Urenda formava part daquella colla dapòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços daïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només saconsegueixen pas a pas sigui lentament, sigui ràpidament, i que les coses no es guanyen dun salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a loració, daltres sho passaven millor dialogant «debatent», en deien que executant acords i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.
Entre ells, Urenda era un personatge singular, que funcionava amb la sensatesa del sentit comú. No diré que no li agradés debatre, però es negava a discutir cada dia el mateix, no li agradava fer volar coloms i celebrar la Pasqua abans de Rams, potser per això sempre insistia en la necessitat dacumular forces per arribar a celebrar la Pasqua. Aquest era el tema que sempre volia tractar: com modificar la relació de forces. Si no volies tractar el tema que proposava i parlaves de la relació de forces, de seguida shi afegia. Tot plegat, en el fons significava que havíem de ser molts més dels que érem per poder fer coses de profit. Dit duna altra manera, «small is beautiful», però mentrestant havíem dagrupar gent no només per debatre, sinó també per fer coses; cada dia havíem de tenir una cosa a fer, o una idea a posar en pràctica: només una, perquè així es podia fer i sen podia valorar el resultat.
No era un secretari dorganització, però tenia el sentit de lorganització per tasques. Quan tenia una opinió, era tossut i discutia apassionadament. Era tímid, però apassionat, i els crítics deien que era arrogant. Com que era baix destatura, els seus enemics el coneixien com «lhome petit», fet que el deixava indiferent. En una discussió era hàbil i podia variar els registres des de letèria teoria fins a lexemple concret. A ell, el que li interessava era convèncer; fins i tot en coses nímies. Tenia una notable capacitat de passar de les proposicions generals a les experiències quotidianes i capgirar langle de visió dels problemes. Aspirava a convèncer, i com a mínim a vèncer, però també a deixar pendent un tema important, si creia que era possible arribar a un acord: era millor assolir un gran acord que obtenir una majoria reduïda; encara que, si després dintentar-ho no era previsible, sestimava més resoldre-ho amb rapidesa.
Urenda va ser determinant en la creació de la festa a Barcelona, en la fundació de la Nova Esquerra Universitària i en el pas a la creació de lAssociació Democràtica Popular de Catalunya. El setembre de 1961 no va ser possible lacord que li vaig proposar per tal de no dividir la NEU: que ell designés els membres dun Comitè Executiu amb la intenció que lADP adoptés una organització de partit i prengués el nom del partit que Urenda mhavia explicat que volia crear: el FOC. Però per a ell això era un tema tancat; i es va consumar la separació. Quan el maig de 1962 ens van detenir, la policia no va distingir gaire les diferències entre els uns i els altres. Vam tornar a parlar-ne més endavant: es va convèncer que no érem uns comunistes infiltrats, ni uns tocats del vent, només érem joves. I que calia adoptar la forma de partit, i no només tenir-ne el nom. Havíem de ser una organització, sobretot si sumàvem esforços en el camí iniciat de connexió i coordinació amb obrers joves.
Un cop traslladats a Carabanchel, lapropament humà va comportar una unificació dins i fora de la presó. Tots acceptarien el nom de «FOC» i els que eren al carrer sunificarien i designarien un Comitè Executiu. Després del pas per la presó, Urenda es convertí en peça central del FOC entre 1963 i 1970, i després va continuar sent central en el manteniment duns llaços i una estructura de reunions a lestil dels prefelips o dels felips inicials.
Urenda participà en la creació de la Convergència Socialista i defensà la unitat de tots els socialistes en un gran partit que era essencial per mantenir la unitat civil del poble de Catalunya i alhora fer possible laccés democràtic de les esquerres al govern. Així doncs des de bon començament i des de la comissió coordinadora de CSC participà en totes les fases del procés de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya, sempre des de la direcció. Va ser capdavanter de la Federació de Partits Socialistes (FPS) que tenia un punt de connexió amb el record de les antigues estructures de lFLP. Realitzada ja la unitat socialista, el 1979, quan era secretari de política municipal, va anar a la llista de les eleccions a lAjuntament de Barcelona i en resultà elegit regidor, on seria nomenat vicepresident de la seva Corporació Metropolitana (1982). Més tard va ser governador civil a La Rioja (1982) i a Lleida (1986). I encara més tard, en letapa en què era alcalde Pasqual Maragall, amb qui tenia una singular compenetració, va ser comissionat de lAjuntament de Barcelona pels drets civils de la nova immigració (1991). La sensibilitat per la política social, pels pobres, la marginació, els immigrants i el futur dels joves el portà novament a actualitzar la difícil i imprescindible compenetració entre el radicalisme dels valors i el realisme de lacció pràctica. Morí a Barcelona el 16 doctubre de 2003, el dia que Maragall, en qui tant confiava, prenia possessió de la Presidència de la Generalitat.
