Tyrannosaurus
Edició digital: novembre de 2020
© 2020, Guillem Frontera
© 2020, Club Editor 1959, S.L.U. per ledició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Carme Llull, Maria Bohigas, Gemma Medina
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Guillem Frontera
Tyrannosaurus
Nova edició revisada per lautor i acabada amb un epíleg
CLUB EDITOR
BARCELONA
1
Hi ha un silenci angoixant dins la garriga. Un silenci que fa possible la remor de la mar, laleteig dels ocells entre fulles i branques de pi, el vol adormissat de mosques verdes. Hi cau a plom el sol de les tres de la tarda ni un bri de vent remou la pols tranquil·la, la fullaca seca. Parets de marès tanquen les quaranta quarterades de mates i pins, esparregueres i romaní just a punt de treure flor. La finca es tomba cap a la mar, que reposa en platges on creixen cards. La remor de les ones puja per la costa suau i omple la garriga de records de llibertat. A la garriga hi ha caminois i dreceres que duen sempre, en direccions distintes, cap a fora. Sempre hi ha la mar, i la remor de les ones com una esperança de vegades assumida amb angúnia i temor. La mar que és la vida més enllà daquestes parets de marès que tanquen les quaranta quarterades de garriga. La solquen vaixells mandrosos, que deixen un núvol allargassat camins intransitables, rutes de fum. De vegades hi ha un cos que bota la paret de marès, i es perd i soblida. Dins una nit dinsomni, aleshores, el record el persegueix i vol concretar-lo lluny daquí. Però ja pertany al misteri, a les boires dun món que no és aquest i que comença just devora la mar.
Aquí, ara, el vol adormissat de les mosques enrevolta la pell tibant, els gestos tesos i la por.
Apareix, com de pedra, el rostre del pare Sales dins el silenci de les tres de la tarda. Per un instant sha sentit, tota sola, amb una força infinita, la remor de la mar. Al rostre sha format lordre de partir. Surten de la barraca amb la pell aferrada a la roba, les mans suades, el sexe encara tremolós.
Hi ha la soledat en aquest caminoi cap a ledifici. Les cames dubten en el seu moviment seguint la negra figura del pare Sales, quatre passes davant, dins un silenci que fa renéixer, a poc a poc, renous confusos de la garriga. Una ombra humida i lolor de la cuina els envesteixen en entrar per la porta de lest, lúnica per on entren exclusivament els frares i els seminaristes, la que dóna tot duna a lescala més estreta. En arribar al primer pis, la figura del pare superior que, capbaix, es passeja pel corredor de banda a banda de ledifici els sobta a tots tres. El pare Sales camina més de pressa. Els fa un gest i ells len tenen: de pressa, de pressa, el pare superior els dóna lesquena però està a punt darribar als finestrals de lenfront i, si es gira, li demanarà explicacions.
El pare Sales fica la clau dins el pany, entra a la cel·la i fa lordre que passin aviat. És quan ells tornen a veure aquell rostre, ara preocupat per si el pare superior els haurà vist entrar. Ha tancat la porta i per un moment sembla que el desassossegui la buidor daquest instant: no vol topar-se amb les mirades aterrides dells dos, sen va a la finestra i els deixa sols, que ocupin i omplin la cel·la. Es gira al cap dun temps diluït en la voluntat dabsència i camina cap a la porta. Abans, els ha fet un gest per immobilitzar-los. El pare Sales guaita al corredor, després els mira, ara amb el rostre descompost i tremolós, i dóna lordre:
Vés-ten a estudiar. Després de classe vine a veurem. No baixis a recreo.
En Gori Montcada reacciona mecànicament i abans de sortir no gosa mirar en Miquel Moragues, per por que se li pugui detectar a la mirada algun vestigi de complicitat. No diu res, gira en rodó i les seves passes ressonen dins el cervell den Miquel, que no troba ni un sol color on refugiar els ulls. Fa desma els moviments per asseures a la cadira del davant de la taula i espera que el pare Sales sassegui primer o li mani que ho faci ell, com moltes vegades que ordena en un prestatge de fusta les capsetes de llumins buides. El pare Sales col·lecciona les capsetes de la sèrie de monstres dabans del diluvi. Els té ordenats per lalçària que la capseta atribueix a aquells éssers. De vegades comenta que no hi ha manera que li pugin al seminari aquella on hi ha pintat el Baluchitherium, i parla del que devia menjar. Els estima, aquells monstres, i en lamenta la desaparició. Així ho havia volgut Déu. Li pega per temporades de tenir les capsetes dretes o tombades. Sovint diu a tota la secció que el col·leccionisme és una manera molt aconsellable de passar el temps lliure, i és així que entre tots sha establert lintercanvi i el comerç de segells. El pare Sales, durant les passejades, sol parlar de les seves capsetes al grup que lenrevolta i diu que, quan tengui diners, es farà fer una capsa gran amb tapadora de vidre per guardar les capsetes de la sèrie de monstres car així com ara estan, entra algú a la cel·la i toca una capseta o una altra, i sempre hi ha el perill que es perdin o siguin malmenades.
