Amb aquestes eines el caçador saventurava sol a la muntanya, rastrejava i perseguia los, a vegades durant dies sencers, fins a acorralar-lo i provocar el seu atac, moment en què ell, protegit amb la cuirassa, sestirava a terra i, aprofitant lenvestida furibunda de lanimal i el seu propi pes, lesventrava amb la ganiveta provocant-li la mort. En altres casos, tot i que de manera més esporàdica, quan lanimal atacava el caçador aquest labraçava aferrant-se fortament al seu cos i, aprofitant la relativa seguretat proporcionada per la proximitat, lapunyalava amb la ganiveta sostenint-lo fins que aquest moria dessagnat.
En general, els caçadors a la ganiveta preferien escometre osses amb cadells, ja que aquestes, com que havien de defensar els ossalls, era més fàcil que senfrontessin amb el caçador i no tendien a fugir, com feien els mascles. A més, una vegada morta lossa els ossalls eren capturats i venuts als ossallers ariegesos, els quals els ensinistraven i els portaven de poble en poble fent-los ballar com a entreteniment per a la gent, que pagava per veure lespectacle.
Aquesta predilecció per la cacera dosses ens remet precisament al fet que a la zona central del Pirineu, i especialment a lArieja i a les valls altes del Pallars, per on acostumaven a moures els darrers caçadors a la ganiveta, sovint a los no sel coneixia en masculí sinó en femení, lossa, forma molt antiga que relaciona aquest animal directament amb la natura i amb els primitius cultes a la caça i a la fertilitat. En altres casos se lanomenava indistintament los o lossa, accentuant així el seu caràcter désser dual, benèfic i malèfic, rei dels cims lluminosos i de les coves obscures.
El darrer caçador pirinenc que va practicar aquest tipus de caça va ser Jacques-Fidel Denjean (1852-1938), conegut més popularment com a Jean Denjean o Lalo, de Ranet, llogarret de la vall de Vic de Sòs, a lArieja, on hi ha constància històrica de nombrosos caçadors que fins a temps prou recents van dur a terme larriscada cacera de los a la ganiveta7.
Aquest intrèpid personatge va abatre ell sol més duna vintena dossos, en una època en què aquests animals ja no eren molt abundants a les nostres muntanyes. Ell formava part dun clan familiar on ja hi havia hagut molts altres caçaires dosses a la ganiveta, i vivia bona part de lany a la muntanya com un veritable paranyer, recorrent grans extensions entre lArieja i el Pallars a la recerca de les seves preses, de les quals feia negoci venent la pell, el greix i la carn. A més de caçador professional ell també era pagès, tot i que era la caça la seva principal ocupació i fins i tot era cridat des daltres pobles i valls properes, quan es veia algun os a lencontrada, per tal que hi acudís a matar-lo.
Partint daquesta peculiar tècnica de caça i de les seves reminiscències rituals, la novel·la que teniu a les mans sambienta a les altes valls dels Pirineus a inicis de segle XX i tracta sobre la recreació literària duna cacera duta a terme per un caçador dossos a la ganiveta que, com és costum, amb la caiguda de les primeres neus decideix aventurar-se tot sol a les muntanyes a la recerca de les coves que utilitzen els ossos per hibernar, amb la intenció de poder localitzar algun daquests refugis i poder-hi acudir a la primavera següent, quan les feres abandonen els seus recers i estan més afeblides per la lluita.
Però com us podeu imaginar aquesta cacera no anirà com el caçador té previst, el que li succeirà en aquesta aventura és digne de ser contat, i és exactament això el que he intentat fer en el relat que ara comença i que espero que us transporti enllà de les muntanyes on habiten i on es confonen, cos a cos, els homes i els ossos.
1 Los és adorat indistintament com a déu masculí i com a deessa femenina. Alguns exemples daquests cultes femenins són les prehistòriques venus-osses, així com les deesses Àrtemis grega, Artae romana o Artio celta, totes elles representades per osses que encarnen la fertilitat de la terra.
