Cada vegada més lentes, les cistelles van anar baixant a terra. Una mena de sirena dalarma va anunciar que shavien acabat les sotragades. Va ser aleshores que els crits de lEnzo van alertar a tothom, i un eixam de gent es va precipitar per treure la Céline de la cistella cromada. En Sauveur va parar la música per fi, va tenir temps de pensar la Jo i va sortir rabent de la cabina. Amb quatre crits els va fer fora a tots, es va acostar a la Céline i li va fotre una bufa, la primera duna llarga sèrie. Els pares van arribar corrents amb en Patrick i la seva dona, avisats pels nois. Pujaven a latracció quan la Céline per fi va redreçar-se, va obrir els ulls, va inclinar-se i va acabar vomitant als peus de lEnzo. El riure sorneguer de la Jo va marcar linici del merder de veritat.
¿Què té? va fer el pare amb la veu estovada per lanís, vagament preocupat.
La Céline va defugir la mirada del pare. Es devia haver entossudit a no creure-sho, a enganyar-se durant setmanes a còpia daixafar-se els pits esponerosos amb uns sostens massa petits. A menys que ho hagués sabut des del principi i hagués fet veure que no, com si el sol fet de no acceptar-ho pogués eliminar-ho del mapa. Ara, quan li raja el vòmit calent per la boca, com cada dia des de ja fa massa temps, per fi ho entén i no és lúnica.
¿No està pas prenyada, la teva mossa? deixa anar la dona den Patrick.
Horitzons
La primera vegada explicava la Céline és com si una agulla de fer mitja et travessés per dins.
¿I per què ho fas, doncs? deia la Jo amb sorpresa, fent una ganyota amb la boca torta i aguantant-se el ventre a laltura de lestómac, com si allò passés pel llombrígol.
Sabia perfectament per on passava, no era pas idiota, tampoc. Però lagulla de fer mitja era una mica massa gràfic. Tretze anys, tenia. La Céline, catorze.
No, però després està més bé.
Era fa dos anys, a la seva barraca de pedra seca, que la Céline explicava per què després estava més bé. Les barraques del sud, com els búnquers de les platges del nord, acullen entre els seus murs de pedra els fumadors clandestins i les confidències i els primers claus, de vegades. I els vagabunds.
Després, ¿com és?
Més bé, the dit. Estrany, però bé.
Arronsava el nas i somreia tot plegant les cames. Les noies mataven els mosquits a bufetades damunt les cuixes nues. Les de la Jo també eren maques, però no tenia gaire importància.
Amb uns pits triomfants que anunciaven un futur esplèndid a partir dels tretze anys si sabia fer servir els seus encants, la Céline ben aviat va arreplegar les repassades dels homes que, sense cap respecte, no sestaven de res: ja els pertanyia. El pare va trigar a adonar-se que, com era desperar, la Céline ho sabia sense que ningú lhi hagués ensenyat. Tampoc se nhavia destranyar, va ser ell el primer a fer-ne lelogi, orgullós com si es tractés duna vedella. La Céline era guapa i en treia profit, i això que la seva capacitat atractiva era inversament proporcional a la profunditat del seu camp de visió. Per a la Céline, lhoritzó anava fins on arribava la vista. La casa donava als turons del Luberon. Des de les finestres de linstitut dFP podia veure el mont Ventoux. Més enllà començava lhoritzó de la seva germana. Però això no era pas per ara mateix.
Quan la Jo passa la porta tornant de lescola, el pare lespera instal·lat a la taula de la cuina. No han parlat des del vespre de la festa: només es creuen.
Seu.
Ella obeeix sense dir res. Nota labsència de la mare, la de la Céline.
¿Ho sabies?
No.
¿Et penses que sóc imbècil? Tornem-hi: ¿qui és?
Va ple desquitxos de ciment. Les mans les té quasi blanques. La Jo es queda mirant les petites gotes en relleu, solidificades. Sagafa als dibuixos que fan els puntets, es perd per la carn de les falanges. Ell agafa fort el got. Ja va tou una mica, no massa.
