Els anys 1990 en filosofia també són coneguts com el període de les «guerres de teories», que va veure linici de la reacció de la dreta política i els seus mitjans de comunicació (Arthur i Shapiro, 1995). Aquests van apuntar contra acadèmics que practicaven la teoria crítica i sobretot contra els pensadors acadèmics pròxims a la filosofia postestructuralista francesa, fins que van arribar a un zenit estrident amb el canvi de mil·lenni (Lambert, 2001). Aquestes campanyes virulentes contra la teoria francesa, especialment contra Derrida, que es van presentar en un nou embolcall de «postmodernitat» i com a sinònims de la teoria mateixa, van coincidir amb lascens lent però sistèmic de la ultradreta als Estats Units. Trump i el seu seguici són conseqüència daquesta evolució, que ells han portat a nous extrems de violència verbal i indecència. Però lantiintel·lectualisme i el menyspreu per la universitat són elements clau en els moviments populistes darreu del món.
Les successives campanyes contra la teoria, que avui estem veient de nou, formades per atacs violents i desqualificacions humiliants, han coincidit amb les transformacions de leconomia. Aquests canvis han portat alteracions de gran abast en lestructura institucional de la universitat mateixa. La creació d«universitats de recerca» dirigides segons normes de leconomia neoliberal que lluitaven per la classificació en un rànquing mundial va canviar les condicions de la vida acadèmica. Va incloure la creació de classes socials entre el personal universitari, com les estrelles acadèmiques, duna banda, i un nou «precariat» universitari, de laltra.3 En aquest aspecte, el debat sobre lestatus de la teoria en les humanitats i els atacs rebuts per part duna dreta revifada se superposa a les preocupacions més generals sobre el lloc de la universitat com a institució en temps posthumans.
Al final dels noranta, era evident per a tothom que lúnic «proveïdor de continguts» realment important era internet, cosa que va fer inclinar la balança cap a lorientació crítica de les humanitats. Els antics intel·lectuals van quedar relegats a una posició orientada al mercat com a «intermediaris didees» i, en el millor dels escenaris, com a «líders de pensament». En aquell moment la mutació del capitalisme en màquina diferencial cognitiva anava a tot drap (Deleuze i Guattari, 1972, 1980; Moulier-Boutang, 2008) i lantiteoria es convertia en un reflex dominant en un ordre econòmic neoliberal (Felski, 2015). Mentre que fa només una dècada Peter Galison (2004) podia assenyalar els avantatges daquest canvi de to, i aplaudir la fi dels sistemes grandiosos en favor duna teoria més «concreta», més recentment Jeffrey Williams tenia motius per lamentar que «ara som emprenedors de la ment i això ens deixa sense forces» (2014: 166). Els acadèmics estan esgotats per lexcés de feina i les avaluacions competitives constants (Berg i Seeber, 2016).
Però la crisi no era ni de bon tros universal. La situació desigual de les publicacions acadèmiques semblava que es compensava amb el creixement dels llibres de no-ficció supervendes escrits per celebritats acadèmiques, que tenien èxit comercial i un bon domini dels mitjans de comunicació (Thompson, 2005; 2010). La seva visibilitat sovint es manipulava per amagar la realitat més pobra en aquest camp (Collini, 2012; Williams, 2014). Altres camps acadèmics simplement van florir. Per exemple, Matthew Fuller explica que, contràriament a la tendència general, la dècada de 1990 va ser un període dexuberància pràctica per a la teoria dels mitjans de comunicació, a causa de lascens de les cibercultures, i les noves àrees de recerca després del final de la Guerra Freda. És significatiu que un teòric dels mitjans de comunicació proposés una valoració tan positiva, i que per tant sonés tan optimista, dels efectes secundaris de la fi del comunisme a Europa sobre la salut general de les humanitats (Fuller, 2008). Els estudis de comunicació audiovisual, que se centren en els aparells tecnològics no-antropocèntrics i en objectes dinvestigació com xarxes, codis i sistemes, són un dels molts motors i beneficiaris de la convergència posthumana. Això tot sol podria explicar gran part de la vitalitat de les humanitats contemporànies.
La trajectòria que traça la corba descendent de lestatus i la sort dels intel·lectuals és problemàtica, no tan sols pel que fa a aquesta mena de professionals en concret, sinó també pel que revela sobre els escenaris institucionals i la posició social canviant de les humanitats acadèmiques en particular i la universitat en general. La naturalesa sovint agra del debat sobre el paper dels intel·lectuals crítics es limita a subratllar la vulnerabilitat institucional de les humanitats en aquell moment. Però aquesta hostilitat és directament proporcional al grau en què la universitat mateixa va ser atacada de manera simultània (Berubé i Nelson, 1995). Dit duna altra manera, lestat dànim «post-teòric» coincideix amb el final del suport econòmic públic a leducació superior (Nixon, 2011: 259) i amb «una reducció més general en el conjunt de les humanitats i les ciències socials de la mena de radicalisme que sovint feien possible els treballs antiimperials i postcolonials» (Nixon, 2011: 259). Quan repassa aquesta situació, Coetzee suggereix que latac a les humanitats, que va començar durant la dècada de 1980, ha tingut èxit a lhora de fer fora daquesta institució tots els acadèmics que van ser «diagnosticats com esquerrans o anarquistes o antiracionals o anticivilitzacionals» (2013). Se nha sortit fins al punt que «continuar concebent les universitats com a planters dagitació i dissensió faria riure» (Coetzee, 2013).
