Sentí un calfred a les venes quan la mà del pare Sales li allisà els cabells i saturà just al clatell.
¿Per què plores?
No se nhavia temut. Però aleshores sí, i mai com aleshores no va ser tan dolorós rompre aquell nus; sesqueixà la gargamella i sentí com tot rebentava en crits que ningú no podia percebre ni de lluny, ni tan sols la mare. Sanglotava pels quatre costats de la seva desesperació, mentre la mà blanca i finíssima del pare Sales experimentava una tremolor desconeguda en pujar i baixar pel clatell.
¿Tenyores? No thas denyorar, hombre, ja tens deu anys. Això no és edat denyorar-se!
No, no senyorava. Ni plorava, fins i tot. Era que...
És que... no ho sé...
Mira aquests, com no senyoren.
Alçà el cap i veié els rostres daquells quatre o cinc que abans, al pedrís, seien entre branques dentorxesi. Les llàgrimes desfiguraven els rostres, que ara semblaven dhomes paorosos de malson. I aquests eren els nous companys! No en Tomeu de sa Garriga, ni en Blai sArianyer, ni en Joanet de sa Comuna, ni en Toni Gallina, ni en Miquel de Son Alcaines... I el pare Sales no era don Llorenç, el vell rector.
Un rostre blanc, on acabava un cos tot ossos, començà a gemegar dèbilment. En Miquel comprovà que de sobte se li aclarien els ulls, havia deixat de plorar. Va veure que el pare Sales es posava nerviós, dubtava, mirava el rellotge i els deia que al cap de deu minuts fossin tots amb els altres al camp de futbol. Després partí escales avall amb el xiulet a la boca, que deixava sentir baixet les expiracions.
En Miquel Moragues sacostà al cos dèbil que gemegava. Els altres companys havien desaparegut i tal vegada ploraven dins un altre dormitori. Volia preguntar-li ¿per què plores? o ¿tenyores?. Li passà la mà per lespatlla i li va preguntar:
¿Què noms?
Gori Montcada. Som de...
¿És vella, ta mare? el va interrompre.
En Gori Montcada va dir amb el cap que ni vella ni jove. Començaren a caminar pel corredor fins a lescala estreta. Baixant els esglaons varen veure, al replà del primer pis, als peus duna estàtua de la Mare de Déu, un cartell aferrat a una xapa de suro: una ciutat, de nit, amb llums de color vermell i lila, xapada pel puny vigorós duna mà. I unes lletres negres que ordenaven: ¡No al mundo y a sus tentaciones!
En Gori ja no plorava. Sortiren al camp de futbol. Més de quaranta al·lots corrien rere una pilota. Daltres xerraven en grups a lesplanada, davall els pins. Un xiulo fort cridà tothom cap a la porta de lest. Sordenaren en doble renglera per anar a dinar. En Miquel Moragues no sabia com, però també estava amb els altres i en silenci. A partir daquell moment començà a viure en silenci sempre, excepte durant les tres recreacions diàries. Dinaven i sopaven en silenci, en silenci passaven duna aula a laltra, es rentaven i es colgaven, saixecaven en silenci.
Al cap de quatre dies tenia la impressió que el món havia estat un somni irrecuperable. Es va sentir dèbil, tenia mal de cap. Era la febre i va haver de pujar al dormitori i colgar-se. Es deixà submergir en la soledat. Encara no havien començat el curs.
Aquells dies arribà el primer fred de la tardor, i ell tenia el cos arrufat perquè no es veia amb forces per fer-se de nou el llit i posar-shi més flassades. I dins el llit, sol, va recrear les imatges dAlanària, que lenvoltaven com fantasmes i el mantenien en un perenne estat dentrada de somni. Adesiara pujava el pare Sales i li posava el termòmetre, o algun company que jugant shavia destrossat una sabata i necessitava canviar-se-la. Les hores pausades de la febre li trencaren els contactes inicials que havia establert amb la gent de la secció menor, i li duien lenyorança dAlanària i dels seus amics.
