El protagonista de la nostra història arrisca la seva pròpia salut per ajudar els altres, dona del que li cal per viure. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Oferir quelcom tan valuós a un desconegut és un acte de generositat als ulls de Déu.
Aquest text de la vídua pobra majuda a entendre una mica com era la mirada de Jesús. En aquell temple hi havia molta gent. Aquella vídua passaria desapercebuda per a la majoria. Jesús, tanmateix, només es fixa en la vídua pobra. I shi fixa perquè estima especialment els més petits. Es diu també popularment: si vols ser invisible, fes-te pobre... Només lamor fa visible linvisible.
La generositat no fa vacances. Demanem a Déu que ens doni la seva mirada generosa per poder veure entre els qui ens envolten aquell que més ens necessiti.
7. El caramel i el monjo
Quina dolçor, les teves promeses! Les trobo, quan en parlo, més dolces que la mel (Salm 119,103)
Fa ja uns anys un monjo benedictí mexplicà una petita història de quan era nen. Feia poc que havia acabat la Guerra Civil espanyola. Els seus pares eren pobres i quasi no tenien diners per alimentar els fills. El monjo mexplicava que poques vegades li regalaven caramels, però que quan nhi donaven un era un dia de festa major. Recordava que quan tenia el dolç a les mans, obria amb il·lusió lembolcall, sel posava a la boca, lassaboria uns minuts i el tornava a embolicar. Daquesta manera el caramel podia durar un dia sencer. Durant moltes hores romania el sabor daquella llaminadura en la boca del nen.
«Doncs el mateix passa em deia aquell monjo amb la Paraula de Déu en el nostre cor». Quan la llegim amb atenció, la meditem i en fem pregària, ens queda durant tot el dia el seu aroma de pau, alegria i amor.
Relata el rector dArs que un dia trobà en la seva parròquia un camperol que duia més duna hora resant davant del sagrari. Quan el sacerdot li preguntà què feia allà tanta estona, li respongué: «Jo el miro, ell em mira i els dos som feliços».
La pregària pot omplir una nova dimensió a la nostra existència. La vida és un somni profund en què lhome sabandona entre les mans de Déu. Cada dia ens podem posar en presència de Déu i oferir-li les nostres alegries i penes de la jornada. Linstant més petit de la nostra vida, Déu el pot convertir en quelcom meravellós, si li donem de cor.
Acabo amb ladaptació dun escrit del poeta Hafiz que ens pot ajudar a començar el matí i animar-nos a resar més:
«Aquell matí, quan vaig començar a despertar-me, aparegué de nou aquest sentiment que tu, estimat, havies estat vetllant-me i mirant-me tota la nit. Em vaig despertar amb aquest sentiment i tan aviat com vaig començar a despertar, vas besar amb els teus llavis el meu front i vas encendre una llum sagrada en el meu cor».
8. Un home bo
Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre (Joan 6,51)
No puc parlar-vos de meu amic com dun home docte ni erudit. No us en puc parlar com dalgú que parlés amb molta eloqüència, que fos capaç datraure les masses ni que irradiés un magnetisme irresistible. Només us puc dir que el meu amic Joan era un home bo.
En Joan fou un nen durant la terrible Guerra Civil espanyola. Sempre recordava quan pujava al terrat de casa amb imprudència de nen a veure com els avions llençaven sobre Barcelona la càrrega dhorror i mort.
Sofrí la gana de la postguerra i estudià per a capellà quan en el seminari vivien quasi tres-cents joves. Dels anys en el seminari mexplicava sovint una anècdota que em feu pensar.
Lamic Joan em relatava que dormia en una petita cambra que era en la part més alta del seminari. Lestança, junt amb la dels seus companys, era part dun laberint format per un rusc de petites cel·les sense sostre. Les cambres eren modestes i senzilles, amb prou feines tenien un llit i una tauleta.
Lambient daquell rusc era pietós i alegre, enfosquit a vegades per lenyorança de la família i per lescassetat de menjar. Eren temps destudi, de pregària i descolta atenta de la Paraula.
Un dia llegiren el text del llibre de lÈxode en què Déu envià el mannà al seu poble: «El Senyor va dir a Moisès: Jo us faré ploure pa des del cel». El text fou per a molts seminaristes tant sols una anècdota curiosa. Daltres, més pietosos, el relacionaren amb lEucaristia. Només un dells nobtingué, del fragment, un profit inesperat.
Aquell diumenge per la tarda, quan alguns dels seminaristes tornaven de casa dels pares per continuar la formació en el seminari, veieren quelcom dinesperat. Alguna cosa queia del cel. Era blanca... Es tractava dun paracaigudes construït enginyosament que duia penjats grans trossos de truita de patates.
Un dels seminaristes, que tornava de la granja dels seus pares, medità la Paraula i la posà en pràctica. Com diu el papa Francesc, la Paraula passà del seu cap al cor i del cor a les mans.
Aquell fou el pa que el Senyor els donà com a aliment aquell dia. Gràcies, mossèn Joan, per compartir la teva saviesa senzilla. Sempre la duré al cor.