2 Es poden trobar exemples darctolatria en pobles tan distants com els samis, els nganasans, els ket, els evenkis, els iacuts, els tuvans, els nivkh, els ainu, els haida, els tlingit o els inuit, entre molts daltres, així com en pobles precristians dEuropa.
3 Per exemple, el jaciment neandertal de Le Regourdou on, enmig dun conjunt denterrament ursins, destaca la tomba ritual dun important membre del clan, enterrat en posició fetal, amb les seves armes i al costat de lesquelet dun gran os sacrificat per locasió. Altres exemples els podem veure a les coves de Chauvet, Trois Frères, Montespan, Algargos, Ekain, entre daltres, on shi poden veure representacions dossos i, fins i tot, de bruixots o xamans de la prehistòria.
4 Per citar alguns exemples de festivitats de los, als Pirineus hi trobem les Festes i Balls de los del Vallespir (Prats de Molló, Arles de Tec, Sant Llorenç de Cerdans), el Ball de lossa dEncamp (Andorra), els Carnavals de Bielsa i de Torla (Aragó) i els Carnavals dIturen i de Zubieta (País Basc-Navarrès), entre daltres. A la serralada cantàbrica hi trobem la Vijanera de Silió (Cantàbria) i lOso de Salcedo (Galícia). Per últim, als Ports també hi trobem una festa de los, la Festa de lOnso de la Mata (Castelló).
5 El nom Martí atribuït arreu dEuropa a los sembla derivar de larcaica partícula art, que significa os en algunes llengües antigues com el celta arth, el basc hartza o el grec arktos, i que posteriorment es va barrejar amb el culte cristià a Sant Martí. El nom Peu Descalç fa referència a la similitud de la petjada de los amb la de lhome, semblantment als mites del Bigfoot (Amèrica del Nord), el Yeti (Himàlaia) o el Chuchunya (Sibèria).
6 Aquesta tècnica de caça també era habitual a la serralada cantàbrica, on el darrer caçador que la va practicar fou Toribión de Llanos del Somerón (1792-1857?).
7 A part den Jean Denjean, destaca un altre caçador llegendari de la zona, anomenat lEsquirol, conegut també com el Chiquet o el Fistolet, al qual se li atribueixen una vuitantena de plantígrads caçats i que va morir gairebé centenari entorn de 1850.
Lhome de la muntanya. Entre les altures i les profunditats de lhome i de la bèstiaI
Amb prou feines un retall de lluna brilla tímidament en el celatge estrellat que es bada damunt la pregona vall de Vic de Sòs. Endins de la foscor nocturna les xemeneies de les cases fumegen en silenci, tothom reclou dins les engelebrides alcoves, altívol el neulit campanar vigila la quietud dels fangosos carreranys que travessen el poble i a les corts, endormiscades, sajauen les vaques tot fent repicar lleument les seves esquelles enllà de la grandiosa nit.
És ja mitjans de novembre, i la tardor es vincla sota el pes feixuc de lhivern que labraça a poc a poc amb les seves silents gebrades nocturnes. Dalt la muntanya, a lempara de les velles boscúries, entre les remors somortes de la freda obscuritat, un os gros i de pelatge espès esgarrapa sota la soca tombada i mig podrida dun vetust avet, on busca menjar àvidament, incansablement, aprofitant que encara no hi ha molta neu cobrint les frondoses comallades i les escarides carenades, on vagareja de nit i de dia, abans de dirigir-se calmosament vers la seva desguarnida cova, encimbellada endalt les abruptes serres, on daquí poc entrarà per passar el llarg hivern, vetllant a lespera de la llunyana primavera.
És ja mitjans de novembre, i la tardor es vincla sota el pes feixuc de lhivern que labraça a poc a poc amb les seves silents gebrades nocturnes. Dalt la muntanya, a lempara de les velles boscúries, entre les remors somortes de la freda obscuritat, un os gros i de pelatge espès esgarrapa sota la soca tombada i mig podrida dun vetust avet, on busca menjar àvidament, incansablement, aprofitant que encara no hi ha molta neu cobrint les frondoses comallades i les escarides carenades, on vagareja de nit i de dia, abans de dirigir-se calmosament vers la seva desguarnida cova, encimbellada endalt les abruptes serres, on daquí poc entrarà per passar el llarg hivern, vetllant a lespera de la llunyana primavera.
