Completen el llibre les aportacions de Concha Fernández Martorell i Jordi Solé Blanch, que se centren en les problemàtiques que comporta la relació actual entre leducació formal i la seva adaptació a les necessitats del mercat laboral. A «Observacions a la retòrica de les noves propostes pedagògiques», Concha Fernández fa un recorregut detallat per les mutacions que hi ha hagut, en aquests últims deu anys, en els plans educatius de lEstat espanyol, i descriu la manera com les exigències i consideracions que shan fet sobre el sistema públic deducació poques vegades han tingut en compte les transformacions de la societat i, també, la complexa trama de subjectes i imaginacions que habita les aules. Fernández Martorell sostreu la pràctica educativa dels debats habituals als mitjans de comunicació, en els quals es parla contínuament del fracàs escolar, alhora que es criminalitza els adolescents mostrant-los gairebé com a assetjadors de professors incapaços que estan al caire duna depressió o duna crisi nerviosa. En el seu text qüestiona la retòrica de la innovació que ha envaït el discurs pedagògic, així com el marc en què sinscriuen els programes educatius, que se centren més a adaptar els individus a una societat inexorablement canviant que a dotar-los deines per construir un món desitjable. Això fa que sabandoni la pregunta fonamental de qualsevol projecte educatiu i social: educar, per a què? Si lúnica cosa que sabem és que el futur serà indefectiblement canviant, ¿quin sentit té, doncs, leducació? Davant dun futur que no tenim cap possibilitat de transformar i al qual només podem adaptar-nos, leducació es torna distòpica. En «Leducació com a camp de batalla», Jordi Solé aborda la manera com les últimes transformacions en el sistema educatiu han estat orientades a una formació al servei del nou esperit del capitalisme, així com les trampes que samaguen darrere la celebració de la innovació educativa. Que es buidi de continguts tota la trajectòria escolar i que es transmutin els continguts en competències només pot portar a la producció dun subjecte flexible al servei de les transformacions de leconomia global. Aprendre a aprendre i leducació emocional, basada en lestímul constant i en la centralitat de lexperiència de lalumnat, només pot ser una falsa recompensa davant la manca de qualsevol promesa en educació. Quan la formació perd sentit i està totalment desconnectada de les experiències de la vida i de qualsevol projecció de futur esperançador, les aules es converteixen en espais emocionals per mitigar el neguit que causa el que hi ha a fora.
Potser per trobar la solució a tot això cal que leducació sigui el lloc en què ens tornem a imaginar un futur que puguem modelar, en comptes de donar per fet que el futur ens modelarà a nosaltres. Un lloc en què ens atrevim a pensar quines normes volem construir de manera col·lectiva més enllà daprendre a assumir la imposició de les que ja existeixen. Un lloc en què assagem noves formes de relació que prefigurin un món futur en el qual senforteixi el vincle social. Un lloc, en definitiva, en el qual aprendre a imaginar-se.
1Theodor W. Adorno, Erziehung zur Mündigkeit (1971). Disponible en castellà: Educación para la emancipación. Madrid: Ediciones Morata, 1998.
2Van participar en aquell seminari Pili Álvarez i Mercedes Álvarez Espariz, María Berríos, Jaume Carbonell, Concha Fernández Martorell, val flores, Marina Garcés, Janna Graham, el col·lectiu Microsillons, Sofía Olascoaga i Jordi Solé Blanch. Els vídeos de les conferències es poden consultar a la pàgina web del MACBA.