«Braidotti és un nom conegut pels qui fa temps que sinteressen per la categoria dhumà en un context contemporani que queda travessat pel salt tecnològic, la crisi climàtica i la revolució del gènere. En la seva obra proposa tot un sistema de pensament que permeti superar lesquema de lhumanisme europeu i adaptar-lo a les transformacions i els reptes davui. Aquest sistema de pensament, que ella articula al voltant del concepte de posthumà, es nodreix de la crítica a lhumanisme tradicional, que posava al centre del món lhome blanc occidental i ignorava totes les subjectivitats de gènere i de raça que escapen a aquest paradigma, i també sorgeix de la necessitat, en plena crisi climàtica, dabandonar la mirada antropocèntrica que menysté la resta de formes de vida no humanes del nostre planeta.» ELISABET GOULA, Ara, setembre del 2020.
ROSI BRAIDOTTI (Latisana, 1954) és catedràtica de Filosofia i directora del Centre per les Humanitats de la Universitat dUtrecht (Països Baixos). Nascuda a Itàlia, va créixer a Austràlia, on va llicenciar-se a la Universitat Nacional dAustràlia a Canberra, i va fer els estudis de doctorat en Filosofia a la Sorbona, de París. Des del 1988 ha estat professora a la Universitat dUtrecht.
Considerada una de les pioneres en els estudis europeus de la dona, la seva carrera ha rebut múltiples reconeixements, com el doctorat honoris causa de la Universitat de Linköping (Suècia, 2013), el de la Universitat dHèlsinki (Finlàndia, 2007) i el Premi Erasmus de la Comissió Europea (2010).
Entre les seves obres de referència, bona part de les quals han estat traduïdes al castellà, destaquen Patterns of Dissonance (1991), Nomadic Subjects (1994), Metamorphoses (2002), Transpositions (2006) i la trilogia sobre la condició posthumana The Posthuman (2013), Posthuman Knowledge (2019) i Posthuman Feminism (2020). En català ha publicat Les humanitats a debat (2017).
CONEIXEMENT POSTHUMÀ
Rosi Braidotti
Traducció dAnna Llisterri
Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Edició digital: octubre del 2020
Primera edició: setembre del 2020
Títol original: Posthuman Knowledge
© 2019, Rosi Braidotti, pel text
© 2020, Anna Llisterri, per la traducció
© 2020, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició
Muntaner, 3 1º 1a
08011 - Barcelona
www.arcadia-editorial.com
Realització de la coberta: Víctor García Tur
Disseny de la coberta: Astrid Stavro / Atlas
Composició: LolaBooks
eISBN: 978-84-122305-6-7
No és permesa la reproducció total o parcial daquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari daquesta publicació: www.conlicencia.com
AGRAÏMENTS
INTRODUCCIÓ POSTHUMANS, MASSA HUMANS
1. LA CONDICIÓ POSTHUMANA
2. ELS SUBJECTES POSTHUMANS
3. LA PRODUCCIÓ DE CONEIXEMENT POSTHUMÀ
4. LES POSTHUMANITATS CRÍTIQUES
5. COM FER PENSAMENT POSTHUMÀ
6. SOBRE LÈTICA AFIRMATIVA
7. LINESGOTABLE
BIBLIOGRAFIA
AGRAÏMENTS
Durant la fase de recerca daquest llibre mhe beneficiat molt de lambient intel·lectualment estimulant que Tamar Garb i el seu equip han fomentat a lInstitute of Advanced Studies de lUniversity College de Londres, on vaig ser professora visitant distingida el 2017. També estic agraïda a Henrietta Moore, directora de lInstitute for Global Prosperity de lUniversity College de Londres, que em va convidar a ser professora visitant honorària activa des del 2017.
Vaig passar dos mesos molt productius com a investigadora visitant a lInternationales Kolleg für Kulturtechnikforschung und Medienphilosophie (IKKM) de la Universitat Bauhaus de Weimar, a Alemanya. Agraeixo a Lorenz Engell i Bernhard Siegert el seu lideratge en la recerca, i al meu auxiliar de recerca Eduard Kolosoff el seu suport i dedicació.
Part daquest material es va presentar per primer cop a les conferències Tanner sobre valors humans que vaig fer a la Universitat de Yale el 2017. Vull donar gràcies a la Tanner Foundation de Utah i el Tanner Lectures Committee de la Universitat de Yale per convidar-me, i especialment al president de la Universitat de Yale Peter Salovey per la seva rebuda càlida i intelligent. Agraeixo sincerament al professor Gary Tomlinson i els seus col·legues i personal del Whitney Centre for the Humanities la seva magnífica hospitalitat. Agraeixo als meus interlocutors Joanna Radin i Rüdiger Campe les seves contribucions perspicaces durant el debat obert, i a molts col·legues i estudiants els seus comentaris formals i informals durant les sessions. També agraeixo a la meva amiga Moira Fradinger la commovedora presentació pública que va fer.
