I això que nhi va haver, dhistòries. Una nit, en David i el seu cosí Jérémy se la van fotre a la cruïlla de laccés a lautopista cap a Marsella i lenllaç cap a Cavaillon. El cotxe va xocar contra el parapet i va acabar a les ribes del Roine. Els bombers van trigar hores a treurels dallà. En David, al cap de sis mesos en coma, es va despertar fet un vegetal. Fa vint anys que baveja amb la boca torta, sho fa a sobre tan tranquil. Al principi la mare el treia a passejar amb cadira de rodes, però feia uns esgarips que ho va deixar córrer. El posa davant de la tele i ell va fent grunys desverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy lanava a veure regularment. Ell ha tingut més sort, sha recuperat de les fractures. Seia al seu costat i hi parlava una mica, no massa, tot fumant un peta parides, qui sho havia fet amb qui o alguna pel·li divertida. Les bromes es marcien als peus del cosí, uns peus torçats cap endins amb vambes noves, que es quedarien així per sempre. Va deixar danar-hi per la tieta, ja no suportava de veurel. Aquella mirada plena de retrets i tristesa el feia tornar boig conduïa ell, borratxo perdut. En el fons va quedar descansat de no haver-hi danar més. La Séverine recorda que, després daixò, va marxar a treballar a Marsella. No lha tornat a veure des de fa anys. I això que li queia bé. No tant com en David, però era simpàtic.
Quan els nois venien a buscar-la els que tenien edat de conduir baixaven el volum al començament del camí de la finca. Anaven una mica menys ràpid, també. Feien callar lexcitació, les ganes de bramar que els tocava a ells, provar sort aquella nit i guanyar a la rifa, fer-se la Séverine o la Sabrina. Despullar luna o laltra als seients del darrere. De tant imaginar-sho es posaven frenètics i bramaven deufòria dins del cotxe ple de fum. Es posaven dacord, tu quina agafes, com si poguessin decidir res. A les envistes de la casa shavien de calmar per força. Tornaven a ser els fills de, adolescents avergonyits que demanaven permís. De vegades nhi havia un que se sortia amb la seva. Lafortunat en parlava durant setmanes, o simplement caminava arrambat a una delles, amb una mà al cul, com si en fos lamo.
I després hi havia la Charlotte, que corria amb la Séverine i la Sabrina. Un trio mortal. Els tios ho tenien més difícil amb la Charlotte, massa dura, havia arribat en plena adolescència, no era dallà de tota la vida i notaven de sobres que no sempre comprenia els seus codis. Amb ella eren menys senyors, se sentien provincians. Com que els pares de la Charlotte no eren de la màniga ampla, shavia descapar per anar amb les amigues. Era més aviat feréstega, i per més que els nois se la imaginessin despullada als seus braços, shi arriscaven menys. Eren inseparables, aquelles tres, fumaven cigarros amb un aire glamurós al mig de la pista o sortint de linstitut, es reien de tot, fotetes com hienes. Més tard, la Charlotte va marxar a estudiar a Aix. Això ho va canviar tot.
¿Fa molt que mesperes?
No, no massa.
La Charlotte estampa tres petons a lamiga de tota la vida i es deixa caure a la cadira tot sospirant. Les ulleres de sol se li mengen la cara, però quan se les treu el maquillatge és perfecte. Ni massa ni massa poc, de bon gust. És per aquest tipus de detalls que la Séverine no la suporta. Mala puta. Mala puta perfecta.
Estàs radiant.
Què dius, semblo un vampir. Sort que em quedo uns dies a cals pares, renovaré les energies.
Energies de què, pensa la Séverine. A part del Sorgue verdós i el mercat dels diumenges ple a petar de turistes, no hi veu el què. Això és la seva vida, no pas un balneari. Energies, i una merda. Parlant de merda, el cul de la Charlotte segueix igual de ferm i apreciat, a lamo del bar no se li escapa, es presenta immediatament a la taula, afabilíssim.
¿Què us poso, noies?
Vi blanc. Dues copes demana la Charlotte.
La Séverine sempassa saliva, pensa en el seu propi silenci i després, tant li fot, què li importa si sempre ha estat així, ¿per què hauria de canviar?
La Charlotte decideix, la Charlotte imposa, amb aquesta naturalitat que no deixa espai a lofensa, al combat. Ho té guanyat dentrada. Ja era així abans, però des que va marxar encara és pitjor. Hauries pogut pensar que hi perdria alguna cosa marxant, seguretat o avantatges, però al contrari: ella va avançar i les altres dues es van quedar aquí, bloquejades a la tecla repeat com el tema de la Taràntula. Quan la Charlotte ve, és sempre com si fos una turista, està de pas. Sempre més o menys soltera. Va viure un temps amb un dels seus profes de la universitat, després nhi va haver daltres, però no van durar gaire.
