A la mare la van casar quan tenia nou anys. Costa de dir. Tant, que em fa vergonya i tot. Si alguna vegada ho dic en veu alta, és com si condemnés els fets. Per això no en parlo mai. Ella tenia nou anys. El pare, vint-i-set. En aquell temps no era gens estrany. Però em penso que això li era ben igual, a ella. En altres paraules: no crec que el fet que una cosa així passés més o menys sovint influís gaire en els sentiments duna nena, una nena a qui havien obligat a marxar de casa seva per tenir relacions sexuals amb un home dret i fet a qui amb prou feines coneixia.
El que va fer el meu pare no em fa enfadar, perquè va fer el que solia fer tothom i para de comptar. Però, quan penso en aquella neneta, sem desperta el mateix instint maternal que sem despertaria si tingués davant la meva filla, o potser el que sem remou és més intens i tot. Cada vegada que penso en ella, se macut que tant de bo la pogués salvar, perquè així potser em salvaria a mi mateixa. A mi i a la meva filla, també.
Quan va tenir la Maryam, la mare tenia dotze anys. Penso en elles i em sagna el cor. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Un nadó amb un puntal de només dotze anyets.
No sé pas què hi passava, llavors, dintre seu, però mimagino que es va tancar en ella mateixa. Ben mirat, potser era lúnic que podia fer algú en la seva situació. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Què se nhavia de fer, della i de tots nosaltres?
Es va quedar sola aviat. Quan el pare va morir, la mare tenia trenta-set anys i havia donat a llum set fills. A la pràctica, que el pare faltés no es va notar gaire; havia estat malalt molt de temps, i, per a ella, potser era com una criatura més daquelles de qui shavia de cuidar. Però la veritat és que no ho sé. No en parla mai, dell; en general, no en parla, la mare, dels homes. A les fotografies dels casaments sempre surt amb lesquena ben dreta, orgullosa, al costat de la núvia, però mai no somriu. La mare veu tot el que té a veure amb els homes i el matrimoni com un mal necessari. En fi! Necessari, potser no; però inevitable, sí.
La mare. La que va haver de patir tant durant la revolució. La gent es pensa que, atès que els qui van a la guerra i, per tant, arrisquen la vida o la perden són els fills, els nois, una mare de set filles hauria hagut destar relativament tranquil·la. Però el cas és que, o bé vam anar a petar a una dècada que no tocava, o nosaltres no ho vam saber fer prou bé, perquè totes vam sortir als carrers a lluitar i, a les nits, la mare no aclucava lull. Ens esperava desperta, entre plors, i amb els punys serrats.
Unes setmanes. Sis mesos. Uns anys. Quina diferència hi ha? No nestic segura. La diferència rau en el fet que tens més o menys temps, és clar. Però És gaire important, això? Arribats a aquest punt, què coi en fas, del temps afegit? A part destar malalt, sentir-te sol i esperar que arribi la mort, què en fas, del temps, si no tha de servir per construir-te un demà? La veritat és que no ho sé, i aleshores penso que potser és per això. Que és per això que mestà passant precisament a mi. Que és per això que tinc càncer. Perquè no sé què fer-ne, ni del temps ni de la vida.
Hi penso i no ho suporto, així que maixeco i agafo el telèfon.
I marco el número. Lúnic número al qual sé que puc trucar ara mateix.
Sí?
Aleshores la veig, com si la tingués davant. Veig com es deixa caure al puf del costat del telèfon i com respira fondo abans dagafar lauricular. Sespera males notícies i es prepara per entomar-les, en defensa pròpia.
Salam, mare.
Mempasso la saliva, i també tot el que tinc a dins i que lluita per sortir de mi, com laigua duna presa a punt de rebentar.
Nahid! Ets tu? Que va tot bé?
Sí, sí, molt bé. És només que us trobo a faltar.
Ai, sí, filla! Però així és la vida, Nahid. Així és la vida.
