Lhome de la muntanya és una novel·la daventures ambientada a les altes valls dels Pirineus a inicis del segle XX. En aquest incomparable escenari, un caçador saventura tot sol a les muntanyes a la recerca de les seves preses. Es tracta de lúltim caçador dossos a la ganiveta que, com és costum, amb la caiguda de les primeres neus decideix anar-sen a buscar les coves on hibernen els ossos, amb la intenció de poder trobar algun daquests amagatalls i les feres que els habiten.
Però aquesta vegada la cacera no anirà com el caçador té previst, i es trobarà amb innombrables complicacions que el portaran, com en cap altra ocasió, a haver-se denfrontar cos a cos amb la gran bèstia de les muntanyes.
Lhome de la muntanya
Lhome de la muntanya
© 2020, Gerard Canals Puigvendrelló
© 2020, La Equilibrista
info@laequilibrista.es
www.laequilibrista.es
Primera edició: 2020
Disseny i maquetació: La Equilibrista
Queda prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol part daquest llibre inclòs el disseny de coberta, així com el seu emmagatzematge, transmissió o tractament per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, químic, òptic, de gravació o de fotocòpia sense el permís previ per escrit de: NOCTIVORA, S.L.
Contenido
Pròleg. Antigues tradicions de caça i cerimonialisme de los als Pirineus
Lhome de la muntanya. Entre les altures i les profunditats de lhome i de la bèstia
Glossari
Lautor
Pròleg. Antigues tradicions de caça i cerimonialisme de los als Pirineus
La cacera de los, practicada ritualment des dèpoques prehistòriques, manté una estreta relació amb la formació i levolució dalguns dels aspectes més importants de la cultura humana. Antropològicament, larctolatria, és a dir, el culte a los, és considerada una de les primeres representacions religioses de la humanitat, una expressió de cultura, la del culte a un ésser considerat per algun motiu com a superior, que es remunta al nostre inici com a espècie i que, com semblen demostrar algunes troballes arqueològiques, potser fins i tot podríem haver heretat dels nostres avantpassats neandertals.
Levolució del pensament abstracte humà, entre molts daltres aspectes, implica la concepció primigènia dànima o esperit, un concepte que originàriament apareix relacionat tant amb els éssers vius: animals i plantes; com amb els elements del seu entorn: rius, muntanyes, fenòmens meteorològics, estacions de lany, entre daltres. Aquesta visió animista de la realitat implica una primera concepció espiritual del món en la que tot en ell té un esperit i, per tant, es troba animat per una ànima. Ràpidament, dins daquesta concepció animista del món, lhome defineix diferents rangs i importàncies entre els esperits, associant-los diferents capacitats i poders en funció dels seus atributs i característiques. Aquesta jerarquització de la concepció animista és el que coneixem com a totemisme on, a més dànimes, lésser humà identifica tòtems espirituals al seu voltant. En aquesta estratificació del món espiritual apareix de forma preeminent los, esdevenint aquest un animal de poder, un ésser superior entre tots els altres, en definitiva, un Déu primitiu. Aquest os, a més, és considerat per a la majoria de cultures antigues en femení, ossa, atribuint-li així un poder procreador que lassimila a les antigues divinitats ctòniques femenines, les deesses mare1.
Los és vist com lanimal més gros i més fort de tots, com a mínim a lhemisferi nord; un animal solitari amb una estreta relació amb els cicles de la natura; que és omnívor i pot nodrir-se a partir de múltiples fonts dalimentació; que és nòmada i es desplaça entre les muntanyes i les valls a la recerca daliment segons lèpoca de lany; que té la peculiaritat denterrar curosament totes les seves preses un cop se nha alimentat; que entra i surt de la terra a través de les seves coves segons uns cicles lunars i solars que marquen la seva hibernació; un animal que, en definitiva, encarna perfectament els cicles de la natura i les seves estacions, que, a més a més, té certa forma antropomòrfica que recorda en alguns aspectes a la figura humana i que, en el fons, és vist com un ancestre mitològic de lésser humà.
Los és considerat a la pràctica totalitat de cultures indígenes de lhemisferi nord com un antecessor de lhome, com un animal savi o un mestre a mig camí entre els homes, els animals i les divinitats i que, antigament, es considerava que devia haver ensenyat o inspirat lespècie humana a viure en coves, a protegir-se del fred amb pells, a proveir-se de menjar recol·lectant, caçant, pescant o aprofitant qualsevol altra font dalimentació, a fer coincidir els cicles fèrtils amb les estacions de lany, a cuidar els fills, a respectar els vells i, a més, a enterrar els morts. Per tot això, que evidentment són atribucions humanes al comportament etològic i involuntari dun animal, los és vist com un Déu primigeni, com un ésser de les profunditats i de les altures, causa i efecte de la regeneració cíclica de la natura, de les estacions, de la vida, de la mort i del món.
