Apropar-se a lestat desgotament de manera afirmativa ens ofereix algunes opcions inesperades. Lesgotament, per tant, no es defineix com un estat dànim psicològic, sinó com un estat intransitiu que no està connectat a un objecte específic, i encara menys a una disposició mental. Com a tal, és capaç dimpregnar tot lespectre de la nostra existència social. «Estem cansats dalguna cosa», escriu Deleuze en el seu comentari sobre Beckett, «però esgotats per res» (1995b: 4). Matreveixo a suggerir que aquí hi ha un potencial creatiu, que vol dir que lesgotament no és un estat patològic que sha de curar, com si fos un trastorn, sinó un llindar de transformació de forces, és a dir, un estat virtual desdeveniment creatiu. Per descomptat, no vull treure importància al dolor, sinó animar-nos a veure la intensitat del malestar com a motor de canvi, que també expressa la capacitat dobrir-se a forces no-/in-humanes i diferents-de-les-humanes. Aquesta capacitat de percebre, copsar i treballar amb el virtual és una de les característiques distintives que de bon principi ens fan humans. Això no vol dir que sempre hàgim estat posthumans, sinó que la manifestació contemporània específica daquesta contradicció en concret no ha de generar per força reaccions negatives. Si lhumà és un vector de transformació transversal, és a dir, que sestén per diverses categories, llavors la convergència posthumana pot multiplicar les possibilitats i desplegar-se en unes quantes direccions diferents, segons el nostre propi grau dacció i implicació (Braidotti, 1991, 2011a). Aquestes perspectives diferenciades i fonamentades són el motor dels patrons desdevenir diferencials.
Permeteu-me subratllar que laproximació fonamentada, perspectivista i responsable que desenvolupo en aquest llibre en resposta als aspectes negatius de la convergència posthumana no deixa de banda ni rebutja el dolor i les dificultats que suposa el nostre repte actual. Ofereix una manera diferent de processar aquest profund malestar: el meu relat materialista vital dafirmació posthumana proporciona un remei per a les fractures polítiques i els reptes ètics dels temps posthumans, alhora que evita un retorn a les idees falsament universalistes de «lhumà». La convergència posthumana és una eina analítica per entendre la naturalesa fonamentada, de múltiples perspectives i responsable dels processos afectius, socials i epistèmics en què estem immersos actualment, i també el paper dels agents no-humans en la seva coproducció. No sha de cometre lerror dentendre que és «inhumana» (en els dos sentits del terme), o que no es preocupa pel benestar de tots. Al contrari, el posthumà és un marc en què es pot treballar per contribuir a lelaboració de forces i valors alternatius que es poden generar a partir del nucli esgotat dels vells esquemes i maneres de pensar.
El que sha esgotat en el nostre món és un conjunt de fórmules familiars, una compilació de motius i costums mentals que «nosaltres» havíem dibuixat al voltant de la idea de lhumà com a concepte i repertori de representacions. Duna manera que es podria assemblar als personatges duna obra de Beckett, «nosaltres», els posthumans, ens hem quedat sense combinacions possibles per poder fer el mateix de sempre, per última vegada. Confrontats amb un espai buit existencial, com els moments de silenci en una obra emesa per ràdio, podem recordar, però no necessàriament trobar a faltar, el gran clamor de lÉsser, la confiança escandalosa en un mateix amb què els portaveus del Logos ens omplien les orelles de grans proclames i teories mestres. Com ha canviat tot això!
No tan sols la teoria ha passat de moda (vegeu lapartat següent) sinó que ni tan sols som capaços de continuar compartint el mateix espai social, i encara menys lacústic. Avui dia tothom camina embolicat amb la seva pròpia bombolla acústica, amb lajuda dauriculars i llistes de Spotify personalitzades. Segregats però units dins del mateix soroll blanc, ens hem convertit en jos quantificats, és a dir, alhora individualitzats i dividits (dividus, com diria Deleuze, o fitbits, com dirien uns altres). Atrapats en algun punt entre lestasi i les expectatives, ens podríem rendir a la desesperació, o aprofitar loportunitat i reinventar-nos a nosaltres mateixos. Lesgotament es pot tornar afirmatiu, si les condicions de la regeneració són compartides per una quantitat suficient de persones, tant del tipus humà com del no-humà, que lacullen com una obertura a noves possibilitats virtuals i no com una caiguda en el buit. En aquest cas sí que necessitem una gent, una comunitat, i una unió: el «nosaltres», aquesta multiplicitat complexa, no pot sobreviure ni actuar sol.
En aquest llibre proposo una aproximació posthumana creativa i exploro el cas de la producció de coneixement posthumà i el creixent camp de les posthumanitats per documentar-la. Argumentaré que lestat desgotament ja sha activat i sha convertit en la precondició generativa per aprendre a pensar duna altra manera sobre nosaltres mateixos. Aquest coneixement ens pot ajudar a construir una combinació transversal de components humans, no-humans i inhumans. El coneixement posthumà es nodreix de la transversalitat i lheterogeneïtat: la multiplicitat i la complexitat seran les nostres directrius i la sostenibilitat, lobjectiu.
La manera de començar és compondre un «nosaltres» que sigui fonamentat, responsable i actiu. És la pràctica col·lectiva de la política afirmativa, que ens pot ajudar a sortir de lalternança entre eufòria i desesperació, entre lentusiasme que fa rodar el cap i la negativitat tòxica. En aquesta època posthumana, entre relacions socials mediades per la tecnologia, les conseqüències negatives de la globalització econòmica i un medi ambient que es deteriora ràpidament, en resposta a la retòrica paranoica i racista dels nostres líders polítics i la seva «postveritat», ¿com podem treballar plegats per construir pràctiques ètiques i polítiques afirmatives? ¿Com podem treballar per uns horitzons desperança socialment sostenibles, mitjançant la resistència creativa? ¿De quines maneres els experts en humanitats reconfiguren actualment els seus camps de coneixement, en resposta als reptes posthumans? ¿Quines eines podem utilitzar per resistir el nihilisme, fugir de lindividualisme consumista i vacunar-nos contra la xenofòbia? La resposta està en lactuació, en la pràctica de formar un «nosaltres, una gent» per mitjà daliances, de connexions transversals i de participar en converses difícils sobre allò que ens inquieta. En aquest aspecte, els nous temps posthumans, amb el seu gran component inhumà, en el fons són massa humans.
FATIGA DE TEORIES
Permeteu que mallargui en una de les característiques de lesgotament contemporani que em toca de prop per la meva experiència: la fatiga manifesta de la teoria i els teòrics. Tot i que mai no apareix una definició de teoria clara i consistent en els polèmics debats que lenvolten, tendeix a estar relacionada amb els discursos crítics produïts per les humanitats i les ciències socials, sobretot si sinclina cap a lesquerra i tendeix a fer servir polisíllabs llargs. El «malestar postteòric» (Cohen, Colebrook i Miller, 2012) es tradueix fàcilment en antiintel·lectualisme en el conjunt de la societat i porta a un estat dànim força apaivagat que està directament vinculat amb el nostre context sociopolític.
Aquest estat dànim sestà estenent tant per la dreta com per lesquerra del camp polític i es pot descriure a grans trets com un estat avançat de desencís respecte a les promeses incomplertes de la modernització occidental, i més concretament les seves utopies polítiques i impulsos emancipadors. Després del final oficial de la Guerra Freda, els moviments polítics de la segona meitat del segle XX han estat àmpliament descartats per ser experiments històrics fracassats i, per tant, shan deixat de banda els seus esforços teòrics. Al principi la «nova» ideologia de dretes de leconomia de lliure mercat va passar com una piconadora per sobre de loposició, malgrat les sorolloses protestes de molts sectors de la societat (Fukuyama, 1989). Més recentment, el nou sobiranisme (Benhabib, 2009) va ocupar el seu lloc, a mesura que el nacionalisme autoritari va començar a prevaler en les democràcies occidentals. La teoria crítica, un baluard històric de lantiautoritarisme, té una fe intrínseca en la raó crítica com a eina per comprendre i transformar la realitat. Aquesta fe, però, actualment sestà posant en dubte, quan els detractors del pensament teòric sovint el descarten qualificant-lo de forma de fantasia o font de satisfacció personal narcisista, i nataquen tant la metodologia com els objectius.