Durant un instant cap de les dues no diem res. Després, però, ella em posa al dia, com acostuma a fer. Em parla dels veïns, del preu dels tomàquets, del reuma I jo me lescolto. La conversa és idèntica a la que vam tenir la setmana passada. Idèntica a totes les que solem tenir. Res del que ha passat avui hi influeix gaire, tret del fet que, mentre me lescolto, jo mencasto un coixí a la part baixa de la cara perquè ella no senti res si se mescapa algun sanglot.
Encara ets aquí, Nahid?
Madono que si parlo em tremolarà la veu, i aleshores penjo. Ella es pensarà que sha tallat, tal com ens ha passat tants i tants cops al llarg dels anys. Quan li torni a trucar, segur que ni sen recordarà, daixò davui.
Quan he alçat lauricular altre cop, començava a fer-se fosc. No sé ben bé què ho ha fet, que després de trucar a la mare decidís trucar-li a ella. No ho sé, però he trucat a la Zahra, i mha anat dallò més bé. Mha anat bé saber que mescoltava i que estava trista. Que plorava amb mi. Que em trobarà a faltar. La seva reacció mha reconfortat, i també saber que no passa res, si un reacciona com hem reaccionat nosaltres. Després de sentir un moment com plorava, he mirat de consolar-la.
Va, tranquil·la. Al capdavall, he tingut una bona vida.
Després hem guardat silenci. Cap de les dues estàvem gaire segures que el que jo acabava de dir fos veritat, però hem callat. Ens hem dedicat a escoltar els nostres silencis, i amb això nhem tingut prou.
Ja lhi has dit, a lAram? mha preguntat després ella.
Jo he fet que no amb el cap.
Nahid?
Ai, perdonam. No, no. Encara no en sap res. Només ho saps tu.
Aleshores madono que la Zahra fa que sí amb el cap pel fru-fru que marriba de laltre costat de la línia.
Vols que lhi digui jo?
En sentir-la, deixo anar un sospir dalleujament.
Creus que podries?
No ho sé. Ja ho veurem.
Llavors em pregunto què és el que puc esperar dels altres o exigir-los ara mateix. Tot, em penso. Si mhan de fer cap favor, ara és el moment. I no em poden dir que no.
Si ho fas, testaré molt agraïda. Prova-ho, sisplau.
Sento que torna a plorar. Mha de fer aquest favor. Duna manera o duna altra, me lha de fer.
Ara vinc em diu, abans de penjar.
Llavors mestiro de panxa enlaire al sofà i tanco els ulls. Setmanes. Sis mesos. Anys. Ara, però, val més que tanqui els ulls.
*
No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà i les observo amb els ulls mig clucs. Elles fan com si res. No diuen gran cosa, sinó que més aviat es limiten a fer-me companyia amb la barbeta recolzada en una mà. De tant en tant es miren entre elles i remenen el cap a poc a poc, tal com se sol fer quan alguna cosa trista és més trista del que sembla. O quan una sola tristor és la suma dunes quantes tristors. Sé què pensen: que ja hem perdut molt, massa, i que per què ens torna a tocar a nosaltres. Jo hi estic dacord. No se nadonen perquè no gosen ni mirar-me. Però jo també hi soc. Ajaguda amb els ulls mig clucs. També remeno el cap de tant en tant, a poc a poc. Tal com se sol fer quan una sola tristor és la suma dunes quantes tristors.
Es diuen Zahra, Leila, Anne i Firozeh. Hi són totes, i han trigat només una hora a plantar-se aquí després que he parlat amb la Zahra. En un tancar i obrir dulls, doncs. Em tornen a venir al cap les meves notes, les que guardo a les cistelles. Aquelles en què parlo de la meva soledat. Ara les hi ensenyaria i els preguntaria: «Com és, que heu aparegut ara? Per què no abans? Mireu que nhe estat, de sola!». Aix! No ho sé! Perquè també penso que potser valdria més que estripés totes aquelles pàgines en mil bocins. En realitat, tampoc no he estat pas tan sola. O sí? Ni idea, tu! Què és, però, la soledat? És soledat, el simple desig de sentir-te acompanyat? O és el que sents quan et diuen que et moriràs aviat? Potser sí, que en realitat encara no ho he estat mai, de sola.
