Quan a començaments de la dècada dels anys seixanta un conjunt de persones vam iniciar-nos en el primer esglaó de la vida col·lectiva i vam començar a treure el nas, cadascun en el seu món, i a compartir relacions i horitzons en diversos camps, entre ells la política, hi havia alguns referents a prop. Potser tot havia tingut ja un primer brot en els fets universitaris del Paranimf de 1957, no ho sé, però, en tot cas, a partir del 1960 es va manifestar la presència dun estol de persones que havia començat a intervenir en la vida col·lectiva universitària, cultural, social, política i que més tard va adquirir una certa consciència de formar part dun conjunt divers i heterogeni, que anà ampliant-se.
La data de lany 1962 podria ser simbòlicament expressiva: les vagues del maig, les inundacions del setembre al Vallès i la nevada del desembre a Barcelona formen part duna mateixa simbologia, com Edicions 62 o el Moviment Febrer 62 (MF 62). Fou la incorporació a la vida col·lectiva dalgunes persones que durant força temps van mantenir una capacitat dintervenció i dinnovació en la vida cultural, situada en un context social que punyia per desplegar-se i que coincidia amb uns primers intents de modernització social, que uns anys després es traduirien amb el creixement econòmic, el turisme, el sis-cents i lapertura.
Dentrada, calia acabar amb el fals mite oficial de la societat unànime imposada, del record permanent de la Guerra Civil i del desig i la impotència per fer girar la truita. La veritat és que lapertura social avançà al darrere de lapertura econòmica, però també de la innovació artística i intel·lectual, i de la dèbil obertura religiosa que havia sorgit ja a la dècada dels anys cinquanta, i en són una mostra les editorials Estela i Nova Terra, les edicions de llibres religiosos en català, de Serra dOr i de Montserrat, el diàleg ecumènic o el diàleg amb els marxistes, i shavia consolidat amb el Concili Vaticà II, que va rebre una rebuda càlida i esperançada dun sector del nostre món catòlic, i també dels laics. Alguna cosa es movia i calia trobar noves maneres de veure i de fer.
Si sem permet una generalització descriptiva, crec que aquesta generació va fer-se gran durant un període de temps situat entre la revolució de Cuba, el mur de Berlín, la independència dAlgèria i la guerra del Vietnam i quedà esgotada entre el maig del 68 de París i lagost del mateix any amb la invasió de Praga pels tancs soviètics per acabar amb el govern comunista «de rostre humà» dAlexander Dubček. No va resistir limpacte de la difusió del Llibre Vermell de Mao i les darreres extremituds de la moda Marcuse. Va créixer entre els Beatles, la descolonització i el pop art i es va commocionar amb lassassinat de Martin Luther King, de Kennedy i del Che Guevara, el qual es va convertir en una icona venerada i penjada a les parets o les portes de les cases dels més joves. I es va emocionar amb els èxits dels Sputniks, la gesta de la gosseta Laika, el viatge per lespai de Iuri Gagarin i els passos per la lluna de Neil Armstrong.
Aquest llibre sinicia amb el meu ingrés a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona loctubre de 1957, el mateix any que shavia posat en òrbita el primer Sputnik. A la universitat va començar la meva activitat i és on vaig viure lafiliació com un compromís de vida. Era una activitat compromesa, il·legal, o clandestina, de tot una mica. És a dir, era dues vegades compromesa. I des daquest compromís vital vaig rebre limpacte dels nous temes teòrics, dels nous costums socials i de les noves referències culturals que esdevindrien comunes i que potser sortiran com al·lusions dun decorat difuminat, on potser apunten retalls de la biografia personal, encara que, si he aconseguit allò que em proposava, només apareixen si afecten el meu testimoni directe dels fets o de les situacions que evoco, o bé quan resulten necessaris per mantenir el fil de la narració.
Durant aquells primers anys de joventut, en els primers contactes amb la política, en el pas per la presó, i en les amistats i coneixences que vaig establir amb tantes persones i amics en un moment de la història crucial per al futur del país, en què vam deixar les diferències a banda per treballar conjuntament per un futur millor, vaig aprendre que el futur és una aspiració, o un ideal, i que cadascú pot tenir els seus. El demà, en canvi, es concreta en lespai i en el temps on hi ha les persones individuals, que són tal com són. I que han de tenir la llibertat de ser com vulguin; i que han de viure barrejades amb daltres que són diferents. Per això el demà i el futur no són el mateix, el futur no coincideix amb el demà. El futur sempre és a lhoritzó. Els ideals són al cor i al cap; mobliguen i em serveixen de guia per construir el meu camí i tractar de no equivocar-me. Per al polític, el que és important és el demà; assegurar i garantir les llibertats, el respecte a les lleis i les reformes socials en un territori; és a dir, fer que millori, que sigui més justa la convivència entre les persones. La tortura, lexclusió social o la dominació no haurien de formar part del demà, però només la creença en un futur perfecte ens permet daguantar avui i demà, que serà imperfecte, però que pot ser millor que avui. I en tot el camí cal tenir present tot el poble del teu poble, perquè no només podem viure junts amb els que són diferents, sinó que hi hem de viure. El futur perfecte és un ideal, una creença, una esperança, però no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure, discutir-se i col·laborar, si cal, però en tot cas treballar junts per fer un futur imperfecte millor per al seu poble.