Al fons de la vall, en un mas petit i adust situat als afores de la vila, es regira intranquil en Janot entre les mantes velles del seu malrobat catre. Al seu costat, condormida, la seva dona respira fondament, enduta profundament pel son nocturn i arraulida tota ella vers lescalfallits, el braser del qual encara aguanta una mica descalfor. Enllà del recambró li arriba el bleixar lentívol de la menudalla, que també dormita ben acotxada entre flassades de llana i màrfegues de palla. Ell fa estona que ja no pot dormir, només pensa en les caceres i en les osses, fa ja molts anys que fa de caçaire, i sap que les grans fredorades ja sacosten, sap que les nevades daquí poc cobriran per complet fondalades i crestelleres, i que amb la neu a la muntanya les osses entraran a la hivernada i a ell se li acabarà la veda per poder caçar-les. Frissa per sortir a la batuda, travessant boscatges i praderies, per rastrejar les bèsties enllà de serres i fraus i per trobar les coves on passaran lhivern, amb la intenció de poder anar a caçar-les a principis de la primavera següent, just al moment de la fosa de les neus, aprofitant que les osses abandonen les tutes amb els ossalls i que estan més afeblides després de la seva llarga letargia hivernal, precisament quan als vilatges es celebrin els antics balls de los per evocar el seu regnat damunt de les valls i de les muntanyes.
Tot rumiós, en Janot pensa en els diners que va fer a lúltima fira de bestiar de lestiu tractant amb les eugues que tenen a mitges amb el seu germà, i amb els que va guanyar de la venda de les truites que va pescar amb els filats dels estanys durant la tardor, i sap que amb allò i els quatre duros que facin per la matança del porc en tindran prou com per passar tot lhivern amb la seva família, encara que sigui amb algunes estretors i acrobàcies o havent dobrir el canut dels menairons. No obstant això, és conscient que si vol guanyar algun diner més i fer-se una bona soldada haurà de matar com a mínim una ossa a la primavera o a lestiu, i esperar que tingui un bon pelatge i que naconsegueixi treure una bona quantitat de greix que pugui vendre als apotecaris de la ciutat per fer-ne ungüents i medicines, a més del que li donin a la comuna i a la capta de los com a recompensa per haver mort la mala bèstia.
Ha de mentalitzar-se i de preparar-se per rastrejar qualsevol indici de la presència de la fera que li permeti trobar-ne el seu catau, per lluny que sigui i per amagat que es trobi. Fa ja més dun any que no aconsegueix abatre cap ossa, i sap que aquest hivern que sacosta no pot deixar escapar loportunitat de trobar-ne alguna per poder començar bé la propera anyada.
II
Essent encara ben entrada la nit en Janot es lleva finalment, sens badar boca ni a la dona ni als menuts, es treu la son del damunt, desenllaganyant-se i rentant-se la cara al bací i, encara rancallós, surt de lhabitació i sasseu a lescon de la cuina, vora de la llar de foc, de la que atia una mica les brases per fer-les reprendre de nou. Allà assegut menja una mica, per agafar forces abans de sortir a la muntanya i, amb la paciència apresa dels anys, arraulit vora les flames de la llar, adoba amb greix dos les pells gruixudes de la seva aspra cuirassa i la fulla afilada de la seva afuada ganiveta. Només té intenció de seguir els rastres que li permetin trobar les grutes on samaguen els animals, però per si de cas sempre marxa amb la ganiveta i la cuirassa a punt, per si té locasió descometre alguna ossa, o per si sha de defensar dalgun altre animalot de la muntanya.