No ho sé. Tho juro.
No ho juris. Ho has de saber per força.
La Jo diu que no. Ho torna a dir i fa que no amb el cap, la boca com si la dugués cosida clava els ulls, un de cada color, en la vista baixa del pare. Ell no ho suporta. Lestima, la petita, però sempre lha trobada rara, i no és lúnic. Des de sempre, amb aquests silencis i aquests ulls vaires, un de verd i un de blau, amb matisos però no idèntics. Ja de petita feia por, o en tot cas incomodava la gent. Els vells hi veien mals presagis, en la mirada vaira, i els de la seva edat una raresa que la situava de fet en una realitat diferent. Que et trobin estrany té avantatges. A còpia de fer veure que no la veien per evitar que els mirés, la gent acabava oblidant-la. Cosa que afavoreix certes excentricitats, i de vegades la Jo nabusava, qüestió de mantenir vigent el permís per a una mica de bogeria, la pantalla de malestar entre ella i els altres. Ara, davant del pare, la necessita. La veritat és que no en sap res, de qui ha prenyat la seva germana. Si pensa en tres mesos enrere no se li acut ningú. Amb la seva germana, mai se sap. Ha passat temps des de les grapejades darrere els autos de xoc. És guapa, la Céline, però es veu que per a segons qui és una puta i prou.
No ho sé, de veritat.
El pare sospira. La Jo té por, de sobte, que sesquerdi i sensorri. En aquesta cara bruna i agressiva les ninetes clares semblen de nen, envoltades de pestanyes massa llargues. La mitja penombra de la cuina amaga el que no vol veure la Jo. Prefereix les hòsties al cul o a la cara, tant és. Però veurel plorar, no. El rellotge fa txic-txic-txic, els segons que van passant amb limbècil den Mickey al mig; en compta dotze abans daixecar-se. Obre la nevera per agafar dues birres, en posa una davant del pare. Ell aixeca la vista agraït, destapa la seva amb lencenedor. Quan allarga la mà cap a laltra, ella el deixa fer. I després toca el dos amb la birra i un piti que li ha agafat del paquet. Sap que ell ha aixecat el cap, que la mira com travessa les tires de plàstic de la cortina. Nota la seva mirada entre els omòplats i el cul.
¿On vas?
Però no és amenaçador, només pregunta.
Ella sarronsa despatlles sense respondre i encén el piti. La gespa del jardí, que lestiu ja ha recremat, és plena de bestioles que carrisquegen. Lampolla a la mà encara és fresca, però no durarà gaire.
Ara torno.
I sescapa a la garriga, busca un racó dombra on fugir de les preguntes i beures la cervesa en pau.
Balanç
En el silenci de la cuina el pare es beu la birra amb el cap enfonsat a les espatlles. Nhi haurà unes quantes més, el vespre tot just comença i hi ha coses que necessita veure borroses. De moment ho té tot massa clar dins del cap, clar i merdós com la guapa de la seva nana, oberta de cames sota el pes dun fill de puta. I això que ho sap, que a setze anys, avui en dia, ja no són verges. O si passa és tan estrany. A ledat de la seva nana ell ja sabia de què anava, i la mare tampoc era gaire més gran. Sempre hi havia les bledes que es protegien com si valguessin més que les altres, o els cardos, o les tortilleres. Però amb la Céline per força sho hauria hagut dimaginar. Però què carai, és la seva nana. La primera, el seu tresor, el seu orgull. Si la va dur ell a cal joier devia tenir dos anys perquè li fessin els forats a les orelletes. Unes arracades daurades petitones perquè fos encara més maca. No sempre havia estat fàcil, tu diràs, sovint hi havia vols de bufes a casa, però ben mirat no en devia haver repartit prou.