Però ara no ha col·locat cap capseta, ni tan sols se les ha mirades de cua dull. Sasseu i fa un gest amb el cap perquè en Miquel Moragues també sassegui. Per la finestra sescola un airet fresc, que transporta el pol·len dels entorxesis i el silenci que dorm en tota la garriga. Lluny, com de somni, la remor de la mar, que ara salça com una queixa.
El pare Sales no el mira. Cerca entre els calaixos un llapis verd fosc i obre una carpeta negra, de taula, que en obrir-se crea un misteri més en el cor den Miquel Moragues. Treu un full, i per un moment sembla que començarà a dibuixar el perfil del darrer monstre de la sèrie, com sol fer en parlar, més o menys distret, dels problemes de la secció. Traça una corba dubtosa, potser una esquena, però torna a deixar el llapis dins el calaix, plega les mans i li puja de cop la sang al rostre. Mira en Miquel un instant, i en Miquel es nota els ulls travessats per un llamp. És quan es tem que les pipelles li tremolen, que el món semboira, que els polsos el colpegen. Només veu la corba verda al full de paper i li creix pel clatell una remor dones colpejant la blanca sabonera de roques. Potser és una llàgrima això que li cou als ulls. Quasi el fa vomitar la corba verda al full de paper, la corba i ara ho veu que perfila lesquena dalgun monstre dabans del diluvi, un monstre com de fang negre.
Amb la dreta, el pare Sales sestira un per un els dits de la mà esquerra i se sent un xisclet que esglaia, perquè tal volta és la veu. La veu del pare Sales, que ara voldrà ser la de la consciència. Estreny el puny, més per saber on acaba el seu cos que no per contreure un compromís davant en Miquel Moragues. Sespolsa una màniga de lhàbit i mira el cel net, creuat per un núvol lent que li recorda un monstre de la col·lecció. Tyrannosaurus. Els núvols. Damunt la taula, entre la fusta i el vidre, una verge de Murillo plastificada mira els núvols, també. El pare Sales podria començar per la Verge. Però la gravetat del cas el fa dubtar i només se li ocorren paraules desordenades, com si les arrossegàs una bufada de vent dins un carreró estret sense sortida. Lhorabaixa aspergeix la seva calma semblant a la mort, però ell sap que ara la cel·la és lúnic infern possible. No es tem de la duríssima expressió del seu rostre i per un moment voldria deixar-ho anar, posar-ho tot en mans del director espiritual.
En Miquel Moragues no té noció del temps que li ha anat passant per damunt. Una llarga tremolor, la pell de gallina, un gemec ofegat i la remor llunyana de la mar: només això, que no pot explicar ni explicar-se, podria guardar-lo del pare Sales. Recorda en Gori Montcada i la seva pell, i se limagina a laula destudi, encara més desemparat. A poc a poc aconsegueix adonar-se dels seus propis, mínims moviments, retorna al món i va creant el seu entorn, delimita els objectes de la cel·la. Creu que no és tan dura com abans lexpressió del pare Sales. Es va descongestionant, potser ara mateix haurà de donar compte dels seus actes. Hi ha un Crist a la creu, de butxaca, damunt la taula. En Miquel Moragues sel mira una estona llarga, fins que la boira esborra la cel·la i el temps i només queda el Crist. Els remordiments li construeixen com una torre de paraules. Tot ho donaria de cop per fer desaparèixer aquest dia sencer i quedar-se per sempre davant la creu a punt de ser besada. Sent paraules i oracions de contrició que recorda dels darrers exercicis espirituals, les va reproduint amb la mateixa entonació de plor dins la fosca. Per primera vegada des que els ha trobat el pare Sales, es tem del pecat. Crida en silenci el Crist i recorda tot duna la mare. Se sent amb les mans fermades, sense cap veu molt endins que li contesti les preguntes de la soledat. Potser cauria de genolls davant el pare Sales, demanaria perdó i ploraria llargament. Linspector mira linfinit per la finestra i li diu:
¿Què testimes més? ¿Contar-mho a mi o que...
Satura. ¿O què? En Miquel voldria en tot cas contar-sho ell mateix a la capella. Però ha fet una capadeta i sap que ara, dun moment a laltre, li aniran sortint les paraules com duna estreta de cilici. Sap que tornarà a viure els fets des de langúnia, no des del joc.
2
La mare shavia amagat dues llàgrimes i ara caminava cap a les barreres acompanyada del pare superior. La mare endolada per la mort encara fresca del pare: en Miquel Moragues se la va estar mirant fins que voltà la corba de la carretera.
Jo encara puc fer feina molts danys, fins que tu arribis a cantar missa.