Ara parlen fluixet. Primer no sento què diuen, però de seguida madono del que passa. Encara no nhan dit res a lAram. Llavors magafen ganes daixecar-me del sofà i començar a dir: «Quina barra! Per una cosa que us demano!». I tant que sí! Em moro de ganes de fer una escena. Però em continc. Sé prou bé que aquesta no és pas la primera cosa que els demano. I també sé que demanar-los el que els he demanat potser era demanar massa.
Llavors la Zahra saixeca i truca a algú. Però no és a lAram, no. Parla amb algú altre. La seva filla. Sento com li demana fluixet que parli amb lAram. Carai, tu! Mira que en som, de covardes, les revolucionàries! Cap de nosaltres té prou nassos. Potser és que, tard o dhora, els nassos se tacaben; potser és que vam exhaurir la nostra empenta als carrers ensangonats on ens manifestàvem. Em pregunto qui acabarà reunint el valor per dir a lAram que mestic morint. Ves a saber! I tampoc no em penso aixecar del coi de sofà per esbrinar-ho!
Tot sovint macosto a la finestra per contemplar el paisatge. La vista des de casa és fantàstica, com de postal, i magrada ensenyar-la a les visites. «Mireu», els dic, com si a algú li pogués passar desapercebuda.
Visc en una tretzena planta, i una de les parets és tot finestra. A fora, cel. Cel i més cel, un cel que no sacaba mai i que comença enganxat al mar, un mar que un pot seguir amb la mirada fins que es fon en lhoritzó. I vorejant laigua hi ha el bosc; arbres que salcen atapeïts i abracen les estacions de lany.
Per a la majoria de gent, no tenen res despecial, aquest cel, aquesta aigua i aquest bosc. Jo els voldria explicar per què sí que ho són, despecials, però ara no em ve gaire de gust. Així i tot, els diria: «Saps què hi tenia, jo, al voltant, de petita? Mentre caminava pel carrer cap a lescola? Sorra i pedres. I grava. I, de vegades, costava mirar-se-la, tota aquella sorra groguenca que tempolsegava les sabates i cobria les façanes dels voltants. Es ficava al rebedor de casa i la mare havia descombrar uns quants cops al dia. I ara, mira! Jo, que vinc de tota aquella sorra, ara visc envoltada de cel i daigua! Quin canvi, oi?». Els ho diria perquè trobo que és un argument potent. Un argument de pes. És clar que, en certa manera, també és trist. Vull dir que és trist que desaparegui bona part de lessència del que hem estat i que al seu lloc hi aparegui alguna altra cosa.
Però no la diré mai, una cosa així, i sé per què. No ho diré perquè no vull que es pensin que vinc del desert. Que formo part dalguna tribu del desert o alguna cosa per lestil. Ja se nimaginen prou, de coses estrafolàries, així que em nego a donar-los més ales. Jo vull dir «sorra», no «desert». Són dues coses diferents, però la gent no ho entendria.
El que em passa a mi és que no sé callar. Sovint madono de quan toca fer-ho. La majoria de vegades, però, quan ho faig ja és tard. I és que rarament em puc estar de dir el que penso. Potser no ho hauria de fer. Les persones assenyades no ho fan. La mare no ho fa. I és que, quan el que pensem pot ferir els altres, val més callar. Però jo no men surto gaire.
Ara mateix estic ben sola amb el meu dolor. Me nacabo dadonar. Lhauria de compartir amb lAram. De dona a dona. Però no. Ella és de guardar-se les coses, també.
Quan arriba ja fa gairebé cinc hores que mhan comunicat la notícia. La notícia que aviat em moriré. Sé que ningú no nhi havia dit res abans. Ho sé, però tot i així em fa empipar. Hi ha les altres, també, però per a elles és diferent. Estan tristes i em trobaran a faltar, però la meva filla No ho superarà mai, ella. Ho arrossegarà sempre, i per això vull que comparteixi amb mi el seu dolor.