I si los representava tot això pels nostres avantpassats llunyans, lògicament aquests van estructurar al seu voltant tota una sèrie de creences, de supersticions, de rituals, de tabús, de tradicions i, en última instància, de cultes, per adorar-lo i per intentar influir-lo. Aquests cultes, desenvolupats en base als diferents estats de la consciència humana i a partir de lanimisme i el totemisme, van acabar confluint en una darrera concepció espiritual molt més àmplia del cosmos, el xamanisme, que va aparèixer en el si de les primeres societats caçadores i recol·lectores i que és en essència lorigen de totes les fes i religions de la humanitat.
En el xamanisme, el xaman, atribuït de tota mena de coneixements i poders, entre ells especialment el del domini del trànsit, intenta comunicar-se i influir sobre els esperits dels altres mons per a múltiples finalitats i, com és evident, dins daquests intents per actuar sobre els mons espirituals, lús de los com a animal de poder hi és cabdal.
Aquesta importància del culte a los es troba àmpliament estudiada des dun punt de vista antropològic a la majoria de pobles indígenes dEuràsia i dAmèrica del Nord, on encara actualment es poden trobar infinitat dexemples darctolatria en les seves antigues pràctiques religioses xamàniques2. A Europa, el culte a los queda evidenciat als jaciments arqueològics de moltes coves3 en forma de pintures rupestres i de pràctiques cerimonials, també en enterraments rituals daquests animals i, fins i tot, en celebracions que, tot i el pas del temps i lexpansió i desenvolupament del cristianisme, tan influent i important per a la cultura i la religió del nostre continent, han perviscut fins als nostres dies amb poques o moltes alteracions.
Aquestes celebracions són les anomenades festes o balls de los, mascarades dhivern que més tard conformarien els carnestoltes i altres festivitats hivernals i que es poden trobar encara avui dia arreu dEuropa. Al Vell Continent, existeixen festes de los des dEscandinàvia fins a la les illes del Mediterrani, i des de la península Ibèrica fins al Caucas, pervivint la majoria delles en zones rurals i de muntanya, on aquestes tradicions shan preservat arribant fins als nostres dies.
Al Pirineu hi trobem algunes daquestes festes de los, com les que encara es practiquen al Vallespir, a Andorra, a lalt Aragó i a les valls de Navarra4; o les que es practicaven antigament al Pallars, a lAlt Urgell, a lAran o a lArieja, entre moltes daltres regions de la nostra serralada. Aquestes festes de los es remunten a èpoques molt antigues, i hi ha evidència que els romans ja les van trobar profundament arraigades al territori quan ells van arribar-hi, cosa que no els devia sorprendre en absolut ja que a la seva península dorigen també es practicaven, i es practiquen, festes molt similars. Posteriorment, la fe cristiana, en un dels seus intents per esborrar el rastre de les antigues creences paganes, va anar desmitificant los, fent-lo passar désser venerat a ésser temut i, finalment, odiat, dotant-lo amb el temps dun marcat caràcter dual, a mig camí entre el bé i el mal; i va anar integrant les antigues festes paganes entorn a los al seu calendari particular, fent desaparèixer o reinterpretant moltes daquestes antigues festivitats. No obstant això, algunes delles van perviure amb relativament poques modificacions, i esdevenen a dia davui veritables relíquies o fòssils culturals, practicats activament durant mil·lennis pels habitants dels pobles on es celebren.
Sense aprofundir en què són i què impliquen aquestes festes de los, sí que és important dir que en elles shi representen rituals i mites de caça, de fertilitat, de pas, de regeneració (mort-resurrecció) i de guarició que giren entorn a la figura central de los entès com a mite: el seu adveniment al món dels homes des de les altures de les muntanyes i la seva alteració profunda dels cicles vitals de persones, bestiar i fins i tot cultius en forma de balls iniciàtics i de caceres ritualitzades que acaben generalment amb la seva captura, execució sacrificial expiatòria i renaixement final com a home.
Així doncs, a la majoria daquestes festes de los pirinenques shi representen teatralitzacions descenes de caça o persecució de la bèstia, generalment ocorregudes a finals dhivern, recreant així el que devien ser les antigues pràctiques de cacera daquests animals als Pirineus. El sacrifici del Déu per part dels homes té un significat regeneracionista i és un element típic de moltes religions, només cal veure el cas de Jesucrist, i es considera que els sacrificis i caceres dossos podrien haver tingut originàriament una simbologia religiosa equiparable. És per tot això que la caça de los no és com la de qualsevol altre animal del bosc, sinó que aquesta tenia una transcendència espiritual, i això la dotava dunes pràctiques i duns rituals molt acurats, específics i transmesos de generació en generació.
