Fiódor Dostoievski Nascut a Moscou el 1821, va tenir una vida torturada i tortuosa. A lEscola dEnginyers Militars de Sant Petersburg va decidir seguir la seva vocació literària i va obtenir els primers èxits populars, sobretot amb les novel·les Pobra gent i Les nits blanques. Va ser condemnat a mort per haver conspirat contra el tsar Nicolau I i va salvar la vida en lúltim instant.
Amb els anys va anar abandonant les seves idees més radicals i va fer-se profundament conservador i religiós. A partir de 1864 va escriure algunes obres mestres de la literatura universal; entre elles Crim i càstig, El jugador, Lidiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov. Angle Editorial nha publicat Les nits blanques, amb traducció de Miquel Cabal. Va morir a Sant Petersburg el 1881.
Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) És traductor literari del rus. Llicenciat en Filologia Eslava i doctor en Lingüística, ha traduït narrativa i teatre dautors com Andrei Platónov, Fiódor Dostoievski, Serguei Dovlàtov, Marina Tsvetàieva, Anton Txékhov, Daniïl Kharms, Lev Tolstoi i Mikhaïl Lérmontov, entre daltres. Va rebre el Premi Vidal Alcover 2014 pel projecte de traducció de Petersburg, dAndrei Beli. Compagina la traducció amb lactivitat acadèmica i la gestió cultural.
Escrita en un moment denorme agitació social a Rússia i de gran turment personal, Apunts del subsol reflecteix les lluites psicològiques i morals de Dostoievski per trobar els fonaments de la condició humana i el sentit de la nostra vida. El protagonista és un funcionari fracassat, un home sense identitat ni nom, que, des del subsol, reconstruirà episodis del seu passat tot escrivint uns apunts sincers i lúcids.
Aquest antiheroi extraordinari en lluita constant amb si mateix manifesta una consciència radical dels mals de la seva època: articula una crítica profunda als qui fan del racionalisme i el positivisme els eixos vertebradors de la vida, com si tot es pogués reduir a postulats científics i de la ciència en poguéssim esperar un progrés social real.
Com a lectors sabem reconèixer la modernitat del seu estil, la radicalitat sovint contradictòria dels seus plantejaments filosòfics, el retrat de lindividu actual (sempre buscant lèxit i lafalagament dels altres) i el dilema etern entre vida mundana i existència intel·lectual.
«Una excursió al soterrani mental dun personatge que vol subvertir lordre establert.» Jordi Nopca
En el bicentenari del naixement de Dostoievski.
Traducció de Miquel Cabal Guarro Introducció de Jordi Nopca
Amb el suport de
Títol original: Записки из подполья
Dostoievski, Fiódor M. Apunts del subsol. A Obra completa en trenta volums, a cura de Víktor V. Vinogràdov. Text i notes a càrrec de Ievguénia I. Kikó. Leningrad: Naüka, 1973. Volum V, p. 99-179.
© 2021 Miquel Cabal Guarro, per la traducció
© 2021 Jordi Nopca, per la introducció
© Mossolainen Nikolai / Shutterstock, per la imatge de coberta
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: febrer de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
TAULA
Fer caure el palau de cristall, per Jordi Nopca
APUNTS DEL SUBSOL
El subsol
A propòsit de la neu humida
FER CAURE EL PALAU DE CRISTALL
1
Un home de pell groguenca i mirada torturada, tirat en una cadira com si acabés de precipitar-shi des del cel: aquesta va ser la imatge que em va decidir a agafar Apunts del subsol, de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, i emportar-mel a casa. Creia que havia arribat el moment de descobrir de primera mà lobra dun autor a qui col·locava en aquella prestatgeria mental on sapinyava un grapat dautors del segle XIX que algun dia pretenia llegir. Encara no havia trobat el moment de fer-ho, però macostava als vint anys i lexperiència prèvia amb El cosí Pons de Balzac, molt positiva, em feia intuir que podia atrevir-me amb lescriptor rus.
A més de la coberta, una temptació irresistible per a un universitari melancòlic i solitari com jo, matreia la brevetat del volum, comparada a les novel·les totèmiques de lautor. Si magradava el subsol, passaria a Crim i càstig o Els germans Karamàzov. El vaig començar i la veu magnètica del narrador em va atrapar de seguida, però no perquè magradés el que shi explicava, sinó perquè el contingut em semblava, a més dincomprensible, perillós. La primera persona en què sexplicava la història que no era ben bé una història, sinó un conjunt heterogeni i desordenat de pensaments i insults em permetia posar-me en la pell daquell exfuncionari ressentit que estava carregat de raons contra el món, o que potser només shi oposava perquè ho volia. Aquell perquè sí dun vell jo el veia així llavors, tot i que tenia només quaranta anys el relligava amb la meva postadolescència queixosa. Llegir la seva vida era imaginar a quin extrem podia arribar si continuava pel camí de lagror i la queixa.
