera de seguretat. Els xuts dadrenalina sempre els entoma sola. Els altres pugen de dos en dos, parelles que escatainen, es corden els cinturons damunt la panxa i donen la fitxa de plàstic a en Sauveur, el firaire de latracció: sempre hi ha estat ell, des de fa segles, només que ara amb una dent menys i els cabells una mica més esclarissats. Pica lull a la Jo: sempre ha sabut reconèixer els rarots, sels estima fraternalment.
Laranya es posa en marxa, aixeca les potes al cel. La Jo mira cap avall: els marrecs enganxen el nas al vidre de les caixes plenes de peluixos, intenten pescar-ne un amb les pinces i sempre perden. Més enllà, el xiringuito amb els gots escampats que semblen de jugar a fer cuinetes, i els pares, animalets.
Freed from Desire ressona encara més fort, allà dalt.
Era embriagador, de sobte, aquesta guinyada per sobre la gent. La Jo ho havia oblidat. Li hauria agradat alguna altra cosa de fons sonor, grandiosa o aspra, en comptes daquesta cançó petarda i tronada. Ni mai, va assaborir el cap-rodo i les cames que feien figa. Savorreixen tant aquí que qualsevol emoció forta és bona. Si senten el vertigen és que encara no són morts, encallats ells també a la tecla repeat. Davant seu, la Céline, enganxada a lEnzo, encaixava els sobresalts de la Taràntula tot fent xisclets. La Jo mirava la seva germana, borrosa amb la velocitat: un any més gran, el cervell dun mosquit i el port duna reina. Setze anys dagitar-se pel món, destar a tocar del buit, de descloures sense aprendre. De tornar-se encara més guapa que lany abans, i una mica més tòtila. És curiós que sigui la Céline, la gran. La Johanna no és especialment assenyada, però porta a dins una mica daquest tedi desesperat que pot passar per maduresa, fins i tot als quinze anys.
De sobte, el cap de la Céline va deixar dagitar-se i va caure damunt lespatlla de lEnzo. No shi va quedar arrupit com el duna enamorada: queia enrere, sacsejat per la velocitat. LEnzo es va esverar, intentava atansar-se la cara de la noia, li aguantava el clatell com si shagués de trencar, cridava i agitava el braç lliure com tots els altres al voltant seu. La Jo va veure de seguida que la seva germana shavia desmaiat, però no va pas cridar. Va esperar que passés, que laranya acabés la seva dansa boja uns minuts, no gaire més. El temps sempre es fa més llarg enfilats allà dalt, però tot acabaria calmant-se, ho sabia. Impossible gaudir del vertigen, ara. Estava segura que aquella tòtila es desmaiaria, ho duia estampat a la cara.