Aquestes paraules i el convenciment que la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oliver aporta, trenta anys més tard, dades, informacions i reflexions útils i necessàries per al coneixement i lestudi de la literatura i la cultura catalanes, són el que ha motivat la represa dels treballs que culminen en aquesta edició. Per això, amb el màxim rigor documental i editorial possibles sha optat per ledició de la correspondència completa, amb la inclusió de totes les cartes conservades entre els dos escriptors, tant les que Turull ja va aplegar entre final de 1986 i principi de 1987 com les que es donaven per perdudes en la compilació inicial i que shan pogut localitzar al Fons Miquel Martí i Pol de la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter i al Fons Joan Oliver de lArxiu Històric de Sabadell.
Col·laboracions en temps de resistència (1961-1970)
Les quinze primeres cartes que es conserven i que es recullen en aquest llibre són les escrites per Miquel Martí i Pol a Joan Oliver des de 1961 fins a 1970. Com sexplica més endavant, no es conserven les cartes daquests anys de lescriptor sabadellenc perquè Martí i Pol, el mes de desembre de 1971, va destruir, abans dun registre de la Brigada de Inspección Social, part dels papers personals que el vinculaven amb activitats clandestines de caràcter polític era militant del PSUC i cultural. Les cartes daquesta primera dècada posen de manifest el gran respecte que Miquel Martí i Pol sentia per Joan Oliver, que era trenta anys més gran que ell, i que ja havia esdevingut un referent com a escriptor, com a editor dAymà des de 1955, com a intel·lectual compromès contra el règim franquista, etc. per a tota una generació descriptors més joves. Martí i Pol, amb poc més de trenta anys ja havia començat a consolidar la seva carrera literària amb la publicació de Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957), però la seva projecció nacional shavia vist clarament limitada per la impossibilitat daccedir a un mercat editorial estable i lliure. Això no va minvar, però, la seva implicació en projectes culturals i editorials a la comarca dOsona, dels quals la participació en els consells de redacció de les revistes Reduccions i Oriflama, editades a Vic, nés una mostra i les cartes al seu torn en són testimoni. De fet, la majoria de les cartes daquells primers anys de relació fan referència a la petició de col·laboracions diverses que Martí i Pol va traslladar a Oliver per a les revistes esmentades o, per exemple, per a una lectura poètica que es va fer a Roda de Ter el 1970. En la majoria de casos Joan Oliver va accedir a col·laborar amb els seus textos i, a Roda, amb la seva presència, per la qual cosa, tot i que no es conserven les seves cartes daquest període, sí que shan pogut emplenar els buits epistolars amb part dels textos i els poemes que va escriure per a les revistes Reduccions i Oriflama, o amb les cròniques i notícies sobre la seva participació en actes, com la lectura poètica esmentada, en la qual Martí i Pol estava implicat.
El testimoni que aporten les cartes enviades i també el que es pot deduir de les cartes perdudes daquesta època, evidencien la total implicació i militància pel sosteniment de la cultura i la literatura catalanes amb tots els mitjans que es tenien a labast en una època adversa tant per la repressió del règim com per lautocensura que moltes vegades practicaven, com a mal menor, els mateixos escriptors. Un exemple daixò va quedar recollit en una carta de març de 1969 en què, després de la publicació de Circumstàncies de Joan Oliver, Martí i Pol explicava els problemes que hauria ocasionat la ressenya que volia escriure:
Jo, com sabeu, escric sobre els llibres que es publiquen, a la revista Oriflama. Quan vaig rebre i llegir el vostre llibre, vaig pensar tot seguit que valia, i molt!, la pena de parlar-ne. Ara, no havien pas passat gaires dies que vaig saber que algú del sector catòlico-progressista de la redacció (els que aguanten el cop, és clar, posat que als altres ja és molt que sens deixi piular) shavia mogut per tal daconseguir que sescrivís una recensió (en Martí no la farà pas, van dir) més aviat contra el vostre llibre, o, almenys, contra el vostre poema Temps de diàleg. Això mha desgavellat les intencions. Si ara jo presento una recensió elogiosa, no me la deixaran passar. Per altra banda, si no puc parlar elogiosament del vostre llibre, més mestimo no parlar-ne.9
De forma addicional a la voluntat de resistència cultural que sentreveu en les cartes de Martí i Pol cal destacar també que en aquests testimonis escrits que han perdurat shi aprecia la reflexió sobre la necessitat de construir una xarxa cultural de base que fos viva, formada i, en la mesura del possible, trencadora, per a la construcció de la qual el poeta de Roda treballava intensament des del seu entorn més immediat:
