Bruixes i meuques? Ja poden anar dient el que vulguin de la doctora Nahid i de totes nosaltres, que no ens interessa gens!
Llavors la meva mirada va topar amb la de la Maryam i les dues vam esclafir a riure. Algú va posar un vinil, i les que encara seien a terra es van aixecar i vam començar a ballar plegades amb fulles denciam i ganivets a les mans. Mentre sonava la veu de la Hayedeh, una de les estrelles del pop més famoses al nostre país, nosaltres vam seguir cantant allò de «Bruixes i meuques».
Em vaig recordar daquell moment anys després, quan ja feia molt de temps que tant nosaltres com la Hayedeh havíem marxat. Va ser el dia que vam conèixer la notícia de la seva mort. En Masood ni tan sols va alçar la vista del diari que fullejava, però li va dedicar unes paraules. Quatre, exactament:
Una meuca menys, tu!
Quan penso en el vespre que vam fer aquella festa, el sentiment de pèrdua que em rosega es fa encara més intens. Tot era tan perfecte! La mare i les meves germanes havien cuinat durant dies, i loncle, germà de la mare, havia penjat tot de llums al pati; també havia convidat uns amics músics: una dona amb una veu dallò més dolça, un home ja gran amb un tombak i el seu fill, que tocava el sitar. Veïns i parents no paraven dentrar pel portal de casa, entre comentaris a mitja veu, visques i auguris de prosperitat. Fins i tot va treure el cap lagha Hossein; es va aturar al portal amb el barret a laltura del pit, i quan va veure que sortia a rebrel es va escurar el coll i em va dir:
Felicitats, noia!
Després em va allargar un paquetet. Un regal.
Jo mhi vaig acostar i li vaig fer un petó a la galta. Veurel aparèixer em va semblar la confirmació de la nova vida que mesperava, una vida plena de bondats, en què, a diferència del que jo mhavia imaginat, res no aniria malament. Al cap dun moment va fer mitja volta i va marxar sense dir res. Però tant era; vaig enganxar els ulls a la seva esquena i el vaig seguir amb la mirada fins que va desaparèixer darrere el portal de casa seva. Després vaig tornar amb les meves germanes, corrent i fent saltirons com una criatura petita.
Els músics cantaven i tocaven tot el que els demanàvem, i nosaltres sortíem a ballar, ara unes, ara les altres. Quan sacabava la cançó, esperàvem la següent amb ulls expectants. No paràvem de ballar. Tant, que dubto que cap de nosaltres mengés res. Ballàvem i cantàvem. Aquell vespre no hi havia ni ombres ni matisos; a laire hi havia alegria i prou, alegria perquè la mare, una mare que havia pujat set nenes pràcticament sola, aviat tindria una de les seves filles a la facultat de medicina. Ella, la mare, mirava de passar desapercebuda i no deixar-se veure gaire, però al final la Noora va anar a la cuina a buscar-la i la va fer sortir a fora; aleshores nosaltres la vam agafar pels braços, la vam estirar fins al pati i vam fer rotllana. En veurens, la mare va esclafir a riure, es va tirar a lespatlla el drap de cuina que encara duia en una mà i es va posar a ballar i a cantar al mig de la rotllana. Quan la cançó es va haver acabat, sem va acostar i em va agafar la cara amb les mans aspres, anguloses i una mica espatllades a causa de tots aquells anys de feina a la perruqueria. Tot seguit em va fer un petó al front, un petó llarg i sonor; la Noora va fer un xiulet admirat i jo vaig haver de tancar els ulls perquè no em veiessin les llàgrimes que se mhi havien començat a acumular. Al cap dun moment, la mare va tornar a entrar a casa i ja no en va sortir en tot el vespre. Però a mi tant me feia, perquè sabia que li havia donat una cosa que era important per a ella.