La composició del Comitè Directiu de lADP tenia la vista posada en la necessitat dimaginar com seria possible lexpansió en ambients externs al món de lAcció Catòlica i la universitat. Urenda quedà formalment fora de lequip, però continuava tenint la paella i els contactes pel mànec. No hi havia secretari general, lFLP sembla que ho va intentar però ningú no feia cas a Ignacio Fernández de Castro, qui només podia influir entre els de la primera fornada, a qui els permanents anomenaven els «budes». Ja he dit que lorganització era un pèl singular.
La creació del Front Obrer de Catalunya (FOC)
El temps i lexperiència mhan fet creure en lafirmació dAntonio Gramsci que diu: «La història dun partit no significa altra cosa que descriure la història general dun país des del punt de vista monogràfic, per posar en relleu un aspecte característic». Però, en el meu cas, proposar-mho seria un excés. En el cas que el FOC hagués estat un partit amb una connexió social àmplia, encara dubtaria, però com que es tractava duna petita organització il·legal, només podré parlar dintents modestos i no reeixits de connexió amb la societat, tret que un rampell dogmàtic acabi traient lorella i arribi a creurem que érem el melic del món. Amb aquest ànim intentaré devitar tant el sectarisme militant com la pintura dun mural amb uns protagonistes col·lectius que fan una llarga marxa per la història. Procuraré parlar del FOC tal com el veia, amb aquella barreja de mística, romanticisme juvenil, rutina, debats esotèrics, generositat i grans paraules.
Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió dun nom i altre amb el tipus dorganització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de lFLP, va introduir el debat sobre la necessitat dorganitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit dinfluència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent dideologies i de simpaties diferents.
Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió dun nom i altre amb el tipus dorganització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de lFLP, va introduir el debat sobre la necessitat dorganitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit dinfluència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent dideologies i de simpaties diferents.
Era un propòsit difícil, consistia en la defensa de la unitat entre les forces populars organitzades en uns partits que tenien uns criteris ideològics nítids, al mateix temps que safirmava com una realitat diferent. Com que calia unir-los, el Front havia de ser lagrupament dels partidaris de fer-ho. Aquesta actitud potser només traduïa el desig dunes noves fornades per superar les divisions produïdes durant la Guerra Civil, encara subsistents, i la necessària rectificació de conductes. Era una utopia com qualsevol altra, però cal recordar que nosaltres formàvem part duna generació sorgida quan la Guerra Civil feia anys que havia acabat i que no enteníem ni volíem les divisions enquistades i que, sigui dit de passada, encara durarien molts anys, en alguns casos fins a la mort dels seus protagonistes. Precisament per això, el Front es presentava com un mosaic potencial dideologies de lesquerra a les quals volia unir lacció, però alhora havia de diferenciar-se de totes elles per mantenir-se com una força política singular.
Calia, doncs, fer una organització dun tipus diferent, que contingués una barreja dideologies, que en lacció esdevindrien menys determinants, tot i que justament va passar tot el contrari dallò que crèiem que passaria: com més coses fèiem, més difícil era fer un treball comú entre els marxistes que se situaven a lesquerra del PSUC, els sindicalistes revolucionaris defensors de lautonomia del moviment obrer i els sectors professionals més llegits i alguns dells més moderats que aspiraven a situar-se en el socialisme desquerres o «modern».
