No shavien adonat que acabava dentrar i els vaig veure tan tranquils que no vaig voler destorbar-los, així que vaig fer mitja volta i vaig marxar. Tot seguit men vaig anar al dormitori i em vaig ficar al llit; durant una estona, vaig contemplar la Noora, que dormia profundament al llit del costat. Mentre me la mirava, vaig seguir sentint el cantussol suau provinent de la cuina, i recordo que els ulls sem van omplir de llàgrimes. Tenir en Masood a casa amb nosaltres em proporcionava un sentiment de seguretat que fins llavors no coneixia.
Un divendres al matí, a trenc dalba, en Masood va picar fluixet a la porta de casa i jo vaig sortir corrents a rebrel. Llavors ja havia guardat les faldilles i les bruses elegants en un calaix i les havia canviat per pantalons acampanats, una de les camises de quadres de la Noora i unes sabates ben còmodes. Tampoc no duia ni gota de maquillatge, i, quan ell em va abraçar, em vaig tensar una mica. Em sentia despullada. Al descobert. Més al descobert del que mhavia sentit amb totes aquelles faldilles tan curtes. Però allò aviat canviaria. Canviaria perquè, poc després, vaig deixar de pensar en mi com una cara i prou i em vaig començar a veure com un manat didees i pensaments, uns pensaments i unes idees que em farien sentir força més segura i protegida que tot el maquillatge del món.
Havíem quedat per anar cap a les muntanyes a trobar-nos amb altra gent, la gent que eren amb ell al bar el dia que mhavia matriculat. Ens reuníem sovint, però havíem de mirar desquivar la policia i els soldats, i les muntanyes ens engolien i ens amagaven de tots ells, orgulloses.
Vam sortir de la ciutat amb el seu cotxe, però un cop als afores el vam aparcar a una distància prudent del peu de la muntanya. Des dallà vam continuar a peu. Aquelles caminades milloraven la nostra resistència física i ens preparaven per a una altra mena de resistència. Era màgic, una màgia que ens omplia mentre el sol tot just començava a brillar, baix, a lhoritzó. Era un dia clar, i laire encara era fresc. Ladrenalina ens recorria el cos, i els peus pràcticament ens anaven sols. Sols i endavant. Recordo el frec dels nostres peus a terra. En marxa. Lluitant pas a pas.
Quan ens vam haver acostat prou al lloc on ens havíem de trobar, en Masood va proferir aquells dos sons. El primer indicava que érem nosaltres; el segon, que no ens havia seguit ningú. Al cap dun moment va arribar la resposta: un altre senyal acústic, que ens assegurava que no hi havia roba estesa.
En Saber, en Rozbeh, lAli i la Soraya ja ens esperaven. Llavors encara fèiem servir els nostres noms de debò i tampoc no vivíem soterrats, en la clandestinitat, com vam haver de fer després. Ens vam saludar amb calidesa, amb petons a les galtes i veus nítides. LAli va servir te per a tothom i en Saber, el cap de grup, va encetar la reunió. Parlava inclinat lleument endavant, amb un peu sobre una roca immensa i les mans recolzades en una cuixa. Veurel feia posar la pell de gallina; shavia arromangat les mànigues de la camisa i duia una armilla prima i unes sabates sofertes, ideals per caminar. I, darrere seu, els cims, daurats, lluents i poderosos sota la claror del sol del matí. Sovint penso que tots nosaltres ens vèiem com una part més daquelles muntanyes; ens crèiem igual de poderosos. Igual de ferms. Immortals. Homes i dones de pedra.
Quan vam haver acabat de parlar de política, en Rozbeh va agafar el sitar i es va posar a tocar. Des dallà on érem vèiem altres grups; nérem centenars, i la música ens arribava de totes bandes. Melodies dharmònica. Cants. En Masood xiulava al compàs, i la Soraya cantava: «Ara que lhivern sha acabat, la primavera aixeca el cap». Jo mhi vaig afegir al segon vers: «La nit sha esmunyit, i les flors roges del sol shan tornat a obrir».
Ens vam quedar allà asseguts una bona estona. Un garbuix de botes i de boines. I de trenes. Cares sense maquillar.
«Al pit hi duem boscos i astres»
Va ser allà on va començar tot.