1
ELS PRIMERS ANYS
Larribada a la universitat
Era el novembre de 1957. Tenia disset anys i a loctubre havia començat a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ja era gran! Havia sentit per ràdio lesclat dun conflicte armat en la possessió espanyola dIfni, un nom exòtic que érem capaços de situar en el continent africà, però que gairebé ningú no hauria sabut concretar on era. Ara, quan hi penso, em sembla que va ser llavors que vaig començar a fer-me adult; encara que ves a saber: al capdavall, la condició dadult és difícil de definir i es pot originar en qualsevol moment i per qualsevol causa. Així i tot, jo sempre lhe atribuït a aquella època, a aquella anècdota.
Un dia, a mig matí, durant lestona de descans que hi havia entre classe i classe, un grup destudiants veterans iniciaren una manifestació sota els porxos del pati de Dret de lantic edifici de la plaça Universitat, sense pancartes ni crits que indiquessin cap finalitat de lacte. Tot i que podia suposar-se que era contra la guerra, ningú no deia res: cantaven el Gaudeamus igitur, que en el curs anterior, el dels fets del Paranimf, shavia convertit en una cançó reivindicativa, per bé que gairebé ningú no ho sabia. Els qui la cantaven no en coneixien gaire la lletra, i amb prou feines en sabien la tonada; jo encara menys, perquè abans no lhavia sentida mai. Em vaig situar en un lloc discret, més aviat al mig de la tropa la meva mare mho havia aconsellat: «No et signifiquis», però, abans dhaver acabat el primer gir al pati, em vaig trobar al davant de la comitiva. Com que lexperiència és un grau, els més veterans, els que havien engegat la desfilada, una vegada arrencada la marxa trobaren amb rapidesa una manera damagar-se i difuminar-se entre els manifestants. El passerell que ara recorda aquest fet, amb la màxima celeritat possible, hagué de ressituar-se entremig del personal i fer cas de la prudent recomanació maternal.
Més tard, a finals de curs, les autoritats corresponents van tenir la deferència dinclourem en un expedient amb motiu duns aldarulls que no recordo que es produïssin, però que a judici dels manaires potser havien existit. El fet va ser tan important que un catedràtic de Madrid hagué de desplaçar-se a Barcelona per instruir lexpedient sancionador, que va acabar amb una sanció a alguns delegats sindicals de Lletres que havien proposat, i potser havien fet, una vaga en solidaritat amb una altra vaga destudiants que hi havia hagut a Medicina. Per aquesta raó van ser expulsats de la Universitat de Barcelona Fernando López Ramon, Marcel Plans, Josep Termes i Àngel Abad, el qual va optar per continuar els estudis a Madrid, on anys després esdevindria un dels dirigents més destacats del Frente de Liberación Popular. A mi no em van sancionar, ni em van imputar cap càrrec, tampoc a Pasqual Maragall, que també hagué danar a declarar el mateix dia.
A banda dassistir a lAula de Poesia i a totes les conferències que es feien i es desfeien, passava temps i més temps en els patis de Lletres de la universitat amb gent de cursos superiors, parlàvem sobre el món i jo mhi esplaiava amb la corresponent vehemència i rotunditat juvenil, però no mhavia passat mai pel cap fer una activitat de tipus sindical o política doposició, encara. He de dir que els qui van fer la llista dexpedientats tenien una vista notable i potser coneixien les relacions que jo havia travat amb tots aquells que podia trobar, amb els quals parlàvem de literatura, amb preferència de poesia. Cal reconèixer que sabien descobrir la vocació encara oculta abans i tot que es traduís en alguna activitat diniciació.
Despertar a la vida política. El Comitè Interfacultats
Va ser abans de linici del segon curs de la carrera, el setembre de 1958, quan vaig fer el primer pas en política, que se superposaria i es barrejaria amb linterès apassionat que com a adolescent sentia per tot, i, en especial, per la literatura. Les instal·lacions de la facultat de Dret acabaven de ser traslladades a un edifici magnífic, al final de la Diagonal, modern i lluminós, dotat dun vestíbul de pel·lícula. Quan hi vam arribar, tot feia olor de nou de trinca. Així, la facultat de Dret quedava separada de les altres, que havien quedat a la plaça Universitat, i, per tant, shavien acabat les converses de cada dia als patis o al bar amb gent de tot pelatge. Allà dalt, a Pedralbes, tot era ple de camps; era tan lluny de tot que fèiem autoestop per baixar a la ciutat; i els cotxes saturaven! Aquell mateix curs em vaig matricular també en el primer any dEconòmiques, que era la carrera de moda i que es cursava a la tarda. Així em passava tot el dia a la universitat, i a la nit moderadament sortia a fer una partida de dòmino.
