Golnaz Hashemzadeh Bonde
VAM SER NOSALTRES
Traducció de Meritxell Salvany
Títol original: Det var vi
Autor: Golnaz Hashemzadeh Bonde
Primera edició ebook: novembre 2020
Copyright © Golnaz Hashemzadeh Bonde 2017
Published by agreement with Ahlander Agency
© de la traducció: Meritxell Salvany
© de la correcció: Maite Puig i Manuel Gómez Poyato
© de ledició: Editorial Les Hores S.L. 2018
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Maquetació: Dan Monells
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
Per a la Noor Koriander
«La mare em deia: Si veiessis les circumstàncies com a atenuants, potser series més indulgent.»
Athena Farrokhzad, Vitsvit
VAM SER NOSALTRES
Trobo que la mort no sha mogut mai del meu costat. «Mira que nets, de banal!», dirien potser tots els qui ara mateix són a les portes de la mort. Però jo vull creure que soc especial. En això, i en tota la resta. I no és només que ho vulgui creure, sinó que mho crec. Seriosament. Ja ho vaig dir quan es va morir en Masood: vam agafar temps en préstec. Potser no calia que visquéssim tant. Potser ens hauríem dhaver mort durant la revolució. O durant el terratrèmol.
O durant la guerra. Però, dençà daleshores, he tingut trenta anys més, que són més de la meitat del que ha estat la meva vida. Són molts anys, i nhe destar agraïda. Són els anys que té la meva filla. I tant que sí. La vaig poder tenir a ella. Però ella no mha pas necessitat tot aquest temps. En realitat, mai ningú no mha necessitat gaire temps, a mi.
Ens pensem que, pel fet de ser pares, ens necessiten. Però no és veritat. A més, qui ho diu, que els maldecaps que puc arribar a causar no seran tants com els moments de consol i alleujament que he proporcionat? Això sí que no mho crec. No soc pas una daquelles persones capaces doferir més consol que maldecaps, jo. Potser ho hauria de ser, perquè soc mare i això és el que sespera de mi: que ofereixi consol
i alleujament als altres. Però mai no he estat capaç dajudar, alleujar o consolar gaire a ningú.
A tot estirar, mig any em diu la molt bruixa.
Mho diu com qui no té altre remei que informar-te dalgun desafortunat incident, desafortunat i empipador. Com quan les mestres de la guarderia mexplicaven que lAram shavia donat un cop. Una llàstima. I una llauna, també. I mho diu sense mirar-me, amb els ulls clavats a la pantalla de lordinador. Com si la veritat sortís dallà i només dallà. O com si, en realitat, el problema el tingués el coi de pantalla. Tot duna li comencen a regalimar les llàgrimes galtes avall i llavors abaixa la vista cap als genolls. Ara la víctima és ella, doncs. Qui necessita consol és ella.
«Calla! Qui ets, tu, per dir-me que em moriré aviat i plorar com una bleda? Com si la meva vida, dalguna manera, fos cosa teva!», magafen ganes dengegar-li a crits.
Però em continc, si més no, de moment, i em sorprenc a mi mateixa.
Vull parlar amb el teu cap li dic, al final.
Ella es queda ben parada. Segur que pensa que la meva reacció no és la més adequada ateses les circumstàncies i que jo també hauria de plorar.
Entenc que per a vostè ha de ser difícil entomar entomar una notícia així em diu. Però, parli amb qui parli, no canviarà res. Les tomografies, les anàlisis Tot és molt clar. El que té vostè és un càncer i i està molt estès.
Llavors fa una pausa i em mira. Busca alguna cosa en la meva expressió facial que li confirmi que he entès el que macaba de dir. Però no hi troba res i continua.
El càncer és a la fase IV. Això vol dir que no li queda gaire temps.
Calla! li engego, al final. Soc infermera, jo! He treballat vint-i-cinc anys amb malalts i sé que no mho pots dir, això! En realitat, no en tens ni idea, de quant de temps viuré! No ets pas Déu, tu!
Aleshores es tira enrere i enganxa lesquena al respatller de la cadira, crispada. Deu tenir uns trenta anys i du els cabells recollits en dues cues, com les nenes petites. A sobre lescriptori hi té una fotografia duna criatura de mesos. Jo me la miro i remeno el cap. No té la més petita idea del que sap o deixa de saber.
Ens quedem les dues un moment allà assegudes i llavors ella saixeca, seixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i surt del despatx. Jo no em bellugo don soc; al cap duns segons, agafo la bossa i en trec el mòbil. Hauria de trucar a algú. A la meva filla, potser. «Ai, nena! Em sap greu per tu, reina, però ara em toca a mi!», li podria dir.
Quina merda, tu! Mho trec del cap i començo a escriure un missatge a una amiga, la Zahra. Però lesborro abans dacabar. I és que què se suposa que li hauria descriure? «Ja ho veus! Ens hem fet un tip de lluitar però tant és, perquè ara sacabarà tot»?