Al principi em costava seguir aquella veu. Cap a la meitat sem feia divertida i tot. A mesura que maproximava al final, lhome del subsol sem transformava en un monstre.
Era lany 2003. Acabava de començar tercer de Periodisme, convençut que mai no arribaria a treballar ni en un diari ni a la ràdio, i encara menys a la televisió (que em semblava un mitjà de comunicació superficial i abjecte). Feia temps per fugir de la facultat amb el títol simbòlicament aferrat sota el braç: dallà saltaria a una altra facultat, la de Lletres, per estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Si a la Universitat de Barcelona vaig triar loptativa anual de llengua i literatura russes va ser, en part, gràcies a aquells Apunts del subsol de Dostoievski que tant mhavien incomodat i que mhavien conduït a altres lectures on la misèria econòmica i moral hi abundava (Ànimes mortes i Tres relats de Sant Petersburg, de Nikolai Gógol; Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin, dAleksandr Puixkin; una edició americana de nouvelles dAnton Txékhov, Peasants and other stories, el primer volum que compraria de la New York Review Books).
Aquells Apunts, traduïts per Miquel Cabal Guarro, són els que ara recupera Angle, revisats a fons gairebé dues dècades després de la primera versió. Des de llavors, Cabal ha publicat una trentena de traduccions del rus al català, entre les quals hi ha Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov; El primer amor, dIvan Turguénev; Els nostres, de Serguei Dovlàtov, i dues antologies de lavantguardista Daniïl Kharms. És un privilegi i una sort poder-hi tornar. Ho serà també rellegir la seva traducció de Crim i càstig, que la col·lecció Bernat Metge Universal publicarà aquesta primavera.
2
Lany 1981, cent anys després de la mort de Fiódor Dostoievski, els hereus de Vladimir Nabokov (1899-1977) van oferir un homenatge enverinat a lautor dEls germans Karamàzov: leditorial Harcourt Brace publicava les notes i comentaris que el novel·lista havia escrit per a les classes sobre literatura a les universitats de Wellesley i Cornell, on Dostoievski sortia força malparat. La bona recepció de Lectures on Literature i Lectures on Ulysses tots dos del 1980 havia esperonat, probablement, a compilar les Lectures on Russian Literature, en les quals lescriptor oferia una mirada, tan experta com maliciosa, sobre sis tòtems daquella tradició literària en la qual ell mateix havia escrit una desena de títols fins que, a principis de la dècada dels quaranta, havia començat a publicar en anglès. Estrictament del segle XIX, el volum abordava Gógol, Turguénev i Dostoievski. També es fixava en lextensa trajectòria de Lev Tolstoi, lobra del qual arrenca a mitjan segle XIX i arriba fins a la primera dècada del segle XX. Nabokov analitza també la fèrtil, versàtil i controvertida producció dAnton P. Txékhov, condensada en les dues últimes dècades del segle XIX i estroncada, prematurament, el 1904, a conseqüència duna tuberculosi. Lúltima figura analitzada per lautor de Lolita era Maksim Gorki, que va publicar fins ben entrada la dècada dels trenta del segle XX.
De tots ells, la relació més conflictiva és la que Nabokov manté amb Dostoievski. Després dacceptar que els seus llibres contenen «instants amb un sentit de lhumor excel·lent», afegeix que, per desgràcia, entre aquests fragments hi ha «llargues extensions de terra erma, plenes de clixés literaris». Més endavant, lescriptor i professor Nabokov imagina Dostoievski esperant-lo a fora del seu despatx universitari: «Lev Tolstoi és el millor escriptor rus de prosa de ficció. Si deixem de banda els seus dos precursors, Puixkin i Lérmontov, els quatre grans prosistes russos han estat: en primer lloc, Tolstoi; després, Gógol; en tercer lloc, Txékhov, i després dell, Turguénev. Si jo mhagués trobat en la situació davaluar els exàmens dells i els altres, els que mhaurien esperat a la porta per comentar les seves males notes haurien estat Dostoievski i Saltikov».