La Séverine escolta com la Charlotte li explica el seu últim idil·li, un tio que va conèixer a un cafè concert i que balla com un déu. Aquí els homes no ballen. No es mouen de la barra. O si ballen és per arrambar-se a una dona, no pel gust del moviment, pel plaer solitari del cos fins al vertigen. Això és cosa de ties. Mentre es beu a glopets la copa de vi blanc, la Charlotte fa cares i belluga els ulls, torna a fer els gestos de ladolescència. Al final, acaba demanant què hi ha de nou. La Séverine força la veu, el riure, insisteix en la felicitat familiar. Parla de la feina, una mica de les filles. Encara no sap si dir-li això de la Céline. I llavors la Charlotte clava aquests ulls tan bonics i perfectament maquillats en els seus, els acluca lleugerament tot inclinant el bust cap endavant, com quan era joveneta i estava a punt de dir una veritat o una confidència. Lentament, amb un gest estudiat, sacseja el cap i es despentina el serrell amb la punta dels dits.
No sé pas com tho fas: dues nanes adolescents i el mateix tio des de fa vint anys. Jo no podria, de veritat.
Hi ha aquesta mena dimpuls interior de la Séverine, com una onada. Sense perdre el somriure fals a matar, explica a aquesta bruixa que li agrada la vida que fa, que no la canviaria per res, però la veu li tremola una mica quan esclata de riure.
I amb en Manuel conclou amb un petit somriure que busca complicitat la cosa està tan animada com al principi.
La Charlotte sacseja el cap. Sense caure ¿o sí? en la crueltat de lassociació didees que fa, demana:
I de la Sabrina, ¿en saps res?
La Sabrina, laltra peça del trio de ties bones que feien tronar i ploure el 1992, ara vegeta en un bloc de protecció oficial a Monclar. Sense ni cinc, amb tres criatures de tres tios que vés a saber on paren, va haver dacceptar el pis que li van assignar. La Charlotte sap perfectament que es passa la vida escrivint a ladministració, cartes de reclamació, insults, cartes paranoiques sense cap ni peus. Que els serveis socials se saben de memòria la seva vida i miracles. Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que shan transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc.
Està bé.
¿Encara us veieu?
Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.
La Charlotte de sobte sanima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.
¿Ten recordes, del dia que el pare den Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?
La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només saguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.
Me nhe danar.
Està bé.
¿Encara us veieu?
Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.
La Charlotte de sobte sanima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.
¿Ten recordes, del dia que el pare den Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?
La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només saguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.
Me nhe danar.
¿Tan aviat? ¿De veritat?
Mha agradat veuret.
Sabracen com abans, petons sonors, i la Charlotte es queda a la terrassa amb un llibre i les ulleres de sol imponents, com una parisenca.
La Séverine sallunya a poc a poc, ensopega amb les llambordes, accelera, renega, accelera. Estreny el bolso. Es repeteix a si mateixa que no tornarà a quedar amb la Charlotte. Passa per davant de la botiga de roba que normalment li agrada, però ara mateix lodia. De cop i volta, tot el que hi ha li sembla caspós. La venedora la saluda però se sent incapaç de tornar-li el salut. Hauria volgut viure en una ciutat tentacular on ningú conegués a ningú, una ciutat immensa on cap venedora es recordés de com es diu, on ningú sabés que als trenta-quatre anys serà àvia. Una ciutat que no fos un poble.
Al pàrquing, el pit li puja i baixa massa fort amb les sotragades de la respiració. Sense voler-ho, fa uns ronquets com de cadell apallissat. Li cauen les claus a terra. Sajup, posa una mà damunt lasfalt, amb el palmell obert, respira fondo. Amb la dreta toca el dofí que duu al coll. Al final veu el cos del conill i les claus, els recull amb ràbia.
Una ciutat gegant on no hagués crescut. Una ciutat on no hagués tingut mai dotze anys, ni setze ni vint. Una ciutat on no hagués marcat cada banc, cada paret de pedra amb la seva joventut insolent. Quan sinstal·la al volant, no arranca de seguida. Acarona llargament el ventre del conill decapitat, per tornar-se a calmar.
