Quan aquell 6 dabril Carme Karr va pujar per primera vegada a la palestra de lAteneu era una dona de quaranta-cinc anys en lesclat de la maduresa. La revista Feminal feia tres anys que havia encetat la seva singladura, dignificant el paper de les dones, i ella shavia fet per mèrits propis un espai com a representant del moviment feminista conservador català.
De manera més o menys explícita, les conferències semmarquen en la crisi post-Setmana Tràgica, moment en què es planteja la imperiosa necessitat que experimenta la societat catalana de comptar amb les dones per tal de cooperar en una mena «dapostolat», el de «la gran obra del progrés i de la cultura de Catalunya» i, en el cas de les mares, «per disposar de lavenir dels fills».
Abans dentrar de ple en el que va significar aquell esdeveniment del tot inusual a lAteneu Barcelonès i de reflexionar sobre el contingut expositiu de les tres conferències, escau situar la figura de Karr a partir dunes breus consideracions biogràfiques.
Sigui dit dentrada que el perfil de Carme Karr no corresponia al duna dona burgesa convencional, afirmació que en bona part sexplica per la tipologia familiar de procedència, Karr-Alfonsetti, i per la seva pròpia família, Lasarte-Karr, que ella va formar en casar-se el 1890, com intentarem argumentar tot seguit.
Carme Karr i Alfonsetti procedia duna nissaga, que va arribar a terres catalanes el Vuit-cents, formada per militars, enginyers, escriptors i periodistes amb arrels franceses, italianes i, fins i tot, bavareses, a més de basques. Una família culta i cosmopolita que el 1865, quan ella va néixer, estava ben arrelada a Catalunya. Com sol passar en aquests casos, els pares escullen un nom de pila, Carme, dús comú a Catalunya i alhora amb prou ressò en la literatura francesa a mitjan segle XIX.
Tampoc no era habitual el perfil social de la família que creà amb el seu marit, Josep Maria de Lasarte i Janer (1857-1921), dorígens benestants com ella. Lasarte i Janer era advocat, una professió que per motius diversos no va exercir. La seva ascendència ideològica es vincula amb mons tan contraposats com el tradicionalisme polític, duna banda i, de laltra, el progressisme esquerrà o el federalisme catalanista representat per Rossend Arús o Valentí Almirall. Encara més, Josep Maria de Lasarte va ser un francmaçó destacat. El marit de Carme Karr fou un home de salut fràgil que va patir fortes depressions, fet que va requerir internar-lo diverses vegades a linstitut psiquiàtric Pere Mata de Reus.
El matrimoni Lasarte-Karr va tenir quatre fills: Montserrat, Joan, Carme i Paulina. El febrer de 1905, un fet luctuós va marcar la família, quan la filla gran, Montserrat, va morir mentre estava internada en una escola religiosa, a ledat de tretze anys. El lloc i la circumstància en què es va produir el decés van ser doblement punyents per a Carme Karr, una mare que no havia pogut dedicar a la seva filla latenció desitjada, atès que en aquell moment tenia el focus datenció en la cura duna de les crisis mentals del seu marit. Tot i ser mare amatent dels seus altres tres fills en Joan, la Carme i la Paulina és fàcil de suposar que Carme Karr no pogués delectar-se amb una vida familiar totalment joiosa. I això ens decanta a pensar que, si no va ser aquest buit dinsatisfacció la raó principal que lempenyé vers una dedicació dampli reconeixement en làmbit literari, periodístic o fins i tot musical, és molt probable que hi contribuís en gran manera.
El seu net i biògraf, lhistoriador Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012), va publicar lany 2010 una sentida biografia de la seva àvia, on posava de manifest com la sol·licitaven darreu i com ella, potser esperonada per lacollida que tingué a la revista Joventut signant com a «Xènia» i polemitzant amb Eugeni dOrs (1881-1954), «Xènius», es va anar reafirmant com a intel·lectual.
Aquestes consideracions i altres que sen puguin derivar expliquen, en part, per què diem que la vida de Carme Karr no sadeia gens a la del gruix de les dones de la burgesia catalana de lèpoca. Lestudi del personatge i la seva obra ens mena a afirmar que Carme Karr era el que sen diu un veritable «vers lliure», com ho aniria mostrant al llarg de la seva vida.