Sempre hi ha algú que sap tot el que passa a tot arreu nhi ha, i en política la informació de base resulta molt valuosa; i en el meu cas aquest algú va valorar que mhavien incorporat a un expedient sancionador i que em feia amb tots els lletraferits que podia; potser també havia sentit els meus judicis rotunds en les rotllanes del pati de Lletres. Tot això ajuda a explicar que em proposessin dimpulsar la confecció de llistes de candidats oposades a les llistes oficials del SEU (Sindicat Espanyol Universitari) en les eleccions a Dret dels consells de curs, que per primera vegada es realitzaria a cada curs en totes les facultats. A Dret el resultat va ser un èxit inesperat, tant per les candidatures presentades com pels electes obtinguts. Després, per intercanviar experiències i harmonitzar propostes possibles, vam començar a trobar-nos amb una certa regularitat una persona de cada facultat. És així com em vaig integrar en un Comitè Interfacultats, de nova creació, més conegut com a «Inter», destinat a la coordinació de polítiques sindicals fetes pels delegats no afectes al SEU, elegits pels estudiants. En teoria, lorganisme no tenia cap color partidista i els que hi assistíem ho fèiem com a autoconvocats. LInter era format per electes, però no per persones elegides per integrar el Comitè esmentat, i no era una cosa pública, sinó informal, diguem-ne així.
Recordo que Isidor Boix, dEnginyers, que hi actuava com a dinamitzador, i Maria Rosa Borràs, de Lletres, vingueren a trobar-me i a «autoconvocar-me». Jo seria el representant de Dret, sense afiliació; de Ciències recordo que van venir Gustau Ferran, Pedro Parra i després Margarida Virós; de Medicina sempre hi va haver Jordi Sales; i dEconòmiques, Ernest Lluch i Antoni Montserrat. Els qui en formàvem part ens renovàvem nosaltres mateixos al cap dun temps. La iniciativa i la coherència relativa del conjunt, en la mesura en què existís, venien assegurades per la continuïtat de Boix i pel seu ordre cartesià de les reunions. Sempre portava una llista dels temes que establia, que eren, o havien de ser, comuns. Podies afegir-hi al final allò que creies, però no calia discutir lordre del dia i perdre temps. Com que les diferències entre les activitats realitzades o a fer en cada facultat eren bastant acusades, cadascú informava dallò que creia oportú i escoltava els comentaris que podien generar. No recordo cap votació, ni cap negativa de principi. Sí que recordo, en canvi, opinions de vegades crítiques, però el mètode utilitzat podríem dir que era més aviat consensual.
Així, al voltant dels qui formàvem part de lInter es van anar construint de manera progressiva en algunes facultats petits grups més o menys informals i semiestables de persones, però a cada lloc ens ho coíem com volíem i podíem. En tot cas, el Comitè de lInter aviat va deixar de ser la reunió duns organitzadors electorals i duns capitans Aranya com érem i va anar esdevenint un marc flexible de coordinació de gent diversa que tendia a dotar-se dobjectius propis; en tot cas resultava essencial assegurar que no hi hagués ni exclusions sectàries, ni el monopoli de ningú. El punt de referència polític extern era el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) que estava format per alguns dels partits clandestins, però al voltant de lInter de Dret, per exemple, hi participaven també més sensibilitats. Amb el pas del temps, el personal que es movia en aquella esfera anà ampliant-se i abans dacabar els meus estudis no existia només un coordinador a cada curs, sinó també uns cercles humans de treball o de col·laboració en tasques diverses: biblioteca, cursos de català, apunts, actes culturals que prefiguraven de manera rudimentària el germen duna organització sindical democràtica forjada en cada facultat operant que actuava dins de la carcassa buida del SEU. Aleshores, a partir de la força ja obtinguda en les facultats, vam començar a mourens a escala de districte.
A la facultat de Dret, doncs, lInter participava en la formació de candidatures i en activitats, per diverses vies i amb distintes modalitats, amb estudiants que pertanyien o simpatitzaven amb parts no integrades en el CCU, com la Unió Democràtica o el Front Nacional, i així, després dels resultats de les eleccions de la tardor de 1959 i dobtenir la majoria de la Cambra Sindical, vam ocupar els locals que la facultat tenia a disposició dels estudiants, on organitzàrem una biblioteca amb préstec de llibres inclosos els prohibits i amb revistes estrangeres que ens enviaven subscripcions gratuïtes demanades per carta amb tota la gosadia: recordo, per exemple, que rebíem de franc LExpress, France Observateur, Témoignage Chrétien, Preuves, i daltres, com Présence Africaine. Vam editar també una revista, Forja, amb textos en català i castellà, vam muntar una aula de debat entre els més polititzats de la facultat i vam organitzar un curs de català, que feia Josep Maria Ferrer i Ferrer. Havíem constituït una majoria electoral molt àmplia que va elegir com a delegat de facultat Joan Antoni Roig Fransitorra, que era proper a Unió Democràtica i un bon amic.