Partició de les aigües
En Saïd ha aparcat el cotxe al pàrquing de la partició de les aigües. Recolzat a la porta del davant, seixuga les mans un cop i un altre, i encara un altre. Li suen. No és que tingui por, però ves per on. Mira la roda de ferro, flonja dalgues i molsa, que va girant a laigua, senfonsa a contracorrent i torna a pujar tota regalimant. Comprova lhora al mòbil, se lentafora a la butxaca dels texans. Té els ulls empetitits per la llum del matí, que ja és massa crua, i lestómac se li remou a cada cotxe que passa aixecant polseguera. Quan el den Manuel arriba al pàrquing, en Saïd saixeca sense esverar-se. Si és per això que ha vingut. El pàrquing encara no està ple a petar: és diumenge, dia de mercat i dencants a lIsle-sur-la-Sorgue. Tothom aparca al centre o a prop. Aquí encara shi està tranquil, els parisencs vindran més tard, a fer el tomb a la vora del riu, prendre una copa i comparar les troballes que han pagat a preu dor. Les mans li tremolen. Se les posa a les butxaques. Els ànecs sembla que li riguin a la cara, una dotzena que es foten dell movent el cul, li vénen ganes de tirar-los rocs. En Manuel aparca de biaix davant de la berlina, apaga el motor. Mentre surt del pick-up, en Saïd es posa les ulleres de sol i sacosta una mica. Estan cara a cara, a una distància respectable. Fan la mateixa alçada, només que en Manuel és una mola i en Saïd abrinat com una liana. És ell qui pren la iniciativa és més fàcil xerrar que afrontar el silenci.
¿Tens alguna cosa per a mi?
En Manuel remuga unes paraules inaudibles, però amb un moviment del braç assenyala la caixa del pick-up. En Saïd es relaxa. Sacosta i deixa que el paleta aixequi la lona a poc a poc.
Parides diu en Manuel.
En Saïd remena, arreplega una làmpada. Coure i pell, té prou pàtina com per impressionar un americà.
Això mho quedo.
Continua, ara més segur de si mateix. O sigui que el ritual no ha canviat, tot i lenganxada de laltre dia. Es concentra per destriar el gra de la merda. Els antiquaris tenen vista i a còpia danar-hi ha captat el truc per reconèixer què es vendrà a uns preus indecents al primer turista parisenc o estranger. Descarta una catifa que cau a trossos, aixeca la lona una mica més i destapa el cantell dun petit secreter antic. Se li escapa un xiulet dadmiració.
No està malament...
¿I lestora?
¿Ho dius de conya? Està feta un fàstic, i aquestes rampoines no valen res.
Merda, he suat per carregar-la, fa cinc metres per tres.
Doncs no val res. El secreter sí que mel quedo. I el llum. Esperat, que dono un cop dull a la resta.
En Saïd arreplega quatre capses art-déco, una palangana esmaltada amb les vores blaves. Ho carrega al maleter del cotxe. En Manuel no fa cap gest per ajudar-lo.
¿Quant? demana.
El noi torna cap al break, agafa la làmpada i la porta al maleter, sense contestar. En Manuel agafa el secreter per les potes, lestira. Laltre es gira, esverat.
Compte, que tel carregaràs!
¿Quant?
En Saïd creua els braços. No sha tret les ulleres de sol i observa ladversari a través dels vidres foscos. Quines ganes de fer-li empassar tots els insults de laltre dia, desclafar-li el cap contra la roda del riu, fins que de tant menjar algues plori i demani perdó.
¿Don ve?
Com sempre.
En Saïd mou el cap, fa un somriure murri.
El llum i les capsetes els has tret de casa duns vells. O duns que lhan palmat. Als hereus sels en pixa, ni ho saben, el que hi ha a les golfes dels vells, això ho sabem tots dos. Sortirà fàcil i no tindrem merders. Ni tu ni jo.
Llavors marca una pausa perquè el tu i el jo sonin plegats dins la closca del paleta, ben fort, que les coses quedin clares tot i tenir el terrat emboirat per lestupidesa i lalcohol. Tu i jo a la mateixa barca, si nhi ha un que cau...
I... ¿el secreter?
¿Què passa amb el secreter?
¿Don surt?
En Manuel fa mala cara, empeny el moble sota la lona.
Si no el vols...
Que no, només vull saber els riscos.
En Manuel es mira el mitja merda que fa el numeret, ell també sospesa els riscos, tots els riscos. Odia aquesta situació.
El mateix risc que aquell quadro petit de lúltim cop.
Doncs ja està, les coses clares.
¿Quant?
En Saïd sospira com si tingués escrúpols. Fa veure que pensa, que dubta. Treu la cartera, li allarga un bitllet de cinc-cents euros. En Manuel arrufa les celles.
¿Només?
Eh, mestic arriscant. Als antiquaris no els agrada la merca robada. Vaja... robada als morts, tant sels en fot, però robada als rics que estan vius, la cosa ja es complica.
I tu et forres, ¿eh?
Sóc un intermediari, Manuel, ja ho saps. I com que sóc moro, per poc que hi hagi un problema mel menjaré jo.
En Manuel sautoritza a riure, un riure sense alegria, tens de mala llet.
Uf, quina pena.
Shi posen tots dos per treure el secreter de la caixa. En Saïd abat els seients del cotxe, aparta les coses per poder empènyer el moble sense fer-lo malbé. El tapa amb una manta vella de quadros plena de brins dherba, que fa olor de poma.
Content del tracte i bufat dorgull, en Saïd aprofita lavantatge: