Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que shi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.
Joan Oliver deia el 14 de gener de 1978 sobre Crònica de demà (1977):
Ladmiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per lalè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present. Cada un dels vostres quaderns és un renovellament; els profunds motius del vostre cant persisteixen però no pas com una reiteració, sou com locell que reneix de les pròpies cendres, però en aquest cas les cendres mantenen tostemps el caliu i fins i tot la flama: els successius avatars donen llum i mai fum. Crònica de demà és un cop més una revelació daquest espectador no pas tan furtiu dell mateix que voleu ser, puix que les seves visions ens afecten i mafecten com aventures universals que lhome pensa, somia, tem, o potser anhela, experimentar.
I Miquel Martí i Pol, després de lèxit editorial dEstimada Marta del qual sen va fer una primera impressió de deu mil exemplars, explicava a Oliver la intencionalitat i el sentit conjunt dels seus tres llibres publicats entre 1976 i 1978. Un testimoni impagable que aporta al lector actual noves dades per a una lectura més aprofundida:
Lhoste insòlit vol ser un pas més en lintent de represa que sinicia amb Crònica de demà i pren cos amb Estimada Marta. Després daquest últim llibre no tenia les idees prou clares (primera part de Lhoste insòlit). Finalment, però, va semblar-me que havia trobat un possible desllorigador, a base de fer «dialogar» dos jo, no enfrontats ni tan sols diferents, però que potser havien divergit durant aquest[s] últims anys (segona part).17
De la mateixa manera, Oliver, en preparar el volum de Poesia empírica, va explicar a Martí i Pol que:
Sota el títol volgudament pedant [] aplego uns textos que aquí són satisfactoris i allà faceciosos i més enllà herètics; daltres només anecdòtics. Un pout-pourri, una barreja força desmanegada, però potser els versos més sincers que he escrit, fills ben legítims de la meva idiosincràsia.18
La possibilitat daplegar ara totes les cartes, en les quals hi ha afirmacions com aquestes i moltes daltres de similars, permet de conèixer de manera més fonamentada la interioritat de lamistat que es professaven Oliver i Martí i Pol, la seva xarxa de relacions de caràcter personal i cultural i també apreciar amb un major grau de detall quina era levolució del seu pensament literari. Aquella confiança que va anar creixent amb el pas dels anys fa que en la correspondència no sestalviïn les crítiques, de caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa daquest diàleg escrit que sha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys la forma «vós» per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara madono que si tanomeno Miquel, thaig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte [] conseqüència dun gran afecte i una gran admiració».19
Èxits literaris i conflictes editorials (1980-1983)
Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria damistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de lèxit editorial de lobra martipoliana, amb edicions que sesgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja shavia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb Làmbit de tots els àmbits:
Escric força, com et deia, intento em sembla que ja tho vaig dir dies enrere fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa lesforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi (Lhoste), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem dexaltació nacional, poesia política, però el màxim dallunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets.20
Va ser també el moment en què, amb la publicació de Poesia empírica, Joan Oliver va cloure la seva producció poètica, fet pel qual en les cartes saprecia la voluntat de reflexionar sobre la coherència de la seva trajectòria personal i literària:
serà el llibre més extens de tots els meus i senquadra en una bona part dins allò que la colla de Sabadell anomenàvem «tècnica de la impopularitat», és a dir discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables, atacar prestigi i crèdits «fumosos i com les xemeneies sempre acimats». En algunes peces davallo fins a la grolleria o lordinariesa i lobscenitat (espectacles no aptes per a lescena), però sempre amb intenció penso jo moralitzadora (una moral per reducció a labsurd, podríem dir).
Era, doncs, el moment de fer balanç i projectar-se cap al futur amb noves il·lusions: Martí i Pol amb lesperança dun futur polític, social i cultural més ric, i Oliver amb el pessimisme combatiu que el caracteritzava. I el balanç no era autoreferencial en cap dels dos casos sinó que ambdós compartien obertament allò que apreciaven de laltre i que els feia créixer. Joan Oliver, com a editor dAymà, que va treballar en la confecció de lAntologia de poemes de Martí i Pol preparada per Ricard Torrents, confessava que aquell llibre li havia «permès de repassar la teva obra i de constatar el seu constant enriquiment sempre cap a la llum», la qual cosa feia que «la teva vida i la teva poesia són una de les poques poquíssimes coses que minspiren plena confiança, crèdit total».21 Unes paraules que Martí i Pol va respondre quatre dies després dient-li que «les teves reflexions [] són veritables punts de referència per orientar i esmenar el meu treball», i reblava: «Escriu-me, doncs, que em fas un gran favor». La comprensió de laltre i de les seves motivacions profundes va ser allò que va motivar les probablement més sinceres i explícites mostres de suport i de comprensió mútues:
En els documents conservats daquells darrers anys de relació també destaquen les referències a les tasques de traducció que Martí i Pol feia per encàrrec dEdicions 62 amb la finalitat d«anivellar una mica el pressupost familiar» ja que, com va deixar escrit en més duna carta, amb la seva pensió dinvalidesa anava «curt darmilla». Fins i tot Joan Oliver li va recomanar que escrivís teatre com un nou exercici de projecció de lexperiència personal sobre els espectadors:
Dedica aquest estiu a traduir no lobra daltri lobra que portes dins. Traduir-la en teatre. Pensa el tema i deixa que maduri. El teatre ha de ser el drama personal projectat sobre els altres. I potenciat, deformat, si cal disfressat. Plagiem la vida! Lautor és tots, o una parcel·la del tot.