Aquest estat dànim sestà estenent tant per la dreta com per lesquerra del camp polític i es pot descriure a grans trets com un estat avançat de desencís respecte a les promeses incomplertes de la modernització occidental, i més concretament les seves utopies polítiques i impulsos emancipadors. Després del final oficial de la Guerra Freda, els moviments polítics de la segona meitat del segle XX han estat àmpliament descartats per ser experiments històrics fracassats i, per tant, shan deixat de banda els seus esforços teòrics. Al principi la «nova» ideologia de dretes de leconomia de lliure mercat va passar com una piconadora per sobre de loposició, malgrat les sorolloses protestes de molts sectors de la societat (Fukuyama, 1989). Més recentment, el nou sobiranisme (Benhabib, 2009) va ocupar el seu lloc, a mesura que el nacionalisme autoritari va començar a prevaler en les democràcies occidentals. La teoria crítica, un baluard històric de lantiautoritarisme, té una fe intrínseca en la raó crítica com a eina per comprendre i transformar la realitat. Aquesta fe, però, actualment sestà posant en dubte, quan els detractors del pensament teòric sovint el descarten qualificant-lo de forma de fantasia o font de satisfacció personal narcisista, i nataquen tant la metodologia com els objectius.
En el que queda de lesquerra política, la situació encara és més complexa. Aquí hi intervé una marcada dimensió intergeneracional: és com si, després de la gran explosió de creativitat teòrica els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, estiguéssim perduts en un paisatge afligit de repeticions sense diferència. En certa manera, és un senyal de progrés: el que els anys vuitanta era una blasfèmia avui sha convertit en banalitat. Les obres de Foucault i Derrida, «abans llançadors de bombes discursives i assots dels tradicionalistes, ara són autoritats habituals que cal citar quan pertoca» (Williams, 2014: 25). Però també funcionen com a bocs expiatoris intel·lectuals que serveixen regularment per explicar tots els mals que ens han caigut al damunt.2 Aquests atacs contra la teoria francesa fets als Estats Units tendeixen a escampar-se a totes les humanitats amb inclinacions teòriques, en un context en què estan perdent ràpidament el respecte de la població general.
La malenconia és lestat dànim dominant. Mentre el centre ensopega i cau dubtant de si mateix (Latour, 2004), una dimensió espectral i forense sha filtrat en els nostres patrons de pensament. Això està fomentat, a la banda dreta de lespectre polític, per idees sobre el triomf històric del capitalisme i la inevitabilitat de les croades de civilitzacions desencadenades pels atemptats de l11-S (Huntington, 1996). Entre lesquerra política, el rebuig a la teoria ha tingut com a conseqüència una onada de ressentiment i pensament negatiu envers les anteriors generacions dintel·lectuals. En aquest context de fatiga de teories, els intel·lectuals neocomunistes (Badiou i Žižek 2009) han defensat amb arguments el retorn a lacció política concreta, fins i tot a lantagonisme violent si és necessari, en lloc de perdres en més especulacions teòriques. Mentre que uns quants estudiosos destacats i coherents van fer el salt i van entrar en la vida política (Douzinas, 2017), altres pensadors desquerres es van conformar a declarar la seva impotència i tornar a conviccions leninistes de joventut (Badiou, 2013), o bé a afirmar la seva atracció total pels homes forts com a remei contra el liberalisme inepte i de gènere (Žižek, 2016).
Una altra manera dexposar els mateixos arguments és observant lascens i el declivi de la classe intel·lectual com lautoproclamada força crítica de la societat. Històricament, la figura de lintel·lectual és anterior a la Segona Guerra Mundial però adquireix un caire més marcat després de la violència i els horrors del feixisme, lholocaust, Hiroshima i Nagasaki, i la repartició del món durant la Guerra Freda (Braidotti, 2016a). La generació filosòfica dels existencialistes, amb Sartre i Beauvoir com a principals figures, va convertir la responsabilitat pel que fa a lestat de la societat i el món en el tema central de la filosofia durant tot el període de postguerra.