En la seva trajectòria, la revista Feminal mereix un capítol a part. Hi va esmerçar temps i esforç, i durant deu anys va ser la nineta dels seus ulls. La història de la revista i els seus continguts ajuden a comprendre levolució del personatge i els seus posicionaments polítics. Feminal fou una publicació escrita íntegrament en català, creada per dones que pertanyien a la Lliga Patriòtica de Dames (grup polític femení de la Lliga Regionalista) i estaven adscrites a la revista Or y Grana: Setmanari autonomista pera las donas. Al costat de Carme Karr hi havia Dolors Monserdà (1845-1919), Maria Josepa Massanés (1811-1887), Caterina Albert (1869-1966), Maria Domènech de Cañellas (1874-1952) i Carmen de Burgos (1867-1932), entre daltres.
Donava a conèixer continguts sobre projectes educatius adreçats a les dones, reportatges sobre la participació femenina en qualsevol terreny cultural o professional i articles de reflexió sobre el feminisme i el paper de les dones en les institucions, sense oblidar els temes més tòpics de les revistes femenines convencionals, com informació sobre moda, publicitat dactes socials i benèfics, etc. Des dels seus inicis va tenir especial cura a incloure obres de pintores, compositores i escriptores: pàgines literàries i musicals que oferien partitures, poemes i contes breus il·lustrats.
Algunes artistes vinculades a la revista es cohesionaren a lentorn de diverses causes socials i feien donacions dobres dart per a beneficència. A la conflagració de la Gran Guerra europea hi van respondre creant el 1915 el Comitè Femení Pacifista, fundat i presidit per la mateixa Karr, amb iniciatives com la de confegir postals amb lemes pacifistes, escrites i il·lustrades per escriptors i artistes de reconegut prestigi. Les vendes estaven destinades a ajudar els orfes de guerra; també van organitzar un festival artístic per rifar paissos de vanos signats pels artistes, entre altres iniciatives.
Abans daquestes contribucions (que avui ens semblarien un pèl kitsch), cal esmentar que el 1914 fou lúnica dona que signà el Manifest per a la Unitat Moral dEuropa, redactat per Eugeni dOrs i signat també per Romain Rolland (1866-1944), amb una voluntat clarament antigermànica i amb el desig, compartit pels signants, de denunciar la Primera Guerra Mundial com una veritable guerra civil europea.
En definitiva, si els primers temps Feminal responia a lideari del feminisme catòlic i conservador, els continguts de la revista van anar evolucionant a mesura que les seves col·laboradores, amb Carme Karr al capdavant, van anar prenent posicions en defensa dels drets civils i polítics de les dones.
Carme Karr passà a ser una defensora acèrrima del vot femení, convençuda de la importància cabdal que significava per a lavenir de les dones i del salt sense precedents que suposava per a «la pobreta causa femenina», a favor de la qual feia tants anys que lluitava. La dedicació a la causa pel sufragi femení, linici de la qual per part seva situem el 1917, coincideix amb el moment en què sacaben les publicacions periòdiques de la revista Feminal que, anys més tard i per raons històriques, es tornarien a emprendre en castellà durant un breu període, molt menys significatiu que el primer.
El 1931, Carme Karr participà activament en la campanya «definitiva» en defensa del sufragi de les dones, després duna llarga dècada de lluita dins el moviment sufragista.
Amb tot, val a dir que el ritme de la seva activitat pública sembla retrocedir durant els anys republicans i especialment els de la Guerra Civil, com bé ens recorda el seu net Josep Maria Ainaud de Lasarte, o com es desprèn de les narracions que va escriure aleshores, dedicades als seus nets i besnets, mentre vivia reclosa a la casa del carrer Duquessa dOrleans, a Sarrià.
El 1939, el fatídic any de la «Victoria», amb lentrada a Barcelona de les tropes comandades pel general Yagüe, Carme Karr accentuà encara més el seu distanciament amb una societat en la qual havia figurat com a veritable «donassa». No anava errada, aquells no eren temps propicis per a aquella dona que hem qualificat de «vers lliure», feminista i catalanista. Ni ho tornarien a ser en vida seva.
El 29 de desembre de 1943, quan Carme Karr i Alfonsetti va morir, ni tan sols La Vanguardia li dedicà un record. Aquest diari havia parlat de la il·lustre escriptora uns mesos abans, però ho va fer en una petita columna per informar els lectors de ledició del seu darrer llibre de contes. També havia ressenyat el 1910 les seves conferències a lAteneu Barcelonès.