La revolució ens va caure al damunt com una pluja destels. De fet, no sabria dir quan ens vam adonar que el que teníem entre mans era una revolució. Que érem revolucionaris. El que sí que sé és que nosaltres volíem ser-ho. I tant que sí! Tot plegat havia començat com comença lanhel duna criatura petita. Com quan els infants somien que de grans seran astronautes, estrelles de cine, o presidents dun país.
Quan vam conèixer en Saber, ell estava a punt dacabar la carrera denginyeria. Semblava un lleó. Bell. Immens. Fort. La seva força saltava a la vista quan caminaves darrere dell, una força que li recorria la musculatura de lesquena a cada moviment. Per això tots nestàvem una mica enamorats, den Saber, tant els nois com les noies. No se nacostumen a conèixer gaires, de persones com ell, al llarg de la vida, i crec que jo estic contenta dhaver tingut loportunitat de coneixel, tot i que alhora penso que tant de bo que els nostres camins no shaguessin creuat mai. I que en Masood i jo mai no ens haguéssim conegut, que mai no hagués aparegut per casa, i que jo hagués seguit passejant-me per la universitat amb les meves faldilles curtes com si res i hagués continuat amb la meva vida tal com era llavors.
També trobo que vam ser uns idiotes. Ho teníem tot. Tot el que un podia arribar a desitjar. Érem dels més afortunats del nostre país i, en certa manera, teníem més que els més rics. Teníem un futur a les mans al qual havíem de donar forma nosaltres mateixos. En Saber! Ell shauria dhaver conformat a convertir-se en un home ben vestit, amb una dona preciosa, una casa ben gran, unes quantes criatures, un cotxe o dos i whisky del bo. Però no! Vam anar tots darrere els principis. Lautèntica llibertat. Allò era el que volíem per a nosaltres, però, sobretot, també per als altres. Ens seduïa la bellesa de la idea mateixa, la idea de dur la justícia sobre les espatlles. Desdevenir els soldats de la justícia.
Ens vam creure que depenia de nosaltres! Que es tractava dalguna cosa sobre la qual hauríem pogut tenir alguna mena dinfluència! Mira que nérem, de burros! Burros i ingenus! Així i tot, va ser el millor que he fet a la vida. I de vegades encara desitjo que tota la meva vida hagués estat aquella vida i prou. És clar que, el que va venir després Mho hauria volgut estalviar.
Golnaz Hashemzadeh Bonde
VAM SER NOSALTRES
Traducció de Meritxell Salvany
Títol original: Det var vi
Autor: Golnaz Hashemzadeh Bonde
Primera edició ebook: novembre 2020
Copyright © Golnaz Hashemzadeh Bonde 2017
Published by agreement with Ahlander Agency
© de la traducció: Meritxell Salvany
© de la correcció: Maite Puig i Manuel Gómez Poyato
© de ledició: Editorial Les Hores S.L. 2018
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Maquetació: Dan Monells
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
Per a la Noor Koriander
«La mare em deia: Si veiessis les circumstàncies com a atenuants, potser series més indulgent.»
Athena Farrokhzad, Vitsvit
VAM SER NOSALTRES
Trobo que la mort no sha mogut mai del meu costat. «Mira que nets, de banal!», dirien potser tots els qui ara mateix són a les portes de la mort. Però jo vull creure que soc especial. En això, i en tota la resta. I no és només que ho vulgui creure, sinó que mho crec. Seriosament. Ja ho vaig dir quan es va morir en Masood: vam agafar temps en préstec. Potser no calia que visquéssim tant. Potser ens hauríem dhaver mort durant la revolució. O durant el terratrèmol.
O durant la guerra. Però, dençà daleshores, he tingut trenta anys més, que són més de la meitat del que ha estat la meva vida. Són molts anys, i nhe destar agraïda. Són els anys que té la meva filla. I tant que sí. La vaig poder tenir a ella. Però ella no mha pas necessitat tot aquest temps. En realitat, mai ningú no mha necessitat gaire temps, a mi.
Ens pensem que, pel fet de ser pares, ens necessiten. Però no és veritat. A més, qui ho diu, que els maldecaps que puc arribar a causar no seran tants com els moments de consol i alleujament que he proporcionat? Això sí que no mho crec. No soc pas una daquelles persones capaces doferir més consol que maldecaps, jo. Potser ho hauria de ser, perquè soc mare i això és el que sespera de mi: que ofereixi consol
i alleujament als altres. Però mai no he estat capaç dajudar, alleujar o consolar gaire a ningú.
