Isidre Molas Batllori ((Barcelona, 1940) és historiador i polític. Ha estat catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona i director de lInstitut de Ciències Polítiques i Socials de la mateixa universitat. És autor de diverses obres de temàtica historicopolítica, principalment estudis sobre partits. Dialogant, persona de consens i expressió del socialisme catalanista, va ser vicepresident del Parlament de Catalunya (1980-1988) i senador al Senat espanyol (2000-2011), activitat que va compaginar amb el càrrec de president del Partit dels Socialistes de Catalunya (2008-2011).
Isidre Molas, sòlid referent per a la militància desquerres, recorre a la memòria personal per evocar lexperiència que el va introduir en la vida adulta, la creació del Front Obrer de Catalunya (FOC). En aquest grup polític va descobrir el sentit de lactuació pública i la responsabilitat descollir els camins pels quals creia que havia de transitar el país, sense cedir al rampell de les emocions. Des de lingrés com a estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona lany 1957 on va començar la militància política lautor repassa el seu compromís de vida amb el sentiment i la voluntat transformadora duna època i dun poble. És el relat duna lluita obligadament clandestina per construir un futur potser imperfecte però millor que el present daleshores.
Quan tot ens semblava possible
Quan tot ens semblava possible
Isidre Molas
© 2020, Isidre Molas
© daquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
Eumo és leditorial de la UVic-UCC
Primera edició: octubre de 2020
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
© imatge coberta: Oriol Molas
Maquetació: Grafime
Producció de lePub: booqlab
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de leditor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
ÍNDEX
Introducció
1. Els primers anys
Larribada a la universitat
Despertar a la vida política. El Comitè Interfacultats
El SUT, un acostament al món del treball
La creació literària
Lentrada a la Nova Esquerra Universitària (NEU)
Francesc Casares
El moviment del Frente de Liberación Popular (FLP)
LAssociació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)
José Ignacio Urenda
La creació del Front Obrer de Catalunya (FOC)
El meu temps de presó
2. Una altra vegada a casa
Larribada
Començo a fer de professor com a ajudant de Manuel Jiménez de Parga
La represa de lactivitat política organitzada
Els tres tenors
Alfons Carles Comín
Antoni Jutglar
José Antonio González Casanova
Definint la meva vocació
3. La reconstrucció del FOC
Una organització on es podia discutir tot
Pasqual Maragall
Daniel Cando
Miquel Roca i Junyent
El debat de 1964 i la reorganització del FOC
4. Interludi canari
El servei militar
Lhospitalitat de Pedro Lezcano i Carmina Jaén
Pràctiques de pedagogia
5. El socialisme gradualista
Reforma i revolució
Josep Maria Vegara
José Antonio García-Durán
Les relacions amb les Organitzacions Front
El creixement del FOC
Els principals grups locals del FOC
Vilanova i la Geltrú: Josep Albà i Jaume Bertran
Sabadell: Manel Garriga i Jesús Salvador
Terrassa: Manuel Royes i José Muñoz
Acció Comunista
6. La sortida a la superfície
Una societat que comença a bullir
El sorgiment de Comissions Obreres
Les Comissions Obreres Juvenils
El moviment de professors no numeraris (PNN)
Manuel Sacristán
El Sindicat Democràtic dEstudiants de la Universitat de Barcelona
7. Expulsat de la universitat
Seixanta-nou professors que no podíem fer classe
La creació dEstudis i Investigacions S. A. (EISA)
Jordi Solé Tura
8. La política de confluència socialista
Entre la cooperació i la competició
Projecte autònom o projecte subsidiari
La Conferència de 1967. El primer acte de lobra
El procés fallit amb la Força Socialista Federal
El grup de Mataró del FOC
La militància en la «segona línia»
9. Segon acte: del leninisme a la tàctica-pla
Leninisme i trotskisme
El detonador de la polèmica: la tàctica-pla del sector obrer
Manuel Murcia
José Antonio Díaz
La tàctica del sector dintel·lectuals
10. Tercer acte: els intel·lectuals marginats