El suport i el finançament del govern a les humanitats acadèmiques sha reduït a les institucions darreu del món occidental, malgrat el seu intent de reinventar-se com a universitats «de recerca» (Cole, Barber i Graubard, 1993). Els «últims professors» que encara creien en la seva missió intel·lectual crítica (Donoghue, 2008) i en la llibertat acadèmica (Menand, 1996) van denunciar «la universitat en ruïnes». Molts van plantar cara a la universitat corporativa i a laugment dels costos de matrícula dels estudiants, i es van negar a ser considerats merament figures de gestió. Williams argumenta que, en els darrers quaranta anys, la universitat pública dels Estats Units sha transformat «dun vaixell insígnia del sistema de benestar de la postguerra a una empresa privatitzada, orientada als negocis i a la seva pròpia acumulació» (2014: 6). La reorganització neoliberal de la institució universitària es va implementar per mitjà de pràctiques com ara el sistema destrelles acadèmiques (Shumway, 1997), les auditories, les mètriques de producció i la quantificació de les valoracions dimpacte, la privatització de leducació superior, i lèmfasi en la monetarització dels resultats per mitjà de beques i recaptacions de fons sistèmiques, entre altres.
El tema del valor públic de les humanitats (Small, 2013) ha passat a primer pla, ara que els legisladors apliquen criteris econòmics estrets de mires per avaluar el «mercat acadèmic». La nova estructura laboral al si de la universitat (sobretot als Estats Units) reflecteix els valors jeràrquics de leconomia neoliberal. Es va crear una diferenciació molt marcada, amb un petit percentatge (als Estats Units menys duna tercera part, segons Williams) de docents titulars a dalt de tot de lescala que treballen sota una pressió creixent de generar ingressos per mitjà de la captació de beques. Després hi ha una gran part de «precariat» acadèmic a baix de tot de lestructura: personal docent a temps parcial, amb contractes temporals, sense plaça fixa i mal pagat, amb feixugues càrregues de feina i poques oportunitats dinvestigar o perspectives laborals. Aquesta massa de personal temporal o sense plaça fixa experimenta condicions laborals molt dures, estrès i explotació sistèmica al Regne Unit (Gill, 2010), una situació que Marina Warner descriu com «treballar per a una barreja entre IBM, amb jerarquies de comandament vertiginoses, i un McDonalds» (2015: 9).
En un estudi incisiu basat en el cas canadenc, Berg i Seeber (2016) denuncien el ritme frenètic i lestandardització de la vida acadèmica contemporània, que són incompatibles amb el temps de reflexió profunda necessari per a la recerca erudita. Els autors assenyalen que lestrès en el món acadèmic supera el de la població en general i les condicions laborals són poc atractives i contraproduents. La governança neoliberal de les universitats significa que la conseqüència de la tan aplaudida flexibilitat horària és que els acadèmics treballen a totes hores; els contractes precaris provoquen inseguretat i estrès. La vida quotidiana dels docents es veu amenaçada per les ràtios creixents a les aules, les tecnologies que sescampen arreu i lexcés de feines administratives. Per això, presenten amb determinació els seus arguments contra la corporativització de la universitat i la transformació del mercat acadèmic global en una sucursal del capitalisme aplicat a la recerca, que redueix la universitat a la categoria duna empresa fabricant de productes de coneixement.
Els acadèmics progressistes han respost a aquesta situació apel·lant a una aproximació sense ànim de lucre cap a les humanitats i a lensenyament superior, seguint el model clàssic de les arts liberals (Nussbaum, 2010), mentre que les veus més escèptiques es preguntaven si aquest camp tenia alguna mena de futur (Collini, 2012). Una de les àrees de creixement actuals de les humanitats en làmbit institucional es troba en la intersecció entre qüestions de seguretat nacional, temes de vigilància i antiterrorisme. Des que Lynne Cheney, parlant en nom de ladministració Bush, el 2001 va declarar que els acadèmics eren la «baula feble» en la guerra contra el terror, sha pressionat molt la universitat perquè salineï amb la política oficial del govern en defensa i qüestions afins. La importància de les humanitats en els estudis de seguretat ha anat creixent des daleshores (Burgess, 2014).