Va rebre un dia la visita den Mateu Ponç, un al·lot de catorze anys, també del seu poble, que ja pertanyia a la secció major. Li digué que prest sortiria, que cada dia se li feia feixuc continuar en el seminari. Notà que parlaven un llenguatge diferent, que en Ponç emprava normalment paraules que ell només havia sentit dir o havia vist escrites. Vocació nera una. Per a en Miquel Moragues, la vocació era un mot que pertanyia al món encara desconegut i hostil del seminari.
¿Per què ten vols anar? li preguntà, amb la secreta esperança que en Mateu Ponç adduís motius que els fossin comuns, i aleshores ell, qui sap, podria seguir el mateix camí.
Però en Mateu Ponç tampoc no ho tenia molt clar, parlava vagament de projectes que no podia dur a terme si no sortia com més aviat millor. També al·ludia a coses que no funcionaven bé en aquell seminari.
Però això ja ho aniràs veient.
En Miquel Moragues li hauria dit que no volia córrer aquesta experiència, que no volia estar tres o quatre anys allí. Pocs dies li havien bastat per tenir clara voluntat de no continuar al seminari. Després dun llarg silenci, va rompre el nus de la gargamella i abraçà en Mateu Ponç, tombat damunt el llit.
Jo vull venir amb tu a Alanària!
En Mateu Ponç sincomodà. Mirava la mà den Miquel Moragues, que ara estrenyia la seva. Es va fer un silenci que descrostà una taca dhumitat, allà al fons de la llarga nau del dormitori. Va ser aleshores que aparegué la figura, severa i immòbil, del pare Sales. Empès per un impuls, per una por que en Miquel Moragues no comprenia, en Mateu Ponç saixecà dun bot i mirà com sacostava, fulminant-lo amb la ràbia als ulls.
En Mateu insinuà un moviment cap a la sortida, un tempteig de lespai, però no era prou per escapar-se i el pare Sales li esclafà un puny tancat a la cara, després al clatell, i encara lagafà pel coll del jersei i li ventà quatre o cinc galtades. El llançà a fora duna empenta. En Mateu quasi va pegar de morros a terra, però al darrer instant es va salvar de la caiguda sostenint-se en el genoll dret i sescapà coixejant, com un animal ferit. El pare Sales començà a passejar els seus nervis de banda a banda del dormitori, on se sentien només els xisclets que produïen els dits de la mà esquerra en ser estirats violentament per la dreta. Finalment sassegué a la caixa de fusta i respirà profundament. En Miquel Moragues observà que duia sang a la mà i no tenia cap ferida.
Li deu haver esclatat el nas! se li escapà.
Més sen mereix! Saben que els està prohibit entrar als dormitoris de la secció menor sense el meu permís! I saben que no poden parlar els duna secció amb els de laltra!
Saixecà per anar a la seva habitació, entre les dues naus. Tornà immediatament amb una botella desperit i cotó. Primer es rentà la sang que embrutava la mà.
¿Què et deia aquest?
Res... Dubtà. Però des del primer dia havia intuït que tot era prohibit. Ha sabut que jo estava malalt i ha vengut a veurem...
El pare Sales lacusà amb la mirada. En Miquel començà a tenir por, una por que el debilitava i lanava deixant en un estat quasi dinconsciència, flotant dins núvols de somni. El pare Sales no podia més, retengué la veu per no cridar:
Et tenia la mà agafada...
En Miquel va dir que sí, i a poc a poc va veure que no era prou dir que sí, que el pare Sales endevinava en tot allò alguna forma de pecat. En Mateu havia faltat, segurament, a una altra llei...
Mirava a veure si jo tenia febre...
Què sap ell daixò! Però tornà a calmar-se. Si torna, ell o un altre, lengegues. ¿No hi som jo per saber si tens febre o no? Li passà la mà pel front. ¿Com et trobes?
