El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que shavia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.
Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització destudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota limpuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.
Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa dexercicis dunes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.
El fet daprovar la referència al marxisme i no incloure-hi en canvi cap referència al pensament llibertari va ser el motiu explícit del trencament. Feia massa temps que les diferències sarrossegaven. El grup «polític» de Cerón va fer un pas endavant per conquerir o bé la direcció o bé adquirir una vida pròpia. El grup obrerista sen va sentir exclòs, en especial perquè la regla de funcionament i la presa dacords passava per la via del consentiment o, en tot cas, de lajornament a una propera sessió, per discutir-ho abans amb les bases, que es feia per assegurar, deien, la unitat. Aquesta sessió significà que els seguidors de Lizcano deixarien de participar en les trobades que continuaria convocant Cerón i sabocaren directament a potenciar lobrerisme cristià de lHOAC.
Va existir una reunió posterior, feta a Saragossa, convocada pels afins a Lizcano, que va oficialitzar la ruptura. Hi van assistir gent de Barcelona; en concret, sembla que mossèn Dalmau: però el trencament era insalvable i Lizcano, perquè quedés ben clar, els comunicà que la ruptura shavia produït entre llibertaris i comunistes i que ell nabandonava la presidència. El resultat va ser que, finalment, el Frente de Liberación Popular, sota el lideratge polític únic de Julio Cerón, va ser fundat com a partit amb aquest nom, proposat per Jesús Ibáñez, un matí de diumenge de la primavera de 1958 a lesglésia de Sant Antoni, al carrer Bravo Murillo de Madrid. Hi eren presents José Ramón Recalde, Fernando Romero, Joaquín Aracil, Ignacio Fernández de Castro i lobrer sevillà Manuel Morillo. La definició com a partit polític els va dur a situar-se en lesfera de la gent de lAgrupació Socialista Universitària (ASU), de Vicente Girbau; del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista dEspanya (PCE), i sobretot a esforçar-se a integrar marxistes, o com a mínim laics.
En tot cas, tot aquest període ha quedat dins dun núvol a causa de labsència de papers i la imprecisió de la memòria dels actors. Per exemple, és clar que Araceli Montserrat Saburit va ser la primera dona destacada en els grups de lFLP de Catalunya. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 17 dagost de 1912 i va morir també a Vilanova el 10 de febrer de 2002. Va ser la primera vilanovina que va obtenir el títol de batxiller el 1931 i estigué sempre vinculada activament als moviments socials; va ser professora. En letapa inicial del Felip sé que va convocar una reunió àmplia de treballadors a casa seva, perquè els felips catalans hi exposessin el projecte del nou partit. No sé, però, si era més aviat propera a lHOAC que, sota el lideratge de Guillem Rovirosa, tingué una presència notable a Vilanova i la Geltrú. A mi mha explicat el fet Fernando Romero, qui va assistir a una daquestes reunions, i Jaume Bertran mha confirmat les reunions. Jo no lhe coneguda, però no crec que sigui forassenyat pensar que ella, Jaume Bertran, mossèn Josep Dalmau, que hi havia estat destinat en una parròquia, i Rafel Pujol foren els qui animaren les reunions dels primers grups locals a Vilanova i la Geltrú.
LAssociació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)
LAssociació Democràtica Popular de Catalunya va ser creada per un grup que compartia una concepció política de fronteres imprecises, format per joves que, en molts casos, buscaven una ruptura amb la tradició familiar. Tal com ells recordaven, si sesqueia, la concepció religiosa que professaven era molt oposada a qualsevol forma dintegrisme o de nacionalcatolicisme. Des de bon començament intentaren que shi incorporessin laics i marxistes. Molts eren universitaris o joves llicenciats, i la majoria eren membres actius de les organitzacions dAcció Catòlica, per això les seves reunions podien ser reservades, però no eren clandestines. És una manera de dir; no tenien gaire sentit de la clandestinitat. En el primer número de la revista Frente (octubre, 1959), una manxeta deia: «Un imperativo es fundamental: ¡La clandestinidad!». Una bona recomanació per si el lector no ho sabia: calia ser clandestins.
Hi havia un altre aspecte important: la signatura de la revista, que deia «F.L.P./F.A.P. - N.I.U./N.E.U.». El partit a Catalunya tenia, doncs, el nom traduït al català, però van veure de seguida que en català perdia la coincidència de sigles «Front dAlliberament Popular» i van pensar que valia més buscar-li un altre nom. No li feia gaire falta, perquè el partit havia viscut molt de temps sense, normalment shi referien com el felip o com la festa. Finalment, els va sortir el dAssociació (ni front, ni partit) Democràtica (definició per democràcia) Popular (del poble, com lFLP però ara qualificant la democràcia) de Catalunya, que sí que expressava el que volia ser: un partit català germà de lFLP. No va acabar dagradar a ningú. Els que no en sabien el significat, hi llegien lanagrama dAmics Del PC; daltres, deien que era el «partit de les democràcies populars», és a dir, dels règims de lEuropa de lEst. En canvi, NEU tenia força cacofònica i era un anagrama agradable, portava la paraula «nova», que era un punt a favor. Els de la universitat vam dir-ne sempre «NEU», i prou. I del partit, en dèiem, senzillament, partit.