El retorn a la universitat
Sectarisme ideològic i proletarització
La IV Conferència de 1969 i lexpulsió dels trotskistes
11. El big-bang
La constel·lació del FOC
La flama sapaga però el sector dintel·lectuals persisteix
12. Més junts, més forts
Sant tornem-hi
Joan Reventós
Enterrar la Guerra Civil
Crida per la unitat dels socialistes
Raimon Obiols
Entrevista amb Reventós a Valls
Primeres reunions de la Convergència Socialista de Catalunya
El Centre dEstudis Socialistes
El míting per la creació del partit de tots els socialistes. Linici duna altra història
INTRODUCCIÓ
Aquest llibre va començar sent un exercici destinat a posar en relació la meva memòria personal i la informació disponible sobre el Front Obrer de Catalunya (FOC), un partit que el 1961 vaig contribuir a fundar i en el qual vaig participar activament. Hi vaig militar, com en dèiem aleshores, fet pel qual un consell de guerra del Jutjat Especial dActivitats Extremistes el 1963 em va condemnar per rebel·lió militar, i després hi vaig continuar militant fins que es va desfer del tot el 1970; potser hauria dafegir que per un acord general tàcit i gairebé simultani dels darrers integrants, i per un procediment més aviat poc comú, es va decidir deixar-lo estar sense que ningú sen disputés la continuïtat legítima de lherència; potser perquè va ser una experiència que per a tots va formar part de la iniciació a la vida adulta.
Les pàgines que segueixen són, doncs, una narració sobre el Front Obrer de Catalunya, on vaig assumir diverses responsabilitats, però sobretot on vaig iniciar-me en lart de descobrir el sentit de lactuació pública. Hi vaig fer les primeres pràctiques de la vida de partit, llavors il·legal. I també hi vaig sentir el fred o la indiferència dalgunes persones, i la solidaritat dunes altres. A aquesta narració, hi he afegit un capítol inicial sobre els meus primers anys dactivitat en política i una darrera part per descriure el procés que ens va portar a alguns a participar en la creació del Partit Socialista de Catalunya.
Al FOC vaig aprendre a encertar-la i a equivocar-me. I sobretot, hi vaig aprendre a sentir i mantenir el pes feixuc que recau en lelecció dels camins pels quals creus que el teu poble hauria de transitar, sense cedir al rampell dels sentiments i de les emocions. Per assumir la responsabilitat dorientar els altres cal tenir el cap clar i el cor calent, o, com deien alguns, cal tenir quatre dits de front.
No es tracta, doncs, dun estudi acadèmic sobre el Front Obrer de Catalunya, ni sobre el mosaic de lesquerranisme de lèpoca, ni sobre el Frente de Liberación Popular (FLP), o els partits del moment. El meu propòsit és posar per escrit el record, la meva memòria, sobre un dels casos de construcció, per un grup de joves agosarats i inexperts, dun partit polític en la clandestinitat durant la dècada dels anys seixanta del segle passat.
Molts diuen que les generacions no existeixen, però dhaver-nhi, nhi ha, encara que tinguin uns límits temporals imprecisos i discutibles. No pretenc elaborar o aplicar un concepte analític, però el seu ús ens permet de comprovar com van i venen les modes, les influències, les paraules, les icones o les fixacions mentals compartides entre persones duns sectors socials propers o no, per això, potser, caldria que el possible lector hi pensés, en la generació, com un teló de fons.
En tot cas, he de donar les gràcies a aquells que ens van precedir en el temps i que algú ha anomenat la generació de 1950. En primer lloc, al meu germà Joaquim, i també als noms que em venen duna bursada, com Alexandre Cirici, Joan Reventós, Frederic-Pau Verrié, Joan Colomines, Josep Maria Piñol, Antoni Sala-Cornadó, Albert Manent, Miquel Porter, Josep Maria Castellet, Joaquim Horta i Manuel Sacristán. Així, perquè cal reconèixer i agrair llur trajectòria, voldria recordar que des de molt joves ells van haver de lluitar per sortir del túnel, per trobar i refer les connexions intel·lectuals amb la generació de la guerra, i després per establir els lligams amb la posterior. Ens van salvar els mots.