Et tenia la mà agafada...
En Miquel va dir que sí, i a poc a poc va veure que no era prou dir que sí, que el pare Sales endevinava en tot allò alguna forma de pecat. En Mateu havia faltat, segurament, a una altra llei...
Mirava a veure si jo tenia febre...
Què sap ell daixò! Però tornà a calmar-se. Si torna, ell o un altre, lengegues. ¿No hi som jo per saber si tens febre o no? Li passà la mà pel front. ¿Com et trobes?
Igual.
¿Thas pres les pastilletes?
Sí.
Li posà el termòmetre una altra vegada una agradable sensació de frescor a laixella suada. En Miquel Moragues tancà els ulls, absent a tot. No sadonà de la mà del pare Sales que li acariciava el front i els cabells, ni del tacte suau daquells dits blanquíssims per damunt de les pipelles humides, aquells dits que li ordenaven lalterada direcció de les celles, els dits tremolosos del pare Sales. En Miquel Moragues escoltava com en somnis la remor de la mar, se sentia endut dalt duna cresta blanca de sabonera cap a larena de les platges immenses. La mà del pare Sales tremolava quan li desembotonà la jaqueta del pijama i sintroduí davall la camiseta, temptejant la pell mústia del pit fins a trobar el termòmetre, que estirà suaument.
Encara hauràs de jeure un dia o dos digué en veu baixa, quasi a lorella. Espolsà el termòmetre i sel ficà dins un butxacó de lhàbit. No sabia com anar-sen. Preguntà: ¿Dorms?
I en Miquel, que ara el sentia de lluny, va fer que sí amb un lleugeríssim moviment del cap. El pare Sales sel quedà mirant fixament fins que va ser entrada de fosca. Després, baixà a lesplanada, trencà els jocs amb el xiulet, ordenà la secció i pujà amb tots a la sala destudi per resar un rosari monòton, que no li treia del cap la figura den Miquel Moragues, malgrat els esforços per concentrar-se en les paraules ja velles, molt de tant en tant rejovenides: Pregau per nosaltres pecadors, ara i en lhora...
3
De sobte deixa de sentir-se la remor de la mar, i el silenci ofegat de la garriga esclata amb el renou de la màquina. Els ocells sespargeixen en laire i boten de branca a branca, un esbart ha passat per damunt la paret de marès i sen va a cercar redós en altres pinars. La màquina llença vigorosament un polsim blanc mentre avança a poc a poc, xapant la superfície del marès. Hi ha homes que encara lleven senallades de terra arenosa i les transporten vora la paret. Els pins de lentorn semblen mustis, plens de la pols que aquests dies han alçat per arribar, metres avall, al marès que ara comencen a extreure. El renou entra dins la cel·la per la finestra oberta i distreu lescena. En Miquel Moragues sha girat desma, però ja torna a mirar la taula en silenci. Els ulls del pare Sales cerquen les figures daquells homes que treballen a la pedrera i comproven un pic més que no els pot veure enllà les mates i els pins: només sobresurt la pols blanca, que lentament torna a baixar en un moviment confús. I el renou...
El pare Sales shavia oposat rotundament a lexplotació de la pedrera. En la reunió al·ludí als renous que no deixarien estudiar els seminaristes, a la pols i a la destrossa del pinar. No volgué mencionar un altre perill: allò significava una invasió de la vida del seminari pel món exterior. I ell sap que el món exterior és fet de perills. Quan havien de construir o fer reformes, era inevitable que alguns seminaristes establissin contactes amb els picapedrers. Però els picapedrers se nanaven posta de sol i aleshores era ell qui observava en els ulls daquells seminaristes un aire de nostàlgia o denyorament. A la reunió que tengueren per discutir lassumpte de la pedrera, cap altre frare no havia mencionat aquest detall. Només varen tractar els aspectes econòmics de la qüestió. I és per això que el pare Sales no va voler insistir, perquè sabia que la batalla estava perduda des del principi, que ni tan sols el pare Vallès, el director espiritual, no es posaria al seu costat.