Com ja sha explicat, en aquest cas no va ser un partit que va crear una secció universitària, sinó a linrevés: lexistència duna organització universitària es troba en la base de laparició de lADP com una organització partidista, per bé que ningú no sap del cert ni on es va fer, ni la data, ni tampoc hi ha constància de cap discrepància ni cap debat sobre si havia de tenir un nom diferent o no. Sembla que la constitució de lADP va tenir lloc la primavera de 1959. Ni tan sols és clar que aleshores haguessin aprovat un document que expliqués què volien. Per acabar de reblar el clau de loriginalitat, recordo que mai no va quedar clara, ni a lFLP, ni a lADP, lexistència duna línia de separació entre els qui neren membres i els qui no, ni tampoc lobligació de fer alguna cosa concreta, ni lexistència de consignes. En tot cas, un sector de la NEU, existent en el moment de constitució de lADP, no va voler formar part duna organització universitària dun partit daquell partit, en concret; és a dir, volien separar-se de lFLP. Alguns van ingressar al PSUC, però daltres van continuar sent un grup universitari sense dependència de partit. Va ser llavors que jo em vaig afiliar a la NEU i a lADP. Vaig triar el moment més il·lògic. Els qui no acceptaven la vinculació partidista crearen, la tardor de 1959, lAgrupació Universitària dEsquerres (AUE). Es tractava dun grup que comptava amb estudiants a Econòmiques i a Lletres, format inicialment per Antoni Montserrat, Santiago Ponseti, José Antonio García-Durán, Joaquim Sempere i Dolors Folch.
En els mesos inicials de lADP, hi trobem, que jo recordi: Joan Gomis Sanahuja i José Ignacio Urenda Bariego, que eren vistos com les persones més significatives del grup; també Alfons Carles Comín Ros, José Antonio González Casanova, Antoni Jutglar Bernaus, Joan Misser Vallés, Joan Massana Ronquillo, Anna Ramon Llopart, Lluís Izquierdo Salvador, Josep Ramon Figuerol, Jordi Maluquer i Bonet, Antoni Ribas Piera, Jaume Lorés i Caballeria, Damià Escuder Lladó, Albert Fina Sanglas, Montserrat Avilés Vila, Ignasi Tintoré, Manel Garriga Miralles, Jesús Méndez Mateu, Maite Baiges, Rafel Pujol Marigot, Enric Gelpí Vintró, Manolo Vázquez Montalban, Àngel Abad Silvestre, Antonio Ubierna Domínguez, Rodolf Guerra Fontana, Juan Sardà Anton i mossèn Josep Dalmau, entre daltres. En especial, voldria remarcar la presència constant i discreta de Joaquim Garriga Llusent i de Roser Garriga, que van tenir sempre, fins al final de la vida, una disposició total a participar activament com a militants per fer tot allò que fos constructiu i que els fos demanat o suggerit.
Es tractava dun conjunt de gent il·lustrada i encantadora; la majoria, des del cristianisme desquerres, feia esforços per treballar amb laics i marxistes. La pertinença al grup no sols era voluntària, sinó que podia ser intermitent, esporàdica. En tot cas, no tenia òrgans que els integressin regularment, encara que tampoc les decisions de la direcció passaven en general a traduir-se en una pràctica que exigís intensitat. Dit duna altra manera, no se sabia gaire bé qui nera i qui no nera. Tots neren una mica o bastant i a la vegada se sentien lliures per fer allò que creguessin convenient. Com que no hi havia fronteres que separessin els afiliats i els no afiliats, el conjunt era un nucli conegut que participava segons els casos i els moments. No hi havia un ingrés formalitzat, una cotització regular, o una reunió periòdica obligatòria en el marc dun òrgan reduït destinat a lacció.
LADP gravitava des de linici al voltant de José Ignacio Urenda i de Joan Gomis; i dels tres tenors, dels quals parlaré més endavant: Alfons Carles Comín, Antoni Jutglar i José Antonio González Casanova. Però Urenda era lúnic que coneixia tothom i podia connectar-hi; era el pinyol del grup. Gomis era vist com un patriarca i un definidor de les idees. Duna manera natural, Joan Gomis era més aviat amant de la conversa intel·ligent en sessions basades en un debat apassionant, però acadèmic, cordial i enriquidor. No era un home destridències, parlava més amb la raó que amb el sentiment. I expressava bé aquell grup dafinitat que va ser lADP, aquell conjunt de propagandistes didees generals, actius i compromesos, que no havien incorporat encara la concepció de partit organitzat com un instrument per fer coses, com a mínim alguna cosa. A mi matreia escoltar-los i arribat el cas ho feia amb devoció.