Recordem que lobjectiu de lADP i de lFLP era més aviat fer una organització política que un partit polític. Tenia com a objectiu transformar-se, en un futur pròxim, en una organització de partit. El 1961, doncs, es crearen dos sectors diferenciats: un sector, encapçalat per José Ignacio Urenda, creia que encara no havia arribat el moment, perquè necessitàvem una major acumulació de forces i més rodatge, i calia centrar-nos més en les tasques de sensibilització i de formació de quadres socials; mentrestant, lorganització havia de continuar sent flexible. Tant creia aquest sector que en un futur pròxim caldria fer un partit, que alguns feien córrer el nom de FOC per al dia en què es creés. Laltre sector, on em vaig situar jo, defensàvem que calia convertir-nos ja en un partit. La polèmica no es corresponia a una distinció tallant entre un partit homogeni i un front pluralista; la diferència radicava entre o bé ladopció duna organització, a lestil de la que tenien els altres partits amb afiliació, acords i acció política, o bé el manteniment dun nivell lax dafiliació i dorganització, més centrat en la formació de quadres, propaganda i acció de caràcter sectorial. Dit duna altra manera, la diferència entre els dos sectors era el moment de fer-ho, però tots coincidíem en el propòsit de fer un partit clandestí que fos democràtic i plural, i que defensés la unitat de les forces populars, o de mantenir-nos com un moviment polític més flexible que encara no es definia orgànicament del tot com a partit.
A lADP es produí una tibantor entre els del Comitè Executiu, que volien dirigir, i el Comitè Directiu, que tenia els contactes amb els grups disposats a fer alguna cosa. Les relacions amb la NEU encara van complicar més les coses. Els qui formaven part de la Direcció Executiva, Rudolf Guerra i Joan Sardà, criticaven Urenda perquè hi interferia i Urenda criticava els de lExecutiva perquè se saltaven tots els semàfors. La prudència aconsellava moderació en lacció i acumulació de forces, però era difícil de gestionar-ho perquè hi estàvem il·lusionats. Alguns ja es veien triomfants, espitregats i amb una barba a la cubana.
En el sector dUrenda hi havia persones com Conrad Solà, Jesús Salvador, Daniel Cando, Mercè Soler i Pasqual Maragall. Finalment, lestiu de 1961 ens separàrem i el grup on em trobava jo va crear el FOC. El Comitè Executiu el formàrem Josep Maria Picó Junqueras, Manuel Castells i jo. Picó treballava a Catalana de Gas, era jurat dempresa i pertanyia a la UGT (Unió General de Treballadors), mentre que Manuel Castells Oliván encara era estudiant de Dret. Com que crèiem que el dirigent màxim havia de ser un treballador assalariat, duna manera natural Picó va ser-ne el secretari general.
Lorganització primera del FOC era rudimentària i tenia uns grups de base formats per tres persones. Vam publicar una revista, Revolució, que escrivíem Ramon Sumoy Sentís, Laureà Bonet Mojica i jo, i alguns pamflets. Em sembla que en algun moment vam editar algun paper titulat Fulls dOpinió Popular, nom heretat duna publicació anterior de lADP. No hi va haver cap conferència formal amb delegats ni un text a debatre; potser a linici es feren algunes reunions àmplies, i en una delles va ser-hi present Antonio Ubierna, el xerpa, com a mostra de reconeixement per la feina de lFLP.
Maragall i jo érem del parer que lèxit de la reorganització del grup universitari era un actiu que no es podia destruir. No havíem topat amb cap entrebanc, no hi havia cap motiu per separar els estudiants en dos grups i desfer tot un any de feina positiva. Els intents de conciliació van continuar durant el mes de setembre, però no van arribar a res. Les posicions eren més tancades que mai. En aquest context, com que les eleccions que es feien a loctubre eren un element definidor de la força de cadascú i de la capacitat de bastir coincidències i accedir a la direcció del moviment destudiants no podíem ni volíem engegar-ho tot a rodar. Les aliances, la coordinació i linterès posat en la confecció de llistes era fonamental. I ho vam fer perfectament.
La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i lopció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. Lorganització, dentrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no shi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de lMSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o shavia de dir, Realitat. En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No nhe vist mai més cap exemplar, ni nhe sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre el nom de Moviment Febrer 62. El nom es va posar més endavant, en record de les manifestacions destudiants del febrer de 1962, i seria una plataforma conjunta universitària de lMSC, lADP i el FOC.