No feia gaire que el coneixíem, però aquell vespre ell també hi era. Acabava darribar a la ciutat per començar-hi els estudis i els Soltani lhavien convidat a venir amb ells a la festa; els havia semblat que seria una bona ocasió perquè conegués altres universitaris. Al començament amb prou feines mhi vaig fixar, però sí que mhavia adonat que la Noora li donava conversa i que ell reia de les bromes que feia i que escoltava amb atenció les ocurrències i històries que la Noora sempre explicava a tothom amb un entusiasme efervescent. No va ser fins força més tard, quan vaig anar a asseurem a les escaletes de lentrada de casa i em vaig treure les sabates de plataforma per fregar-me una mica els peus dolorits, que ell i la Noora sem van acostar.
Nahid! Nahid! Mira, et presento en Masood! Aviat començarà els estudis denginyer agrònom. El seu pare té una granja. De què era, la vostra granja? Ai, sí! De cucs de seda! Després en filen els capolls i en fan catifes i És una feina important, aquesta! Lorgull de lIran! I tant que sí!
En sentir-la, en Masood va esclafir a riure. La seva era una rialla càlida i vivaç, i no pas una daquelles estudiades que comencen i sacaben a dins de la boca. La den Masood era una de rialla de debò, de les que pugen per lestómac com un torrent.
Dona! Per al meu pare, sí que ho és, dimportant, però daquí a dir que és lorgull de lIran No sé si nhi queda gaire, dorgull, al nostre país.
Van ser ni més ni menys que aquelles paraules den Masood les que em van fer alçar la vista. Quan les nostres mirades es van trobar, em va semblar percebre una barreja dafabilitat i tossuderia en la seva.
Vaja! I jo que em pensava que lorgull daquest país érem nosaltres, les noies maques!
Vaig fer aquell comentari com si per a mi coquetejar fos la cosa més natural del món, però la veritat és que aquell era el primer cop a la vida que em comportava daquella manera. Lúnic que esperava és que la Noora no comencés a fer-me la guitza i maixafés la guitarra.
Ell va tornar a riure de bona gana i es va asseure al meu costat.
Les noies maques no sou pas el nostre orgull. Sou el nostre cor.
En sentir-li dir allò, la Noora va deixar anar un xiulet.
Ves amb compte, que és tot un Don Joan! va dir, abans de marxar fent saltirons cap a una altra banda.
Llavors ens vam quedar sols, i em penso que, abans daquell vespre, jo ni tan sols em podia imaginar que tingués tantes coses a dir. Tantes idees donant-me voltes dins el cap esperant poder-ne sortir.
Vam parlar molt, en Masood i jo. Quan la música va cessar i els llums del pati es van apagar, vam seguir parlant, i també quan amics i veïns sens van acostar per fer-me petons a les galtes i felicitar-me un últim cop abans de marxar cap a casa seva. Aquella primera nit ens vam quedar allà asseguts a les escaletes de lentrada i vam parlar fins que es va fer de dia. De tant en tant, la Maryam donava un cop dull a fora a través de les cortines; ens vigilava.
Jo mai no havia sentit idees tan radicals com les den Masood. Deia que calia enderrocar les velles estructures, perquè ens empresonaven en un destí determinat que no triàvem nosaltres. Parlava del poble, i del dret de la gent a menjar cada dia. Parlava de la justícia com si fos una festa que ens tocava organitzar a nosaltres per després convidar-hi tothom. Quan el sol per fi va sortir per damunt dels nostres caps, en Masood shavia recolzat desquena amb els braços als graons i descansava una mica amb els ulls tancats; els cabells clars li dibuixaven rínxols que li queien sobre el front i que brillaven com lor sota la claror de lalba. Mentre mel mirava, em vaig adonar que no estava gens cansada. Recordo perfectament aquella sensació: no havia aclucat lull en tota la nit, tenia els peus inflats i dolorits de tant ballar i la gola seca de tant cantar i de tant xerrar, i, en canvi, no estava gens cansada, sinó que més aviat hauria seguit, àvida de gresca.
Penso que potser la vida és precisament això. Lavidesa. El fet de voler-ne sempre més. Llavors rumio per veure si em ve al cap alguna cosa per la qual podria valer la pena passar la nit desperta, però no se macut res. Res. Tot seguit em pregunto on ha anat a parar lavidesa dabans. Potser és que ja nhe tingut prou, de tot plegat. Potser és per això, que el càncer mha triat a mi.