A tot estirar, mig any em diu la molt bruixa.
Mho diu com qui no té altre remei que informar-te dalgun desafortunat incident, desafortunat i empipador. Com quan les mestres de la guarderia mexplicaven que lAram shavia donat un cop. Una llàstima. I una llauna, també. I mho diu sense mirar-me, amb els ulls clavats a la pantalla de lordinador. Com si la veritat sortís dallà i només dallà. O com si, en realitat, el problema el tingués el coi de pantalla. Tot duna li comencen a regalimar les llàgrimes galtes avall i llavors abaixa la vista cap als genolls. Ara la víctima és ella, doncs. Qui necessita consol és ella.
«Calla! Qui ets, tu, per dir-me que em moriré aviat i plorar com una bleda? Com si la meva vida, dalguna manera, fos cosa teva!», magafen ganes dengegar-li a crits.
Però em continc, si més no, de moment, i em sorprenc a mi mateixa.
Vull parlar amb el teu cap li dic, al final.
Ella es queda ben parada. Segur que pensa que la meva reacció no és la més adequada ateses les circumstàncies i que jo també hauria de plorar.
Entenc que per a vostè ha de ser difícil entomar entomar una notícia així em diu. Però, parli amb qui parli, no canviarà res. Les tomografies, les anàlisis Tot és molt clar. El que té vostè és un càncer i i està molt estès.
Llavors fa una pausa i em mira. Busca alguna cosa en la meva expressió facial que li confirmi que he entès el que macaba de dir. Però no hi troba res i continua.
El càncer és a la fase IV. Això vol dir que no li queda gaire temps.
Calla! li engego, al final. Soc infermera, jo! He treballat vint-i-cinc anys amb malalts i sé que no mho pots dir, això! En realitat, no en tens ni idea, de quant de temps viuré! No ets pas Déu, tu!
Aleshores es tira enrere i enganxa lesquena al respatller de la cadira, crispada. Deu tenir uns trenta anys i du els cabells recollits en dues cues, com les nenes petites. A sobre lescriptori hi té una fotografia duna criatura de mesos. Jo me la miro i remeno el cap. No té la més petita idea del que sap o deixa de saber.
Ens quedem les dues un moment allà assegudes i llavors ella saixeca, seixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i surt del despatx. Jo no em bellugo don soc; al cap duns segons, agafo la bossa i en trec el mòbil. Hauria de trucar a algú. A la meva filla, potser. «Ai, nena! Em sap greu per tu, reina, però ara em toca a mi!», li podria dir.
Quina merda, tu! Mho trec del cap i començo a escriure un missatge a una amiga, la Zahra. Però lesborro abans dacabar. I és que què se suposa que li hauria descriure? «Ja ho veus! Ens hem fet un tip de lluitar però tant és, perquè ara sacabarà tot»?
Sento dues veus cada cop més a la vora. La doctora i la seva cap. Saturen darrere la porta. Parlen molt fluixet. Pel que es veu, en un centre dassistència primària com aquest no ensopeguen amb la mort gaire sovint. Miren de decidir quina de les dues entrarà a parlar amb mi. I jo men faig càrrec. Deuen tenir ganes de treure-sho de sobre i afrontar la resta de la jornada. Veure altres pacients, i no embarrancar-se i asseures aquí amb mi a aguantar el xàfec duna dona que es morirà daquí a quatre dies. Rumio un moment. Val més que toqui el dos. Així els estalvio el tràngol. Els lestalvio a elles, i a mi. Agafo labric. És vermell. I la bossa. També és vermella. Abaixo la vista i em miro les botes. Vermelles, també. Són la mena de coses trivials de les quals jo em solc preocupar. De les quals em solia preocupar. Em comencen a tremolar les mans; després, les espatlles. Em cau la bossa a terra i provo dofegar el plor que se menfila per dins. I, just llavors, sobre la porta i treuen el cap. Em miren. És evident que sestimarien més fer mitja volta i tornar a marxar. Jo provo de somriure perquè no les vull espantar. Però llavors em cau tot al damunt. Vull dir tot allò que elles no saben. Allò que, tot i saber un munt de coses, ningú no entén en aquest coi de país; és a dir: tot el que té a veure amb el dolor, amb la pèrdua, amb la lluita Ara no faig altra cosa que plorar, plorar i plorar. Ella, la doctora amb qui he parlat fa un moment, també plora. La pobra es pensa que en té motius.