Abans de fer divuit anys, Dostoievski havia perdut primer la mare el 1837, al mateix temps que moria Puixkin i dos anys després el pare, que shavia aïllat en una casa de camp amb les filles després de la mort de lesposa: tot i laddicció a lalcohol i la precària estabilitat mental de lhome, van ser els pagesos que treballaven per a ell els que el van matar. Aquest seria, segons Carr, el moment fundacional duna biografia que bascula entre desgràcies, heroïcitats i penúries: a «lassassinat del pare per part dels serfs» cal sumar-hi «lexperiència dhaver estat a punt de ser afusellat, lexili posterior a Sibèria, els atacs depilèpsia, laddicció al joc, la misèria i els deutes». Per a lhistoriador, tots aquests elements «expliquen lexcepcional capacitat dobservació» de lescriptor.
Caldria sumar-hi, com ell mateix sencarrega de precisar més endavant, la filiació primerenca de Dostoievski al Romanticisme literari, encara vigent a Rússia a la dècada dels quaranta del segle XIX, a través de les lectures de Walter Scott i de Puixkin, als quals cal afegir Shakespeare, Schiller, Balzac i E. T. A. Hoffmann. Quan, el 1842, tip dels estudis denginyeria, va decidir provar sort com a escriptor, es va sentir dir, per part dun cunyat comerciant: «No et deixis portar pel mal camí, per culpa de Shakespeare, que val menys que una bombolla de sabó». Aquell «jove irresponsable» que era Fiódor es va «enfonsar en la ruïna», en paraules de Carr, «i va seguir el camí de tots aquells que han arribat a ser grans escriptors, esperonats per la pobresa».
Si la prosa dels anys quaranta en rus era, encara, un «fèrtil caos»,1 va ser també el moment en què alguns escriptors van poder emprendre el camí de la professionalització. Després de traduir Eugénie Grandet, de Balzac («Miracle! Miracle! És una traducció excepcional!», escrivia al seu germà Mikhaïl), Dostoievski va debutar el 1846 amb Pobra gent. Els primers lectors daquella novel·la epistolar van ser Dmitri Grigoróvitx, company de pis de lescriptor i aspirant també a novel·lista, i el poeta Nikolai Nekràssov. Admirats tots dos pel que acabaven de llegir, comparant el llibre amb el Gógol dEl capot,2 van portar el manuscrit al crític literari Nikolai Belinski, que va batejar Pobra gent com la primera novel·la social escrita en rus. «El que buscava Dostoievski en els seus personatges era el cor, i això és el que distingeix la novel·la dEl capot gogolià», sintetitza Vidal a El hombre y el artista. Inflamat per aquell èxit, lescriptor va arribar a escriure al seu germà Mikhaïl: «Tothom em rep com si fos un prodigi». Dècades després, en un dels textos inclosos al Diari dun escriptor (1881), lautor recordava aquella consagració primerenca, als vint-i-cinc anys, com «el moment més admirable» de la seva vida. «Quan hi pensava mentre era a presidi, els meus ànims senvigorien», afegia.
La detenció per ser considerat còmplice en la conspiració revolucionària de labril de 1849 va estroncar una trajectòria que, després darrencar amb lloances unànimes, havia continuat amb El doble (1847) i les novel·les breus Les nits blanques i Un cor dèbil (totes dues del 1848). Quan va ser detingut, Dostoievski portava 150 pàgines duna nova novel·la, Netótxka Nezvànova. «El sentimentalisme daquelles primeres novel·les i la influència de Gógol desapareixerien a partir de llavors continua E. H. Carr. Els elements fantàstics, en canvi, no».
El jove talent literari havia anat a parar «al primer cercle socialista de Rússia» el 1846, liderat des dun any abans per un funcionari del Ministeri dAfers Exteriors, Mikhaïl Petraixevski. August Vidal recorda com aquest «reunia tots els divendres, a casa seva, estudiants, professors, funcionaris i literats per discutir qüestions dactualitat, com ara lestat dels serfs de la gleva, la censura o la situació de la dona en la família». Moguts per «lentusiasme, la ingenuïtat i lafectació», també «apassionats per les utopies franceses però sense posició política» segons exposa Carr, els membres del cercle van acabar impulsant la creació duna impremta clandestina al pis dun dells, el poeta Serguei Dúrov, per contribuir a difondre els seus missatges crítics amb el règim del tsar Nicolau I. Dostoievski havia passat de la introversió dinfantesa i adolescència al breu episodi de felicitat i orgull a conseqüència de lenrenou causat per Pobra gent, i va ser llavors que es va consolidar el seu «caràcter difícil i nerviós, que bullia per sota de laparença exterior, desmanegada i poc atractiva».3 Els «estats dextrema eufòria» eren seguits «de períodes dextrema depressió». Les «explosions de ridícula fanfarroneria» sencadenaven amb etapes «duna timidesa insuperable i de desconfiança en si mateix». Aquest Dostoievski pendular és el que va acabar tancat, durant vuit mesos, a linterior de la fortalesa de Pere i Pau, en condicions duna incomunicació gairebé total amb el món. Els llargs monòlegs amb si mateix probablement van ser importants a lhora de confegir, més duna dècada després, la veu incòmoda i aspra del narrador dApunts del subsol.