Pocs dies després, un vespre, en Masood va tornar. Jo seia al terra de la cuina, al lloc on solia seure el pare, i marreglava unes faldilles amb la màquina de cosir de la mare. Tenia la ràdio a tot volum allà mateix, i, mentre cosia, manava gronxant al ritme de la música. Les emocions i sensacions de la celebració duns dies abans no només encara no mhavien abandonat, sinó que les conservava totes intactes. No faltaven gaires dies perquè comencessin les classes a la universitat, un lloc del qual esperava molt. Em moria de ganes de veure de primera mà què era capaç de fer un grup nombrós de gent dinàmica i amb capacitats com el que se suposava que em trobaria allà. Mentrestant, innocent de mi, em preocupava sobretot de la llargada de les meves faldilles. Mhavia entestat a escurçar-me-les totes. Aviat seria una dona lliure, i, per tant, valia més que les meves cames fossin igual de lliures que jo.
Tot duna, la Noora va aparèixer amb una corredissa i es va agenollar al meu costat. Els ulls li brillaven darrere les ulleres de cul de got, i duia un gran ram de flors als braços.
És ell! Ha tornat! Tha vingut a veure a tu, Nahid!
Li vaig fer un gest amb la mà perquè abaixés el volum de la ràdio.
Ell, Noora? Qui vols dir?
Au, va, Nahid! Saps perfectament de qui parlo! Però si penses en ell tot el dia! Parlo den Masood, és clar! És aquí! Sha enamorat de tu, Nahid, nestic convençuda! Que bé! Aviat començaràs a estudiar medicina i tens un noi ben enamorat! No està gens malament, eh?
La vaig envoltar amb els braços entre rialles i li vaig fer un petó al front.
Testimo, petitona meva! Ho saps, oi? I em penso que qui té a tothom enamorat ets tu, i no jo.
Ella sem va espolsar del damunt de seguida. Era un tabalot!
Au, va, que tespera a fora, Nahid! No ha volgut entrar per no molestar. Ah!, i el ram és per a mi, saps? Me les ha regalat perquè us heu conegut gràcies a mi.
Llavors va enfonsar la carona en el ram i va inspirar amb força.
Ai, mare! Fan olor damor!
Tot seguit em vaig aixecar de terra i vaig sortir a fora.
Vaig arribar a la facultat, el dia que em tocava formalitzar la matrícula, amb els cabells sense recollir, ben treballats amb lassecador. Duia una brusa de seda amb una llaçada al pit que era de la Gita. En alguna banda en tinc una foto, daquell matí; hi sortim la mare i jo, luna al costat de laltra davant del portal de casa. Jo, a punt per marxar, un cap més alta que la mare i amb la mirada enjogassada, gairebé infantil; ella, amb un somriure dorella a orella per a locasió. No somriu gaire sovint, la mare. La foto ens la devia fer la Noora.
Aquell dia, com tots els dies daquella època, jo em sentia orgullosa. Orgullosa i feliç. Mhauria dhaver acontentat amb tot el que ja tenia, però no ho vaig fer. Volia anar més lluny, jo.
Ja aquell primer dia vaig veure que no tothom anava amb tothom. Els estudiants formaven grups i rotllanes i la majoria parlaven fluixet, però també hi havia qui tenia les seves consignes ben clares. Les seves paraules no passaven desapercebudes, si fa no fa com les primeres crispetes que un sent esclafir a lolla: ara en rebenta una, ara una altra Els esclafits ni eren gaires ni massa forts, però prou evidents perquè els sentís tothom, i cadascun suggeria que nhi hauria més. Jo caminava amb les meves carpetes abraçades contra el pit, enmig del reguitzell de clacs dels meus talons alts contra el mosaic de terra. Però no em sentia tan lliure com em pensava que em sentiria un cop allà; les noies dels diferents grups anaven vestides pràcticament igual que els nois, amb texans acampanats i camises informals; gens de maquillatge, i els cabells, recollits en trenes. A elles sí que se les veia lliures, amb els seus moviments i gestos desinhibits. Brillaven, probablement perquè la grandesa dallò que desitjaven les feia brillar.