Al nostre entendre, hi ha dues coses realment importants en això que volem fer: que la gent senti la vostra poesia; i que un grup de gent jove (a Roda sembla que passa una bona tongada i aquests nois i noies em tenen molt dafecte) treballi seriosament i en equip, amb ganes de reprendre activitats pretèrites. [] Al meu entendre, és molt important que la gent dels pobles treballi i ho faci en equip, sense vedetismes, però amb lagosarament propi de la gent jove. Més que més ara que tot és discutir si en Pau és més «professional» que en Pere, o inventar-se justificacions de pa sucat amb oli per despolititzar quina barra! el bilingüisme.10
El manteniment, doncs, i la restauració de lactivitat cultural que sevidencia en aquella correspondència inicial, amb lesment de les col·laboracions en projectes a Roda de Ter, a Vic, a Cantonigròs, a Ripoll, posen de manifest la voluntat explícita de mestre i deixeble en lintent de consolidació duna xarxa territorial de la cultura catalana en què la col·laboració i la transmissió de sabers i dexperiències era importantíssima, especialment quan el reconeixement social dels implicats era creixent i indiscutible, i com sevidenciava en esdeveniments com latorgament a Joan Oliver del Premi dHonor de les Lletres Catalanes el mes dabril de 1970.
Aquella intensa activitat cultural militant, de creació i dintercanvi que de manera molt vigilada i controlada pel règim sanava obrint pas en el context duna societat encara no democràtica, no va estar exempta dimpediments i vicissituds personals que van condicionar de forma intensa la continuïtat i lorientació daquella implicació. En el cas de Martí i Pol, que havia sostingut des de jove un activisme cultural que abastava des de la creació literària fins a la musical, passant pel cinema, la ràdio, el teatre, etc., com han assenyalat tots els seus biògrafs, la seva presència pública va veures estroncada a principi dels anys setanta en ser-li declarada la malaltia de lesclerosi múltiple. Aquella experiència, la seva vivència i les primeres conseqüències no es coneixerien si no fos pel testimoni escrit en cartes com lenviada el 17 dabril de 1970, en la qual Martí i Pol feia referència als primers símptomes de lesclerosi múltiple que posteriorment se li diagnosticaria:
Han hagut doperar la meva dona (tenia pedres a la vesícula biliar) i tot just fa tres dies que torna a ser a casa. Mha tocat de fer vida de clínica, és clar, i la feina se mha endarrerit. Per acabar-ho dadobar, jo tampoc no estic gaire fi. Ja fa dies que la ballo. Cosa de nervis, segons diuen els metges. De moment em semblava que el metge de capçalera (de carbassera, que diu una dona de la fàbrica) sen sortiria, però en vista que la cosa no rutlla, em tocarà danar a trobar un neuròleg, cosa que faré la setmana vinent, a tot estirar.
El naixement duna amistat (1971-1979)
Durant la dècada dels setanta, la relació entre els dos escriptors es va intensificar, bé per motius literaris atès que Oliver era director literari a Aymà, on Martí i Pol va publicar alguns llibres, bé per motius estrictament personals. Tant uns motius com els altres van ser el principal fil conductor dun intercanvi epistolar en el qual es fa palesa, també, una creixent i fonda amistat.
Des del mes de juny de 1970 fins a lagost de 1972 no es té constància de lexistència de cap carta creuada entre Oliver i Martí i Pol, però aquesta desaparició de la relació escrita es va substituir, en aquells moments de malaltia i de desànim profund, amb lamistat intermediadora de Jordi Sarrate, a qui ambdós escriptors qualificaven damic exemplar, «ferm» i «lleial», «sollícit», «gentil», «eficient i complidor» Lartista osonenc, que va il·lustrar ledició de La fàbrica de 1972 amb els seus gravats, visitava setmanalment Martí i Pol a Roda o a lestiu a Cantonigròs i feia denllaç entre lescriptor rodenc i Joan Oliver. Així, en la primera carta que sha conservat dOliver a Martí i Pol, del 14 doctubre de 1972, shi pot llegir, dentrada: «aquests darrers temps he tingut notícies vostres a través de lamic Sarrate», el qual també, com deia Martí i Pol: «em va pujar a veure a Andorra la setmana passada [i] em va explicar la vostra intervenció en lacte dinauguració de lexposició de gravats i poemes de La fàbrica al temple romà de Vic».11
Tot i la malaltia, però, en aquells anys Martí i Pol va publicar La fàbrica «un exemple colpidor i raríssim de limpidesa expressiva, de profunda sinceritat literària», segons Oliver12 i, més endavant, Vint-i-set poemes en tres temps, que havia estat finalista del Premi Carles Riba de 1971. Oliver va publicar tres obres de teatre: Quatre comèdies en un acte, Vivalda i lÀfrica tenebrosa i Cambrera nova, totes el 1970, però cap llibre de poesia.