Continua com emboirat, observant el moviment de la pols blanca. És inevitable que el món es fiqui a les quaranta quarterades del seminari. Quan la comunitat sent parlar de diners, alça lorella, com ha passat ara, que aquest hoteler de sArenal ha decidit comprar-los el marès de mitja quarterada per poder aixecar més hotels i vendre marès a altres constructors. El món exterior és el gran enemic de les vocacions, es diu, distret.
Li molesta el renou de la màquina. És difícil parlar en veu alta, gairebé cridant, de tot això que ara acaba de succeir, quan el tema és per parlar-ne en to de confessió. Saixeca i comença a fer voltes de banda a banda de la cel·la. En Miquel Moragues quasi no se nadona, ja ha oblidat lordre de contar-ho tot fil per randa. Espera que sigui laltre qui reprengui el turment de refer la darrera hora, la tremolor, quan se senten dos cops a la porta. El pare Sales va a obrir i nota que algú empeny des de fora sense esperar el seu permís per passar. Apareix el pare superior, que tanca el breviari i mira sense dir res en Miquel Moragues, assegut en una cadira vora la finestra. Per a en Miquel, laparició del pare superior, que el fita amb uns ulls blaus que travessen parets, és com una explosió en plena cara de coloms esglaiats. Té ganes de dir a les vostres ordres, però alguna cosa al coll li enrampa la llengua.
¿Què fas, tu, aquí? Au, vés a estudiar, que només falta un quart dhora per a la classe. Mira el pare Sales amb un rostre inexpressiu i torna a dirigir-se a en Miquel: ¿Què tens, ara? ¿Llatí?
No... Matemàtiques.
¿Matemàtiques? i torna a mirar el pare Sales, que tremola davant la possibilitat que el superior li demani aclariments sobre aquesta irregularitat escolar. En Miquel no gosa fer cap gest, fins que el pare superior li ordena quasi enutjat:
Au, aixecat! Pareix que estàs embadalit!
I aleshores en Miquel saixeca i camina. Però la figura del pare superior ocupa tot el portal, grassa i negra, només xapada pel cordó blanc amb els tres nusos franciscans que simbolitzen els tres vots puresa, obediència, pobresa. En Miquel es queda un moment aturat, esperant que li deixi pas. El pare superior encara li diu:
Ja li diré al pare Riutort que et demani la lliçó.
Després es retira, com si fes un moviment innecessari i gratuït. Quan en Miquel travessa el portal, laltre li pessiga suaument una orella. El pare Sales ha de reprimir-se perquè la mà no se li llenci damunt aquell braç. El pare superior ara mira caminar en Miquel Moragues pel corredor desert, cap a laula destudi de la secció menor.
¿Que hi ha res de nou?
El pare Sales dubta si contar-li tota la veritat. Però no és el moment. Es nota nerviós per tot el que ha passat i pel renou de la màquina de tallar marès.
No. Lhavia enviat a demanar fa un moment perquè és el primer de la secció i volia saber si ha posat moltes faltes o no...
Dues coses, pare Sales. Primer, que això no sha de demanar en hores destudi i qui ha dinformar no és el primer destudis, sinó el de conducta. I, segon, no fa un moment, ja fa més de mitja hora que en Moragues faltava a laula.
Hi ha un temps només omplert pel renou de la màquina que envaeix tot ledifici enorme i aïllat, la cuina, els corredors, la capella, les cel·les on els frares resen el breviari o miren per la finestra el pas llunyà dun vaixell, que deixa una estela de fum en el cel inalterable. Des de la seva cel·la, el pare Adrover mira la sabonera de les ones damunt larena on creixen els cards. Fa un quart dhora que ha tancat el sobre amb la carta que envia al seu amic Jorge, de Bolívia, però creu que no ha acabat de contar-li exactament tot el que li volia contar.