Els intel·lectuals es van tornar encara més actius després de la insurrecció global coneguda com a «Maig del 68». La generació del baby boom que seria la dels meus professors de postgrau (entre els quals destaquen Foucault i Deleuze) va reflexionar molt seriosament sobre la seva responsabilitat social. Van traçar una distinció útil entre les funcions universals, orgàniques i específiques dels intel·lectuals (Foucault i Deleuze, 1972). Aquests diferents models provenien, respectivament, de la tradició universal hegeliana i marxista, del model orgànic dAntonio Gramsci i dels pensadors compromesos de la generació de Sartre i Beauvoir, i acabarien amb la seva pròpia comprensió «específica» de la labor dels intel·lectuals. Tot i que la distinció entre aquestes categories no és rígida sinó porosa i cadascuna es pot desplegar per separat, o potser justament a causa daquesta flexibilitat, el seu esquema triple encara resulta força útil com a eina danàlisi. Examinem-lo de més a prop.
El denominador comú tant de lintel·lectual orgànic com de lespecífic és el rebuig de luniversalisme i el compromís ètic i polític de proporcionar cartografies del poder adequades i raonades. El poder saborda en les seves formacions històriques immanents i situades, igual que la producció de coneixement i el discurs. Per a la meva generació (Braidotti, 2014), aquella posició anava de la mà amb la crítica de lhumanisme europeu i les seves pretensions universals, vehements i sovint bel·ligerants, fent-se ressò de la percepció de Lyotard sobre el declivi dels grans relats (1979). La pràctica dels intel·lectuals específics o situats recolza en la crítica de les relacions encarnades i integrades per mitjà de cartografies del poder que també inclouen la política de la localització feminista i la crítica del racisme i el colonialisme. Les pràctiques intel·lectuals van generar mètodes pedagògics innovadors, destinats a incrementar lalfabetització de la població i la crítica democràtica (Said, 2004). Això va portar a la producció de diverses àrees de recerca interdisciplinàries que es van anomenar a si mateixes «estudis». En tornaré a parlar al capítol 4, perquè resultaran crucials per a la formació de les posthumanitats crítiques.
Lespecificitat de la labor crítica de lintel·lectual hauria de passar per unes quantes transformacions en les dècades següents. El terme mateix d«intel·lectual» va passar de moda durant el final dels anys 1980 i el va substituir un nou tipus de «proveïdors de continguts», també coneguts com el règim dexperts i consultors (Anderson, 1997). Aquesta baixada de categoria va coincidir amb la privatització creixent de la recerca després de la fi oficial de la Guerra Freda el 1989 i limpacte duna nova cultura tecnocientífica basada en les tecnologies de la informació i la biogenètica. Com ho va expressar Williams: «La teoria es va treure de sobre laura sentimental de les humanitats i la va renovar amb una aura de tecnoexpertesa» (2014: 403).
Els anys 1990 en filosofia també són coneguts com el període de les «guerres de teories», que va veure linici de la reacció de la dreta política i els seus mitjans de comunicació (Arthur i Shapiro, 1995). Aquests van apuntar contra acadèmics que practicaven la teoria crítica i sobretot contra els pensadors acadèmics pròxims a la filosofia postestructuralista francesa, fins que van arribar a un zenit estrident amb el canvi de mil·lenni (Lambert, 2001). Aquestes campanyes virulentes contra la teoria francesa, especialment contra Derrida, que es van presentar en un nou embolcall de «postmodernitat» i com a sinònims de la teoria mateixa, van coincidir amb lascens lent però sistèmic de la ultradreta als Estats Units. Trump i el seu seguici són conseqüència daquesta evolució, que ells han portat a nous extrems de violència verbal i indecència. Però lantiintel·lectualisme i el menyspreu per la universitat són elements clau en els moviments populistes darreu del món.