A Dostoievski se lacusava dhaver llegit en veu alta una carta de Belinski prohibida, «on satiritzava Gógol per haver-se convertit a lEsglésia i a la política ortodoxes».4 El mateix crític literari que havia ajudat a entronitzar-lo es convertia en el motiu que el podia condemnar a la pena capital. Encara que el tsar va commutar el veredicte en principi haurien dhaver estat executats vint-i-un dels vint-i-tres acusats, el tribunal militar va decidir fer un simulacre de lafusellament dels conspiradors. Dostoievski, juntament amb alguns dels seus companys, van haver de passar per aquest tràngol. «Executar algú per un assassinat és un càstig incomparablement més gran que el crim mateix», faria dir lescriptor al príncep Mixkin, protagonista de Lidiota (1869) i un dels personatges que admetia apreciar més.
De camí cap al camp de treball siberià dOmsk, on va passar els següents cinc anys, a quaranta graus sota zero i menys abrigat del que calia, Dostoievski «tenia congelat fins i tot el cor».5 És comprensible que, a partir de llavors, lescriptor bandegés el sentimentalisme de la seva producció literària.
4
La primera peça de la reconstrucció del Dostoievski escriptor va ser Memòries de la casa morta, escrita a Sibèria però publicada per entregues a la revista Vrémia el 1862, dos anys després de tornar a Petersburg. «El nostre presidi era en un extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. Si passava que volies mirar a través de les escletxes de la palissada cap al món de Déu, ¿és que potser veies alguna cosa? Només veies un tros de cel i lalt desnivell de terra, cobert de males herbes, i a banda i banda del terraplè, dia i nit, feien la ronda els sentinelles; tot seguit pensaves que passarien anys sencers i tu encara aniries igualment a mirar per les escletxes de la palissada per veure el mateix terraplè, els mateixos sentinelles i aquell mateix tros de cel, no pas el cel que teníem sota el presidi, sinó laltre, el llunyà, el cel lliure». Així arrenca el volum, traduït al català per Jaume Creus i publicat per Adesiara el 2011. «La força del llibre es troba en lexactitud de les descripcions afirma E. H. Carr. Dostoievski hi renuncia a fer judicis morals». Lexperiència ara sí, vista des duna perspectiva que vol transmetre missatges edificants seria revisitada a través de la ficció: a lepíleg redemptor de Crim i càstig i a Els germans Karamàzov. També al Diari dun escriptor. «Totes aquestes obres aborden els anys de presó, no sense una afectació camuflada, com una saludable i vital etapa en la salvació de lànima de Dostoievski», explica lhistoriador anglès.
Encara durant el llarg exili forçat, quan ja complia la segona part de la condemna com a soldat comú, a Semipalatinsk al nord-est del Kazakhstan, lescriptor va acabar dues novel·les breus més, El somni de loncle i Stepàntxikovo i els seus habitants; es va enamorar duna dona casada, Maria Issàieva, que, un cop vídua, va formar part del triangle amorós que completava el dentista Vergúnov, fins que ella va escollir Fiódor per casar-shi. De la lloança del «criminal amb el cor dor» (Schiller) a Memòries de la casa morta, constatant que hi ha material valuós «sota la crosta de la vulgaritat» segons escrivia al seu germà Mikhaïl, Dostoievski va passar en aquestes novel·les posteriors a «descriure el món i els seus mals amb jocositat», en un estil que E. H. Carr qualificava de «desmanegat». Encara fora del milieu literari, aquell jove talent caigut en desgràcia provava de retrobar el camí a batzegades. Tornant a observar la vida de Dostoievski un segle i mig després, el gust de lescriptor pels girs narratius de les novel·les de Charles Dickens sembla que va influir més en la pròpia peripècia biogràfica de lautor que en el material literari que produïa durant aquells anys de transició.
Instal·lat, a partir de 1860, novament a Petersburg sacosta el moment descriptura dApunts del subsol Dostoievski va poder reprendre les publicacions gràcies al grup dAleksandr Miliukov, editor de la revista Svétotx, que es va convertir en Vrémia gràcies a una injecció de diners per part de Mikhaïl: la va acabar dirigint fins que va morir el juliol de 1864, carregat de deutes. Va ser en aquesta revista que van veure la llum, sempre per entregues, Humiliats i ofesos (1861) i Memòries de la casa morta (1862). Mentrestant, el «dualisme moral»6 de Dostoievski es va anar consolidant: «permissiu amb els pecats de la carn però no amb els de lesperit», va enganyar la seva dona, quan aquesta ja estava molt malalta, amb una jove narradora, encara universitària, Polina Suslova; en paral·lel, a punt de creuar la frontera invisible dels quaranta anys edat des de la qual escriu, com ja sha comentat, el narrador dApunts del subsol, lescriptor, cada vegada més lluny del liberalisme, es va apropar a posicions nacionalistes conservadores.