És innegable, i així es destil·la de les cartes daquests anys, que lamistat es va estrènyer de manera molt significativa des del moment que els dos escriptors van començar a compartir, a banda dels interessos i la militància literària, la vivència de la malaltia física en el cas de Martí i Pol i anímica en el cas de Joan Oliver. Miquel Martí i Pol se sincerava reconeixent que:
[] tinc dificultats per enraonar, per deglutir el menjar o el beure, per servir-me de les mans per qualsevol cosa, en fi, que no sigui seure i no fer res. Daltra banda la presència de gent, que abans no mafectava poc ni gens, ara em desgavella de mala manera; se maccentuen les dificultats que us dic i, al capdavall, ofereixo un espectacle més aviat llastimós. I és això el que mengavanya. [] Què hi farem! Caldrà esperar que la malaltia sestabilitzi diuen que ho fa per tal danar-me adaptant al nou estat que, pel que sembla, no té pas intenció de modificar-se.
Així i tot treballo, a la fàbrica i a casa, i no estic pas desesperat. Tot això que us he dit és una exposició objectiva dels fets; no una queixa.13
I alhora que Miquel Martí i Pol maldava per superar el tràngol de lesclerosi múltiple, Oliver compartia la depressió anímica que patia en el moment de desestimar lencàrrec descriure un pròleg per a la traducció castellana duna antologia de Martí i Pol:
[] no em veig amb cor descriure un pròleg correcte, passable per al vostre llibre. Durant aquests dos mesos he lluitat amb mi mateix per tal de superar aquesta dificultat. Però totes les provatures que he fet han estat un fracàs. Aquest horrible estiu ha agreujat la depressió moral i física que sofreixo dun any ençà. Tot just sóc capaç datendre les feines de rutina de les quals depèn la meva subsistència. La meva activitat literària sha reduït a zero.14
Novament, des de 1973 a 1976, el contacte escrit entre lescriptor de Sabadell i el de Roda de Ter es va interrompre un temps durant el qual va arribar una certa estabilització personal per als dos. Daquests anys contrasta la popularització i lèxit editorial de Martí i Pol amb la publicació de La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), i els dos primers volums de la seva obra poètica publicats a El Mall, Larrel i lescorça (1975) i El llarg viatge (1976) amb el silenci poètic dOliver, que fins a 1977 no publicaria Quatre mil mots. De fet, la represa de la correspondència i la seva continuïtat va ser ocasionada per nous projectes que implicaven a Martí i Pol com a poeta i a Oliver com a director editorial, ja que el primer va oferir a Óssa Menor, integrada dins del grup Aymà-Proa de Joan Baptista Cendrós, la publicació de Quadern de vacances (1976) que, en aquest cas sí, a més, va ser prologat pel mateix Oliver, com queda recollit també en les cartes daquell moment: «estic donant el darrer cop dull i passant en net els poemes del llibre que us enviaré».15
Després daquella intensa i continuada producció poètica, les cartes conservades deixen rastre de la valoració que en feia Oliver, de tal manera que en plantejar el pròleg esmentat afirmava que:
La vostra obra dara, la daquests darrers anys, és duna tal maduresa, diria dun equilibri apassionat, que minspira un respecte gairebé religiós. No és pas cap joc! «Parlo, doncs, de la mort i a més em moro» Les vostres relacions amb la mort són formals, com diuen les senyores, i no pas un festeig ni un flirt. No puc participar-hi amb la mateixa tranquil·litat amb què vós us hi referiu. Perdoneu tanta sinceritat16
Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que shi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.