9. Plou
Veniu, beneïts del meu Pare [...] estava malalt, i em vau visitar (Mateu 25,34-36)
Plou i fa sol. Els raigs del sol il·luminen i van assecant el carrer. Les fulles dels arbres estan plenes de petites gotes, brillants i rodones com perles. La gent surt de nou de les botigues, dels bars, de les seves cases i de les porxades. Tothom mira el cel, encara que sigui fugisserament.
Quan baixo al carrer que em duu a casa, una petita gota efímera mulla la meva cara i jo somric, sorprès i agraït. Prop del bar on prenc el cafè a migdia hi ha un home en cadira de rodes. Es tracta duna cadira de rodes elèctrica, daquestes que es condueix amb un petit comandament. Tanmateix, lhome sembla amoïnat. El seu semblant és tens i els seus ulls brillen com si estigués a punt de plorar.
En el moment en què passo davant dell, lhome crida la meva atenció. Mhi acosto i em diu en veu baixa i ronca: «Disculpa, ¿em podries posar bé els peus?». És aleshores quan veig que els té fora del reposapeus. Magenollo i els hi poso a lloc. Lhome em diu en veu baixa: «Acostat». Llavors, com Maria als peus de Jesús, majupo i poso lorella a prop de la seva boca, com qui espera que el seu Mestre li digui quelcom dimportant. Em diu, aleshores: «¿Saps què diu el papa Francesc? Que qui ajuda un malalt, ajuda el mateix Crist...».
Ens mirem els dos agraïts i, sense dir res, ens separem... Segueixo el meu camí a casa no sense abans girar-me un instant. En aquest moment veig que hi ha un home baixet que ens mira. ¿Haurà vist tota lescena? ¿Haurà sentit les paraules del meu Mestre?
Quan obro la porta de casa no puc deixar de dir-te: Senyor, vull anar amb tu en companyia dels qui ploren, Que com a tu, bon Jesús, se men vagi el cor cap als pobres, ja que només en la trobada amb ells trobaré la fe i lalegria.
10. Si algun dia ja no ens recordes
¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar destimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna loblidés, jo mai no toblidaria (Isaïes 49,15)
La setmana passada, quan la meva dona i jo anàrem a veure el nostre amic Joan a lhospital psiquiàtric, ens emportàrem una sorpresa. Ens va dir que no ens coneixia... Fins i tot ens preguntà els noms quan intentàvem fer-li memòria de la nostra amistat de quasi quatre anys...
La setmana passada, quan la meva dona i jo anàrem a veure el nostre amic Joan a lhospital psiquiàtric, ens emportàrem una sorpresa. Ens va dir que no ens coneixia... Fins i tot ens preguntà els noms quan intentàvem fer-li memòria de la nostra amistat de quasi quatre anys...
Res... Res... I del fons daquest no res, nasqué aquesta carta.
Estimat Joan.
Tescric aquesta carta per si algun dia quan tanem a veure ja no ens recordes. Tescric aquestes lletres per si algun dia, la malaltia cobreix tots els racons de la teva ment com una terrible boira, com una boirina amarga.
Que aquestes paraules que ara rellisquen de la meva ploma com llàgrimes serveixin per dir-te que un dia fórem amics. Recordo que ens esperaves la tarda dels dissabtes assegut en un banc del jardí i que talegraves de veurens. Un dia, fins i tot vas saltar dalegria tot just ens vas veure entrar a lhospital.
També em ve a la memòria com vas viure la mort sobtada del teu company, amb qui comparties soledat, alegries, penes i les poques monedes que gastaves cada dia en entrepans i algunes llaminadures. Recordo el que vas patir per la mort del qui tu en deies «germà dhospital». No era de la teva família, però la seva presència senzilla i callada alleujava en tu la recança del viure.
Voldria tornar a rememorar amb tu els dia en què ens vas voler convidar a crispetes i patates fregides. Gràcies, Joan, per la teva generositat. Vas compartir amb nosaltres el que tenies per aquell dia. Fou per a nosaltres com viure lalegria del «banquet del Regne».
No sé si la boira es retirarà un dia del teu cap, però crec que mai no envairà la teva ànima. Jesús serà, a partir dara, el teu «germà dhospital». Déu mateix ens ho diu a tots en el llibre del profeta Isaïes: «No tinguis por, que jo tallibero. The cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo soc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida» (Is 43,1-2.4).
11. No estàs sola
Guareix els cors desfets i els embena les ferides (Salm 147,3)
Són les cinc de la tarda. Maria espera al costat de la finestra, asseguda en la seva cadira de rodes. Maria és una dona de semblant envellit però ple denergia. La seva vida ha estat dura. El seu cor ha estat traspassat una i altra vegada: la mort sobtada del seu marit, la ruptura amb els fills, la malaltia, linternament a lhospital i, finalment, la soledat i laïllament.
Però avui, la Maria espera confiada i amb una certa calma. Avui la visitarà la seva cosina. La cosina de la Maria no ha tingut una vida fàcil. El pare labandonà quan era una nena, la mare tenia problemes amb lalcohol i ella comença a estar enganxada a algunes drogues.