Dono sincerament les gràcies a Genevieve Lloyd pel seu savi guiatge que mha il·luminat durant el procés desborranys del llibre. Gràcies també a Matthew Fuller i Keith Ansell-Pearson per les seves generoses aportacions, consells teòrics i detalls bibliogràfics. Tinc molt per agrair a lafectuosa amistat de Marlise Mensink. També voldria donar les gràcies als meus auxiliars de recerca Gry Ulstein, Evelien Geerts i Lauren Hoogen Stoevenbeld per la seva infatigable ajuda dorganització i logística. Estic en deute amb Linda Dement per donar-me a conèixer la fotografia que Jessie Boylan va fer el 2015 de Ngurini, una instal·lació immersiva del Nuclear Futures Arts Program amb la comunitat aborigen de Yalata.
Algunes parts daquest llibre shan publicat en el meu capítol del llibre Conflicting Humanities [Humanitats en conflicte], que vaig coeditar amb Paul Gilroy el 2016, i en la introducció de The Posthuman Glossary [El glossari posthumà], que vaig coeditar amb Maria Hlavajova el 2018. Vull incloure aquí un afectuós reconeixement a tots dos. Un esbós previ del marc teòric de les posthumanitats es va publicar a Theory, Culture & Society el maig de 2018.
Aquest llibre no hauria estat possible sense el suport fidel del meu editor John Thompson; li dono les gràcies sincerament pel seu compromís constant amb el meu projecte posthumà.
Finalment, estic eternament agraïda a la meva companya de vida, Anneke Smelik, pel seu suport intel·lectual, emocional i moral, i perquè viure juntes és molt divertit.
INTRODUCCIÓ
POSTHUMANS, MASSA HUMANS
No és estrany que als usuaris de tota mena de llocs web o serveis digitals sels demani que demostrin la seva humanitat dia sí dia també. Les instruccions normalment diuen una cosa com ara: «Abans de fer la subscripció, necessitem verificar que ets humà». I tenen un aspecte semblant a això:
La necessitat de demostrar la pròpia humanitat adopta com a punt de referència central la cultura algorítmica de les xarxes informàtiques, i no lhumà. Aquest exemple quotidià demostra que en la societat contemporània lhumà sha convertit en un interrogant. ¿Qui o què compta com a humà, avui?
No és una pregunta senzilla, i la millor manera de contestar-la és en el context dels nostres temps posthumans. Què o qui és lhumà avui només es pot entendre si shi incorporen les dimensions posthumana i no-humana. Quan dic posthumana em refereixo tant a un marcador històric de la nostra condició com a una figuració teòrica. El posthumà no és tant una visió distòpica del futur com una característica que defineix el nostre context històric. He definit la condició posthumana com la convergència del posthumanisme, duna banda, i del postantropocentrisme, de laltra, dins duna economia de capitalisme avançat (Braidotti, 2013, 2017). El primer se centra en la crítica de lideal humanista de l«home» com a presumpta mesura universal de totes les coses, mentre que el segon critica la jerarquia de les espècies i lexcepcionalisme antropocèntric. Tot i que se superposen i tendeixen a utilitzar-se de manera intercanviable en debats de caràcter general, són esdeveniments força diferents i separats, tant pel que fa a la genealogia intel·lectual com a les manifestacions socials.
Com a figuració teòrica, el posthumà és un instrument de navegació que ens permet examinar les manifestacions materials i discursives engendrades pel desenvolupament tecnològic avançat (¿soc un robot?), el canvi climàtic (¿sobreviuré?) i el capitalisme (¿això ho puc pagar?). El posthumà és un projecte en marxa. És una hipòtesi de treball sobre la mena de subjectes que nosaltres estem esdevenint. Qui som aquest «nosaltres» i com aquesta col·lectivitat pot continuar sent oberta, múltiple i no-jeràrquica, seran preocupacions constants daquest llibre.