En un dels primers llibres biogràfics sobre lescriptor, Records sobre Dostoievski (1883), el crític literari Nikolai Stràkhov el descrivia com «un home maliciós, envejós i dissolut», algú que «es va passar la vida en un estat dexcitació nerviosa que feia dell un home digne de llàstima, i tot això lhauria convertit en un personatge ridícul si no fos que era tan llest i pèrfid». Vinculat a aquest desassossec, cal recordar que, almenys des de lestada a Sibèria, Dostoievski havia patit amb regularitat atacs depilèpsia, precedits «dil·luminacions i dun estat dharmonia espiritual», segons explicaria anys després, el 1865.7 El caràcter impulsiu el va portar no només a la infidelitat, sinó a laddicció al joc: durant el viatge per Europa el 1863 amb la jove Polina Suslova, lescriptor es va endeutar fins a tal punt que va haver de demanar un avançament de drets per una novel·la que tenia al cap i que no escriuria fins al cap de tres anys, El jugador (entremig va publicar dues de les seves obres mestres, Apunts del subsol i Crim i càstig). La història amb Suslova va acabar malament: «Fiódor va matar per primera vegada la meva innocència», escriuria ella el 1864, quan Dostoievski ja havia publicat, en dos lliuraments, Apunts del subsol, a la revista Epokha, el nom amb el qual havia renascut Vrémia, prohibida mesos abans i dirigida per Mikhaïl. Havia començat a treballar en aquesta novel·la breu a finals del 1863. El context personal que envolta la redacció del llibre és força angoixant: Maria Issàieva, la seva dona, agonitzava; Polina, lamant, lacabava denganyar a França amb un dentista espanyol que es deia Salvador; el fillastre malgastava els diners de la família a Petersburg; els problemes amb el joc sagreujaven; els atacs depilèpsia el continuaven visitant periòdicament... i li havia revifat aquella «dolorosa malaltia que no el deixava estar ni dret ni assegut», precisa E. H. Carr: lescriptor patia un nou episodi de morenes.
5
«Soc un malalt Soc un home dolent. Un home desagradable, soc. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, soc supersticiós en extrem. Si més no, tant com per respectar la medicina. » Aquest és linici del laberint mental que proposa Dostoievski a Apunts del subsol. A la primera de les dues parts del llibre, lhome no triga a recordar que ha deixat enrere una etapa de «funcionari malvat» i «groller». «Quan se macostaven a la taula per demanar-me alguna cosa continua, feia garranyigar les dents i sentia un goig implacable si aconseguia amargar algú».
El personatge no té cap recança a definir-se amb tres adjectius connotats negativament: està «malalt» i és «dolent» i «desagradable». A continuació admet que no només no sap del cert de què pateix, sinó que mai no ha fet res per curar-se. I després dafirmar que respecta la medicina es declara supersticiós. Dostoievski es val de les eines bàsiques de la literatura confessional per presentar un personatge amargat que manté, des de laïllament de lhabitació «llorda i fastigosa» dels afores de Petersburg on viu que anomena «el subsol», un diàleg imaginari amb la societat, amb lobjectiu principal de qüestionar-la, ridiculitzar-la i impugnar-la en la seva totalitat. El gran problema daquest personatge, allò que el fa anar en contra del món, és «tenir massa consciència». Tot i estar convençut de les seves vileses, és incapaç de corregir-les: «Allà, al seu subsol repugnant i pudent, el nostre ratolí ofès, abatut i escarnit, senfonsa tot de cop en una maldat freda, verinosa i, sobretot, eterna».
La novel·la proposa una excursió al soterrani mental dun personatge que vol subvertir lordre establert amb les seves impertinències. Un dels estudiosos més destacats de la novel·la va ser el crític literari i professor Joseph Frank, que va dedicar més de quatre dècades als cinc volums que sumen més de 2.400 pàgines consagrats a la vida de Dostoievski. Tot i que va morir el 2013, als noranta-cinc anys, Frank va deixar inèdites les conferències que pronunciava anualment a la Universitat de Stanford. No han vist la llum fins fa uns mesos (Lectures on Dostoevsky, Princeton, 2020). A lextensa lliçó sobre Apunts del subsol, Frank recorda com el narrador i protagonista «rebutja abandonar la seva consciència moral [...], però alhora sap que no té sentit comportar-se moralment perquè ningú accepta la responsabilitat moral de les seves accions. Ell sol és responsable de tot el que passa perquè ningú més ho vol ser».8 Dostoievski tenia molt clar cap a on dirigia els seus dards enverinats en forma de paraules: el llibre ataca els postulats de Nikolai Txernixevski, filòsof socialista i autor de la novel·la Què fer?, publicada el 1863. Txernixevski negava «el lliure albir» en el comportament humà: tot el que fem ve determinat per les lleis de la natura.