En Masood i jo havíem quedat que ens trobaríem al bar. El vaig veure jo primer a ell. Recolzat a la paret, gesticulava amb aire vivaç amb un cigarret a la comissura dels llavis. Estava envoltat daltres persones, un dels grups que jo acabava de descobrir. De sobte em vaig adonar que estava morta de vergonya. Mavergonyia dhaver-me presentat allà ensenyant les cames, dhaver invertit totes aquelles hores a vestir-me i arreglar-me per sortir a buscar la llibertat. Què carai en sabia, jo, de la llibertat? Vaig decidir fer mitja volta i marxar, però aleshores ell em va veure. Deia alguna cosa, però, quan les nostres mirades es van trobar, es va aturar a mitja frase. El que vaig sentir llavors no sé com explicar-ho, però, quan penso en aquell moment, em faig creus de com nera, dingènua. El cas és que, en veurem, en Masood es va il·luminar tot ell, com si tot duna la vida lhagués omplert fins a dalt de tot. La cara li resplendia de felicitat i admiració i, mentre ell mobservava, jo sentia com la inseguretat que mhavia assaltat un moment abans sanava esvaint amb cada segon que passava. Tant era com anés vestida o si vacil·lava, perquè llavors vaig sentir com mai que en Masood ja sabia qui era jo i què volia, i que ell majudaria a aconseguir-ho. Vaig tenir la impressió que em volia forta i lliure. Que em volia així més del que mhi volia jo i tot.
Una tarda càlida de poques setmanes després, jo mhavia quedat estudiant a la biblioteca fins tard. Quan sacabaven les classes solia tornar a casa de seguida per ajudar la mare, però, durant aquells primers dies de vida universitària, alguna cosa havia canviat, com si tot duna mhagués adonat que la meva vàlua residia sobretot en el fet que jo era jo i no tant en el que pogués fer amb els altres. Era una idea que mai no mhavia passat pel cap abans, però també és veritat que no vaig trigar gens a oblidar-men.
En comptes dagafar lautobús, vaig tornar passejant, i, mentre anava deixant enrere els carrers de la ciutat, observava les parelles joves amb cara denamorats amb qui anava ensopegant. Em vaig fixar en una que seia en un banc dun parc i que es parlaven a cau dorella, i en una altra que cridaven com bojos, immersos en una picabaralla, davant duna paradeta de gelats. Allò no ho volia pas per a mi, jo; mai no ho havia volgut. No volia ser la dona de ningú i haver-me de passar la vida cuidant els altres. No volia acabar com la meva mare. I tant que no! Allò era lúltim que volia! Així i tot, no em treia del cap lamor. No em treia del cap en Masood. Volia estar amb ell, però no volia ser «seva». Però la cosa no va així. Mai no ha anat així.
Quan per fi vaig ser davant del portal, em vaig trobar tots els llums apagats. Vaig pensar que, segurament, la mare i la Noora ja dormien, però, quan vaig haver travessat el pati no gaire gran i vaig haver obert la porta de casa, vaig sentir un cantussol que procedia de la cuina. Mentre penjava la jaqueta i deixava els llibres al rebedor, em vaig dir que devia ser la ràdio, però la veu mera familiar, així que vaig afinar lorella i vaig seguir escoltant. Llavors vaig sentir una remor daigua corrent, també. Em vaig acostar a la cuina de puntetes i la primera a qui hi vaig veure va ser la mare. Seia al lloc de sempre amb els ulls tancats i un got de te a les mans, i es gronxava suaument endavant i endarrere, al ritme de la melodia, com si es bressolés a ella mateixa. Llavors vaig entrar cap dins i, quan els meus ulls van topar amb lesquena den Masood, vaig fer un bot de la sorpresa. Era dret davant de laigüera i fregava amb moviments suaus els plats del sopar, tot cantant, i amb les mànigues de la camisa arromangades.