A lEuropa continental, els polítics populistes de dretes que van arribar al poder després de l11-S i les guerres que el van seguir, i encara avui, són explícitament contraris que la cultura i les arts estiguin presents tant en la societat com en els plans destudis. Per exemple, als Països Baixos, el populista de dretes Geert Wilders va menysprear lart i la cultura, i les humanitats, qualificant-los de «passatemps desquerres», i van ser objecte denormes retallades econòmiques per part del govern, ja que no considerava que valgués la pena invertir-hi. Aquesta tendència continua avui a Alemanya, on el grup dextrema dreta Alternativa per Alemanya està posant en marxa una «guerra cultural» contra els escriptors, intèrprets i artistes progressistes.
Avui dia, la literatura i la crítica literària són percebudes pels gestors, els legisladors i una gran part dels mitjans de comunicació com un luxe i no com una necessitat, una tendència que Marina Warner descriu com un «nou brutalisme en el món acadèmic» (2014: 42). Lorgull que les generacions anteriors podien sentir per la gran tradició de la literatura, la música i la cultura ja no és un punt de consens en un món globalitzat i mediat per la tecnologia. A més, ja no es pot comptar ni donar per suposada una sensibilitat compartida basada en el coneixement de textos literaris canònics, ni a Occident ni a la resta del món. El comentari esmolat de Warner ho diu tot: «La fe en el valor duna educació humanista comença a semblar un romanço antiquat» (2015: 10). Aquest canvi de sensibilitat gairebé és suficient per fer que menyori dels temps de la disputa entre moderns i postmoderns, quan Edward Said topava amb Harold Bloom per aquest mateix tema i defensava una concepció antielitista de la cultura, laccés i la producció cultural, que prefereix la creativitat cultural com una activitat col·lectiva i una forma de participació democràtica. Avui, el conjunt de les humanitats ja no ocupa una posició hegemònica en la jerarquia dels sistemes de producció de coneixement en el món contemporani. De manera semblant, la figura de lintel·lectual crític, lluny de representar lautoimatge idealitzada dels subjectes del món desenvolupat, es troba sota un escrutini sever. En aquest aspecte, estic dacord amb Redfield quan afirma que «la teoria és un símptoma i una defensa contra el fet que la cultura literària sigui cada vegada més marginal i contra la burocratització del professorat» (2016: 132).
Per respondre a aquest trist clima social i acadèmic, vull començar reconeixent-lo i empatitzant amb la lluita per defensar les humanitats. Al mateix temps, però, vull adoptar una posició afirmativa, malgrat lesgotament. Defenso la productivitat de les posthumanitats contemporànies, que assenyalen un futur posthumà per a aquest àmbit, explicant les tensions de la nostra època duna manera que té un fonament empíric, sense ser reduccionista i evitant la negativitat. Per donar suport als meus arguments, exposaré algunes de les maneres com sestan desenvolupant ara mateix les humanitats en les nostres societats globalment connectades i tecnològicament mediades. En un context així, tinc intenció de mantenir un fort lligam amb la tradició de la teoria crítica que diu la veritat al poder i analitzar com lautoritat es forma i esdevé operativa, alhora que lajudo a fer la travessia cap a la convergència posthumana. Malgrat els seus detractors, la feina de la crítica no sacaba mai i lintel·lectual crític és, més que mai, algú que «representa els que no tenen poder, els desposseïts» (Said a Viswanathan, 2001: 413). I encara més quan molts daquests, avui, no són humans.
La convergència posthumana desafia tant la melangia com la sensació denfonsament imminent que ha marcat tants debats recents sobre les humanitats contemporànies. És vital observar que la recerca duna bona imatge posthumana del pensament no es pot dissociar duna ètica de la indagació que demana respecte per les complexitats de la vida real del món en què vivim. Per extensió, el desenvolupament de nous camps de coneixement expert i mètodes científics en les humanitats, com veurem en els capítols següents, demostra que, malgrat el suposat esgotament, són un camp molt productiu. Aquesta creativitat reflecteix la posició complexa i en ràpida transformació de la universitat en les nostres societats tecnològicament mediades i emmarcades per lantropocè. Tenint en compte els alts índexs de productivitat, coincideixo amb molts dels meus col·legues que les retallades institucionals en les humanitats shan daturar i que cal injectar-hi noves inversions. També cal revisar i millorar les condicions de treball en aquest àmbit, perquè aquest no és un moment de crisi, sinó de creixement sense precedents.
De fet, la idea de «crisi» és una descripció inadequada de lestatus institucional de les humanitats contemporànies, atès que aquest camp ha actuat històricament per mitjà de la reflexió sobre si mateix i ladaptació a circumstàncies canviants. Fins a tal punt és així que la «crisi» es podria considerar el modus operandi de les humanitats, com va suggerir astutament Gayatri Spivak (1988) en resposta a lanàlisi de la «mort de lhome» de Foucault. Tant si és en una posició forta i assertiva com en forma de «pensament dèbil» (Vattimo i Rovatti, 2010), les humanitats teòriques són el camp que es postula a si mateix com una qüestió permanentment oberta, intrínsecament socràtica, per dir-ho dalguna manera. Per tant, si bé és innegable que els estudiosos de les humanitats estan dedicant una quantitat desproporcionada de temps a defensar-se en lesfera pública, no hi ha motius per desesperar-se.