Les cartes escrites entre 1980 i 1983 són també especialment diàfanes pel que fa al patiment compartit i viscut de manera personalment angoixant per Joan Oliver en relació amb la crisi de leditorial Aymà-Proa, en la qual el poeta de Sabadell treballava com a director literari, al servei de Joan Baptista Cendrós, des de 1955. A la crisi empresarial i a la manca duna estratègia editorial clara shi va sumar el xoc definitiu de dues personalitats fortes que durant anys es van complementar. Segons el testimoni de Sileta Oliver filla de Joan Oliver recollit per Genís Sinca en la biografia de Joan Baptista Cendrós,23 Oliver va tenir sempre llibertat per construir el catàleg de leditorial i per organitzar la seva feina i la de les persones amb qui treballava, però el fet que Oliver, després de més de vint-i-cinc anys a Aymà, no hagués estat donat mai dalta a la Seguretat Social, va fer esclatar la crisi:
encara no havia pogut aconseguir que en Cendrós posés en solfa les seves repetides promeses dassegurar-me legalment la meva jubilació i sobretot la viudetat de lEulàlia i això em tenia preocupadíssim i rabiós. Li vaig escriure una carta des del llit de tons patètics: li deia sense embuts que si no preparava immediatament el document adequat per tal de poder-lo firmar tan bon punt jo pogués sortir, donaria ordre al meu advocat de cursar la corresponent denúncia a lAssegurança. Va ser oli en un llum. I el passat dia 23 de març vam firmar el document a cal notari. Ara estic més tranquil i des dahir vaig a leditorial. Tanmateix el negoci funciona amb un desordre i una lentitud lamentables i camina cap a la liquidació.24
Daquella topada inicial ocasionada pel desemparament legal i econòmic a què es veia abocat Joan Oliver sen conserva tota la documentació a lArxiu Històric de Sabadell.25 El conflicte, però, va continuar, i la carta que Oliver va enviar a Martí i Pol l11 de novembre de 1982 ens permet conèixer-lo de primera mà:
He romput amb en Cendrós. El xoc es veia venir. Sóc un home força incurós respecte als meus drets dautor, però tot té un límit. Lempresari em va prohibir que publiqués una antologia de Pere Quart dins la col·lecció de la Caixa-Eds. 62. I arran daixò va esclatar la renyina. Una topada que potser em perjudicarà, perquè la meva pensió vitalícia depèn dell. I encara que està establerta per una escriptura notarial amb totes les garanties possibles, aqueix home és capaç de tot; de fet tot ve de lodi cerval i la gelosia cega que sent envers la gent de les edicions 62, comprens? Daltra part lAymà-Proa toca fons. A causa de la crisi però, sobretot, de la pèssima, gairebé folla administració.
Tot i que bona part de la informació sobre aquesta picabaralla va transcendir i la premsa sen va fer un ressò important, Oliver va ser novament admès com a assessor literari quan Aymà va integrar-se al grup Enciclopèdia Catalana. La visceralitat amb què Oliver va viure aquell conflicte va derivar en afirmacions punyents i atacs directes en les cartes privades que enviava al seu amic Miquel Martí i Pol i aquest va ser el motiu principal, com ja sha assenyalat, perquè la correspondència que es recull en aquest volum no es publiqués al final de la dècada dels vuitanta del segle XX, en vida del poeta de Roda de Ter, quan encara feia poc del traspàs de Joan Oliver, el juny de 1986.
* * *
Ledició de la correspondència de Miquel Martí i Pol i Joan Oliver (1961-1983), així com la breu presentació que sen fa en aquest pròleg, tot i ser la culminació, com ja sha dit, duna feina iniciada fa més de trenta anys, no esgoten les moltes possibilitats de lectura o destudi que es poden dur a terme a partir del material que shi aplega. És innegable que, com deia el mateix Martí i Pol, les cartes recollides han esdevingut un «document històric, literari, sociològic» que amb el pas dels anys ha adquirit «molt valor». Espero, doncs, que aquest llibre sigui útil tant per als lectors i les lectores que vulguin comprendre millor les obres i les trajectòries personals i literàries de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, com per als estudiosos i els amants de la cultura que, ben segur, trobaran en les cartes que sapleguen en aquest volum material que pot facilitar o complementar la seva recerca i els seus coneixements.
* * *
La publicació daquest llibre ha estat possible gràcies a lajuda rebuda en tot moment de la Fundació Miquel Martí i Pol, lArxiu Històric de Sabadell i la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter. Així mateix, cal agrair a la Institució de les Lletres Catalanes el finançament duna part de la recerca duta a terme per poder editar-lo. Gràcies també a la bona disposició dels familiars de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, i a la generositat de Ramon Besora, president de lAssociació dAmics de Miquel Martí i Pol. Finalment, i de manera especial, vull tornar a fer esment de la feina feta per Antoni Turull i Creixell, sense la qual no shaurien conservat bona part dels comentaris i les notes de Martí i Pol que shan recollit i ampliat en aquesta edició.
Roger CANADELL RUSIÑOL
1. Es refereix a: Ignasi Pujades (1999). Miquel Martí i Pol. Larrel i lescorça. Barcelona: Proa.
2. Totes les cartes entre Antoni Turull i Miquel Martí i Pol que sesmenten es conserven al fons personal Miquel Martí i Pol de la Fundació MMP.
3. Antoni Turull (1984). Pere Quart, poeta del nostre temps. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a lAbast, 197).
4. Carta de Toni Turull a Miquel Martí i Pol del 20 doctubre de 1986.
5. Publicada posteriorment dins de Miquel Martí i Pol (2000). Què és poesia? Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal, 136), p. 63-91.
6. Amb la signatura AP 165/3.