En Manuel sautoritza a riure, un riure sense alegria, tens de mala llet.
Uf, quina pena.
Shi posen tots dos per treure el secreter de la caixa. En Saïd abat els seients del cotxe, aparta les coses per poder empènyer el moble sense fer-lo malbé. El tapa amb una manta vella de quadros plena de brins dherba, que fa olor de poma.
Content del tracte i bufat dorgull, en Saïd aprofita lavantatge:
Què, Manuel, el negoci rutlla, ¿no?
Pse remuga laltre
Fa sis mesos que ens entenem, tu i jo, i mai hi ha hagut cap merder...
En Manuel empetiteix els ulls i tira la barbeta endavant: espera la segona part.
Un altre cop, pensa-tho bé abans dinsultar-me.
¿Mestàs amenaçant? Ets un mocós, Saïd! Quan et vaig conèixer tho feies a sobre.
Jo només et dic això: pensa-tho bé. Jo no em xivo, però que no em busquin. Potser li interessaria, al teu amic Patrick, saber que mangues el que vols als xalets. Potser voldria la seva part del pastís... Ho dic per dir-ho, eh.
Doncs calla. Val més.
El paleta gira cua, seu al volant i arrenca derrapant. Un núvol de collverds es dispersa davant del pick-up que accelera i desapareixen darrere uns desmais.
En Saïd es queda parat un moment, amb els ulls plens de pols, una mica decebut que cap ànec hagi anat a parar sota les rodes.
Agafa el tabac de la guantera i tanca el cotxe. Emprenyat, sen va cap al riu, baixa tres graons i posa el cul a la roca tot sospirant com si hagués fet els cent metres tanques. Les branques dels desmais regalimen pel corrent daigua verdós. Hi ha tanta calma. Els dos braços del riu es retroben per fondres, acceleren en un salt daigua més ample que fondo. Daquí a unes hores, a més dels parisencs una mica gats, les ribes del riu estaran infestades de grups de nens amb banyador i vambes que es tiraran al riu xisclant. Ell també hi anava, no fa tant. Amb un grapat de pelacanyes com ell, i les noies amb qui no gosava flirtejar a lèpoca del col·legi, i que va perdre de vista quan va començar a fer de temporer i traficant. Aquí, a lestiu, shi toleraven altres coses. Eren forts i intrèpids, el valor es mesurava amb laltura dun salt, laudàcia duna capbussada. Les noies sortien de laigua cridant que estava glaçada, tenien la pell vermella i esgarrifada sota les tovalloles. Hi havia les que saltaven tan lluny com els tios i les que es quedaven a la vora, indolents, mirant-sels amb ulls burletes, avaluant-los. Era per elles que es tornaven atrevits, en el fons no els interessaven les noies massa valentes. Excepte en Saïd, justament. Com si els veiés, els cossos gràcils caminant dalt del salt daigua cap a laltra riba, un peu darrere laltre com per un fil, llisos, els malucs gronxant-se i els braços separats per mantenir lequilibri. Els tios bavejaven mirant els culets sota la roba tibant dels banyadors. Ell també, sobretot després, quan hi tornava a pensar.
En aquella aigua es podien barallar de mentida, per tocar-se: atrapar un cos i llançar-lo, enfonsar-se, agafar la carn amb fervor, jugar, fer veure que. Les falses enrabiades i els cops de veritat cuixes, espatlles, cul i els espetecs a la carn maltractada, els insults. Imbècil, jo també puc! Doncs va, ¿què esperes?, i els riures. En Saïd passava a buscar la Céline i la Jo, pujaven al cotxe amb el banyador i les xancletes, un pareo creuat per davant i agafat amb un nus al clatell. Ell conduïa espitregat, orgullós dels músculs ben dibuixats sota la pell els efectes col·laterals de treballar al camp. Lany passat també era ell que les acompanyava en cotxe fins a la urbanització.
En Saïd fa el compte enrere recreant el model dels banyadors, un any rere laltre. Lestiu passat el de la Céline era turquesa amb unes perles entre els pits. El de la Jo dun rosa destenyit, un color estrany damunt daquell cos angulós, duna ràbia incendiària. De sobte se sent massa vell, molt massa vell per a tot plegat, té altra feina que tirar-se al Sorgue en pantalons curts de futbol i fer xisclar les nenes amb onades i esquitxos a la pell tendra. I això el fa sentir una mica trist, és una tristesa dolça, quasi agradable. Es pregunta si les germanes vindran sense ell, aquest any. En realitat no és massa vell, no sexplica romanços per donar-se-les dhome.