Sento dues veus cada cop més a la vora. La doctora i la seva cap. Saturen darrere la porta. Parlen molt fluixet. Pel que es veu, en un centre dassistència primària com aquest no ensopeguen amb la mort gaire sovint. Miren de decidir quina de les dues entrarà a parlar amb mi. I jo men faig càrrec. Deuen tenir ganes de treure-sho de sobre i afrontar la resta de la jornada. Veure altres pacients, i no embarrancar-se i asseures aquí amb mi a aguantar el xàfec duna dona que es morirà daquí a quatre dies. Rumio un moment. Val més que toqui el dos. Així els estalvio el tràngol. Els lestalvio a elles, i a mi. Agafo labric. És vermell. I la bossa. També és vermella. Abaixo la vista i em miro les botes. Vermelles, també. Són la mena de coses trivials de les quals jo em solc preocupar. De les quals em solia preocupar. Em comencen a tremolar les mans; després, les espatlles. Em cau la bossa a terra i provo dofegar el plor que se menfila per dins. I, just llavors, sobre la porta i treuen el cap. Em miren. És evident que sestimarien més fer mitja volta i tornar a marxar. Jo provo de somriure perquè no les vull espantar. Però llavors em cau tot al damunt. Vull dir tot allò que elles no saben. Allò que, tot i saber un munt de coses, ningú no entén en aquest coi de país; és a dir: tot el que té a veure amb el dolor, amb la pèrdua, amb la lluita Ara no faig altra cosa que plorar, plorar i plorar. Ella, la doctora amb qui he parlat fa un moment, també plora. La pobra es pensa que en té motius.
Laltra, la més gran, em demana disculpes. Després em diu que, en efecte, no tenen la més petita idea de quant de temps em queda. Que poden ser setmanes, o anys.
Però es morirà de càncer afegeix. Val més que no sho guardi per a vostè i que en parli obertament amb els parents més propers. Amb els fills, sobretot.
«Digue-lhi tu, si vols, a la meva filla», penso. Però no dic res, i ella segueix:
Sé que és difícil. Explicar la veritat als fills, vull dir. Però es mereixen que ho faci. Així es podran preparar.
Me la miro, sorpresa, i madono que ella no entén què és el que em sorprèn.
En Masood, el el seu pare, sha mort no fa gaire. És tot molt recent. I no cal que em digueu de vostè. Jo no ho faig.
La doctora fa que sí amb el cap.
Es va morir de sobte continuo. No trobes que val més així, per a lAram? La meva filla es diu Aram. Que un dia es trobi que mhe mort i ja està? I tant. Val més que shi trobi de cop que no que hagi de conviure abans dhora amb el que encara no ha passat.
No ho sé, això em diu, com si jo mesperés una resposta concloent. Però el cas és que la necessitaràs al teu costat. No serà fàcil, saps?
Mallarga un prospecte. Un daquells que parlen de com afrontar i acceptar la mort o alguna cosa per lestil. Però jo faig que no amb el cap.
No em penso morir! Lluitaré! Vull començar el tractament de seguida!
Aleshores ella vacil·la.
És clar. Ara mateix et derivarem. Però hi ha llista despera, i aviat serà Pasqua. Em sap greu, Nahid, però potser passarà un temps abans no puguis començar el tractament.
Però això meu és urgent! li dic, tirant-me una mica endavant. Si no fem alguna cosa aviat, llavors segur que em moriré!
Ella remena el cap.
No tho pensis, que és tan urgent. Sovint, en el cas dels càncers, començar el tractament una o dues setmanes abans o després és indiferent.
Ah, no? No és urgent? I, si no és urgent, què és, doncs?
El càncer es considera més aviat una malaltia crònica.
Ara me la miro amb les celles ben arquejades.
Crònica? Però si macabeu de dir que no viuré gaire! Això no hi ha qui ho entengui!
Em sap greu.
Es recolza desquena al marc de la porta. En comptes dentrar al despatx per parlar amb mi, al final shan quedat allà palplantades, a uns quants metres de distància. Com si el càncer i la mort es poguessin encomanar.
Em sap greu torna a dir.
Maixeco de la cadira i li etzibo:
No cal que ten sàpiga, dona. Encara no mhe mort.
Trec el pintallavis de la bossa i em poso a pintar-me els llavis en una mena de demostració de força. En acabat, maixeco de la cadira i vaig cap a la porta. Els passo pel costat i em criden perquè maturi. Però jo continuo endavant. Camino de pressa, per resistir limpuls de fer mitja volta i llançar-me als seus braços per pidolar una mica de consol. Alguna promesa reconfortant. Consol, en definitiva.
Quan arribo a casa madono que se mha escorregut el rímel i que en duc la cara plena, i també que, a part de pintar-me els llavis, també mhe pintat la pell del voltant. Que faig por, vaja. Que, en realitat, la bruixa soc jo. Un espantall. Un ésser humà dissecat. Mort. Algú que no sap gaire com és, estar viva de debò.