La Maria rep la cosina. Un petó, un somriure, poques paraules i tot seguit sadrecen al jardí de lhospital. Les hores passen i les dues dones conversen tranquil·lament en el bar de lhospital. Amb tot, de cop, la cosina de la Maria sent alguna cosa...
Alguna cosa que és com una llum, com una crida, com el xiuxiueig duna paraula, com una brisa suau... Alguna cosa que limpulsa a aixecar-se de la cadira i a dir amb calma: «Maria, vaig al lavabo». La cosina de la Maria saixeca i arriba al lavabo, però no hi entra sinó que camina jardí amunt, amb pas monòton però decidit, cada vegada més ràpid, cada cop més amunt, sempre cap a amunt... fins que desapareix en lhoritzó...
Passen els minuts i algunes hores, i la Maria segueix en el bar sola, sense comprendre res, esperant contra tota esperança. Al cap duna estona demana a lempleada del bar que truqui al seu pavelló perquè la vinguin a buscar.
Maria, no estàs sola. Si en la foscor de la nit no has sentit el teu nom no és perquè ell no lhagi pronunciat. El Senyor viu dins teu i tespera, et busca, tanomena i et diu: soc el Pare dels orfes, el defensor de les vídues i des de lestatge on resideixo preparo una llar per als qui estan sols i desemparats (cf. Salm 68,6-7).
12. Una altra vegada, sant Martí
Veniu, beneïts del meu Pare, anava despullat, i em vau vestir (Mateu 25,34.36)
Un dia dhivern del segle IV, un soldat de lImperi romà troba un pobre a les portes de les muralles dAmiens. Fa molt de fred i lhome està tremolant. En Martí no sho pensa molt. Desembeina lespasa i amb dun tall precís talla la capa i en dona la meitat al pobre. Cap dels dos homes quedarà tapat del tot, però tampoc cap dels dos no morirà de fred.
En aquella època, lImperi comprava als seus soldats només la meitat de luniforme. Així, en Martí, donant la meitat de la capa a aquell home, li dona tot el que posseeix. Per la nit, en Martí té una visió. El Crist se li apareix i li diu: «Avui mhas vestit...».
Més de mil anys més tard, en un altre dia fred i gris, la història es repeteix... És un dia plujós de novembre. El cel té un color plomís i metàl·lic. El fred és intens. És diumenge i un grup de malats dun hospital psiquiàtric van cap a missa. Avui és un dia especial. Lhospital ha aconseguit que un cor del Rocío vingui a animar la celebració.
Comença la missa. Hi ha un pacient que sempre llegeix la primera lectura. És un home alt, fort, bru, de veu imponent i profunda. El cor alegra la missa i molts pacients aplaudeixen emocionats cada una de les seves intervencions. Just davant meu hi ha una dona jove, vestida amb un pijama blau. La dona segueix la missa amb emoció, aplaudint, cantant i ballant. Tanmateix, de cop, passa una cosa inesperada. En una de les cançons la dona sarrenca la part de dalt del pijama i la llença a laltar. La noia es queda nua de cintura cap a amunt.
Jo estic just al seu darrere i em quedo mirant lescena sense saber què fer. El mateix els passa als capellans i a la gent que és al seu costat... Tots quedem com petrificats, menys lhome fort que llegeix la primera lectura, el qual, com un sant Martí, es descorda la camisa i amb una delicadesa plena dafecte tapa la noia i lacompanya fora de lesglésia. De tots els presents aquell home és lúnic que sha fet pa i sha donat als altres.
Quan acaba la missa em trobo cara a cara amb ell. Està radiant i no pot deixar de somriure... , i és que, com ens diu Etty Hillesum en el seu diari, lamor al proïsme és com una lluentor, com una pregària que ens ajuda a viure.
13. Viure la Paraula
Quan marribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i lalegria del meu cor. Jo porto el teu nom (Jeremies 15,16)
Quan arriba la tardor, els jardins de lhospital sadornen amb colors nous. La llum del sol quasi no escalfa. Només uns raigs es filtren a través de les fulles dels arbres i donen una mica de la seva calor als pacients que, endormiscats, estan asseguts en els bancs del davant de la clínica.
Entre ells hi ha lAntoni, bon amic de ja fa anys. LAntoni es un home gran que sempre va vestit de manera juvenil, amb texans, camises de colors cridaners i una gorra dalgun club de futbol. Quan mhi acosto i li pregunto com està, li noto una alegria inesperada. Avui em diu que no està ni eufòric ni desesperat. Se sent feliç i equilibrat perquè a la fi experimenta el que Déu li havia promès: «Tot i que els vostres pecats són com lescarlata, es tornaran blancs com la neu» (Is 1,18), em comenta, i hi afegeix també el que diu sant Pau: «On abundà el pecat, sobreabundà la gràcia» (Rm 5,20). Mentre em parla de la Paraula com si fos una continuació de la seva vida el veig content, ple i amb una nova esperança...