Aquests apunts biogràfics, alguns òbviament posteriors a lany que ens ocupa, són del tot rellevants i, a parer nostre, útils per comprendre el rerefons de loradora que, a través dels seus escrits, ens disposem a escoltar.
CARME KARR I EL SEU TEMPS
La seva vidaLes seves obresEl seu temps16-III-1865 Neix a BarcelonaFi de la Guerra de Secessió (EUA)1867Publicació de Monografia estadística, dIldefons Cerdà1869Les Tres Classes de Vapor, 1r sindicat català1871La Comuna de París1872 Mor la sevamareAbolició de lesclavituda Puerto Rico2a Guerra Carlina1873I República Espanyola1874Cop destat de Pavía i inici de la Restauració1876Fins a 1886, la Febre de lOr1880I Congrés CatalanistaComissió per a la defensa del dret civil català1883II Congrés Catalanista1884 Mor el seupare1888I Exposició Universal1890 Es casa ambJosep Mariade Lasartei de Janer1891 Neix laseva fillaMontserrat1892 Neix el seu fillJoan1894 Neix la sevafilla Paulina1895 Neix la sevafilla Carme1898Guerra Hispanoestatunidenca19021r Article a Joventut1903Publica Cansons1905 Mor laseva fillaMontserratIncidents del ¡Cu-Cut!1906Col·labora amb Or y Grana, Diario de Barcelona i La Veu de Catalunya. Publica Bolves Publica Clixés Polemitza amb Eugeni dOrs a la revista JoventutSolidaritat Catalana28-IV-1907Comença a publicar-se Feminal1908Estrena Un raig de solFormació de Solidaritat Obrera1909Setmana TràgicaCreació de lInstitut de Cultura per a la Dona de Francesca Bonnemaison1910Disserta sobre Cultura Femenina a lABCreació de la CNTReial decret que permet a les dones laccés a la Universitat1911Estrena Els ídols1912Premi Extraordinari als Jocs Florals de Barcelona per De la vida den Joan Franch1913Funda La Llar1914Firma el Manifest per la Unitat Moral dEuropaMancomunitat catalanaI Guerra Mundial1916Conferència del CADCI sobre la dona i el comerçParticipa al cicle sobre Educació Femenina de lAB1917Darrer número de Feminal1918Organitza el Comitè Femení de Nostra ParlaCreació dels Sindicats Únics de la CNTFi dels imperis europeus1920Conferència sobre feminisme a lAB Funda Acció Femenina1921 Mor el seumarit, Josep Maria deLasarte i deJaner1923Cop de Primo de Rivera i inici del Directori Militar1925Directori Civil1929Exposició Internacional de Barcelona1930La «Dictablanda»1931Defensa el vot femeníProclamació de la República Catalana Macià, president Proclamació de la II República Espanyola1932Publica Cuentos a mis nietos1934Publica Contes de làviaPublica Garba de contesCompanys, president de la Generalitat1936Guerra Civil1937Fets de Maig1938Bombardejos sobre Barcelona1939Fi de la Guerra Civil29-IX-1943Mor a la seva casade SarriàOBRES DE CARME KARR I ALFONSETTI
Assaig
Cultura femenina. Estudi i orientacions. Barcelona: LAvenç, 1910.
Diversos autors. Educación Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés, días 31 de enero y 1, 3, 4 y 5 de febrero de 1916. Barcelona: Librería Parera, s. d.
La Llar (El Hogar): residència destudiantes i professores i Escola de la Dona a Barcelona. Barcelona: Impremta La Renaixença, s. d.
Novel·la, narracions breus i contes
Bolves. Signat per LEscardot. Pròleg de Lluís Via. Barcelona: LAvenç, 1906.
El vell piano. Barcelona: Feminal, 1912.
De la vida den Joan Franch. Barcelona: La Ilustració Catalana, 1913. (Lectura Popular; 11)
La fi del lliure. Il·lustrada per Antoni Riba. Barcelona: Avenç Gràfic, 1924. (La Novel·la dAra; 77).
Cuentos a mis nietos. Amb il·lustracions de Rosario de Velasco. Burgos: Hijos de Saturnino Rodríguez, 1932.
Contes de làvia. Il·lustracions de Maria i Clotilde Cirici Pellicer. Barcelona: Llibreria Bonavia, 1934.