Em queden sis mesos de vida. O potser unes setmanes i para de comptar. O anys. Massec al sofà sense rentar-me la cara i em quedo allà, amb les mans sobre els genolls, mentre em pregunto què se suposa que he de fer, ara. Què se suposa que ha de fer, una, quan li diuen que es morirà aviat?
Les cistelles, plenes de paperassa fins dalt, són a terra, sobre la catifa. Fa mesos que són allà. Anys, potser. Sempre em dic que, si les tinc ben a la vista, me nacabaré ocupant i tancaré temes. Potser és això, el que he de fer ara. Ocupar-me dels papers. Mirar de posar-hi ordre. Factures de lany de la picor de la companyia telefònica. Extractes bancaris. Declaracions. Daltra banda, ara no trobo que tingui cap sentit, haver-los acumulat, i que potser hauria de llençar-ho tot. Tot llençat.
Ja ho farà lAram, però. Després. Quan shagi acabat tot.
Agafo el bloc i el bolígraf de sobre la taula i em poso a escriure. Aleshores em ve al cap que tot el que he escrit és en aquelles cistelles. Potser hauria dagafar-ho tot i llençar-ho jo mateixa. Què en pensaria, ella, si ho arribés a llegir? Si ho fes, sadonaria de com nhe estat, de sola. Sola, i emprenyada. Hauria de voler protegir-la de tot això, però no ho vull. Res! Que ho llegeixi, doncs! Que sàpiga quant de dolor arrossego! Sé que no està gens bé, això, que el meu instint maternal mhauria de fer voler una altra cosa. Però no és així, i val més que no hi doni més voltes.
El bolígraf llisca sobre el paper. Vull saber què deixaré quan marxi. Quan em vaig divorciar den Masood, sho va quedar tot ell i vaig haver de començar de zero. Dençà de llavors, però, mhe dedicat a acumular. A acumular i a construir. Una seguretat. Un demà. I ara resulta que de demà no nhi haurà. La veritat és que fa riure. Res de «demà», doncs. Mare meva! Si la gent hi pensés un moment! Dediques un munt de temps a fer plans per al futur, però en qualsevol moment et pots trobar que no nhi ha cap, de futur. Però qui sho podia arribar a imaginar?
Però I si ho hagués sabut? Hauria viscut duna altra manera? Hauria pencat com ho he fet, o mho hauria pres amb més calma? Hauria tirat de veta fins a acabar endeutada fins al coll? La veritat és que no nestic segura. Potser sí, ves a saber. Ben mirat Per què no? Què mho hauria pogut impedir?
Mentre rumio, vaig apuntant. El pis. Les joies que tinc a la caixa de seguretat del banc. Aquell coi daccions de la Telia que algú ens va entabanar perquè compréssim. Els diners del compte corrent i els que guardo a larmari per si de cas. Ho apunto tot i faig números. Són molts diners. Una fortuna.
Durant un instant em passa pel cap que són massa diners per a algú com jo. Però no és veritat. En aquest país hi ha un munt de gent que no té res, gent que viu amb una mà al davant i una altra al darrere i que no sen surt. Sho prenen tot amb massa calma, o els fa mandra pencar de valent. És gent que no té el que tinc jo i que, quan els toqui morir-se, no deixaran res.
Així i tot, són molts diners. I no només per a mi, sinó que també són massa diners per a lAram. És clar que, si ella no ho veu així, ja sels pot confitar. Coi de nens de la guerra! Hauria destar agraïda. I ho estarà. Nestic convençuda. Li calen més a ella que a mi, aquests diners. Al capdavall, ella té molts més números per viure que no pas jo. Per viure i per viure la vida. I no només pel fet que jo em moriré aviat, sinó també perquè mai no nhe sabut gaire, jo, de viure la vida. El que jo sé fer, perquè és el que em van ensenyar a fer, és sobreviure. Allà on vaig créixer, és el que fa tothom. En canvi, aquí és diferent, i no sé si en sap gaire, la meva filla, daixò de sobreviure. O potser sí. Al capdavall, la vaig parir en un refugi antiaeri. Però els seus amics, que han nascut tots a Suècia, segur que no.
Torno a pensar en la doctora, la del centre dassistència primària. Em recordo de com plorava. Ves a saber per què carai plorava tant!
A la mare la van casar quan tenia nou anys. Costa de dir. Tant, que em fa vergonya i tot. Si alguna vegada ho dic en veu alta, és com si condemnés els fets. Per això no en parlo mai. Ella tenia nou anys. El pare, vint-i-set. En aquell temps no era gens estrany. Però em penso que això li era ben igual, a ella. En altres paraules: no crec que el fet que una cosa així passés més o menys sovint influís gaire en els sentiments duna nena, una nena a qui havien obligat a marxar de casa seva per tenir relacions sexuals amb un home dret i fet a qui amb prou feines coneixia.