Tot i que amb prou feines puc dissimular la meva fascinació pel posthumà, lhabito amb una distància crítica. La condició posthumana implica que «nosaltres» (els habitants humans i no-humans daquest planeta en concret) en aquest moment ens trobem entre la quarta revolució industrial i la sisena extinció. Sí, estem junts en això: entre lespasa algorítmica i la paret dun oceà acidificat. La quarta revolució industrial implica la convergència de tecnologies avançades com ara la robòtica, la intelligència artificial, la nanotecnologia, la biotecnologia i la internet de les coses. Això vol dir que els límits digitals, físics i biològics es desdibuixen (Schwab, 2015). La sisena extinció fa referència a la desaparició despècies durant lera geològica actual de resultes de lactivitat humana (Kolbert, 2014). Més concretament, aquesta conjunció ens situa entre dues formes dacceleració paral·leles i en certa manera especulars: les acceleracions sistèmiques del capitalisme avançat i la gran acceleració del canvi climàtic. La necessitat de trobar un equilibri entre aquestes forces en conflicte, per tal de no perdre de vista la imatge general, constitueix el repte posthumà actual.
Al centre del nostre problema si bé no nés lúnica causa hi ha el grau dintervenció tecnològica sense precedents que hem assolit i la intimitat amb els ginys tecnològics que hem desenvolupat. I tanmateix, la condició posthumana no es pot reduir a un simple cas agut de mediació tecnològica. Aquesta convergència, amb la seva característica combinació de transformacions ràpides i desigualtats persistents, és planetària i multiescalar (Banerji i Paranjape, 2016). Afecta tant les ecologies socials i ambientals com la psique individual i els paisatges emocionals compartits. No és un esdeveniment lineal.
El meu argument és que hem daprendre a abordar aquestes contradiccions no tan sols des de la perspectiva intel·lectual, sinó també afectiva, i que ho hem de fer duna manera afirmativa. Aquesta convicció recolza en la norma ètica següent: és important ser dignes dels nostres temps per tal dactuar-hi millor, de manera crítica i creativa alhora. Per tant, ens hauríem dacostar a les nostres contradiccions històriques no com si fossin una càrrega que ens molesta, sinó com si fossin les peces amb les quals construir un present sostenible i un futur afirmatiu i esperançat, encara que aquesta aproximació requereixi alguns canvis dràstics en les mentalitats que ens resulten familiars i en el conjunt dels valors establerts.
La descripció de la situació posthumana com una convergència de diverses i contradictòries velocitats de transformació no és, ni de bon tros, una aproximació a les tensions i paradoxes que això genera, ni al dolor i langoixa que motiva. En aquest context, ni les idees universalistes de l«home» ni les afirmacions dexcepcionalitat de lanthropos són suficients per explicar com se suposa que hem dassumir aquest repte. Aquestes posicions antiquades no ens ajuden a comprendre com sestà produint i distribuint el coneixement en una era de gran mediació tecnològica i desastre ecològic, també anomenada antropocè.1 Deixant de banda lhybris humanista, si no sestà còmode amb la complexitat multidimensional, és impossible sentir-se a gust al segle XXI.
A primera vista, al lector li pot semblar que la condició posthumana tendeix a la catàstrofe, però en aquest llibre espero equilibrar aquesta valoració negativa amb una explicació més complexa i aclaridora de la situació. El llibre subratlla el potencial positiu de la convergència posthumana i ofereix eines per afrontar-la de manera afirmativa. La desesperació no és un projecte; lafirmació, sí. Aquest llibre tracta de les maneres dentendrens a nosaltres mateixos i de les noves formes de coneixement que estan sorgint de la convergència dels enfocaments posthumanista i postantropocèntric. Si bé mantinc la distinció analítica i genealògica entre aquests dos components, defenso que en lactualitat la seva convergència està provocant un salt quantitatiu cap a noves direccions: la producció del coneixement posthumà. No es tracta duna sola evolució, sinó dun conjunt de camins que sentrecreuen fent ziga-zagues, entre els quals hi ha un ventall de posicions posthumanistes i també una revisió de diverses afirmacions neohumanistes.2 Una visió general completa de les indagacions contemporànies sobre què constitueix la unitat bàsica de referència de lhumà queda fora de labast daquest estudi; he explorat aquest tema en altres publicacions (Braidotti i Hlavajova, 2018).
En aquest llibre em vull centrar en un doble objectiu: en primer lloc, esbossar les característiques dels subjectes posthumans emergents i, en segon lloc, explorar els nous coneixements especialitzats que sestan produint en els diferents camps de les (post)humanitats. Presentaré cartografies que detecten diversos principis operatius i metapatrons discursius, i intentaré proporcionar un marc crític per analitzar-los i valorar-los. La convicció subjacent a aquest llibre és que la convergència posthumana no és ni de bon tros una crisi ni molt menys un indicador dextinció, sinó que marca una transició històrica rica i complexa. Tot i estar plena de riscs, també ofereix immenses oportunitats perquè els agents tant humans com no-humans, i també les humanitats, es reinventin a si mateixos. Com totes les transicions, però, requereix una certa visió i energia experimental, a més dunes dosis de resistència considerables.