Aquest matí, a lobra, lambient era tens. Sha enganxat amb dos tios de la feina per no res, una parida amb la formigonera. Aviat se sabrà. Ara ja no és a temps de desempallegar-se de la criatura, la molt burra ha esperat massa. Això, ara és una burra, una gossa com diu la mare, i té raó. Sí, hauria hagut de ser més dur, amb les hòsties no nhi ha prou, mai nhi ha prou amb les dones. Ja pot dir dona, ara que ho és i haurà de parir. En Patrick ho ha captat, clar. I ha vist de seguida la pinta que feia avui, amb les barres com un cargol de banc i la barbeta alçada amb mala llet. Quan sha enganxat amb els dos manobres ha estat en Patrick que els ha calmat, ell que quasi sempre senfila a la primera.
En Manuel ha agafat una altra birra. Sua. Hauria danar a dutxar-se, treures la suor i els esquitxos de ciment, però no pot, cap ganes danar net. Sestima més marinar en el seu caldo, amb la ronya, anar-hi donant voltes i emprenyar-se. És aquell moment en què no ho sap ni ell, cap a quina banda caurà: violent o ploramiques, depèn.
Quinze i setze anys, les nenes. Les seves nenes. Merda, era abans-dahir que ell tenia aquesta edat. I es posa a pensar en el seu pare, tot duna, i això no és bon senyal. En el seu avi també, clar. En el marrec que va ser, en les velles rancúnies. Sempre igual quan comences a traguejar: et penses que te nallunyes però hi tornes de ple, sempre. Espanya sapodera de la cuina i això que mai hi ha fotut els peus. Saixeca, es queda parat uns segons davant de la nevera que ha obert per refrescar-se, agafa una altra birra.
A ell li importaven una merda, Espanya i aquella guerra que li explicaven sempre. Shauria estimat més que tot això no hagués existit mai. És més, mai va voler aprendren la llengua, cosa que enfurismava el seu pare. Però hòstia, nestava fart daquest estigma que arrossegaven com una glòria: els magnífics perdedors, viure amb la Història als morros. Nestava fart de lavi i del seu somni llibertari agonitzant sota les bales franquistes. Les històries dels refugiats al camp dArgelers. A la merda! Tothom passava de la guerra dEspanya, ell el primer. Els altres arreplegaven les noies amb els seus escúters llampants, fins i tot en Patrick en tenia un als catorze anys. Ell, en canvi, va haver dapedaçar la mobylette del pare, una desferra. Odiava, en la pròpia veu, el deix daccent espanyol que, tot i ser de França, li estirava el final de les frases amb la cantarella de la tribu. I els cants de lluita que bramaven tornant de les manis. Estava fart de ser nét destranger, i pobre. I dhaver destar-ne orgullós. Era això, sobretot, el que el tornava boig.
I tot i així, al ball del 14 de juliol, a Fontaine-de-Vaucluse, va aconseguir arreplegar la Séverine. I va saber conservar-la, cosa encara més difícil. Divuit anys, tenia. Divuit anys i la primera paga daprenent a la butxaca. Els cabells desgrenyats amb gel encara no es rapava el cap i els braços morenos del sol de lobra. A la merda Espanya, el sindicat del pare i el pis rònec a la perifèria de Cavaillon. A la merda el nét de refugiat. La Séverine li oferia els llavis i li aixafava els pits contra el tors mentre els Scorpions bramaven Im still loving you. Ell també tindria la seva part del pastís.
En Manuel aixeca el cap i mira les parets. Les seves parets. Endeutat fins al coll però propietari duna casa de cartró pedra, la seva casa arrebossada de color rosa en un pla de vivenda social ideat per un ajuntament vagament socialista, als anys vuitanta. Només que deu tants calés al sogre que és com si no fos ben seva. Si hi pensa gaire estona, li sembla que li han tallat els collons amb una falç. I ara la filla, com si fos incapaç de vigilar-la. Del gran joc de la vida, ell tampoc nha escrit les regles. El problema és que sho creia.
Les branques de Paulònia
A la saleta àrab, damunt duna de les banquetes arrambades a la paret, la Céline està estirada com una estàtua jacent. La Kadija li parla suaument, li ofereix te però per això caldria que saixequés.