Que a los se li atribuïa una important transcendència espiritual ho demostren també els molts noms i formes de respecte amb els que encara avui sel coneix a molts indrets del Pirineu. Pronoms i noms com ara Ell, Aquell, lAltre, lAvi (o el Padrinot), el Pelut, el Vell, en Martí, el Peu Descalç, lÀvia (o la Padrina), la Peluda o la Senyora evidencien el respecte que els antics pirinencs tenien per aquest animal5.
Antigament no hi havia armes de foc i, en conseqüència, la caça de la majoria danimals es practicava amb paranys, trampes o armes més o menys rudimentàries com ara llances, fones, mandrons, forquetes, arcs i fletxes, entre daltres. En el cas de los, aquest no sacostumava a caçar amb paranys, sinó que sutilitzava una tècnica molt més arriscada i, podríem dir, honorífica, tant per la bèstia com pel caçador, que era el cos a cos i que consistia en enfrontar-se directament amb lanimal i aconseguir abatrel duna ganivetada. Aquesta tècnica, que sembla més pròpia de les aguerrides tribus indígenes siberianes o nord-americanes, també es practicava als Pirineus, fins i tot en temps força recents, i és sobre la mateixa que tracta aquest llibre.
La caça de los a la ganiveta, ja que aquest és el nom que rebia aquesta tècnica als Pirineus, era una pràctica força estesa arreu de la serralada, i hi ha constància que es va portar a terme, amb petites variacions locals, des del Canigó fins pràcticament la vall del Baztan6. Aquesta tècnica, altament perillosa pel caçador, es va anar abandonant progressivament amb larribada de les armes de foc, molt més precises i segures, però es va mantenir residualment en algunes valls altes de lArieja, on unes poques famílies dedicades molt estretament a la caça la van continuar practicant fins ben entrat el segle XX.
Fos a la ganiveta o amb lescopeta, és evident que la funció religiosa de la cacera de los fa molt de temps que es va perdre com a tal, i el seu simbolisme va quedar encarnat només en les mencionades festes i celebracions hivernals. No obstant això, la caça de los al Pirineu va continuar mantenint una certa importància simbòlica i la seva pràctica va anar-se accentuant fins arribar gairebé a lextinció de lespècie a la segona meitat del segle XX.
Un cop perduda la funció religiosa, la cacera de los es duia a terme per diversos profits, com ara deslliurar-se dun potencial depredador pel bestiar, aprofitar la seva carn, especialment apreciada al vessant nord de la serralada i, sobretot, comercialitzar amb la seva pell, el seu greix i els seus ossos, que eren molt valorats i sutilitzaven per nombroses finalitats en les pràctiques ancestrals dobtenció de medicines i remeis populars.
Les valls altes de lArieja van ser tradicionalment una de les regions més pobres dels Pirineus, i això implicava que, si a la resta de la serralada hi eren rares les armes de foc (sovint eren carrabines davantcàrrega, dites de «xumeneia» o Lefaucheux) aquí hi eren pràcticament inexistents fins i tot a inicis de segle XX. Precisament per això a les valls dAuzat, Vic de Sòs, Aulus, Garbet, entre daltres, hi van abundar fins temps recents els caçadors dossos a la ganiveta (gabineta com en deien en occità).
Aquesta tècnica de caça consistia en enfrontar-se a los cos a cos només amb un gros coltell, la ganiveta, i una rudimentària protecció, la cuirassa. La ganiveta era una espècie de punyal llarg i recte, de fins a cinquanta centímetres, que era emprat com a arma de la cacera; mentre que la cuirassa era una espècie de defensa feta amb tres pells de bou sobreposades així com escorces de pi, que era emprada per cobrir lesquena, el pit, el clatell i el cap del caçaire per tal de protegir-lo dels atacs de la fera.
Amb aquestes eines el caçador saventurava sol a la muntanya, rastrejava i perseguia los, a vegades durant dies sencers, fins a acorralar-lo i provocar el seu atac, moment en què ell, protegit amb la cuirassa, sestirava a terra i, aprofitant lenvestida furibunda de lanimal i el seu propi pes, lesventrava amb la ganiveta provocant-li la mort. En altres casos, tot i que de manera més esporàdica, quan lanimal atacava el caçador aquest labraçava aferrant-se fortament al seu cos i, aprofitant la relativa seguretat proporcionada per la proximitat, lapunyalava amb la ganiveta sostenint-lo fins que aquest moria dessagnat.