Mentre encén un cigarro sadona perfectament que les mans encara li tremolen, però està content quan mira el gep sota la manta a través del vidre del darrere. Coneix un antiquari que en pagarà tres vegades el que ell ha donat a en Manuel. I que en farà pagar deu vegades al primer turista amb calés per vendre-li aquest moblet: la llei del mercat, loferta i la demanda.
Moby Dick
Les onades daire calent entren acanalades per les finestres del pick-up i es barregen amb el Led Zeppelin que espetarrega, de vegades al ralentí: el radiocasset del cotxe ja torna a empassar-se les cintes de lany de la picor el cotxe és tan vell com el conductor. En Manuel en farà trenta-vuit a la tardor, i té la impressió de tenir-ne mil. O vint. Mil pel cansament, vint per la ràbia. Va com boig per la nacional, amb el pedal a fons, cap al nord, en sentit contrari a casa, buscant un contenidor anònim per desfer-se de la catifa. La línia verda dels camps fins on la vista es perd no el calma gens, ni tampoc els closos de xiprers. Voldria conduir sense parar, fer carretera escoltant els vells ídols, però ha danar a lobra amb els altres. És més, ja hi hauria de ser. Una hora de retard, cinc-cents euros a la butxaca: no són prou per al seu orgull, però és un negoci rodó.
Quan veu els contenidors grisos al voral, frena en sec i una mica més i se li encasta el cotxe del darrere, però es desvia tot fent sonar el clàxon. En Manuel li ensenya un dit per la finestra oberta i brama un sonor Fill de puta! que només sent ell. A sota de les rodes la grava carrisqueja, pica la calandra. Para el motor, els acords de Moby Dick ressonen dins el cotxe: una presència amiga, que quasi pesa. La calor ho mata tot. En Manuel seixuga el front amb una samarreta bruta que corre pel seient del costat. Nestà fins als collons.
Li costa menys treure la catifa del pick-up que quan lhi va posar, però sota el pet de sol treu el fetge per la boca. La fortor de les escombraries a lestiu li pica la gola. Fruita en descomposició, sobretot. És veritat que està feta una merda, aquesta catifa, però ¿què sap, ell, si té valor o no? Els turistes són tan imbècils que es gasten els calés per uns trastos que ell llençaria directament a la brossa, per provar-ho, ¿què hi perd? Si tingués pasta, ell no se la gastaria pas amb aquestes merdes velles. La catifa mig es desenrosca de punta a punta dels contenidors. En Manuel es queda mirant uns segons els llaços vermells i negres i els serrells despart, fins que hi clava un cop de peu rabiós i sen va. Quan sinstal·la al volant, nota el seient humit de suor. El volant crema. Té, si tingués pasta començaria per canviar de cotxe. Potser guardaria aquesta carraca de record, perquè mira que nhi van passar de nits al ras al darrere, amb la Séverine. Unes quantes nits inoblidables, de fet. Això era fa temps. En aquella època havia instal·lat un matalàs damunt la xapa i ella ho trobava romàntic, dormir junts a Saintes-Marie-de-la-Mer o en plena garriga, en raconades secretes que només coneixia ell. Li han quedat gravades a la memòria, aquestes sortides dabans: a la Séverine li agradava suar, que els cossos llardosos llisquessin i senganxessin. Li agradava aquesta calor del sud don mai havia sortit i que estavella les pedres. Li agradava el soroll mat de la carn que pica i es troba. Un litre daigua per hora damor, com a mínim. Després, ella sempre saixecava per anar a pixar i encara sent el soroll dels seus passos, el salt des de la plataforma, el so de les fulles que cruixen sota els peus descalços, els branquillons que es trenquen i sobretot el soroll de lorina que esquitxa el terra, a uns metres del pick-up. Un so que no ha oblidat mai, dexcitació i tendresa. Per a en Manuel, la intimitat és aquest so. Daixò fa temps. De vegades, tot mirant el cel i estrenyentli els dits, ella li deia que volia tenir criatures, unes quantes, sense especificar si seria amb ell. Eren massa joves per saber-ho. I llavors el primer embaràs va venir més aviat del compte. Potser la van concebre allà, a la caixa del pick-up, la petita. La seva gran.
En Manuel arrenca en tromba i fa mitja volta. Condueix cap a Bonnieux tot pensant en el negoci merdós i en aquest Saïd que sestimava quan era un nen els nens sempre haurien de ser nens, merda. Pensa en la seva nana prenyada, en els calés que no té i en els que deu. En el seu pare, també, que hauria danar a veure aviat. I es recorda de les nits dabans, quan tot tenia sentit, quan el futur era seu. Hi pensa com si es tractés dun altre, contempla qui ha sigut.