I la teva mare, ¿què hi diu?
Res.
¿Com que res?
Res de res. Només vol saber de qui és.
¿I el teu pare?
La Céline abaixa els ulls. No li agrada parlar del pare. Li fa por dençà que ho sap.
No em parla. Com si no existís. I de cop em mira com si no mhagués vist mai, com si no fos jo. Només hi ha la Jo que no em jutja. I encara, no saps mai què pensa, aquella...
La mare den Saïd li acarona els cabells. Enfonsa els dits morens i secs a la cabellera, fricciona el cuir cabellut. Mou el cap dun cantó a laltre i fa sorollets amb la llengua.
És natural. Jo també ho vull saber.
¿Quan torna en Saïd?
Enmig del silenci de la Kadija, la Céline esquiva les carícies i sincorpora a poc a poc, amb les mans planes damunt la funda de plàstic que protegeix la banqueta. La mira de fit a fit i li fa un somriure ben ample.
No és en Saïd, tho juro.
Ho celebro.
La Céline fa morros com una nena petita.
¿Què vols dir?
Li convé una noia com cal, al meu fill.
¿I jo no et semblo prou bé?
La Kadija remena la tetera, la destapa i esclafa les fulles amb grans cops de cullera.
Escolta, Céline, fa setze anys que et veig cada dia, treballo amb el teu avi i des de pàrvuls que jugues amb el meu noi: és com si fossis filla meva...
I aquí satura: el però flota entre elles, sòlid, inapel·lable. La Céline pensa en la Sònia, que es canvia al bus per anar a linstitut, es treu les dessuadores Decathlon i es posa tops sense tirants, li vénen ganes de xivar-se. Quines ganes descopir-ho, que la hipocresia no saguanta, que la Kadija el porta al cap, el vel, però als ulls també, i ben gruixut. Es mossega la llengua.
Igualment, en Saïd passa de mi, i no és el meu estil de tio, saps.
La Kadija sospira, es mira la cara de la Céline feta un mapa.
Tot sarreglarà. Sempre sacaba arreglant, al final.
¿Vols dir la cara o la vida?
Totes dues, filla meva.
La Céline fa una ganyota, es toca los del nas amb la punta dels dits. Cada dia fa el mateix ritual per anar guapa: maquillatge en pols, blush, la ratlla als ulls i rímel a les pestanyes.
¿Et sembla que tornaré a ser igual de maca, després?
¿Després de què?
Quan el nas se mhagi curat. Espero que no em quedi tort.
La Kadija acarona amb la vista el ventre de la Céline.
I la resta, ¿tot bé?
La Céline arrufa les celles. Necessita uns segons per entendre-ho. Abaixa els ulls cap al seu ventre i els aixeca al cel és tan exagerat. Un joc de gestos, una comèdia permanent.
¿Saps que em costa cordar-me els texans? Acabaré amb un bon cul si continuo així.
La Kadija se la mira mentre fa contorsions per veures les natges, creua les cames i somriu.
Hauries de tornar a casa, Céline. Ja diré a en Saïd que us passi a veure, si vols.
Però...
Els meus fills estan a punt darribar, he destar per ells.
I la Céline torna a fer morros perquè se la treuen de sobre, ni que sigui amb bones paraules. Fa unes quantes setmanes que passeja el culet i els blaus per la saleta dels veïns. Potser una mica per fotre el seu pare, que no li cauen bé els moros. Però està clar que sempre torna a casa arrossegant els peus. Casa seva fa pudor de retrets i vergonya. Sense comptar les hòsties del pare, que encara en cauen. Va passar una frontera amb el primer gec. Que li deixi estampats els cinc dits a la cara tampoc li farà tant de mal, si no la va matar amb els punys. I quan vénen els amics a fer una copa a casa, la Céline es tanca a lhabitació. No ensenyar les cuixes de gasela, lescot líquid, el ventre amb prou feines arrodonit de lespera. Al pare no li agrada.