Abans de marxar i dabandonar la casa, però, com acostuma a fer sempre que parteix a la cacera deixant la seva dona i els seus fills sols, trenca un branquilló duna gavarrera que creix prop de lentrada, agafa una pedra del terra i deixa la branca amb la pedra al damunt a lampit de la finestrella que resta al costat de la porta. Aquell arbust sempre ha emparat a pastors i a traginers, a caçadors i a trementinaires, sempre sha explicat que és una mata amb propietats benefactores i guaridores, i amb la seva dona sempre lutilitzen com a senyal de bon auguri i de protecció. És una superstició com una altra, segurament sense sentit, però al poble la gent encara hi té molta devoció, fins i tot les dones del veïnat nutilitzen branques florides i granades com a ofrena quan acudeixen a ple estiu a la canya de les encantades a beure aigua del turrió per demanar-hi bones anyades per les persones i pels ramats, fills sans i abundoses caceres.
El cor sempre se li encongeix quan marxa deixant sols la dona i els fills, sap que la cacera és perillosa, que més dun cop lhan ferit osses durant el combat o que sha fet mal trescant per serralades i comalanys. Sempre que abandona la llar no sap si aconseguirà tornar-hi, no sap ni si tan sols podrien trobar-lo en cas que sestimbés o que es fes mal enllà de la muntanya, i pateix per ell i per la seva família. És per tot això que sempre que sen va deixa la branca de gavarrera i la pedra a lampit de la finestra, amb la intenció que la seva esposa i els seus fills sàpiguen que ha marxat a buscar la senyora i amb el desig que els protegeixi i els doni sort a tots plegats.
III
Mentre en Janot tot just emprèn el camí cap a la muntanya, i tot aprofitant la foscor de la matinada, una ossa solitària, prenyada del mascle que domina aquelles terres, resta immòbil damunt una roca coberta de molsa gebrada, quieta a la vora dun gorg remansós duna de les infinites torrenteres que davallen brugents des de les alteroses muntanyes. De sobte, amb un moviment precís de les seves potes, sabraona tota ella dins laigua, atrapa amb les urpes una grossa truita i, ràpidament, es fa enrere tot subjectant el peix entre els ullals, menjant-sel àvidament envoltada només per la remor de laigua i pels silencis nocturns de la boscúria.
Al fons de les naves de la vall, lluny encara del riu on sentreté lossa cercant menjar, en Janot sallunya de les boïgues dels afores del poble i sendinsa prestament enllà de lobscuritat del camí de ferradura que senfila fins a les conques altes de les valls que clouen la ribera, a les comes i plans muntaners on els pastors porten els animals durant el bon temps. Només la llum dun abonyegat carburer li il·lumina el pas, la lluna minvant, amagada entre els rúfols núvols nocturns, no vessa la seva claror damunt la terra i tot al seu voltant és terriblement negre i anguniosament silenciós. Mes ell no sent ni por ni angúnia, i camina sense dubitar enllà de la pedregosa sendera.
Marxa àgil i apressat, essent tot ell prim i no pas gaire alt, de mitjana edat, la seva complexió és robusta, forta i nerviüda, amb un caminar un xic encorbat cap endavant i amb llargues gambades, sense ajudar-se pràcticament amb el llarg bastó ferrat, que porta suspès a la mà sense tocar gairebé mai a terra. La seva mirada, aguda i penetrant, centelleja en un rostre morè i cairut, tot ell feréstec, de cabells bruns i arrissats i perfilat acusadament per unes celles gruixudes i fosques, uns pòmuls sortints, un nas allargat i un bigoti recte que davalla fins a unir-se-li amb la barba punxeguda. La seva veu, fonda i rogallosa, és tanmateix escarida de paraula, i quan va sol per la muntanya gairebé mai parla per si mateix, com si ni ell fos company per la seva pròpia solitud.
Vesteix unes avarques reforçades amb tatxes de ferro i polaines de cuir, uns pantalons de quadres blancs i negres, amples i de roba de burell, i una camisa de bast, sense coll, que qui sap quan havia sigut blanca i damunt de la qual hi porta una armilla de llana i un abrigall de vellut de color rogenc. Al voltant del coll hi porta embolicat un pelut que li fa de tapaboques i de bufanda i dalt del cap una boina plana, tirada un xic endavant i fent batent cap a un costat. Carrega així mateix una llarga pell dos a lespatlla, a la manera de les mantes dels pastors, que li arriba fins a les gamberes, així com una grossa barjola, on hi porta el tiberi a base de pa, formatge i magre, un pigassó, uns peals així com la cuirassa i la ganiveta per la cacera, una fona i un cinyell amb esquelles per si cal incitar latac de la fera, juntament amb una banya doli de ginebre, una altra amb trementina i uns quants cossiols amb tota mena dherbes, pols de serp, de llangardaix i greix dos per si ha de preparar-se algun remei o curar-se alguna ferida.
Trescant vessant amunt el caçador camina en silenci, la foscor nocturna comença a rompres amb larribada del crepuscle que despunta tímidament rere les muntanyes, i és així com ell va ascendint pel camí que puja cap al port de la muntanya, tot sol, rastrejant amb argúcia qualsevol raconada, obaga o solella, on hi pugui haver el més mínim indici de la presència de la fera. Els cims airosos de les serres comencen a il·luminar-se amb els primers raigs de sol que seleven a lhoritzó, mentre als fons calitjosos de les valls la foscor encara hi roman, aliena del llustre que tot just comença.
Els crepuscles, matutí i vespertí, són moments molt importants pels caçadors, durant aquests instants de pas els éssers es formen, es deformen i es transformen, talment com els clarobscurs, movent-se i aquietant-se entre les llums i les ombres que es baten en efímera igualtat. Transitant entre els dos mons dels llustres és quan les osses acostumen a estar més actives, i és per això que ell està molt atent a qualsevol indici de la bèstia enllà de les entreclarors de les carenes i dels besllums dels boscatges. Amb el despuntar de lalbada el fred sencalma endins del bosc, i de la glaçada nocturna nemana un lleu oreig boirós que sestén per les parts més fondes de la vall, vora el riu, mentre ell avança a pas lleuger, silenciós i amb la mirada atenta a qualsevol indici de la presència de la gran bèstia de la muntanya.
La Montserrada, mig endormiscada, es regira dins el llit i allarga la mà damunt el matalàs de llana, el seu marit no hi és, la manta està ben freda, sap que ha marxat a la cacera, li ve al cap la silueta dun os caminant toscament enllà dun bosc nevat i silenciós, i una profunda esgarrifança li travessa el cos de cap a peus.