Jo encara jec al sofà amb els ulls mig clucs. Les altres saixequen i li obren la porta. Sento la veu della. Veu de cansada. Voldria sentir-la xisclar. Xisclar i plorar, presa del pànic. Però no passa res daixò. Es limita a entrar cap dins i a dir hola a les meves amigues amb aquella veu de cansament. Jo no maixeco. Ja vindrà. Sho pren amb calma. Es queda una estoneta al rebedor amb les altres i els fa preguntes. Sesforça per entendre el que li diuen. Sé que és així, però no mho sembla pas, sinó que des dallà on soc fa lefecte que sestigui allà tan tranquil·la fent-la petar. I és llavors que mempipo de mala manera. Estic aquí ajaguda dençà que tot se nha anat a la merda, però ella triga gairebé cinc hores a aparèixer i, en comptes de córrer al meu costat, es queda allà a la porta. Noto com sem va tensant tot el cos: els panxells, les natges, les mans, la cara Per fi sasseu al meu costat, a la catifa, però jo no dic res, sinó que tanco els ulls ben fort.
Hola, mare em diu.
Però si ja no en tens, tu, de mare! li etzibo. Ningú, no tens! Thas quedat òrfena de pare i mare!
Sento com lluita per recuperar lalè, igual que les altres. Sento el dolor que acabo de generar. El dolor que ara mateix omple laire. I la tristesa. No és gaire de plorar ni de xisclar, la meva filla, ja ho sé, però sí que sento com el dolor se li va escampant pel cos i fa que li costi respirar. Passa una estona. Un parell de minuts, potser. Després saixeca i sen va. Entra al lavabo per mirar de sobreposar-se. Ho fa sempre.
De seguida noto com el plor se menfila per la gola i, tot seguit, les llàgrimes que em regalimen galtes avall. Quan sadonen que estic plorant, les amigues se macosten; magafen les mans i em passen els dits per la clepsa. Ara són totes al meu costat i ella està sola. Els vull demanar que una delles vagi a fer-li companyia, però no aconsegueixo dir res. «Shi ha dacostumar», diu una veu que em ressona dins el cap. «Si encara no shi ha acostumat, val més que comenci a fer-ho ara.»
LAram em llegeix poesia. No ho fa gaire sovint i em sorprèn. Em penso que en llegien amb en Masood. I també em penso que espera que jo ompli el buit que ha deixat el seu pare. Però no ho podré fer. Ens hem assegut al sofà totes dues; ella, sobre els turmells.
Escolta això, mare. El pare em deia: «Si mai no has enterrat cap dels teus en aquesta terra, aquesta terra no et pertany».
Jo li dedico una mirada buida.
Entens què vol dir, mare? Que no pots considerar un lloc concret «la teva terra» si mai no hi has enterrat cap ésser estimat. Però nosaltres hi tenim enterrat el pare, aquí.
LAram contempla el meu silenci i, tot seguit, mira domplir-lo una mica, com si servís dalguna cosa.
Els ha escrit una noia persa, aquests versos.
Em venen ganes de dir-li que tot plegat és ridícul. Que, per començar, la terra no és de ningú. Que tot això són collonades patriòtiques. Ningú no pot dir seriosament que la terra li pertany. «El teu pare el vam cremar, i no enterrar», penso després. «Lúnic que vam enterrar va ser lurna. El cos del teu pare, doncs, no és part del territori suec.» Després de pensar-ho, ho deixo anar, i em sento a mi mateixa dient-ho en veu alta. Ja he dit que no sé callar, jo. Tot seguit men penedeixo. Veig el dolor que li inflama el pit i li abonyega els músculs del coll.
Mira de trobar un sentit al que li passa. I tant que sí! Mira de tancar el cercle, de lligar caps, per donar sentit a tot aquest caos. Em passa pel cap demanar-li perdó, però al final no ho faig i li dic:
Daltra banda, suposant que sigui així, què passa, quan un ja nha enterrat dos? Com va, la cosa, quan un ja ha enterrat pare i mare al territori al qual vol pertànyer? Que li donen alguna medalla, potser? La «Medalla al Suec de Soca-rel», per exemple?