LADP tenia un Comitè Directiu en el qual Gomis era la peça central de cara enfora i qui tenia la relació amb els altres partits de loposició i amb les entitats. Urenda, la peça central de cara endins, va fer un primer intent darticular una organització amb la incorporació de dues persones noves: els joves advocats Rudolf Guerra Fontana i Joan Sardà Anton, que ja no pertanyien al sector catòlic inicial i que mantenien bones relacions amb la Comissió de Permanents els joves que, a Madrid, després de la condemna a Julio Cerón, havien substituït lequip central i havien passat a fer-se càrrec de lFLP: Nicolás Sartorius, Paco Montalvo, Àngel Abad i Antonio Ubierna. Tots ells definits com a marxistes i que pretenien fer de lFLP un partit marxista, rígid i disciplinat. Abad i Ubierna coneixien Guerra i Sardà, de letapa en què uns i altres estudiaven a Barcelona, i també es deien marxistes i pretenien fer un partit rígid i disciplinat. Són els anys en què la Iugoslàvia de Tito era el model de referència, el que tenia totes les virtuts i on fins i tot shi imprimien uns fullets de propaganda elemental del partit.
José Ignacio Urenda
José Ignacio Urenda va marcar profundament aquells primers anys dels partits i les organitzacions on jo col·laborava. Potser exagero, però alguns dels trets més característics dels felips crec que podem dir que van ser aportació seva: la concepció tan singular del partit com a front, lacció política com a acció sobre el tot social, o el gust pel debat intern sobre temes generals. També la defensa que les minories han de respectar els acords de la majoria però poden abstenir-se en la realització dels acords, la reiteració dels debats per arribar a trobar una base consensual No era procliu a acceptar el centralisme democràtic ni tan sols si es trobava en majoria. Mai no deixava indiferent el personal: aconseguia adhesions profundes i provocava crítiques viscerals. Va ser, sens dubte, limpulsor i lanimador de la constitució del grup inicial de la NEU i de la posterior conversió en organització amb el nom dAssociació Democràtica Popular i més endavant va ser protagonista de primera fila en cadascuna de les diferents etapes i polèmiques del Front Obrer de Catalunya.
Havia nascut a Barcelona el 23 doctubre de 1934 i era fill dun oficial de lexèrcit, José, que va morir al front durant la Guerra Civil combatent en lexèrcit republicà; per això va ser la mare, Cecília, que feia de modista, la que va pujar els fills. El 1950 va començar els estudis de batxillerat a lInstitut Jaume Balmes i amb divuit anys va entrar al noviciat dels jesuïtes de Veruela, on va aprendre a enraonar, escoltar i caminar enrere alhora. El 1956 va entrar a la universitat, el novembre va ser detingut i el febrer, processat per «activitats revolucionàries». A finals del curs 1956-1957 va ser un dels expedientats i sancionats pels fets del Paranimf. Hagué de realitzar el servei militar al Sàhara, on descobrí les nits al desert que eren, deia, lespectacle més esplèndid que mai havia contemplat i, a més, es repetia cada nit.
No estic gaire segur que la vida acadèmica lapassionés, però va fer la carrera de Dret perquè li feia la impressió que eren uns estudis més pràctics que donaven accés a una professió. Amb tot, com que tastar no fa mal, segurament va anar a classes de Lletres a veure què hi passava. Al capdavall, ell era un catòlic actiu i militant interessat a portar a la pràctica el missatge de Crist, en la relació entre el pietisme i el missatge profètic, o en la relació entre la religió i la política o la solidaritat amb els obrers i els marginats, amb els pobres. Soposava al nacionalcatolicisme i al franquisme i se sentia proper a les persones i les pràctiques del moviment Pax Christi. Era un apassionat del SUT, i durant un breu període de temps va ser-ne fins i tot cap a Espanya. Acabats els estudis, resulta coherent que quedés atret per la pràctica de la professió dadvocat, però més en concret la dadvocat laboralista, i que entrés de passant, com jo, amb Francesc Casares. Fou detingut el 1962, jutjat amb mi per un consell de guerra per rebel·lió militar, i fou condemnat a dos anys de presó, que complí a Sòria. Després de la presó, i un cop casat amb Tere Muñoz, tornà a lexercici professional, ara en dret tributari. Potser sense un excés dentusiasme, però amb la consciència que un home havia de portar alguna cosa a casa.
Urenda formava part daquella colla dapòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços daïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només saconsegueixen pas a pas sigui lentament, sigui ràpidament, i que les coses no es guanyen dun salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a loració, daltres sho passaven millor dialogant «debatent», en deien que executant acords i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.