Aturem-nos breument en aquells dos possibles repetidors: Mikhaïl Saltikov-Sxedrín (1826-1889) ha passat a la història com un dels satiristes russos més destacats de la segona meitat del segle XIX. Entre les seves obres més celebrades hi ha La família Golovliov, lúnica traduïda al català, una saga de la petita noblesa russa ambientada durant les últimes dècades del tsarisme: el 2014, Marbot en va recuperar la versió que Francesc Payarols nhavia fet per a Proa el 1931, un dels molts encerts daquella dècada prodigiosa per a la literatura escrita en català i per a la traduïda a aquesta llengua, estroncada a partir de linici de la guerra civil.
Lambició de Dostoievski desborda la sàtira ja des dels inicis de la seva trajectòria, amb Pobra gent (1846), i gràcies a novel·les com Crim i càstig (1866), Lidiota (1869) i Els germans Karamàzov (1880) per citar només tres exemples és encara un dels escriptors russos més apreciats, reeditats i llegits, quan enguany es commemoraran els dos-cents anys del seu naixement. «El paisatge que trobem en Dostoievski el formen idees, és un paisatge moral afegia Vladimir Nabokov en un fragment més commiseratiu de les pàgines dedicades a lescriptor. Caracteritza els personatges a través de les situacions que viuen, dels seus dilemes ètics, de les reaccions psicològiques que tenen i del trontolleig interior». Un dels llibres que potser exemplifica millor aquesta exposició dun paisatge moral camuflat damoralitat és Apunts del subsol (1864), títol que es troba, cronològicament, al centre de la producció de lescriptor, a divuit anys de distància del seu debut, Pobra gent, i a setze dEls germans Karamàzov, publicada per entregues, com moltes de les seves novel·les, lúltima de les quals va veure la llum només quatre mesos abans de la mort de lautor.
Per arribar fins al subsol i a la veu inquietant i polemista que narra la història, val la pena tirar enrere i conèixer lepopeia vital i bibliogràfica dun escriptor dulls vermellosos, barba llarga i actitud greu, preocupada, una figura que segons el retrat que en pintava Vassili Perov el 1872 semblava carregar damunt les espatlles el pes asfixiant del món.
3
Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski va néixer l11 de novembre del 1821 a Moscou, el segon de vuit germans. Tal com recorda lhistoriador i diplomàtic anglès Edward Hallett Carr a Dostoievski. Lectura crítico-biográfica, assaig del 1931 traduït al castellà per Arturo Licetti i publicat a Laia el 1972, el futur escriptor va créixer en un ambient daïllament familiar, amb poques relacions socials i amb una devoció religiosa profunda. Segons recorda també el professor i traductor August Vidal a Dostoyevski. El hombre y el artista, a més de «resar diàriament al davant de les icones, lassistència a les vespres i a la missa dels diumenges», la família no sortia de viatge «sense la benedicció del sacerdot», i en una ocasió, a Darovoie, «va fer una processó al voltant dun estany acabat de construir per evitar que els peixos que shi acabaven dabocar morissin i perquè ningú els pesqués de forma prematura». Igual que molts altres russos de lèpoca, un dels passatemps preferits dels germans i la mare era escoltar les llargues sessions de lectura en veu alta per part del pare.
«En una habitació petita, fins i tot el pensament sempetiteix», afirma Carr en relació amb lapilotament dels Dostoievski, i aventura que la «profunditat» i «estretor» del camp dobservació de Fiódor podrien haver començat a créixer gràcies a les circumstàncies de la família, amb un pare que passava gran part del dia fora de casa era metge i una mare ocupada, segurament fins a nivells difícils de tolerar, per vuit criatures. Fiódor i Mikhaïl van marxar a Petersburg a estudiar enginyeria a lacadèmia militar, carrera que el primer lúnic que hi va accedir acabaria deixant perquè li semblava, segons explicava en una carta, «més avorrida que una patata».
Abans de fer divuit anys, Dostoievski havia perdut primer la mare el 1837, al mateix temps que moria Puixkin i dos anys després el pare, que shavia aïllat en una casa de camp amb les filles després de la mort de lesposa: tot i laddicció a lalcohol i la precària estabilitat mental de lhome, van ser els pagesos que treballaven per a ell els que el van matar. Aquest seria, segons Carr, el moment fundacional duna biografia que bascula entre desgràcies, heroïcitats i penúries: a «lassassinat del pare per part dels serfs» cal sumar-hi «lexperiència dhaver estat a punt de ser afusellat, lexili posterior a Sibèria, els atacs depilèpsia, laddicció al joc, la misèria i els deutes». Per a lhistoriador, tots aquests elements «expliquen lexcepcional capacitat dobservació» de lescriptor.