Precisament fa pocs dies el rabadà de cal Peirot, tornant de les artigues al capvespre, va haver de córrer com un esperitat per escapar-se duna manada de llops que en un no res va congriar-se rere seu per atacar-lo, com per art de bruixeria, talment nuvolada de tempesta. «No portava res per defensar-me i vaig haver de fugir cames ajudeu-me per arribar als afores del poble va explicar-li el pobre home encara tot ell tremolós. Resulta que entre gambada i gambada sentia els queixals i els ullals de la llopada xerricant-me als talons, ves que si no mhagués afanyat i els hagués despistat tirant-los la faixa mentre corria ben bé mhaurien pogut fer una mala passada. Cada dia hi ha més llops corrent per aquestes muntanyes lhavia advertit ell, els últims hiverns les nevades han sigut molt abundants, i les manades shan acostumat a abandonar les altures i a baixar als pobles i a acostar-se a les cases, poc a poc van perdent la por a lhome i ja no dubten a atacar-lo. Aquestes valls i muntanyes cada dia són més salvatges li havia dit finalment, amb un to de veu ensems temorós i ensems amenaçador, a lhivern no hi volta ni una ànima i cal estar molt a laguait». Anant sol com va a la cacera en Janot sap que no se la pot jugar i que més li val endur-sen la ganiveta ben esmolada i la cuirassa ben reforçada, que enllà daquells mons de Déu mai se sap el que pot succeir ni amb el que es pot arribar a trobar.
El cel encara és ben negre, i la lluna minvant amb prou feines pertorba lobscuritat del firmament. El caçador, havent esmorzat, col·loca la cuirassa i la ganiveta en un gros fardell en forma de barjola, on ja hi té guardades algunes provisions, amb els molls de la llar omple de calius i brases un petit braseret daram, per endur-sen la seva llum i la seva escalfor enllà de les pregones boscúries i de les altívoles serralades, acte seguit col·loca encara algunes pertinences més dins el fardell i, finalment, el cenyeix ben fort amb un parell de cordills; pren el bastó i labrigall, apaga amb una ferrada daigua el foc de la llar i surt del seu adust casinyot, que tanca amb pany i forrellat. No diu res a la família, ja saben que ha de sortir de cacera, saben que linici de la hibernació marca el final de la temporada de veda pels caçadors dossos i que ell ha de fer el possible per trobar-ne algun abans no samaguin durant el llarg hivern.
A tota la vall ja només queda ell que es dediqui a la caça de los a la ganiveta. Hi ha molts daltres caçadors, que persegueixen isards, hercs, porcs senglars, galls fers i, és clar, també osses si en tenen locasió. No obstant això, caçar lossa no és una cosa gens fàcil, cal saber seguir-ne molt bé els rastres i acuitar-la a vegades durant dies, i sobretot cal saber també enfrontar-shi, especialment en aquelles valls altes on ningú té escopetes i on els caçadors encara utilitzen les fones, les llançades i les ganivetes de tota la vida. És per tot això que ell és lúnic que encara es dedica completament a la caça de lossa, com bona part dels seus avantpassats abans que ell, i el que més nha abatut de tota la ribalera.
Abans de marxar i dabandonar la casa, però, com acostuma a fer sempre que parteix a la cacera deixant la seva dona i els seus fills sols, trenca un branquilló duna gavarrera que creix prop de lentrada, agafa una pedra del terra i deixa la branca amb la pedra al damunt a lampit de la finestrella que resta al costat de la porta. Aquell arbust sempre ha emparat a pastors i a traginers, a caçadors i a trementinaires, sempre sha explicat que és una mata amb propietats benefactores i guaridores, i amb la seva dona sempre lutilitzen com a senyal de bon auguri i de protecció. És una superstició com una altra, segurament sense sentit, però al poble la gent encara hi té molta devoció, fins i tot les dones del veïnat nutilitzen branques florides i granades com a ofrena quan acudeixen a ple estiu a la canya de les encantades a beure aigua del turrió per demanar-hi bones anyades per les persones i pels ramats, fills sans i abundoses caceres.