Però en Miquel la veia, sabia que els seus ossos ja no aguantaven més, dençà daquella operació que li havia instal·lat un dolor incurable a lespinada. Quan la mare girà lesquena, empesa per un copet tranquil·litzador del pare superior, en Miquel Moragues es temé per primera vegada que no sabia com ho havia fet, fins aleshores, per caminar, per mirar els arbres i les persones. Seia en un pedrís, quasi amagat entre branques dentorxesi. Amb els ulls clucs, anava recordant els rostres i els jocs dels seus amics, allà, a Alanària. ¿Per quina banda devia caure Alanària? Lluny. Shi anava... Shi anava per on la mare havia partit ara mateix. Primer es caminava cap a la mar. Després, un autobús els duia a Palma. I un tren, que xiulava entre els sembrats, sobria pas entre els turons fins arribar lluny, lluny...
No coneixia ni lolor ni les veus, ni fins i tot el propi cos. Obrí els ulls i va veure als seus peus la bossa color caqui de la roba, amb el seu nom brodat per les monges en lletra vermella. La bossa havia aplegat un poc de pols durant el viatge. Al llarg del pedrís, altres al·lots solitaris amb una bossa en terra i, lluny, el grup dels que jugaven a bolles i a futbol, suats, cridaners, absents.
¿De quin poble ets?
DAlanària.
Jo som de Santa Maria.
Va dir un ah minúscul que no degué sentir laltre i va mirar ledifici de dalt a baix. El pare superior tornà al cap duna estona i travessà lesplanada a poc a poc, fins a ficar-se a ledifici per la porta principal. En Miquel tenia ganes descometrel, però era lluny i semblava preocupat. Pensà que deixaria la bossa i es ficaria entre els que jugaven a futbol. Tengué por, cop en sec, dels seus moviments, i no es mogué fins que arribà el pare Sales i cridà tots els que seien al pedrís vora els entorxesis. Duia un xiulet penjat al coll. Els digué anem i tots saixecaren i el seguiren.
Pujant lescala estreta, sentia que lenyorança lennuegava. Els altres quatre o cinc pujaven al davant, amb una certa decisió a les passes. Trobar-se de sobte amb tants de rostres desconeguts i tantes escales i parets el desassossegava, caminava com cansat i desitjava que al final daquell corredor que travessava el darrer pis hi hagués una porta que donàs a Alanària. Tenia els peus suats i sentia que els calcetins i la sola de les sabates saferraven amb una pasta que el feia caminar insegur. Notà la mà esquerra del pare Sales damunt el clatell i sentí un fred mortal a tot el cos; pressentia que havia perdut ja per sempre tot un món que ara dipositava a la mà esquerra de la mare, passejant-se pels guarets dAlanària quan anaven a veure loncle Bernat, que feia de garriguer a ses Comunes.
Els altres ja xerraven entre ells i el pare Sales els xità amablement, perquè aquell de Santa Maria havia començat a córrer, i aleshores tots intuïren que per dins ledifici estava prohibit córrer.
El pare Sales els va fer entrar dins una llarga nau emblanquinada, amb els llits plegables col·locats a cada banda, perfectament alineats sota els cobertors blancs. Entre llit i llit, caixes de fusta. A les parets, taques grogues dhumitat que desterraven la calç com si fossin crosteres de buranyes. El pare Sales mirà la caixa que hi havia devora un llit desfet, amb el matalàs doblegat, i preguntà en veu alta, com si no fossin quatre o cinc sinó dos-cents:
¿Miquel Moragues?
Ell va fer un moviment indecís. El pare Sales el mirà i requerí una confirmació:
¿Ets tu?
Va fer una capadeta i començà a caminar cap a lespai lliure entre dos llits que assenyalava el dit del pare inspector. Entre llit i llit hi havia la caixa que ell ja coneixia: lhavia vista fer al fuster dAlanària especialment per venir aquí.
Col·loca la roba i espera que jo torni.
El deixaren sol. Desfermà la bossa i anava traient-ne la roba, que col·locava dins la caixa de fusta mig plena de llençols i flassades, amb el cobertor nou comprat uns quants dies abans, quan baixaren a Ciutat amb la mare, perquè els faltaven un parell de coses que no venien a les botigues del poble. Després va ser quan es temé que tenia, devora, una finestra. Es posà de genolls damunt la caixa i obrí les persianes. Al seu davant, un safareig verdós i un hort minúscul. Quatre vaques pasturant dins un camp dalfals. A la seva esquerra, el camp de futbol. A la dreta, pins altíssims del jardí, la carretera i lhoritzó de mar que guaitava, lluny, entre dues palmeres. Abandonà el cap entre les mans. Volia córrer i encalçar la mare perquè la distància ja era llarga i anava a perdre laltre món. La mare ja havia partit de cap a la remor, la mare...